Cicely, els esperits benignes i una carta als reis

L'Eponelep em porta a Cicely, que és on anem a parar, tots plegats, de forma recurrent. Cicely no és res més que aquell lloc on habiten els esperits dels vius -i dels morts potser també-, aquell recer on el temps no passa, on podem dedicar-nos a polir el passat, a llimar-ne les arestes, tapar les vergonyes, legitimar els errors i afuar els odis que, amb la distància i el temps, prenen cos i passen a ser més reals que la realitat mateixa.

Mai vaig ser fidel a la sèrie, les meves fidelitats són escasses, però sempre he estat fidel a la seva icona, com fidel he estat als clàssics. Cicely no és gran cosa més que l'Èreb, l'inframón, el lloc on res es modifica, allà on voldríem arribar quan tenim l'ànima lacerada per torts reals o imaginaris. A Cicely tots complim un paper -dramàtic o còmic- i sabem, perfectament, quin és el paper de cadascun dels altres.

Com en aquests dies, quan, des de ben menuda, em sento més dins de Cicely que mai. Veig la gent que viatja amb flors al cementiri, un ritual que m'ha estat sempre aliè -mai he vist ningú de casa fer-ho, "les flors en vida" deia la padrina Dolors, i així va ser, sense jutjar, però a la nostra. És ben curiós veure com, aquests dies, suren els esperits dels morts al nostre voltant, imagino que com de costum, però en aquest temps, la majoria de les persones els fa evidents, no els neguen.

De sempre, cada matí, un cop desperta, destino uns minuts a invocar els meus esperits, vius i morts, aquells que sempre m'acompanyen, que caminen amb mi pels senders al bosc. Ells estan amb mi perquè ells són jo. I és així com alguns vivim el món, movent-nos carregats de boires amigues, esperits benignes que ens ajuden a comprendre allò nou, a evocar allò vell i no ens permeten sentir-nos sols, mai.

I és gràcies a ells, que van i vénen del meu Cicely particular, no sé pas si de la mà de Caront, o per mitjà d'algun forat de cuc, potser més adequat als temps que corren, o, senzillament, fruit de la meva voluntat i la força en invocar-los, que viatjo en el temps i en l'espai, una vegada i una altra. I rememoro llocs, llums, aromes, sons, veus, cares i carícies, capaces, totes elles, de cauteritzar les ferides diàries. I, també, és gràcies a aquest acte d'invocació dels meus esperits que tot s'equilibra, quan trobo la força per seguir endavant per no quedar-me ancorada en la boira, dins Cicely.

Però quan perdi els records, si us plau, mateu-me.

Web de la setmana: Michele Curel

d'aquí

No cal ser gaire perspicaç per veure que una de les meves passions és la fotografia, no pas fer-la, que cadascú se sap els límits, sinó mirar-la. Vaig conèixer la fotògrafa novaiorquesa Michele Curel, ja fa força anys, a Barcelona, on resideix la major part de l'any, rere en Sidahmed Omar Ahmed, un nen saharaui que va venir a passar uns mesos a casa, un estiu. La vaig veure un parell de vegades més i prou, però sempre he anat seguint la seva WEB i la seva feina. La polidesa i la senzillesa amb la que ens regala la realitat són l'exemple de la seva obra.

Que passeu un bon cap de setmana! I pels que feu pont: quina xamba punyeters! :)

Filtres de cigarreta (apunt antipàtic)

d'aquí

Quan es fa de regidora, en aquest cas de Medi Ambient i de Participació Ciutadana, el primer que te n'adones és que no es para d'aprendre. No és cap tòpic, senzillament, hi ha una pila de procediments en els quals, la majoria de la població no hi pensem mai, perduts com estem en els titulars que ens atabalen a diari, i en pensaments lícitament indignats.

També passa, i no es pot evitar, que ara em moc per la vila d'una altra manera, parant esment en tot allò que afecta les regidories que duc i que pot ser motiu de millora. Com diu el Factor X: "vols fer el favor de parar de mirar contenidors d'escombraries i papereres?". Encara que, a vegades, senzillament, es tracta de fer-se preguntes tristament retòriques com: "Com convencem els veïns que cal llençar la brossa dins els contenidors, perquè sinó ens obliguen a posar una camioneta i personal extra per recollir-ho, encarint el servei d'una manera absurda?". Ja ho veieu, Medi Ambient no són, exactament, les floretes del camp, que també -sabíeu que les abelles s'estan extingint i això pot provocar un problema gravíssim a la nostra supervivència?-, aprendre, aprendre i aprendre, cada dia.

