Nines retallables a la Xarxa

Aquest dia, el senyor Galderich i el senyor Leblansky penjaven al seu blog Galeria d'Imatges una nina d'aquelles retallables, però lluny de la candidesa dels nostres retallables infantils, aquesta era una nina "adulta". Automàticament vaig pensar en una nota que tenia a "pendents" sobre una artista i ciberfeminista digital, a la que vaig seguir força en un temps, sobretot per les seves versions de jocs i el seu tractament del gènere, el masclisme i la violència. L'obra en la que em van fer pensar és la següent:

"Luckykiss__xxx” (2000)

L'autora, Anne-Marie Schleiner, fa una incursió en un joc existent el KISS, molt popular al Japó. Kisekae en japonès vol dir “canvi de roba”. Amb l'estructura de les clàssiques nines de paper retallables i les distintes robes amb les que hi havia possibilitat de vestir-les i amb l'estètica dels dibuixos del manga, al 1991 el programador Dov Sherman crea DirectKISS per a KISS (Kisekae Set System), amb MS Visual C i DirectX aconsegueix un interface que permet a l'usuari utilitzar aquest joc lliurement a la Xarxa.

 

La interacció amb l'usuari és senzilla. Els dispositius d'accés són el teclat i el ratolí i el joc es comunica visualment i amb so. Un cop dins KISS hi ha el menú en un format clàssic de Windows que permet accedir als arxius, ampliar i reduir les imatges, activar i desactivar so, guardar arxius i als distints “armaris” de cada imatge.

Cada conjunt es dóna amb distintes pàgines o “armaris”, la nina a cada pàgina té un o varis conjunts diferents de roba. Quan l'usuari obre una nova pantalla apareix totalment vestida, l'usuari primerament l'haurà de despullar en un teòricament innocent “striptease” per a poder interactuar amb el joc, tornar-la a vestir mitjançant noves peces de roba i complements disponibles. Malgrat tot hi ha un element “frustrant”: la roba interior normalment no es desenganxa del cos. Pensem que aquest joc canalitza un instint eròtic molt simple en la infantesa però ja més elaborat en l'adolescència.

La planitut és la característica d'aquesta obra. Un cop nu, el cos és una decepció, no hi ha més interacció, no hi ha més plaer. Es tracta, doncs, d'anar vestint i desvestint. Segons Schleiner “KISS simplement fa explícita la sensual interacció entre l'usuari i l'ordinador , un quadre obsessiu de la relació entre la cultura i les seves eines tecnològiques”.

Curiosament l'autora ens fa observar que els qui més utilitzen KISS són homes. Aleshores, què hi fan els nois “jugant a nines?” Per a la nostra cultura tradicional els nens que juguen amb nines i vestits de nines posen en “perill” la seva masculinitat. “Com un procés de la cultura, KISS és un fenomen híbrid, mutant més enllà de la problemàtica de les dicotomies Oriental i Occidental, Japó i Amèrica”.

Al ser un programari lliure diversos net-artistes hi fan les seves aportacions, basades la majoria en l'estètica manga i en les quals es qüestiona l'erotisme implícit del joc, l'explícit que fan present, el paper sempre submís de les dones en aquesta hibridació cultural, la qüestió de la identificació del gènere, homosexualitat i masclisme ...

Navegant per l'obra vaig recordar algunes obres clàssiques en un detall essencial: l'espectador masculí. Salvant totes les distàncies respecte al medi, en tots els cassos hi trobem un objecte, majoritàriament femení, que és observat per a un mascle. En aquest últim cas amb una certa interactivitat, ja que el mascle decideix en quin estat de nuesa està la dona observada, o a quin tipus de suposada perversió sexual s'ha de sotmetre. Igualment s'experimenta amb l'ambigüitat sexual en un dels cassos “Kissme” on el protagonista, un home es pot sotmetre únicament a un procés de feminització i de sado-masoquisme.

Basat en l'Olympia de Manet

Advertiment: Per jugar a luckykiss_xxx cal ser major d'edat. Si no ho ets no hi pots entrar.

Del diari d'una dona (11)

(Ve d'aquí)

Divendres, divuit de setembre

Estimat diari,

la Laura és evident que no és el que semblava i que ha abusat de la meva bona fe. Avui, a l'hora d'esmorzar, se n'ha anat amb en González. Al final la mosqueta morta s'ha descobert. Estic convençuda què s'hi deu ficar al llit, només per fotre'm. Ja l'he calat jo a a aquesta. Segur que n'està maquinant alguna contra meu, que ja m'ha passat més d'una vegada. Aquí, a casa, continuo fent veure que em prenc les pastilles, però les llenço totes a l'aigüera i en Josep Lluís no sospita res, feliç en el seu món de vaixells en miniatura.

