 |
| d'aquí |
Els que tenim una edat, si més no els que vam tenir l'ocasió (no sé si afortunada o desafortunada) de viure en l'últim període de la dictadura franquista, hem sentit en boca dels pares i dels avis aquesta frase moltes vegades. Quan els infants fèiem preguntes sobre el que li havia passat a l'oncle tal, o per què l'avi havia hagut de marxar a França, o quina havia estat la fi del cosí qual, solíem trobar silenci, evasives i un definitiu: "és va significar, fes-me cas, tu no et signifiquis".
Que curiós que avui encara sigui vigent aquesta màxima. Els que no som, ni volem ser, funcionaris, els que hem d'obrir la paradeta cada dia per tal de guanyar-nos la setmanada, sembla que estem condemnats a no significar-nos, a no pensar, a no tenir idees, si més no, a no expressar-les, mai, en veu alta. Si fem tal cosa ens arrisquem a ser gravats amb algun tipus de símbol que obliga els de símbol contrari a defugir-nos.
Em recorda una mica l'actitud que tenim, molts, amb els Testimonis de Jehovà. Sense pensar-hi massa solem titllar-los de sectaris i, sobretot, de pesats. Per a mi, atea (practicant), són igual de sectaris els Testimonis de Jehovà, com els catòlics, com els jueus ortodoxos, com qualsevol persona que cregui que la salvació, si és que això existeix, només hi és dins del seu grup. I què vol dir això? Doncs que són tan respectables com ho pot ser el meu veí o jo. Per qüestions de feina m'he relacionat amb força persones Testimonis de Jehovà i sempre n'he obtingut bones maneres i respecte, per la qual cosa no se m'acut cap motiu per no continuar tenint-hi relació malgrat que no professem les mateixes creences. No "m'encomanaré" si és que algú es pensa que tal cosa pot passar.
No ens n'adonem i acabem actuant amb les persones que no pensen com nosaltres ens poden "encomanar" alguna cosa. Igualment ens radicalitzem en qüestions polítiques. Així, malgrat que el peix que més m'agrada és el de ca l'Ernesta, i que mai estafa en el pes, que és honrada cabal, que sempre et rep amb un somriure i que fins i tot sempre té un detall amb tu, com què resulta que l'Ernesta se'ns ha fet comunista (o budista, o trapezista, tant li fa, i ha gosat afirmar-ho públicament), ara no hi aniré més a comprar. Potser serà millor que vagi a ca l'Eusebi, que malgrat que és un poca solta que sempre retalla en el pes, i el peix tufa de valent, és "dels nostres". Siguin els qui siguin aquests "nostres". L'error de l'Ernesta? Significar-se, és clar.
En realitat aquest "no et signifiquis", a part de ser un residu de temps pretèrits que no hem sabut desterrar, amaga una altra cosa: la por al fracàs. Perquè en la nostra societat si fas un pas endavant i l'encertes, reps tot el suport i l'adimiració incondicional (i l'enveja) de la majoria. Ai, però si l'esguerres! Aleshores tothom es veurà en cor de recriminar-te la decisió presa i, fins i tot, de fer-ne escarment. Com si, de sobte, t'haguessis empestat, encomanada d'una malaltia incurable i altament contagiosa: l'error. Per això, val més l'anar fent, i, si pot ser, afegir-hi al "no et signifiquis", allò de "que la mà esquerra no sàpiga el que fa la dreta". Encara com no ens sentim obligats a sortir de casa amb gavardina, xiulant i mirant els núvols!
19 comentaris:
No cregues, Clidice; per a alguns dels que, per atzar de la vida i de la història, hem acabat sent funcionaris, això de 'significar-se' també pot ser una font no despreciable de problemes... sempre i quan et 'signifiques' en sentit contrari al de les comfortables majories (que és el que, en el fons, crec que voliem dir-me a mi quan m'ho deien a casa: sobretot, no sigues diferent, o que no es note). Total, ja veus: per a acabar, com deia aquell, dubtant fins i tot si sóc "dels nostres"...
Potser t’agradaria viure als Estats Units. Una de les moltes diferències entre la nostra societat i la societat americana és que allà el fracàs o els fracassos són l’avantsala de l’èxit. Un fracàs és una oportunitat per tornar a començar... sense caure en els mateixos errors. Diuen que dels fracassos se n’aprèn més que dels èxits.
Molt curiosa aquesta expressió; és la primera vegada que la sento!
En tot cas, ensenyar a perdre la por al fracás hauria que ser assignatura obligada a les escoles; ens ajudaria a tots a ser una mica més feliços, assumint la nostra imperfecte naturalesa.