L'altre dia, però, comentàvem la Tècnica de Medi Ambient (una mediambientalista fantàstica que s'està doctorant), el cap de la Brigada de Jardineria i una servidora, un problema que és relativament nou en el nostre país: les burilles de les cigarretes a les portes dels establiments, si més no en la quantitat que les trobem ara.

Com a ex-fumadora -ja fa ... uf! disset anys que ho vaig deixar, mare meva com passa el temps!-, tinc molt present el gest de fer una última pipada i llençar enllà la burilla de la cigarreta. Una altra versió és la de llençar-la a terra i, amb el cap cot, aixafar-la, per allò d'evitar que s'encengui res.

Sé que els fumadors se senten terriblement pressionats, però és que em sap greu dir-los-ho: fumar és una addicció; una addicció no és cap exercici de llibertat, i fumar, a més, no és bo per la salut ... sobretot dels que no volen ser fumats, i tampoc és bo per moltes més raons. I si, ja ho sé, la contaminació i bla, bla, bla, però una cosa no treu l'altra, per no parlar de la contaminació que provoca la indústria del tabac, la deforestació, incendis, etc. I ara, el problema que ens preocupa a la mediambientalista, el jardiner i a mi és un altre: les burilles al carrer.

No sé si sabeu que els filtres de les cigarretes estan fets d'acetat de cel·lulosa, una fibra sintètica que triga molt a degradar-se, entre 18 mesos i 10 anys, que no és pas poc. El més curiós és que una peça destinada a evitar part de l'enverinament dels nostres pulmons contribueixi, justament, a enverinar-los.

Perquè ens entenguem, els filtres de les cigarretes sembla que contenen plom, arsènic i cadmi, que, a part dels nostres pulmons, amb el senzill gest de llençar-les a terra i el seu posterior viatge cap a les aigües subterrànies, poden acabar contaminant els aqüifers, ja prou malmesos i fent malbé l'aigua potable que ens queda.

Una altra qüestió és el fet desagradable de veure, a les portes dels establiments, una pila de burilles. Perquè, desenganyem-nos, establiments que tinguin consciència que cal tenir un cendrer al carrer -pagat per l'Ajuntament impossible, no hi ha pressupost ni per benzina, i quan se'n posa el vandalisme el fa durar dos dies-, no n'hi ha gaires.

Algú ha provat, tot escombrant la vorera de casa, de recollir una burilla amb l'escombra i la pala? Feu l'exercici i veureu com n'és de difícil. Aleshores extrapoleu-ho a un escombraire públic i us podeu imaginar la quantitat de minuts extres que suposa mantenir els carrers de llambordes sense aquestes restes. Això i els embornals obturats, per acumulació, en són dos exemples.

Seria més fàcil si tots els locals públics tinguessin un cendrer al carrer, cendrers a les taules de les terrasses i, sobretot, que els fumadors tinguessin la precaució de dur un cendrer d'aquells de butxaca. De tot cor els el pagaria, però les arques municipals no ho permeten i, d'altra banda, no sé si els ciutadans no fumadors ho comprendrien.

Ah! i, per cert, pels no fumadors: en les empreses on, cada dos per tres, veus com companys i companyes surten al carrer a exercir el seu dret d'empastifar-se els pulmons, us suggereixo que comenceu una bufanda de mitja. Cada cop que el company o la companya, amb l'excusa del tabac, surti al carrer a gaudir cinc minutets de lleure, digueu al vostre cap que teniu la necessitat urgent de fer un parell de passades de la bufanda, i sortiu al solet amb el cabdell i les agulles. O tots o cap, caratsus!

Dedicat a en pere del Saragatona i el seu Cel d'octubre, amb tendresa cap a la seva pacífica resistència.

Frase

Nenes palestines de Gaza. De Gente Digital

“... no es deixava destruir per la destrucció de les seves esperances”. (Bernhard, Thomas. El soterrani. Mallorca, 2009. Edicions del salobre. Col·lecció Els Argonautes, núm. 9)

La felicitat és en tot i en no res, com la infelicitat. Formulem la pregunta sobre on és la felicitat sovint, perquè és l'única que ens ha preocupat sempre, tota la vida, incessantment. Però, si som llestos, no la respondrem.

Web de la setmana: TED

De tant en tant, cal passar per TED, i no és la primera vegada que us en parlo, una web on s'hi poden trobar autèntiques joies, en ciència, tècnica, política, art ... Aquesta vegada hi he trobat Onyx Ashanti, un músic, i inventor, de beat jazz. Per si no us ho habia dit: m'encanta la música sintètica i Onyx "conferencia" com en sap ell: fent música. Què passeu un bon, i rítmic, cap de setmana!