(continuarà, ànims que ja falta poc!)

Nen, avui, dia 26, en fa 26 i 32 ...

26-02-1984

... en fa trenta-dos d'anys que en tenies divuit i duies el cabell llarg, negre, i que tenies els mateixos preciosos ulls ametllats, i que somreies d'aquella manera tímida, que duies aquells pantalons i aquella americana de vellut, de color blau marí, i que estaves allí, dalt del teu metre vuitanta-cinc de jugador de bàsquet ...

... en fa trenta-dos anys que jo en tenia catorze, i duia el cabell llarg, però no era ni negre ni ros, i la cara plena de pigues, i que duia aquells texans estripats, pintats amb bolígraf i duia, també, aquelles sabates tan boniques de l'àvia, negres, de pell girada i la sivella platejada, i el jersei del pare que em depassava deu talles, o més, i que et mirava des d'un pam més avall ...

... i en fa trenta-dos, d'anys, que em vas besar als llavis i vaig pensar que si no ho tornaves a fer em moriria.

I nen, també fa vint-i-sis anys que vam entrar, esgotats, al pis de lloguer, amb ganes de treure'ns les gales i ficar-nos al llit, a dormir. I vam haver de tornar a sortir per anar a ca'ls pares, que no havíem comprat cap pinta i a veure com em desenredava jo els cabells.

I fa vint-i-sis anys, també, que vam pensar que potser hauríem de pujar el Mini a l'habitació, o comprar-nos uns walkie-talkies, que no ens en sabíem avenir d'un llit tan gran. I encara ara hem de dormir fets una pila.

D'això i d'algunes altres coses que han anat passant, en fa vint-i-sis i trenta-dos. Per molts anys nen!

Del diari d'una dona (10)

(Ve d'aquí)

Estimat diari,

em sento traïda. Com pot ser tan hipòcrita! Avui, quan he arribat al despatx, la Laura i en González estaven xerrant i rient. Quan he entrat han callat i en González ha dit que ja era hora de treballar. Ara entenc la seva actitud d'aquests dies. Estic convençuda que reien de mi. Com em pot haver fet això la Laura? Com es pot haver aprofitat tant de la meva confiança, amb tot el que he fet jo per ella?

(continuarà)

Refrany

Sol de febrer, emmascara més que un calder

i enganxes cada calipàndria! sinó mireu com va quedar aquest senyor d'aquí sota, després de quedar-se adormit fent la migdiada al balcó!

fotografia extreta d'aquí, on, per cert, es parla una mica de la situació actual dels sioux o dakotes.

Del diari d'una dona (9)

(Ve d'aquí)

Dimecres, setze de setembre

Estimat diari,

ahir, amb la Laura, vam tenir molt poc temps per parlar perquè en González ens apretava perquè acabéssim uns informes, i hem hagut de treballar de valent. A l'hora de sortir li he dit si volia que anéssim juntes a prendre alguna cosa, però s'ha disculpat, l'havia vingut a buscar el seu home. He tornat cap a casa una mica trista, la veritat.

(continuarà)

Sobre Espriu

En commemoració dels vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu

 

Salvador Espriu per Guillermina Puig

XVIII

No s’entenia la cançó de la nit,
de tan clares com eren les paraules.
«T’avens a vendre per engrunes d’or
l’antic solar on has bastit la casa.
Als fills imposes, car els vols senyors,
guisofis agres d’una llengua estranya.
Arran sempre de terra, el teu musell
s’afina barrigant entre deixalles.
L’amo t’encerta cada dia el llom,
en fer-ne dòcil blanc d’escopinades.
Grunys de plaer i ben humil t’ajups
sota el fuet i les burles més grasses.»
D’aquella mar venia l’aspre cant
d’una veu d’ira que no pot cansar-se.
Des de molt lluny volà com un falcó
d’esteses ales amples.
Entrava llargament en el recer
del jardí dels cinc arbres.

