 |
| Imatge extreta d'aquí (aneu-hi, també) |
"Estaries d'acord a dir que una de les característiques de la cultura occidental és un hedonisme desenfrenat?
Per dir-ho en positiu, l'autolimitació és el gran absent del nostre moment. Immersos com estem en una crisi pedagògica, el testimoniatge de l'autolimitació no es veu per enlloc, o molt poc. La qüestió de l'autolimitació és una de les grans eines que té l'ésser humà per conèixer les seves possibilitats i els seus límits."
De l'entrevista a Lluís Duch, monjo de Montserrat i antropòleg, a la revista Relleu, que he conegut aquí, a l'apunt Duch, Ricoeur: l'origen del mite i les estructures d'acollida del blog FilosòficaMent, de Christian Palazzi. Molt recomanable, si teniu mitja horeta.
Contra el desencís i la barbàrie: reflexió.
I que consti que, ara mateix, qui més limitacions necessita no és qui demana, sinó qui té la potestat d'atorgar.
Contra el desencís i la barbàrie: reflexió.
I que consti que, ara mateix, qui més limitacions necessita no és qui demana, sinó qui té la potestat d'atorgar.
17 comentaris:
El curiós és que el que hagin de limitar-se sempre siguin els mateixos, el curiós és que t'eduquin dins la desmesura per després robar-te el costum...
Bon dia...
Els que volen autolimitar-se, tot i que no ho aconseguixin, són els que es veuen capaços de limitar els demés amb una convicció pasmosa!
"aconsegueixin" Gluuuubs!
Però Carme, jo crec que la Clídice escombra cap a una altra banda, aquí. Cap a la banda de dir que estem acostumats a gastar i a consumir sense rumiar-nos-ho dues vegades, a tenir molt més del que ens cal, i no saber mai dir "prou".
Tenint en compte que és un monjo de Montserrat l'entrevistat, crec que parla de l'austeritat, i de saber o no viure amb el que ens és estrictament necessari. Els motius per voler-ho fer, són una altra cosa, i són d'allò més diversos.
A rel d'un apunt del Rafa (http://www.rafazaragoza.com/?p=2884) on es qüestiona la "patatera" denominació d'indignats, no deixa de voltar-me pel cap una nova accepció d'indigent: important col·lectiu limitat per la força (no autolimitat)
Yaiza, gràcies per l'aclariment, de debò agraeixo el teu impuls, però creu-me, sé bé per on escombro jo!!!
"Contra el desencís i la barbàrie: reflexió". Amb austeritat o sense, per uns motius o uns altres, el problema més gran que tenim com a societat és precisament la incapacitat de reflexionar. O la manca de voluntat, que és pitjor.
Jo potser més que parlar de limitar, parlaria de prudència. Crec que estem en uns temps que la prudència no és una paraula de moda (amb la brillant excepció d'en Pep Guardiola). Fora d'això, la resta de lemes que ens envaeixen és "no limits", "pots arribar a on et proposis", que ja estan bé com a eslògans motivadors, però crec que anem massa enllà i arribem a un estat en que ens creiem més forts del que realment som.
el ser humà sempre busca els seus propis límits,el límit seria trobar un lloc propi,l'art és una manera de buscar-los..
les limitacions externes com bé dius ara mateix qui més les necessitat és el poder.
una entrevista força interessant, bona recomanacio!
Al marge de tot, tu i els teus ja heu decidit si pacteu amb la dreta o amb la dreta per a formar govern a Esparreguera? Llatinades apart, felicitats per fer d'Esparreguera un muncipi de dretes.
Veuràs CLI,
No puc parar-me ara en el blog de Palazzi, de fet camino per variar a la carrera, però feia mil anys que no em passava i ja era hora... potser perquè no ho he llegit, no comprenc molt bé que té a veure un capellà que advoca pel sacerdoci femení, amb l'hedonisme...
Sigui com sigui, em sembla perfecte que la dona tal qual succeeix amb els protestants sigui ministres de l'església, al cap i a la fi la seva exclusió és una qüestió únicament cultural, potser aportessin una mica de frescor a l'ambient tan enrarit que es respira avui en ella. D'altra banda, és clar que si l'ésser humà no treballa l'autocontrol, acaba *animalizándose i servint única i exclusivament als seus instints... que de vegades està perfecte deixar-se portar per ells, però a tota hora com em temo gairebé succeeix avui... malament pronòstic la veritat. Ningú coneix les seves possibilitats i límits fins que no els posa a prova, una altra cosa és les ganes que un tingui de sofrir... de vegades la vida, no et dóna opció i la cosa és sí o sí:-) a estrènyer les dents i tirar per davant.
Per cert CLI, si tens un minut i et passa pel meu blog, m'encantaria saber com veus tu el tema aquest del 15M, jo m'he posat ( al meu estil, ja saps :-) en pla mitjà activista... si pots donar alguna idea, seria genial... ara mateix, he vist a una compatriota teva anònima en els comentaris molt implicada, segur que se t'ocorre alguna cosa i a més interessant:-)
Un petó molt gran CLI, espero que tot et vagi perfecte.