Fronteres de vidre

Qui sóc jo? La que escriu o la que escriu a l'altra banda del mirall?

No en va, en Francesc Mompó, psicòleg, filòsof i mestre, es veu temptat de capbussar-se en el món de Narcís i en la paradoxa.

El format del llibre són vint relats curts, des de la queixa irada de la nostra obra, l'avi que parla amb el televisor, el món inconegut que se'ns presenta sense avisar ... Relats que reflecteixen les preguntes que ens anem fent, ara i adès, i que, sembla, sempre restaran sense resposta.

Però qui vol una resposta sabent, com sabem, que l'important sempre ha estat en les preguntes?

Mompó i Valls, Francesc. Fronteres de vidre. València, 2011. Editorial Germania. Amb il·lustracions d'Àgueda Climent.

No sé jugar als escacs

En Felipe és el meu heroi particular. D'aquí

És veritat, no sé jugar als escacs. Bé, sé com es mouen les peces, en això no faré el ridícul, i he assajat, fins i tot, de fer veure que segueixo amb interès una partida. Però, no sé si és la meva hiperactivitat, que m'acompanya de la més tendra infantesa, o que, reconeixem-ho, és un joc avorrit de morir, que no sóc capaç d'enganxar-m'hi.

Tauler de senet, d'aquí

En canvi, durant una temporada, i per mitjà d'un joc sobre l'antic Egipte que tenia instal·lat en el meu i486 -prehistòria pura per ambdues bandes-, vaig jugar al senet, el joc de tauler més antic que és coneix. Malgrat tot, no n'he tingut mai cap de físic -que ja m'agradaria tenir-ne un com el de dalt-, finalment, i darrera d'una petició del meu fill gran, a casa ha entrat un backgammon.

d'aquí

No us podeu figurar com m'ha enganxat aquest joc, mescla d'atzar i estratègia, i tota la seva aura de viatge en el temps -diuen que hi jugava l'emperador Claudi, qui juntament amb el Felipe de la Mafalda, és un dels meus altres herois-, i, perquè no reconèixer-ho, el fet que sigui un dels jocs més apreciats en els territoris de Sa Graciosa Majestat, ja sabeu la meva flaca per la cosa britànica. Un joc ràpid, emocionant, i al damunt puc jugar-hi amb una copa de ruby o tawny, bé, depèn del dia, tant li fa. Perfecte!

Web de la setmana: The land of me

De 2 a 6 anys és l'edat indicada per jugar a aquest joc, potser una mica més per als nostres infants, si volem aprofitar l'oportunitat d'aprendre -i fer-los aprendre- anglès d'una forma absolutament didàctica i divertida, creada per Ladybird Books. Alguns, que en tenim una mica mica més, d'anys, també en gaudim, que consti.

Bon cap de setmana!

Frase(s) d'una altra dona oblidada

Olympe de Gouges, pseudònim de Marie Gouze

"El matrimoni és la tomba de la confiança i de l'amor"

Olympe de Gouges (1748-1793). Escriptora, dramaturga, política feminista i antiesclavista francesa, autora de la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791), que comença així:

"Homme, es-tu capable d'être juste ? C'est une femme qui t'en fait la question"

("Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta.")

L'Olympe fou guillotinada pels revolucionaris francesos. Evidentment, el pensament crític sempre resulta incòmode, siguis del color que siguis i, més encara, si ets una dona. Si llegiu la Declaració dels Drets ... trobareu interessant el pensament polític d'una dona de fa ... dos-cents vint anys!

Se m'acut que ...

Imatge "homenatjada" (ehem) des de la Galeria d'imatges del senyor Galderich i el senyor Leblansky

... en aquest nostre món hi ha coses molt difícils d'explicar i coses que no és necessari que siguin explicades, que pertanyen a l'àmbit d'allò purament domèstic o d'allò merament individual. I, encara que en aquests temps de pornografia absoluta que vivim, això us pugui semblar estrany, està bé. Fet i fet està més que bé, és saludable fins i tot, no explicar totes les intimitats.

Web de la setmana: The Planet Zero

En Plug és un endoll espavilat creat per dwarf.inc. L'invent no és nou, el de crear un personatge eixerit per fer arribar el missatge que, malgrat tot, no deixa de ser publicitari. Cal, però, aplaudir la iniciativa de Nissan amb la seva WEB de conscienciació ecològica. El pols d'allò que canvia en el món, d'allò que la gent abraça i adora, sempre ens el dóna la publicitat i sembla mentida com pot ser d'expressiu un endoll amb un únic signe "+" a la "cara"!