Salvador ESPRIU, Obres completes, 1. Poesia, 2a ed., Edicions 62, Barcelona, 1973

Del diari d'una dona (8)

(Ve d'aquí)

Estimat diari,

avui la Laura no estava gaire alegre i no semblava gaire receptiva als meus comentaris. M'ha semblat que feia una cara una mica massa seriosa quan li he explicat l'última putada que m'ha fet en González. Fins i tot m'ha dit que potser m'ho prenia massa a la valenta. M'he quedat assombrada, però he volgut creure que és perquè deu tenir algun problema a casa, sinó ella mai no m'hagués dit això. Li he preguntat si s'havia barallat amb el seu home i m'ha dit que no, aleshores ha agafat el telèfon i s'ha posat a fer trucades i ja no hem parlat més.

(continuarà)

De plagis, afusellaments, originals, art, llibertat, mercantilisme ...

 

Fusilamientos de Príncipe Pío (3 de maig 1808). Francisco de Goya. Museo del Prado (Madrid)

Aquest dia em va passar pel cap una frase, que després vaig penjar amb l'etiqueta "Se m'acut". Sempre que em passa pel barret una frase, el primer que faig és googlejar, a veure si és que l'estic afusellant d'alguna banda. (Finalment em van certificar que era d'Eugeni d'Ors, ja se sap que els camins de la memòria són inescrutables. Ja està especificat en el post.)

No em miro cap llibre de cites d'autors cèlebres perquè no en tinc cap. Conec algunes persones que, en una exhibició d'estalvi, només tenen un llibre: el de cites d'autors famosos i, de tant en tant, ens regalen perles en forma de: "com va dir fulanet de tal ...". I així, amb un sol llibre, sembla que se'ls hagin llegit tots.

Jo, això, no ho faig i, a més, tinc molt mala memòria, per tant si Sant Google em dóna la seva benedicció, tiro pel dret i tal dia farà un any. També cal que aclareixi que no sóc creient d'aquesta religió que se'n diu la "propietat intel·lectual", per la qual cosa, malgrat els escrúpols mínims d'esmentar la font, més que res perquè el lector sol ser molt sensible a allò que l'hi han venut, no veig cap més necessitat d'abundar en el tema.

És fàcil que tot ens "soni" a tot, si més no dins la nostra civilització. És clar que, en una cultura com la nostra, on ens volen fer passar bou per bèstia grossa, no ens ha d'estranyar gens ni gota que creiem que cada artista és un, únic entre 6.782.000.000 (sis mil set-cents vuitanta dos milions) de persones que habiten aquest manicomi rodó (Mafalda dixit), amèn de considerar-lo únic en l'espai, cal també considerar-lo únic en el temps. Com si res ni ningú haguessin intervingut en la seva formació, per generació espontània, com si diguéssim, i mai abans a ningú se li hagi acudit res del que diu ni del que fa.

Una altra qüestió que em desassossega (i és que no dormo per les nits!) és si podem anomenar art a a tota aquella creació que es destina a la mercantilització. Perquè si es ven, continua essent art? O passa a ser decoració? Per entendre'ns, si el senyor Rodin (al cel sia) posa el seu (seu?) Pensador a la venda, continua essent art? i, per la mateixa regla de tres, deuen ser art els caganers de la fira de Santa Llúcia no? Ni que sigui per la positura força similar (evidentment que exagero). I si m'agrada aquest home que pensa, no en puc tenir un a casa igual? I si el posen al mig del carrer, em cobraran cada vegada que el miro? I si un escriu per vendre, és un artista o un comerciant? I si un senyor xinès del segle V dC va dir el mateix i ho va deixar escrit? Jo ja no podré posar al final de la citació: Xènius?

El món s'ha creat a base de la imitació i de la còpia, fins i tot alguns han millorat a bastament l'objecte copiat, cas d'en Shakespeare i les seves obres, gairebé totes, o totes, basades en textos previs. Tinc un munt de preguntes al respecte i totes les respostes que em donen són incompletes o insatisfactòries. Sobretot perquè pertanyen a una concepció de la creació i de la propietat privatives de la nostra cultura econòmica, on art, individualitat i mercat van junts. O sigui que són susceptibles de ser errònies o, com a mínim, criticables.

Bé, en qualsevol cas, i per evitar malentesos, tots els textos penjats aquí són propis i, quan són aliens he procurat que quedi ben clar. No cal dir que són gratuïts, i que consti que he pagat per coses molt pitjors. O sigui que no ho dubteu ni un instant, si alguna cosa us sona d'algú altre digueu-m'ho, no tinc cap problema en admetre que aquell algú altre també ho va dir ;-D

Si voleu saber cosetes d'il·lustres plagiaris podeu mirar aquí o aquí

I sobre negres literaris i els tres mosqueters aquest apunt del blog de la Júlia: La panxa del bou 

Tot plegat m'ha fet rumiar molt en com avui, generacions de cyberartistes treballen en programari lliure, deixant la seva obra a la xarxa per a ser utilitzada, modificada i reinventada per aquelles persones que ho desitgin. Un canvi de mentalitat? Una finestra oberta a l'aire fresc de la llibertat de creació, allunyant-la del diner?