No sembla, aimada Clídice, que el signe dels nostres temps ens porti a no significar-nos, ans el contrari, més aviat la penya s'esforça per tal que no el tractin d'in-significant, en el benentès que això voldria ser tractat de perdedor.
Un bon cotxe, segona residència, una feina que "moli" i els fills a escoles privades i cares, tot i que després hagis d'estalviar amb la teca.
rien va plus
Es veritat, però la gent es significa més del que sembla i després hi ha molta gent que es significa només amb el futbol: els que son de l'espanyol per exemple...
aixó ja ens ho deien quan haviem d'anar a la mili, Tu no et signifiquis, ni dels de davant ni dels de darrere, tu! dels del mig, sense destacar. Quan als testimonis de Jehova, és que són molt pesadets. Un diumenge al matí venien un pare i un nen d'uns 9 o 10 anys i el nen s'em va adreár amb la revisteta aquella que duen, me'l vaig treure del damunt amb educació en tractar-se d'un vailet, però el que em va fer gracia va ser el comentari que vaig escoltar del nano al seu pare: "Pare, aixó no funciona, ningñu ens fa cas. . . ."
M'agradaria declarar que jo estic lliure d'aquests prejudicis, que m'és igual el que pensi la gent, que jo seguiré declarant el que sóc o el que em considero, però segurament estaria sent molt agosarat si, com a mínim, no ho matisés. I no perquè dubti de mi, o m'amagui d'alguna cosa, però sé que el que expliques passa i molt. I no seré jo l'únic diferent, suposo!
Significar-se porta problemes, però el pitjor que es pot fer és penedir-se d'haver-se significat. O vius la vida esperant a veure-les venir, o et posiciones i que sigui el que Déu vulgui. I ja em perdonaràs l'expressió, però és part del costumari, ja saps. En temes religiosos, precisament, hauria d'imperar el respecte, especialment per aquells que decidim no creure, almenys fins que ens ho demostrin, però de respecte n'hi ha poc. Hi ha qui sí, és clar, però també sobra radicalisme. I en qüestions polítiques, què dir? Aquí sí que et diré que em refio més d'una botiguera sobiranista que no pas d'un del PP. I no perquè em doni més garanties, però és que mira, ens han fet així. Tot i que ara que hi penso, en conec de botiguers molt indepes, i em foten una ràbia considerable... no per creences, sinó per ells mateixos. Tampoc hi vaig mai...
Segueixo pensant que encara que sigui un risc, què no ho és?, em significo i em significaré
Donem un pas endevant tots els que no ens "signifiquem".Així la gent "significada" veurà que som majoria ,en aquest país.
Lluitar contra la intolerància és un dret....una obligació.
Visca la tolerancia i el tolerants.!OJALÂ FOSSIM MÉS....I
MËS VALENTS¡
Doncs si el pack és significar-se( en alguna cosa que hi estigui d'acord ) i atendre'm bé jo hi aniré a aquella botiga. El problema és quan has de triar cara o creu? Potser diria canto!!!
PD. Els Testimonis poden ser pesats però com a mínim s'ho creuen, perquè el que és la publicitat...
No havia sentit mai aquesta expressió. Per aquí diuen més: no facis fressa, que en el fons és el mateix, que no et vegin, no demostris, no cridis l'atenció...A vegades és difícil significar-se, com tu dius, si has d'anar contracorrent, si propicies que et posin la lletra escarlata, però en el fons és més conseqüent i et dóna pau. Imagín que el secret es troba en la mesura, com en tot...
Quan de mal van fer les pors del franquisme, i una de les coses que més van quallar va ser la nefasta costum del sectarisme... Aquests ‘ismes’ que ens separen els uns dels altres no són cosa de fa dos dies.
Salut i bona feina!.
No sé que dir-te Clidice. Jo no crec que siguem socialment tan sectaris. A mi personalmente em desgrada profundament el comunisme, però no deixaria d'anar a comprar a cap botiga per saber que el seu propietari n'és idologicament afí. D'altra banda jo distingeixo molt entre "significar-se" i "etiquetar-se", perquè al final les persones som molt més que la nostra idologia, concepció metafísica, raça, gènere o tendèncida sexual. Compte, que ho som, però no cal posar-se cap bandera per senyera.
PD. Com a fill d'una funcionaria, (ma mare és mestre a l'escola pública) vull defensar el paper del empleats de l'estat. ;)
Alfred Russel tens raó, ser funcionari i significar-se és arriscar-se a rebre encalç laboral, en conec alguns casos. Però ben mirat, sempre pots fer bullir l'olla. Que tampoc penso que sigui cap meravella eh!
