El conte dels dos vellets

Dos viejos comiendo sopa. 1819-23. Goya

Una vegada hi havia dos vellets que eren amics d'ençà la seva remota joventut, per això s'odiaven fins al moll de l'òs. Els dos vellets havien viscut un món de peripècies i aventures plegats i, en els últims anys de la seva vida també ho acabaven fent tot junts. L'un es va enamorar d'una dona, no era especialment bella, ni especialment intel·ligent, ni especialment res, però tenia el punt de submissió que li era imprescidible a n'ell per a sobreviure. L'altre es va enamorar d'aquesta mateixa dona, ni especialment bella, ni especialment intel·ligent, ni especialment res, i va odiar amb totes les seves forces el seu amic per sotmetre-la i vexar-la, i a n'ella per permetre-ho. Quan la dona va morir, en una llarga agonia per una malaltia  especialment dolorosa, el qui s'hi havia casat va respirar feliç per haver estat alliberat de torturar-la i es va dedicar a desenvolupar la monomania de sentir-se'n culpable tothora; per això no es va separar del seu vell amic, que li recordava contínuament com de fill de puta havia estat, i de l'ampolla de whisky, que el fornia amb la il·lusió que així acabaria amb la seva vida més aviat. L'altre vell, que no s'havia casat amb la dona del seu amic i que l'odiava per haver-li donat tan mala vida, i l'odiava a n'ella encara més per haver-ho permès, malgrat que l'havia perdonada per haver-se mort i, així, haver donat motius a l'amic de sentir-se com el porc que era, no es va separar del seu vell amic i no va perdre l'oportunitat en cap instant de l'existència que van compartir -fins que l'un es va morir a causa d'una fallada general banyada en whisky-, de mirar-lo intensament i ferir-lo amb els comentaris més punyents per tal que consumís el destil·lat amb més generositat, si fóra possible. Quan va morir l'amic, finalment, se sentí reivindicat i feliç, li havia costat potser quaranta anys de la seva vida, però, per fi, havia aconseguit venjar-se veient la seva mort torturada. Fins i tot es va permetre l'impagable luxe de no assistir a la seva crida en el llit de mort i, després d'escoltar el seu prec en el contestador del telèfon mòbil, prémer la tecla d'esborrar en un gest dramàtic i definitiu.

I ja em direu que se'n pot treure de vides tan poc exemplars? Bé, vaig conèixer els dos vellets, i els vaig estimar tots dos, perquè a la gent, algunes vegades, te l'estimes sense saber ben bé perquè. L'un em va donar un bon consell i l'altre també, i només per això ja he justificat el meu amor. "No et refiïs de ningú que no hagi perdut mai el control; si vols refiar-te d'una persona, procura saber abans si mai s'ha emborratxat, o s'ha drogat, o ha perdut els papers i ho accepta amb esportivitat, és l'única forma de saber si és fiable, sempre i quant no s'hagi redimit, que aleshores aquella persona és doblement perillosa, perquè ha caigut en mans de la culpa i serà del tot incapaç de comprendre les febleses dels altres", això és el que em va dir l'un al davant d'un got de whisky excessivament buit i poca estona abans de caure en aquella son induïda per l'alcohol que el feia engolir litres de Vichy al desensonyar-se. "Pensa sempre que no hi ha culpa, que ningú no és culpable de res, això són coses d'esglésies, capellans i psicòlegs per manipular-te. Tu només ets responsable d'allò que fas, i com a responsable n'has d'assumir les conseqüències, i acceptar-ne els errors. Però no has de pagar res per la culpa, perquè la culpa és una paraula estúpida que utilitzen aquells que et volen vendre que la poden rentar. La responsabilitat et fa mestressa de tu mateixa, la culpa et fa esclava dels que la perdonen", em va dir l'altre mentre mirava de gairell al seu amic que ara roncava amb cara de patiment.

Vaig deixar ja fa temps els dos vells, odiant-se. Per a ells jo era "la nena". Ara, cada vegada menys sóc "la nena" per ningú, o sigui que vol dir que la cua avança i es fa més curta pel davant que pel darrera. Per sort, per a dur els pensaments no cal un mocador de fer farcell gaire gros i, per sort també, no he ensopegat amb ningú a qui estimés tant malament com per odiar-lo fins a la mort.

Ah! si, és que avui faig anys, quaranta-vuit, uns quants menys en base duodecimal, és clar.

(El relat és verídic al 99.99%, però me l'ha inspirat aquest llibre i aquest altre)