Del diari d'una dona (7)

(Ve d'aquí)

Diumenge, tretze de setembre

Estimat diari,

els caps de setmana se'm fan molt llargs sense la Laura. En Josep Lluís m'ha proposat anar a passejar amb ell. He acceptat pensant que potser tindria sort i trobaria la Laura a la Rambla. No ha estat així i hem tornat a casa barallats. Finalment, avui em prendré una pastilla per dormir.

(continuarà)

Se m'acut que ... (ed.)

... escrivim per elevar l'anècdota a la categoria d'esdeveniment.

això que em va venir al cap en el seu dia, sense saber ni d'on ni perquè, resulta que és una frase d'Eugeni d'Ors. tal i com ho certifiquen en David i el senyor Joan, un corresponsal la mar d'amable.

Del diari d'una dona (6)

(Ve d'aquí)

Dijous, deu de setembre


Estimat diari,

avui he convidat a dinar a la Laura, però ella no ha volgut venir perquè havia de dinar amb el seu marit. M'ha sapigut molt greu, al cap i a la fi ja es veuen tots els dies amb ell no?

(continuarà)

Un mestre de bo de bo

Ocells al delta. 14-02-10. Felip

- Imagineu-vos que sou tots russos ...

I em miro el mestre que, tot sopant, m'explica amb entusiasme la classe que els ha donat als seus alumnes d'ESO. I el veig, amb els ulls brillants, revivint els moments fantàstics quan ha dividit la classe en obreres i en camperols, gesticula i és feliç ensenyant-me com ensenya a d'altres.

I em fa pensar en alguns mestres que he tingut, que en vull dir mestres i no professors, que m'han transmès el seu entusiasme, el seu amor absolut per la seva feina, el respecte cap a allò que fan, el seu enamorament envers la seva vocació.

I mentre escolto, una mica distreta per les meves cavilacions, tot el procés de la Revolució Russa, no puc evitar pensar que, mentre al món hi hagi homes i dones com ell, no tot està perdut, perquè algú altre n'agafarà el testimoni, perquè és impossible no rendir-se a l'encant que desprén un mestre de bo de bo.

I segueixo fascinada les seves explicacions, com qui s'hagués d'examinar fos jo i, de ben segur que amb unes quantes classes com aquesta, poc que em caldria obrir un llibre. Llàstima que jo no faig l'ESO.

I tot fent petits glops al meu te, ell ha oblidat completament el seu cafè, que es refreda en la tassa, penso en la sort que tenen els alumnes d'algú tan increïblement impressionant com aquest mestre de bo de bo.

Dedicat a la I., perque vegis que no sempre "maltracto" els mestres, i a en JC, per posar pel retrat de mestre.

Ràdio: Riell Bulevard

 

Riell al Delta. 14-02-10. Felip

Dijous passat, a Ràdio Esparreguera, vam tenir el privilegi de poder fer una entrevista a l'Eulàlia Mesalles, una de les autores del blog Riell Bulevard. Us la linko aquí

Riell Bulevard

Només em resta donar-los les gràcies per la seva amabilitat.

Del diari d'una dona (5)

(Ve d'aquí)

Dimecres, nou de setembre


Estimat diari,

ja fa una setmana que no em prenc les pastilles. En Josep Lluís no ho sap, si ho sabés s'enfadaria amb mi, però és que ell no pot entendre que la Laura és la millor medicina per a mi.

(continuarà)

Perquè em ve molt de gust

Que tingueu unes bones festes Lupercals!
(si, ja ho sé que són demà, però com què és laborable ... )

Del diari d'una dona (4)

(Ve d'aquí)

Dilluns, set de setembre

Estimat diari,

avui ha estat un dia tranquil En González era fora, per un assumpte que havia de tramitar a la UB i hem pogut passar tot el matí fent poca feina. Amb la Laura hem aprofitat per explicar-nos coses de la nostra vida. Bé, de fet he estat jo qui ha parlat gairebé tota l'estona, però és que la Laura escolta tan bé i em comprèn. Me n'adono que ha estat una gran sort que hagi vingut a parar en aquest despatx. D'ençà que treballo amb ella gairebé ni me n'adono què en Josep Lluís es passa els dies tancat a l'estudi amb els seus llibrots i les seves andròmines.

