diumenge, 9 de gener de 2011

Coses d'un diumenge

Dissabte a la nit compromís social, anar a dormir relativament tard.

Diumenge al matí obro un ull i comprovo que són les nou, sense ressaca, bona notícia.

El Factor X també es desperta, ens llevem per esmorzar. Mentre ell fulleja el diari, jo llegeixo l'apunt de l'Allau i el d'en Francesc, aquest sobre la venda, i fabricació, d'armes per part de l'estat espanyol.

En Factor X decideix que ha de començar a entrenar la Portals, per tant, sortirà amb la bicicleta. A mi encara em fa mandra la BTT i prefereixo entrenar la Marxa del Montserratí, que la tenim més a prop. Fa dies que no entreno amb bastons, m'anirà bé.

M'embetumo amb crema solar i m'encasqueto el barret d'ala ampla, el sol apreta i no vull augmentar el meu cens de pigues. Prenc els meus adorats Leki's i començo a caminar poble amunt.
un, dos, un, dos
el més ràpid, sense córrer
recorda: caminar amb les cames, no amb els peus
recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes els genolls
Els diumenges, tan tard, el camí és ple de gent.

Dona 1: nena, on vas tota sola?
C: A fer un tomb mestressa!
Dona 2: i no et fa cosa? i si et surt un moro?
C: Com si em surt un cristià, no tinc cap por, jo corro més. Apa, bon dia!
un, dos, un, dos
el més ràpid, sense córrer
recorda: caminar amb les cames, no amb els peus
recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes els genolls
Ara em ve al cap que avui és el dia que els del Col·lectiu va al Mas Moneder a enretirar el pessebre, per això em vaig creuant amb colles de gent i no paro de saludar, coses de ser del poble "de tota la vida".

Venedor del Cercle de Lectors: Ves que el teu home ja ha passat amb la bicicleta!
C: Si, ja ho sé, li he dit que anés passant que ara l'atrapava!
VCL: hahahahaha, bon dia!
C: Bon dia!
un, dos, un, dos
el més ràpid, sense córrer
recorda: caminar amb les cames, no amb els peus
recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes els genolls
Per fi perdo la gent de vista, comença la pista de muntanya. Gairebé em trobo amb els meus pensaments però un soroll com d'ametralladora fleuma m'encurioseix. Passo pel davant d'una tanca i, a l'altra banda, tot d'adults mascles i, segurament, plenament integrats a la societat i, sobretot, amb dret a vot, vestits de militars i amb metralladores de pega, s'arrosseguen per terra en un suposat joc la mar de divertit. No puc evitar de pensar en l'apunt d'en Francesc.
un, dos, un, dos
el més ràpid, sense córrer
recorda: caminar amb les cames, no amb els peus
recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes els genolls
Tiro amunt, això m'ha posat de força mal humor i m'ajuda a mantenir el ritme en aquestes pujades. Cinc-cents metres més enllà, alguns dels adolescents interns a la masia pel Tutelar de Menors, s'amaguen per fer una cigarreta. Penso que, poc més avall tenen un exemple perfecte per completar la seva educació i re-inserció en la societat. I, per un instant, tinc la temptació de caure en el pessimisme.
un, dos, un, dos
el més ràpid, sense córrer
recorda: caminar amb les cames, no amb els peus
recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes els genolls
El sol fa la rateta amb els núvols, camino entre pins, romaní, farigola, llentiscle i arítjol. Penso en els meus pares i en els meus fills, en el Factor X, i no es mereixen el pessimisme. Em creuo amb uns ciclistes que acaben de baixar per on ara m'enfilaré. Combinar un ajuntament i una caterpillar pot ser un drama pel paisatge, però m'he promès que no em faré més mala sang. He sortit a entrenar els bastons.
un, dos, un, dos
el més ràpid, sense córrer
recorda: caminar amb les cames, no amb els peus
recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes els genolls

Arribar a dalt, veure el poble
avui ni tan sols s'entrelluca el mar, veure la muntanya, sempre esplèndida
Sant Llorenç, allà al fons

Lluny de la terra baixa! Fora tothom! Aparteu's-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!

et promets que la propera vegada duràs la càmera. Quantes vegades t'has fet aquest jurament solemne i, al final, sempre acabes provant amb el mòbil? Un glop d'aigua i començar a baixar, no pots perdre ritme, estàs entrenant, no te n'oblidis pas

un, dos, un, dos
el més ràpid, sense córrer
recorda: caminar amb les cames, no amb els peus
recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes els genolls
al final ja ets a casa. Cent abdominals, trenta flexions (sempre he tingut els braços fluixos), la dutxa i la mare ja et crida per fer l'all-i-oli. Avui hi som tots a taula, penso que potser si, que el món és lleig, brut i la gent dolenta, però tinc els meus i la muntanya, i em sento afortunada.

Explicar-vos-ho, migdiada i, després, m'enganyaré el suficient per estudiar per l'examen. Recorda: la disciplina és bona, la rutina és calma.
un, dos, un, dos
el més ràpid, sense córrer
recorda: caminar amb les cames, no amb els peus
recorda: balanceja, no trepitgis, t'estimes la teva vida
pel damunt de tot.

32 comentaris:

Allau ha dit...

Quina fatiga només de llegir-te, i jo encara en pijama. Què bonica és la biodiversitat!

XeXu ha dit...

Quanta disciplina per un diumenge, pensar que jo porto tot el dia fent el dropo...

MARTELL DE REUS ha dit...

