bé, en tot cas l'optimisme és creatiu, implica intenció, és capaç de moure a la gent, per a bé i per a mal, això és irrellevant. Per a mi el pessimisme està magnificat, és paralitzant, pot ser anorreador. Ara, però, ser optimista és políticament incorrecte. Diuen que un pessimista és un optimista ben informat, com si l'optimista fos una espècie d'ànima de càntir i el pessimista un savi acabat de transportar de la Grècia clàssica. Tot són estereotips i tòpics, ara toca aquests, en altres moments de la història en toca d'altres.
Encara que he viscut envoltada de gent pessimista, o de gent que m'ha volgut informar al màxim... no aconsegueixo ser pessimista. El meu optimisme sempre surt. Per mi és una manera de ser que no te res a veure amb el nivell d'informació
Fa un cert temps que va sortir a la premsa una notícia on se'ns informava de l'existència d'un "gen de la felicitat". Bé, suposo que, com tot (sobretot tot el que surt a la premsa) és susceptible de ser revisat a fons, tanmateix és possible que algunes persones, malgrat tot el que els hi pugui passar a la vida, no poden evitar mirar endavant i tornar-hi, amb una espècie de tossuderia vital, quelcom que, en el fons, no deixa de ser el motor de la nostra espècie ... estic convençuda de què si existeix aquest gen, jo el posseeixo, perquè sempre, malgrat tot, veig que en el got hi ha líquid, sigui mig, poc o molt, si n'hi ha, cal continuar. Determinisme d'espècie? no ho sé, sé que és així i, amb franquesa, no tinc ganes de canviar-ho :)
4 comentaris:
Si ens ho mirem així...l'optimisme també...
Toni Prat
Gràcies pel comentari Toni :)
bé, en tot cas l'optimisme és creatiu, implica intenció, és capaç de moure a la gent, per a bé i per a mal, això és irrellevant. Per a mi el pessimisme està magnificat, és paralitzant, pot ser anorreador. Ara, però, ser optimista és políticament incorrecte. Diuen que un pessimista és un optimista ben informat, com si l'optimista fos una espècie d'ànima de càntir i el pessimista un savi acabat de transportar de la Grècia clàssica. Tot són estereotips i tòpics, ara toca aquests, en altres moments de la història en toca d'altres.
Encara que he viscut envoltada de gent pessimista, o de gent que m'ha volgut informar al màxim... no aconsegueixo ser pessimista. El meu optimisme sempre surt. Per mi és una manera de ser que no te res a veure amb el nivell d'informació
Fa un cert temps que va sortir a la premsa una notícia on se'ns informava de l'existència d'un "gen de la felicitat". Bé, suposo que, com tot (sobretot tot el que surt a la premsa) és susceptible de ser revisat a fons, tanmateix és possible que algunes persones, malgrat tot el que els hi pugui passar a la vida, no poden evitar mirar endavant i tornar-hi, amb una espècie de tossuderia vital, quelcom que, en el fons, no deixa de ser el motor de la nostra espècie ... estic convençuda de què si existeix aquest gen, jo el posseeixo, perquè sempre, malgrat tot, veig que en el got hi ha líquid, sigui mig, poc o molt, si n'hi ha, cal continuar. Determinisme d'espècie? no ho sé, sé que és així i, amb franquesa, no tinc ganes de canviar-ho :)
Publica un comentari a l'entrada