Acampar o no acampar ...

Aquest dissabte Ying i Yang es van llevar tard, van esmorzar, Ying una arengada amb pa amb tomàquet, Yang un bol de cereals amb llet de soja. Després, Ying observà que s'estava congriant una tempesta i li digué a Yang que si volien sortir a caminar pel bosc, ja calia que s'espavilessin. A Yang li costava més d'espavilar-se i li observà a Ying que no volia córrer un dissabte al matí.

Yang semblava que anés a càmera lenta i Ying començava a enfilar-se per les parets. Finalment, el nerviosisme de Ying aconseguí que Yang es vestís i es preparés per sortir per la passejada. Ying s'havia posat un impermeable, el cel amenaçava tempesta, Yang havia pres una jaqueta per l'aire fred.

A mig camí va començar a tronar i anaven caient unes gotes grosses com una moneda de deu duros de les d'abans. Xap, xap, xap. Ying i Yang van apressar el pas, Ying li va oferir l'impermeable a Yang, que negà somrient: "un dels dos es mullarà, tant li fa qui sigui". Yang li respongué a Ying que, de fet, caminaven en direcció contrària a la tempesta i que no creia que es mullessin gaire. La pluja li xopava la cara i els cabells i Yang reia i aixecava els ulls al cel somrient, mentre a Ying no se li veia la cara sota la caputxa impermeable.

Al cap de poca estona van passar el núvol que duia l'aigua i ja no plovia. Ying, però, no gosava treure's la caputxa, per si de cas, Yang li feu notar que si be Ying no s'havia mullat per la pluja, segurament per dins la suor li havia xopat la roba. Ying, però, no estava per brocs, els trons i els llamps se seguien i l'aterrien, i només tenia pressa per arribar a recer. Yang, en canvi, provava de treure ferro d'una situació que tampoc era tant dramàtica i caminava tranquil·lament gaudint de l'aire de tempesta que s'aixecava del terra.

Yang formava part de les persones sense por, o amb poques pors i ben triades, que acceptaven la realitat com a inevitable i preferien enutjar-se només en aquelles coses en les quals hom si que hi té possibilitats de dir-hi la seva i, evidentment, poc li pots dir a una tempesta i tampoc cal exagerar-ne els perills. Ying era una persona que pretenia tenir el món controlat, les seves angoixes li provocaven un sentiment d'hiper-reponsabilitat perpetuu i, finalment, moltes vegades només en treia tortura dels seus desficis. Curiosament Ying era vital per a Yang, però Yang era essencial per a Ying.

A redós de les acampades, en les quals hi tinc amics, tant a Barcelona com a Madrid, i que em fan arribar els ínputs que reben des del centre mateix del moviment, aquesta setmana passada vaig publicar dos apunts aparentment contradictoris. Dilluns fou una cita d'en Miquel Servet: "La meva llibertat va amb mi", dimecres una entrevista amb en Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat, de la qual en vaig ressaltar les seves paraules en favor de l'autolimitació, no pas perquè fossin el més interessant de l'entrevista, que no té cap desperdici, sinó més aviat perquè em motivaven especialment en aquest context en què vivim.

Prendre consciència de la llibertat pot dur-nos al vertigen, de sobte, som propietaris de nosaltres mateixos, no hi ha ni casa, ni pares, ni mestres, ni amos, ni administració que ens aixopluguin. És clar que, en les acampades, un cop fet aquest primer pas, el segon resulta inevitable: conèixer els nous límits. I ja no es tracta dels límits físics, que també, sinó dels límits que ens imposa el viure, i conviure, en societat. Perquè si bé els acampats reneguen d'un cert tipus de societat, no deixen d'intentar reformular-ne un altre, i la seva pròpia heterogeneïtat passa a ser un calc de la societat que volen canviar.

No vull dir amb això que consideri que fan mal fet, ans el contrari. Els humans som éssers socials i trobo molt encertat que ens mirem i procurem canviar allò que no ens abelleix. Hi ha, però, dues qüestions que vull destacar de les que vaig veient. La primera és l'assemblearisme. Potser perquè estic acostumada a les assemblees periòdiques, a haver d'escoltar persones que no pensen exactament com jo i haver de tenir en compte el seu pensament, que reconec que, només per això, ja tenen el meu suport. Qui millor pot pensar la societat que ella mateixa? Alguns diran que és un desori i que així no es va enlloc. Però, per a mi, aquesta afirmació només amaga el desig latent en la nostra societat de trobar un messies, un lider, un dictador en definitiva, que ens faci estalviar l'exercici de pensar. Això ho veiem arreu on tothom s'omple la boca de queixes i ningú ofereix solucions, o si ho fan són les clàssiques solucions estripades que ens fan pensar, una altra vegada, en antics règims, la dreta o l'esquerra tant li fa, el cas és que "algú ens digui el que hem de fer". Sembla que patim encara la síndrome d'Estocolm i mantenir-nos menors d'edat ens és més còmode. A les places s'està provant de conquerir la majoria d'edat i això ja és bo.

L'altra crítica possible, derivada de l'assemblearisme, és que per la seva diversitat i manca de direcció, no s'arribarà a cap conclusió. Aquest no deixa de ser un missatge clàssic de la societat que ens ha dut fins aquí. L'utilitarisme ens ha portat a acceptar processos que han acabat entronitzant qui menys s'ho mereixia i ara ens trobem que tot allò que fem hem de creure que ha de tenir alguna utilitat manifesta, en el cas contrari ens sembla perdre el temps. Realment gestionar per mitjà d'una assemblea no és fàcil, ni falta que fa, però permet escoltar totes les veus i sumar per aconseguir quelcom més que una idea: una ètica.

De ben segur que no en sortirà res en concret de tot això, a excepció feta de la plasmació de la necessitat de repensar els protocols d'antidisturbis, fins i tot de convidar amablement al senyor Conseller a arribar-se a l'oficina de l'atur corresponent, però, el que si que estic convençuda que en sortirà és una massa de gent jove conscienciada de la necessitat d'actuar sobre la seva vida, el seu futur, i un grapat de persones grans que podran enterrar, definitivament, la por que els van inculcar de ben menuts. Dels grans moviments, a excepció feta dels que se salden amb víctimes sagnants, mai n'ha sortit res en concret, però tots sabem que, de la mateixa manera que després de la manifestació del 10-J en vam treure que a la gent ja no li fa por la independència, de les acampades podem dir que ni els joves són autistes, ni la llibertat fa por.

Un aire nou, com el que respirava Yang, s'enfila de les places amunt. La realitat és la que és, i sempre hi haurà corruptes i corruptors, en tots els àmbits, però poder respirar aquest aire ozonitzat de tempesta resulta vigoritzant. Els resultats? La solució d'aquí a deu o vint anys

Les meves indignacions (algunes):

L'espoli fiscal
L'OMS
Els líders d'ERC
La manca de democràcia real
El sistema bancari
La facilitat amb la que fan "negocis" alguns sàtrapes de la política
...