Vida tens raó, ens van fer creure que tot era de pujada, que el món era com la bóta de sant Ferriol, inexhaurible i la realitat és tota una altra. Bona nit :)
Carme J imagino que el teu comentari deu anar per la cosa política, però, en aquest cas, l'autolimitació és quelcom que exploren molts pensadors en tot el món. En realitat, quan una és conscient de fins on pot arribar, no sol caler limitar els demés. La cosa es trenca quan hi ha algú sense consciència dels límits, o que es pensa que els seus límits van més enllà dels teus. :)
Yáiza te'n dono la raó, però, és clar, per això sempre dic que el millor del blog són els comentaris, perquè tothom és capaç de veure coses insospitades i de fer-nos rumiar. La qüestió que porta a algú a fer-se monjo, o no, ens depassa. Em sento incapaç de catalogar ningú, més enllà d'aquells que conculquen les lleis o pretenen passar pel damunt dels altres. :)
Girbén m'ha agradat molt l'article d'en Rafa, em sembla molt encertat. I que t'he de dir a tu dels límits que els poses a prova tantes vegades! Conèixer-los i acceptar el tamany que tenim cadascun em sembla un exercici excel·lent :)
Carme J ara m'has encuriosit de mala manera eh! :)
Ferran viure sota consignes és l'equivalent a la mort cerebral. Res és blanc o negre i en una assemblea es veuen aquestes coses. :)
El porquet hehehehe, o el Guardiola del Crackòvia, que es passa de mida :) Dir-li a algú que "no té límits" és enganyar-lo, moltes vegades per manipular-lo o vendre-li alguna cosa. Allò de "ADSL porque tu tienes derecho". La realitat és tota una altra, tots tenim límits i hem de ser-ne conscients. Si més no ens estalviaríem un munt de frustració.
lolita lagarto l'art és l'explorador per excel·lència de les zones limítrofes i tens raó, el poder en sap un niu d'això dels límits. Però ell es basa en la imatge del pater familias que governa sense empatia els seus. El poder no escolta, vol ser eficaç, passant pel damunt de qualsevol cosa i amb l'excusa de salvar-nos.
María tu siempre corriendo! :) Lluís Duch es un intelectual de mucha talla, su ejercicio como monje es casi una anécdota. Aunque soy atea practicante y terriblemente crítica con la Iglesia católica, tengo que reconocer que ha fascinado a algunos de los mejores cerebros que existen en nuestro país. Y a mi, las etiquetas, me dan mucha pereza, por lo que suelo escuchar a los intelectuales que lo merecen. Por cierto, me gustó mucho tu apunte, también lo mereces. Un beso :)
ui, que veig que hi ha polémica...
Bé, per un canto l'autolimitació es el que es diu ens diferència dels animals "irracionals". Ara bé, crec que es antinatural que un home rebutgi el sexe i de fet es demostra que molts pocs poden (a Bélgica i Irlanda esta ple de casos de pedarastia) tot i que respecto el que ho aconsegueix.
Jo parlaria més de viure basicament, amb coses que no comportin luxe, es dir sexe, menjar sa, caminar, passejar, jugar a futbol...no em d'anar de compres tan sovint (jo el primer)
La pederàstia Aris la trobes en l'Església, en els casals, en els col·legis ..., el que fa més perversa la de l'Església és com l'han amagada i "defensada". Fet aquest apart, que res té a veure amb l'apunt ni amb el seu protagonista, entenc que els límits no tenen perquè ser iguals per a tothom. Em sento plenament incapacitada per dir-li a ningú quins han de ser els seus límits, quina ha de ser la seva vida. Sempre i quan, és clar, no em vingui a casa a ficar-me el dit a l'ull. I tens raó, els meus límits, els que procuro cultivar, són els de no gastar debades, procurar no generar residus, saber fins on puc arribar i no pretendre ser més del que sóc, i tantes altres coses que solem fer la majoria de la gent normal. :)
"I que consti que, ara mateix, qui més limitacions necessita no és qui demana, sinó qui té la potestat d'atorgar. "
Seria ideal que els límits, ja que afecten a tots, els imposséssim entre tots. I com més definits i precisos, i més deixats a la indeterminació -i, no cal dir-ho, a l'arbitrarietat- d'una autoritat que atorgui, millor.
Democràcia real: la consciència que tothom té drets i hem d'organitzar-nos perque tothom els pugui gaudir.
Clidice, perdona però aquest comentari anterior el vaig inscriure en una altre entrada del teu blog. Útlimament el meu blogger m'ha tingut una mica trasvalsat, però en fi.
Jo no crec que l'hedonisme sigui bo o dolent. Vull dir si partim de la base que és la idea de ser feliços fins i tot podem dir que és bo. D'altra banda, la perversió del hedonisme en qüestions purament materials obviat el seu ideal ascètic és el que perverteix la filosofia de vida del món occidental.
Eduard aquesta és la qüestió, que tots tinguéssim consciència que depén de tots i cadascun de nosaltres. Encara plana l'ombra de la frase aquella tan utilitzada pels defensors de l'antic poder: "llibertat si, però no llibertinatge", cada vegada que algú demanava més llibertat.
Eduard Ariza la cerca de la felicitat, per se, no és dolenta. Tots cerquem ser feliços. Sembla, però, que el problema esclata en el moment que aquesta cerca sigui l'únic motiu per existir i només es basi en tenir les necessitats materials cobertes, com tu bé dius. La disciplina, l'auto-disciplina, l'explorar límits, la consciència d'ells, també proporcionen felicitat i, segurament, més duradora que no pas tenir un cotxe nou.
Publica un comentari a l'entrada