(continuarà)

Se m'acut que ...

tant de bo el meu pretèrit imperfet em permeti un futur simple!

**********
Me'n vaig de pont, que avui és Festa Major d'Hivern al meu poble (Santa Eulàlia), o sigui que us contesto diumenge al vespre quan torni. Ai! l'arròs i els ocells m'esperen! Demà i demà passat hi ha post, que estan programats.

Del diari d'una dona (3)

(Ve d'aquí)

Divendres, quatre de setembre


Estimat diari,

Sort en tinc de la Laura! Ahir, quan va arribar a la feina, em va trobar plorant. En González m'havia esbroncat per una pífia. No és que em digués gran cosa, però és que no hi ha dret què se'm critiqui la feina d'aquesta manera, després que ells, els de dalt, se la passen enviant-nos tasques per fer molt mal especificades. La Laura ha esta un àngel amb mi. M'ha abraçat i m'ha consolat. Li he explicat com havia anat tot plegat i m'ha compadit. I és que és veritat, no haurien de tractar-me aixi! El mal és què ells saben que jo sóc millor, que ells només són gent amb bons padrins i això els fot. Sempre que poden, procuren fer-me la punyeta. Però ara, amb la Laura aquí, segurament podrem contra ells.

(continuarà)

I tu, per què escrius?

Feia quatre dies que havíem inaugurat l'oficina, enmig d'una nevada com se'n veuen poques al poble. Era un despatxet muntat en un local de planta baixa, provisional fins que s'acabés l'obra on hi teníem el que serien les oficines centrals de l'empresa. Els dies eren curts i pels volts de les sis ja era negra nit.

Estava sola, el cap i l'encarregat ja havien marxat, i intentava no petar de dents adossada, literalment, a una placa elèctrica que escalfava just el radi de cinc centímetres al seu voltant. Vaig sentir la porta, una dona de mitja edat, rossa, va entrar i va saludar polidament.

- Hola, estàs sola? - em preguntà com si no fos prou evident. Era impossible no veure que estava sola en un despatx de vint metres quadrats sense divisions.

- Sí, però ara vindrà l'encarregat. Que desitjava? - la resposta em va sortir mecànicament, com quan la mare m'ensinistrava per estar-me a la botiga: “si has d'estar sola que no ho sembli, per si de cas”.

La dona em va demanar per seure i, sense poder evitar una sensació de neguit, li vaig oferir una cadira.

- Gràcies, estic cansada. Porto molta estona anant amunt i avall.

- Tranquil·la, descansi el que li convingui, no hi ha gaire feina en aquesta hora.

Va somriure, va obrir la bossa i en tragué un llibre, mentre em preguntava:

- No em coneixes?

Per un instant vaig tenir el dubte de si la coneixia o no. Un aire familiar si que el tenia, però no sabia lligar caps. De família segur que no, que no hi ha rossos a casa. Per feina potser, però me'n recordaria, no oblido mai una cara. Ella va veure el meu esforç i em va dir,

- Sóc la “dulce Neus” - i es va quedar esperant la meva reacció.

- Ah! doncs, molt de gust, senyora Neus – vaig dir en el to més neutre possible.

La veritat és que m'havia fet pipí al damunt, un pipí virtual per suposat, però la sensació era la mateixa. Què hi feia al meu despatx la que havia protagonitzat un dels assumptes més truculents de principis dels vuitanta?

La qüestió és que Neus Soldevila, que així es diu la que va ser batejada com la “dulce Neus” havia escrit un llibre de poemes, “Bajo mi piel”, i el venia així, de porta en porta. Defensant la seva condició d'escriptora pel damunt de tota la fama aconseguida amb la mort del seu marit, la Neus m'oferia un dels seus llibres.

Em vaig preguntar què volia aquella dona escrivint un llibre i venent-lo d'aquesta manera. Quina era la imatge que tenia d'ella mateixa en el seu imaginari, quina necessitat podia tenir d'exposar-se. Què és allò que fa que algú amb aquell historial, que el que més hauria de voler és desaparèixer en l'anonimat, insistís, porta a porta, en que li compressis els seus poemes. La seva obra que, al seu parer, era el mode de reivindicar-se com a persona.

Vaig veure que, per aquella dona, l'acte d'escriure, publicar i ser llegida, era l'equivalent a ser acceptada en tota la seva dimensió. Que ella entenia que un escriptor, per definició, no és un ésser normal, és algú a qui el mite ha dotat de llibertat. Algú que, gairebé obligatòriament, ha de viure diferent de la resta dels mortals. I si hi ha algun drama a la seva vida, molt millor.