Dedicat a l'Elena, que tinc entès que li agraden aquest tipus d'aventuretes (penso que els personatges de dwarf li agradaran). Que passeu un bon cap de setmana!

Breviari dels polítics

Sabia que no m'agradaria, vull dir que no m'agradaria el que diu l'autor, perquè, al cap i a la fi, Giulio Raimondo Mazzarino, nascut a Pescina (aleshores territori de la Corona d'Aragó) el 14 de juliol de 1602 i mort a Vincennes el 9 de març de 1661, fou, segons diu Cristina de Suècia en una carta que adreça al cardenal Azzolino, el 30 de desembre de 1656:

 "... moderat en totes les passions o que, per millor dir-ho, de passió només en té una, que és la millor: l'ambició. Subordina a aquesta totes les altres i no té ni amor ni odi que no sigui el que convé al seu interès que no és altre que un immens desig de regnar."

Cristina de Suècia, d'aquí

O sigui que, si bé vaig llegir El príncep, de Maquiavel, amb una certa basarda i, al moment, em va semblar una obra magna, per tot allò que implica de reflexió i per com ens situa en un temps històric, en aquest Breviari dels polítics no hi he pogut trobar el mateix interès que trobat en la Niccolò di Bernardo dei Machiavelli. I, això no treu que, ambdues, siguin obres per a la reflexió, però cataloguem-les amb un tarannà més prudent -que probablement Mazzarino aplaudiria-, que no pas la serenor amb què podem llegir l'obra del més gran "reflexionador": Montaigne.

El que em tranquil·litza, però, és que l'atzar m'ha dut a llegir-los en ordre cronològic, segle XV per Maquiavel, segle XVI per a Montaigne i segle XVII per Mazzarino, de la qual cosa me'n felicito, perquè, sense adonar-me'n, la contextualització històrica ha estat l'escaient.

Cardenal Mazzarino, d'aquí

Respecte al llibre, em cal felicitar l'editora, edicions de la ela geminada (Girona, 2011), per la qualitat, de l'edició, del pròleg de Xavier Rubert de Ventós i la introducció i la traducció de Ramon Alcoberro i Pericay. Del pròleg em colpeix la frase d'en Rubert de Ventós: la cambra de miralls és la tomba dels líders; qui, davant d'una frase com aquesta, gairebé lapidària, no s'atura a reflexionar i no veu al seu davant, tantes i tantes persones que, sense adonar-se'n, cauen en el parany de només voler veure's a si mateixos reflectits en el seu entorn. Sentim a parlar de l'eròtica del poder i, segurament, el poder té molt d'onanisme, molt d'autoestima insegura i egos inflamats. Davant d'una frase d'aquest calibre una s'asseu tranquil·lament, i reflexiona sobre allò que veu fer i, sobretot, sobre allò que fa. Sí, definitivament fa molta por quan, al teu voltant, tothom et dóna la raó.

En la introducció el doctor Alcoberro ens diu de l'autor del Breviari:

"La política es pot estudiar, en conseqüència, com la tècnica que permet gestionar els errors (dels altres), convertint-los en oportunitats (pròpies), de manera que la vigilància onstant i obsessiva ha de ser la característica específica del bon governant."

Això, evidentment, segons la teoria de Mazzarino que, pel que podem observar, resulta força estesa. No cal dir que, a títol personal, ho trobo terriblement esgotador, ergo ni ganes. És clar que, més endavant llegim:

"Mazzarino governava, com a foraster i com a cardenal, un Estat en què el dèficit era crònic, el desordre públic era constant i les eines de control polític resultaven quasi inexistents." 

Massa temptacions de fer paral·lelismes en les quals no hem de caure, o si?

Així, doncs, en un món on la política era un continuat art del complot, que, malauradament encara resta vigent entre nosaltres, el Breviari no ens hauria de fer tant mal d'ulls. Malgrat això, llegir-lo ens fa palès el doble -a voltes triple-, llenguatge que ens envolta. Fa temps que visc convençuda del neo-barroquisme que ens amara, on l'ideari imperant és que la corrupció, la misèria i la mort regeixen el món. Aquests són estadis pels quals anem passant, cíclicament, les societats humanes, sotmesos com vivim a la llei del pèndol.

Tot i això, algunes veritats essencials de la naturalesa humana queden reflectides en el text:

"És així com sovint els predicadors denuncien amb la més gran violència els vicis que personalment els afligeixen."


"No et refiïs mai d'un home que té el prometre a punt. És un mentider i un fals."

