Després de la meva estada al davant de
La Carboneria, i durant unes quantes setmanes, m'he intentat
explicar a mi mateixa, tot compartint-ho amb vosaltres,
què són els grafits i
per què els humans tenim aquesta compulsió a deixar rastre en les parets que ens envolten.
Segurament, com la majoria de vosaltres, inicialment pensava que de grafits n'hi ha de
macos o de
lletjos, d'
artístics o que només
embrutaven. Únicament m'havia quedat amb la imatge inicial, amb el flaix d'alguna cosa que distorsionava l'ambient d'una plaça, o que la podia associar a
barris baixos, olor
a pixum, molts
immigrants,
rastes als cabells, gent vestida diferent. I, després, és clar, quan veia un
tag o un grafit fora d'aquest ambient,
embrutant una façana d'algun barri de
classe mitja o alta, feia els mateixos
escarafalls que fem tots.
Com què tinc tendència a
sospitar sempre d'allò que penso, perquè em preocupa saber com penso i el perquè, vaig intentar fer l'exercici d'
endinsar-me en aquest món. D'entrada ho tenia fàcil, d'una banda Internet, una font inesgotable de dades, de l'altra algun bon
professor d'Història de l'Art i d'Art Digital a la universitat, i, finalment, la meva tendència inveterada a sentir
simpatia per tot allò que fa el
jovent, potser perquè tinc la gran fortuna de no haver oblidat la meva joventut i no haver-la modificat en el record.
Vaig "descobrir" (o recordar, podríem dir) que
el grafit és una eina d'expressió humana, com humanes són les pintures d'
Altamira i els dibuixos i les frases escrites a les parets de
Pompeia, res excels ni inspirat pels déus com es pretén d'alguns artistes. Com el grafit s'alimenta de la llegenda del justicier, d'aquell a qui ningú ha vist la cara, com
Banksy, o del que vol deixar petjada i enfrontar-nos a nosaltres mateixos cada cop que mirem una paret com
Blek le Rat. També he conegut la
vampirització del grafit per part de la indústria de la cultura, de les galeries, i la possible destrucció de la idea original amb la seva
mercantilització.
Haring i les seves pintures acolorides i rutilants, no era el millor grafiter, però va ser un dels que millor es va introduir en la comercialització del seu art. De la mà de
Basquiat vaig arribar, inevitablement, a
Warhol i, en definitiva, a la font del grafit actual: el
pop art, l'art popular,
quan l'expressió abandona les galeries dels palaus, dels edificis públics, dels museus, per fixar-se en la gent del carrer tot fugint de l'Acadèmia. Però és evident que el grafit no és fill del pop art, que el transcedeix, que ens passeja per tota la història de la humanitat. I va ser un fotògraf austro-hongarès,
Brassaï, amb les seves fotografies parisines en blanc i negre, que em va fer anar a visitar l'obra poètica del surrealista
Paul Éluard, l'
Art Brut de
Jean Dubuffet i em va apropar a l'obra d'
Antoni Tàpies, i que em va ensenyar, també, a apreciar la meravella del grafit, del que alguns en diuen embrutar parets, i d'altres ho consideren com un missatge dins d'una ampolla, com un crit a l'eternitat dient:
existeixo! I, per fi, fou un
gran poeta, un poeta nostre, i dic "nostre" a consciència, perquè creava en la
NOSTRA llengua, poseu-li el nom que vulgueu a això que parlem, el que em fusionà definitivament amb aquesta última idea,
Vicent Andrés Estellés, de qui vaig aprendre que el grafit és l'expressió de
quelcom molt intern i intens: jo he estat aquí i això m'emociona, jo
sento i ho he d'explicar, per explicar-me a mi mateixa.
No sé si Barcelona és una "gran ciutat" del grafit, la veritat és que els rànquings no m'han interessat mai gaire. El pitjor que pot passar a qualsevol ciutat és que li diguin que és la millor en això o allò, per a ser convertida en el tòpic més barroer i disenyworldià del món. Barcelona és la ciutat que més m'agrada de totes les que he visitat, té la mida justa, el clima perfecte, té mar (que això no ho pot dir tothom, per molta capitalitat que s'atorgui), i té una població bigarrada que l'omple de vida real.
M'han recomanat moltes vegades que anés a tal o qual lloc. No us heu trobat mai que us han dit allò de: "ves a (un lloc) que és com de pessebre!"? Jo en fujo corrents, perquè els escenaris em semblen perfectes pel teatre, o per les pel·lícules, però la vida real mai és neta, de disseny i perfecta. Per això m'agraden les ciutats que demostren que hi ha gent que s'hi guanya la vida, que ens ensenyen les seves misèries, perquè sense elles difícilment trobaríem les seves virtuts. Per això, des d'aquí, aprofito, també, per demanar-vos que no en feu un parc temàtic d'una ciutat tan increïble com la nostra. Amb totes les llums i, sobretot, amb totes les seves ombres.
Aquest vídeo és de
Berok, un grafiter barceloní, que us recomano que visiteu al seu
myespace.
Un grafiter barceloní prou famós és Sixeart,
aquí hi trobareu algunes de les seves obres.
Totes les fotografies de grafits barcelonins han estat tretes d'
aquí