La “dulce Neus” no comprenia la diferència entre l'obra i l'autor. No cal dir que vaig comprar-li el llibre, perquè no? Els seus poemes, previsibles i molt auto-justificatius, no valien sis euros. Però estava sola amb ella i jo sóc covarda del tot. L'ombra que la perseguia, i la curiositat també, van ser un bon motiu. I és que no estic gaire avesada a això de tractar amb persones encausades de parricidi. Per cert que no hi ha cap mena de morbo en els poemes de la Neus Soldevila.

L'altre dia, atabalant a en Lluís Bosch del Riell Bulevard, amb preguntes del tipus: “tu, per què escrius? I, per a qui escrius?”, ja veieu que poc original que sóc i la paciència que em tenen, em va venir a primera línia de pensament aquest llibre, tant de temps oblidat. Li vaig dir a en Lluís que en faria un post i que li dedicaria. No he esclarit gran cosa sobre escriure i allò que se suposa que fan i que són els escriptors, però us asseguro que la Neus Soldevila n'estava ben convençuda de que n'era.

Del diari d'una dona (2)

(Ve d'aquí)

Dimecres, dos de setembre


Estimat diari,

avui ha estat el segon dia amb la Laura al departament. Hem estat parlant a l'hora d'esmorzar. Està casada, com jo, però no amb un enze avorrit com en Josep Lluís. L'home de la Laura és un executiu, fa esport i sembla que són molt feliços. També tenen dos fills: un nen i una nena. A mi m'hagués agradat molt tenir fills, però no ha pogut ser. Realment la Laura és una dona admirable, bona, intel·ligent, culta i amb una vida envejable. Li he preguntat que com era que havia agafat aquesta feina, i m'ha confessat que no volia una feina més especialitzada que la privés d'estar amb el seu home i els fills. Reconec que estic admirada amb ella.

(continuarà)

ANTON BEIRAS

ANTON BEIRAS

Eu sei que un día
dobraréi unha esquina
e xa non voltaréi atrás.

Colleréi unha rúa de auga infinda
feita de noite e de cristal.

Pasarán silenciosos carros
e xentes que nada me dirán.

Camiñaréi perdido definitivamente
e nunca máis voltaréi ao meu fogar.

Entón, non tendo outra cosa que faguer,
seguramente poréime a pensar
que a vida és un motor moi complicado
e a morte unha solemne imbecilidá.

De l'Antologia poética. Celso Emilio Ferreiro

Del diari d'una dona (1)

Dimarts, ú de setembre

Estimat diari,

aquest matí m'he llevat contenta. Fins i tot he tingut una mirada amable pel Josep Lluís que dormia com un talòs al meu costat. Feia dies que jo no dormia d'una tirada sense pastilles, també feia mesos que no em llevava amb aquestes ganes d'anar a la feina. M'he descobert a mi mateixa cantussejant mentre em preparava la dutxa i no he dubtat, en cap instant, quin era el motiu de la meva alegria: la Laura.

Quan la Laura va entrar per la porta de l'oficina l'altre dia, com la nova administrativa que treballaria a la taula del costat de la meva, em va fer una certa basarda. Era una noia una mica diferent de les que havien compartit la feina amb mi fins ara. Totes, fins a quatre, havien anat demanant el trasllat i havien desaparegut en altres departaments de la universitat. Els meus primers temors, però, eren infundats, perquè la Laura ja es veu diferent, ja es nota que no és una pusil·lànime com les altres i que, segurament, serem bones amigues.

Trobava a faltar aquesta sensació de camaraderia. A casa, amb en Josep Lluís, tot el dia capficat amb les seves maquetes de vaixells, hem anat perdent el contacte. També l'he perdut amb les amigues que em quedaven de l'escola. L'altre dia, l'única que encara conservo, la Maria Rosa, em va dir que era perquè jo em feia la intel·lectual i que ja no es podia parlar amb mi. Una colla d'ignorants és el que són.

Sé que amb la Laura tot serà d'una altra manera. Quan ens van presentar em va somriure amb simpatia. És de la meva edat, més o menys, i se la veu molt desimbolta, no pas com jo que sempre vaig una mica tibada, ho reconec, massa conscient d'estar treballant en el departament d'investigació mèdica de la universitat. Fins i tot quan el cap, en González, li feia una broma, ella la va rebre amb alegria.

