Autoretrat. Llort, Raimon. 1987. Apunt a bolígraf.
En Raimon Llort i Gasset va entrar a la botiga i, com cada matí, em saludà:
- Bon dia noia! on tens aquella cadira que tenim a mitges tu i jo?
Li vaig donar el bon dia somrient i vaig entrar a la rebotiga a buscar la cadira pel vell pintor. Les seves cames ja no l'acompanyaven i li convenia fer una parada de repòs a mig camí de la seva passejada. En Raimon vivia, una mica de caritat, a la residència geriàtrica municipal. Podríem dir que en tenia el privilegi per ser una suposada vella glòria de la població. I cada matí baixava al poble. La residència està, encara ara, al capdamunt de la vila, i practicament als afores, feia la seva passejada, parava a veure'm i se'n tornava al "mausoleu", com solia dir.
La realitat és que en Raimon mai havia viscut de forma regular al poble; ell havia dut la seva vida d'artista fora, crec que també va ser director d'alguna escola d'arts plàstiques a Cornellà, i que fou professor de l'il·lustrador José del Nido, entre altres. Però, a les velleses, va venir a raure on havia nascut, i l'ajuntament va creure convenient donar-li aixopluc. A la residència podia disposar d'un racó "on tot sembla normal, lluny de la colla de mòmies que hi ha tancades i amb les quals no es pot parlar de res que no sigui criticar els estadants", i el dubtós càrrec de director jubilat de l'Escola de Belles Arts d'Esparreguera. Això si, exercia d'artista, fins i tot amb la boina.
En Raimon venia a comprar material i a passar una horeta fent-la petar a la botiga. Ell parlava i jo escoltava; quan s'ensopia procurava fer-li preguntes que el transportessin al seu passat de deixeble d'Anglada Camarasa o que s'atrevís a explicar-me alguna anècdota prou "picant" (santa innocència!) de la seva vida bohèmia a Florència (?) i a París (?).
Després sempre queien, a fer fotocòpies o a comprar material, un parell d'artistes que es dedicaven a fer il·lustracions i col·leccions de cromos i s'afegien a la xerrada. Aquests sempre tenien més pressa, però no perdien l'ocasió de fer-la petar amb el vell Raimon. Ell era condescendent amb ells, el vell artista amb els nous, i ells, els moderns davant el vell, ho eren també de torna, i així passava una bona estona del matí.
I ... a què venia tot això? ai Clídice que perds! Ah! si! doncs venia a tomb d'aquest apunt d'en Girbén, on ens parla que ha fet "neteja" del seu estudi, i li sembla xocant que em puguin extasiar "els productes químics, els dissolvents, els adhesius, els tints, les massilles", i m'ha fet recordar en Raimon, l'Isidre, els materials pels "meus" artistes, el pare quan m'ensenyava a dibuixar mans, la cal·ligrafia, les plumilles, l'olor de la fusta dels llapis, el tacte del paper de dibuix, les gomes, els difuminadors, els carbonets, la trementina, els burins ...