Miquel Saumell ja saps que sóc admiradora de molts dels valors de la societat nord-americana i, sobretot, per això, per la poca por al fracàs. Amb tots els meus peròs a tantes i tantes coses que fan igual de malament que la resta del món.
La meva maleta una de les coses que més ens va preocupar a casa a l'hora d'educar criatures és formar-los per a resistir la frustració. La paraula "no" és la primera que comprén perfectament una criatura. No puc dir que ens alegréssim dels seus fracassos, però et ben asseguro que sempre han servit per reflexionar sobre allò que no s'ha fet com cal. Un examen, per exemple, no és res més que un barem útil per saber on ets en aquell moment.
Gregori Samsa ai benvolgut, i mai prou ponderat, home metamorfosejat :) ja se sap: vesteix-te bastó que semblaràs un senyor :) No hi ha res millor que acudir als avis per a trobar la saviesa ;)
Aris un bon exemple de com el fet de "marcar-te" amb uns colors pot fer que siguis assenyalat amb el dit.
Puigcarbó el nen estava rebent una de les millors lliçons que pot rebre qualsevol vailet: que no sempre te'n surts. De ben segur que serà un home resistent. La mania de la mitjania com a medi per sobreviure ja comença a cansar.
XeXu tu mateix ho dius: no ho tens massa clar al final. I és que marcar la gent amb una lletra escarlata no és gaire assenyat. Malgrat el meu ateïsme militant prefereixo la dita bíblica: "Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels cards, o figues dels arços?" (Mateu, 7.16)
Elfreelang jo també ho faig, tot i que he de ser prudent, sobretot en un poble, on dir el que penses es pot traduir directament en problemes a la feina (i no n'hi ha gaire, de feina, per triar).
misteral la valentia, moltes vegades, acaba donant la victòria als covards que han sabut nedar i guardar la roba. Som el que som i és molt difícil canviar les coses, si més no amb aquest tipus de societat que tenim.
Rafel tantes vegades funcionem per estereotips sense cap mena de reflexió que, parafrasejant el del Polònia: "perdoneu, però algú ho havia de dir!" :)
Vida la meva mesura sempre me l'ha dictada el mirall de bon matí. Si em puc mirar sense que em caigui la cara de vergonya senyal que tot va bé. Perquè cadascú pensa com pensa, del que es tracta és de no fer mal a ningú. Convèncer i no véncer.
Alberich era la frase preferida del franquisme, si més no a casa, amb dues famílies provinents d'ambdós bàndols. El silenci i la maleïda frase, gravats a foc en l'ànima, per sempre.
Eduard Ariza m'agrada creure que els més joves ja no l'heu sentida la frase i que, per a vosaltres, ja no té gaire significat. I no blasmo els funcionaris, que és (o era) la manera de garantir l'excel·lència i la igualtat en una bona part de la societat. Això si, sempre ho tenen millor que els que poden perdre la feina.
Ostres! Ha desaparegut el meu missatge!
Ara em veig incapaç de reproduir-lo. Era massa llarg... Però venia a dir que "el no significar-se" estava molt arrelat per la por a ser delatat. Potser sí que ha quedat el mal vici de no involucrar-se socialment i d'assenyalar a qui sí ho fa.
A mi no em molesta qui mostra les seves inquietuds. En l'àmbit d'allò que és privat, res hi ha a dir de les coses que ens ajuden a créixer. Però si significar-se vol dir fer ostentació o proselitisme d'idees i creences fora de l'àmbit que li són pròpies...
Hola Enric H. March em sap greu això del comentari. Respecte al proselitisme no sé pas que dir-te, perquè de quina manera pots fer arribar les teves idees? Sóc de practicar el convèncer i no el véncer i penso que explicar el que penses n'és una bona manera. Una altra cosa és anar cada diumenge casa per casa, que hi tinc més dubtes. Però en aquesta campanya, per exemple, el nostre grup hem fet porta a porta, senzillament perquè no teníem cap altre mètode d'arribar a la gent de forma efectiva i poder saber la seva opinió.
Clidice, fixa't que dic "Però si significar-se vol dir fer ostentació o proselitisme d'idees i creences fora de l'àmbit que li són pròpies..." Suposo que tu et refereixes a fer propaganda política, o qualsevol tasca de responsabilitat social. En aquests casos és obvi que l'àmbit que li és propi és la societat. Jo pensava, més que res, en les creences religioses (que considero que han de ser de l'àmbit privat) i en certes idees que no busquen precisament el bé comú (qualsevol feixisme, per exemple).
Publica un comentari a l'entrada