Amb la Laura tot el departament respira joia i estic convençuda que, a partir d'ara, tot anirà millor.

(continuarà)

Haití

Per llegir una mica, l'article "Y Haití fue notícia" de Pascual Serrano

Freak?

Els companys de party havien caigut. Això succeïa tot sovint en aquest server quan jugava amb sudamericans, les seves connexions eren més inestables i veies com, de sobte, les seves imatges es quedaven congelades i, finalment, desapareixien. Però era un server amb els rates prou equilibrats com per quedar-s'hi.

Ho tenia ben malament, estava just al mig de Lair of Antharas (Loa) i era una pt. L'havien afegit a la party com a healer secundària i la deixaven xupar exp però ara no tenia gaire sortides.

A la sala no s'hi veia ningú, només els malruk soldier que havien respawnejat i els pando. No s'escoltava cap so que arribés de les sales anteriors. Va decidir intentar baixar una mica més dins la cova, perquè si feia relog tornaria a sortir aquí mateix. L'única solució era sortir-se'n o morir. Escoltà amb atenció, semblava que més avall se sentia soroll de lluita.

malruk soldier

El camí, però, era ple de malruks soldier, amb un agro molt fort. Es va arrambar a la paret, resant perquè no estigués bug i un mob d'alguna altra sala la detectés. Va esquivar el primer malruk, si anava amb compte i no feia cap màgia per pànic el pando tampoc es mouria, i li calia que no l'ataqués, les seves llances eren terribles.

Molt poc a poc va arribar fins a la meitat de la rampa. El cor semblava que volia escapar-se-li per la boca. Només li quedava sortejar dos malruks més. Va respirar a fons i va començar a avançar. El primer mob va girar cua i es va allunyar amb el clec-clec clàssic que feien els seus peus armats sobre la roca.

Va córrer, però va calcular malament i va entrar dins l'àrea d'agro de l'últim malruk soldier. Se sentiren els clec-clec del mob que anava directe cap a ella. Va començar una carrera folla.

A baix de la rampa hi havia una gran sala excavada a la roca, amb el sostre molt alt, ben plena de malruk knigts i bersekers i les enormes pytan. No tenia escapatòria. Va començar a córrer cap a la propera rampa amb el convenciment que ja havia llepat.

malruk berseker

Al fons de la sala se sentia soroll de lluita. Un enorme orc verd, humanitzat, estava tot sol, al mig, matant mobs amb un arc i fletxes.

- Heeeeeeeeelppppp! - va cridar pel canal general.

L'orc, en un moviment automàtic, va canviar l'arc i les fletxes per un staff de màgic. Es va posar al darrera d'ell, mentre feia les poderoses màgies que feien els orcs, ell li va donar party i així també la protegia a ella.

Quan els mobs ja eren a prop, de la punta de l'staff va sorgir una bola de foc, amb un parell més va matar un malruk soldier. Amb una rapidesa gairebé imperceptible havia adormit un malruk knigt i havia rootejat una pytan. En un tres i no res es va desfer dels mobs.

- Come - li va dir l'orc mentre s'allunyava cap a un racó resguardat del respawn dels mobs.
- Tnxs, I'm noob, sorry - li va contestar ella. Realment li hagués agradat abraçar-lo, però era una skill que no existia.
- From? - preguntà l'orc.
- BCN, u? - li respongué ella.
- Barcelona, Spain?
- Yes, no :P
- Hahahaha! soy de Madrid yo - li digué l'orc rient, aquesta skill si que la tenien.

Li va llegir el nom surant al damunt del cap: Ouilee

- Gracias tio, soy muy noob yo en esto.
- Si quieres te quedas un rato y subes. Que eres?
- Necro.
- Un buen pj, pero malo en lvls bajos.
- Si, me está costando mucho levearlo. Además como healer es bastante penoso. Ademés tengo mucho lag.
- quita la mula
- no ta puesta
- pos es raro, yo voy bien. Catul? que nombre es?
- Es un poeta romano.
- Vaya, eres un tio raro eh! - li digué l'orc sense parar de disparar fletxes a un undead que voltava massa prop.
- TiA, soy tiA.
- Vale vale, perdona tiA ;P
- Nada, normal, somos muy pocas por aquí.
- Sips.

Quatre anys després ni en Ouilee ni la Catul ja no jugaven a l'L2. Han estat parella de joc durant tres anys. Després la Catul es feu la Cicero i en Ouilee en Rolf. Cada dia s'han trobat dins el joc i han matat, han mort, han participat en sieges, en pvp's. S'han fet d'un clan amb més de cent persones. Però ells sempre han jugat junts. S'avenen.