El dissimul constant, la sospita perpètua, la manipulació infinita són les premises d'un home i un temps que sembla que s'hagin perpetuat. Malgrat tot no deixa de ser un home fascinant amb el qual hagués estat d'allò més curiós conviure, sempre i quant es prenguessin les mateixes precaucions que es prenen quan es conviu amb una serp de cascavell. Això si, vull remarcar un dels consells del Cardenal:

"No defensis accions demagògiques."

Aquest sí que me l'anoto.

Per si us en cal una mica més, veieu aquest apunt de Tirantloblog.

Cada dia (curtmetratge)

d'aquí

Cada dia, a la mateixa hora de la tarda i per un carrer solitari, passa una colla d'adolescents de tretze anys quan tornen de l'Institut.

Cada dia, a la mateixa hora i pel mateix carrer solitari, la colla d'adolescents de tretze anys, quan tornen de l'Institut, passa pel davant d'una bateria de contenidors d'escombraries soterrats.

Cada dia, a la mateixa hora i pel mateix carrer solitari, la mateixa colla d'adolescents de tretze anys, quan tornen de l'institut, passa pel davant de la mateixa bateria de contenidors d'escombraries soterrats i fan picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra.

Cada dia, a la mateixa hora i en el mateix carrer solitari, quan passa la mateixa colla d'adolescents de tretze anys, quan tornen de l'institut, pel davant de la mateixa bateria de contenidors d'escombraries soterrats, tot fent picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra, la veïna del davant surt al balcó i els escridassa.

Cada dia, a la mateixa hora i en el mateix carrer solitari, la mateixa colla d'adolescents de tretze anys, quan tornen de l'institut, passant pel davant de la bateria de contenidors d'escombraries soterrats, fan picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra, riuen i corren quan la veïna del davant surt al balcó i els escridassa.

Aquell dia, però, a la mateixa hora i en el mateix carrer solitari, un dels adolescents de tretze anys, que tornen de l'institut, passant pel davant de la bateria de contenidors d'escombraries soterrats, pensa que serà millor idea llençar un paper encès dins el contenidor del paper per reciclar, en comptes de fer picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra, i així sortiran rient i corrent quan la veïna del davant surti al balcó i els escridassi, havent-li ofert una variació sobre el tema.

Aquell dia, però, a la mateixa hora i en el mateix carrer solitari, quan un dels adolescents de tretze anys, que tornen de l'institut, passant pel davant de la bateria de contenidors d'escombraries soterrats, pensa que serà millor idea llençar un paper encès dins el contenidor del paper per reciclar, en comptes de fer picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra, i així sortir rient i corrents, la veïna del davant no sortirà al balcó, ni els escridassarà, sinó que els estarà filmant amb una càmera, indignada, per denunciar-los a l'autoritat.

Aquell dia, a la mateixa hora i en el mateix carrer solitari, un dels adolescents de tretze anys que tornen de l'institut passant pel davant de la bateria de contenidors d'escombraries soterrats, llença un paper encès dins el contenidor del paper per reciclar, en comptes de fer picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra, i surten rient i corrents, mentre la veïna del davant, que no surt al balcó ni els escridassa, filma tota la seqüència per denunciar-los a l'autoritat.

Aquell dia, a la mateixa hora i en el mateix carrer solitari, l'adolescent de tretze anys que torna de l'institut passant pel davant de la bateria de contenidors d'escombraries soterrats, llença el paper encès dins el contenidor del paper per reciclar, en comptes de fer picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra, i surt rient i corrents, mentre la veïna del davant, que no surt al balcó, ni els escridassa, filma tota la seqüència per denunciar-los a l'autoritat, se n'adona que ha comès un error: ha baixat la tapa del contenidor.

L'endemà, en una altra hora, l'autoritat mira una cinta de vídeo d'un carrer solitari, a l'hora de la sortida de l'institut, on un adolescent de tretze anys, en passar amb la colla al davant de la bateria de contenidors d'escombraries soterrats, llença un paper encès dins el contenidor del paper per reciclar, en comptes de fer picar les tapadores dels cinc contenidors, l'una darrera l'altra, com els diu la veïna que solen fer, i surten rient i corrents, però l'adolescent s'atura, pensa, i recula, perquè se n'adona que ha baixat la tapa del contenidor i així el seu acte no tindrà l'efecte desitjat per manca d'oxigen.

L'endemà passat, en una altra hora, l'autoritat emet una factura dels desperfectes als pares de l'adolescent, pensa en la possibilitat d'oferir-los que el noi vagi a passar unes hores de guàrdia amb els bombers, i rumia, amb mig somriure, sinó caldria parlar, també, amb el director de l'institut perquè li apugi la nota de física. Que una cosa no treu l'altra.