Avui, cinc de febrer, en Ouilee es casa, amb la seva nòvia de sempre, la Candi. Com què ell és madrileny i ella brasilenya i viuen a Madrid, es casen a Vilassar de Dalt i en català, normal.

La Catul-Cicero hi està convidada, amb la seva parella. De regal els han enviat una caixa de rom Legendario, amb una postal de felicitació on hi posa:

"... claudite ostia, uirgines:
lusimus satis, at, bonei
cniuges, bene uiuite et
numere assiduo ualentem
exercete iuuentum."
CATUL, LXI

Moltes Felicitats!

Ouilee & Cicero

Donació

Resurrection. Damien Hirst

Tinc al meu davant, damunt la taula del despatx, el telèfon de la secretaria de l'Àrea Tècnica de la Sala de Dissecció de la Unitat d'Anatomia i Embriologia Humana del Departament de Ciències Morfològiques de la Universitat Autònoma de Bellaterra. I me'l miro i me'l torno a mirar, però d'avui no passa que hi truqui.

Fa uns dies, algú a qui estimo em va dir que volia que li fes els tràmits per a donar el seu cos a alguna facultat de medicina. Aquest algú vol que els seus òrgans que serveixin siguin per a transplantaments i la resta pels estudiants.

"Fes-me el favor de mirar per Internet com ho hem de fer, perquè m'ho he pensat millor i no vull ser incinerada, vull que donin els meus òrgans i que la resta serveixi per a algú, si són estudiants de medicina millor."

For the love of God, 2007. Damien Hirst

Bé, ja tinc el telèfon al davant, i em cal fer-lo servir. Ara ja són dos els que volen fer el tràmit. Això, i que no volen cap tipus de cerimònia, fa que em quedi el dubte de quina mena de dol haurem d'elaborar els que ens quedem quan sigui l'hora.

La seva voluntat és que la seva mort sigui quelcom natural i d'alguna utilitat i, en el fons, tenen tota la raó. No m'estranya, s'han passat la vida essent útils als demés, doncs així fins al final. I, com deia la meva àvia materna: les flors, en vida.

Tenia raó en ...

... JoRDi JVR!!!

després una miqueta en Sànset i també l'Arare. Aplaudiments merescuts i catifa vermella virtual!

Perquè de qui estic resseguint les passes és de l'Elvis Aaron Presley

hi veieu gaire diferències?

Endevinalla

Estic documentant-me i llegint tot el que respecta a la biografia d'un personatge molt famós. Aquesta és la primera pista (si l'endevineu l'última). Premi? l'alegria d'endevinar-ho, que no està la cosa com per tirar cohets.

"Mare, jo sóc maricón?"

- Mare, jo sóc maricón?

Em vaig mirar atònita al meu fill de set anys. Per un moment, una sensació de pànic em va fer estremir. A què venia una pregunta tan directa en un infant tan petit? Me’l vaig mirar amb calma. Era inimaginable que el nen em fes aquesta pregunta tan jove. Vaig pensar que em calia asserenar-me. El meu fill podia ser homosexual, oi? I si n’era? A mi no m'ho semblava, però a set anys se sap això? Vaig mirar-lo somrient. La cara morena i els ulls vius del meu estimat fill eren els mateixos de sempre. El seu posat reflexiu era idèntic al de feia cinc minuts, abans de fer-me “la pregunta”. Me’n vaig adonar de què a mi no m’interessava gens ni mica si n'era, o no, d'homosexual. Que això no em pertanyia a mi. Que jo era la seva mare, fes el que fes. Tanmateix el seny s’imposava.

- A veure fill, a mi, que siguis homosexual, perquè es diu homosexual, m’interessa poc però, per què m’ho preguntes?

- És que a l’escola, en Joan, m’ha dit que ho era de maricón, ai! d’homosexual.

- I per què t’ha dit això en Joan, si es pot saber?

- Doncs és que ha explicat un acudit de dones burres i a mi no m’ha fet riure. Aleshores m’ha dit que no em feia riure perquè era maricón.

- No, fill, d’això se’n diu ser intel·ligent, i d'això se'n pot ser essent homosexual o no, no té res a veure. Au, va, anem a dinar. I, a en Joan, no li'n facis massa cabal.

Vaig pensar que, si mai em tornava a tocar aquesta conversa, ja tindria molta feina avançada perquè, a partir d’ara, hauria de revisar la meva llista de prejudicis. Per si de cas.