Nosaltres aquest matí també hem sortit per la muntanya i hem tingut més sort que tu i no ens hem trobat tots aquests especimens que esmentes. Com a prevenció m'abstinc de no esmentar per quins indrets hem anat no fos cas que algú ho llegís i un altre diumenge en trobem algun...

A l'arribar a casa un servidor ha optat enlloc dels 30 abdominals i 100 flexions per 1 vermut de Reus.

Puigcarbó ha dit...

M'has deixa't esgotat, jo que per ana a veure al meu pare agafo el cotxe (a l'hivern). D'aquests aprenents de soldat o que juguen a soldats, més avall de casa hi ha una botiga que els proveeix, els diumenges pel matí tots disfressadets de Rambo d'estar per casa se'n van al bosc a jugar a les guerres amb bales de colors. Jo els posaria el bell mig d'una guerra de veritat amb foc real, es cagarien a les calces els pobres idiotes. No es pot jugar a la guerra, aixó no és un joc. I sinó que li ho preguntin a la Chacón.

Isabel ha dit...

m'has arrossegat amb la teva marxa... què bé!

Carme ha dit...

A mi m'agrada caminar... però amb aquest teu ritme, m'he cansat i tot!

Creus que també em servirà d'entrenament? :)

Rafel ha dit...

Quina epopeia , només hagués faltat que et trobessis el timbaler del Bruc ( tu embetumada de crema solar i el timbaler embetumat de sutge ).

PD No ho he pogut evitar, anit vaig veure Bruc

Mireia ha dit...

Nena, quin ritme! Jo m'he passat el diumege jugant a les grangetes i fent quatre coses de casa...

Vicicle ha dit...

El que m'ha arribat a l'ànima són els abdominals i les flexions desprès de la caminada. Buf. Pel que veig de la Portals, 53 km en muntanya i amb el perfil que em dona l'altimetria una bona preparació no li ve mal a ningú. Sou uns esportistes de mena. Els recorreguts semblen magnífics. Ànims.

en Girbén ha dit...

M'he embadocat fent una ullada al serrats de les Garrigoses i dels Monjos... Hi llegeixo vies: la dels 17 anys, la Paradigma, l'Oucomballa, l'Aranya, la Planetes transparents, la Insubmissió, la Psicodèlia... la Còmix..., i jo quiet a casa!

garbi24 ha dit...

crec que demà tindré agulletes i tot.....

Ángel ha dit...

No hay mejor manera de disfrutar de un domingo y arrancar el año con buenos propósitos. En cuanto me quite de en medio esta gripe salgo al monte que me has dado envidia.
un abrazo

María ha dit...

¡¡Caramba CLI!!jajaja

¡¡ Esgotada que m'has deixat noia!!

Vagi disciplina la teva!! jo, sóc incapaç de caminar amb bastons, em munto tal embolico que al final he decidit passar d'ells quan surto a caminar, esquiant és una altra cosa, aquí són imprescindibles, però ha de ser que jo no camino com cal... jo pis amb els peus i ben trepitjat a altres... m'agrada moltíssim caminar per la muntanya, encara que més per la platja, de fet aquesta tarda m'he pegat un *cacho passeig, com feia temps i és que aquí ens ha caigut el diluvi universal, en quan ha apuntat el sol... jo que sóc mig sargantana peus perquè sota vull!! corrent al mar...

Al meu també m'agrada fer-ho sola, de fet quan estic en ple asfixiï de treball, aclaparaments mentals o el que sigui m'escapo a trotar per aquí i àdhuc, no m'ha assaltat cap moro :-) També porto a la meva olla exprés a tot drap, seguríssim que més que tu... el bontón de pensar, encara que sigui en ximpleries no se m'apaga mai.

Vagi lloc més bell pel qual has caminat balancejant-te!! jajaja

Un petó muuuy gran el meu volguda CLI

Pilar ha dit...

La teva marxa ha estat esplèndida. M'has fet riure molt amb la resposta a la mestressa...Semblava que la tenies a punt.
A veure si un dia baixes a la plana dels pàmpols. Tenim un decorat amb la mateixa muntanya, que paga la pena veure'l.
Bona concentració i sort a l'exàmen!

Aris ha dit...

a mi les nenes m'han portat a jugar a basquet i menys mal que s'han cansat...

Lale Mur. ha dit...

Clidice, què ben narrada és la teva marxa! M'ha encantat! Tinc envidia i tot jeje Ja fa dues setmanes que vull fer alguna ruta per la Montserrat, cada vegada ens passa alguna cosa. Aquest cap de setmana, el grupe d'estòmac! jeje. La marxa montserratí em sona una idea fantàstica! Crec que després d'aquesta marxa tindràs més concentració amb el teu examen :) Bona sort!

El porquet ha dit...

Arf, arf, arf... he arribat al final del teu post ben esgotat... arf, arf, arf...

Vida ha dit...

Ai, quin cansament, jo que he anat de taula a taula com si fos un joc de l'oca...envejo la teva voluntat i disciplina. Bell paisatge!

La meva maleta ha dit...

M'agrada el teu mantra: "la disciplina és bona, la rutina és calma".
Demà quan surti a còrrer a les 7 del matí, intentaré recordar-la.

Ets una màquina, jo amb la quarta part del què tu has fet, hauria hagut de demanar un taxi ;-)

AlfredRussel ha dit...

Ben aprofitat, el teu diumenge. I una crònica enxisadora.
Res em relaxa tant com caminar deixant fluir els pensaments (i l'entrenament per a reptes futurs també ajuda molt, encara que això dels abdominals m'ho mire amb certa distància...). Però si m'ho permets, em quede també amb la fortuna de comptar, com tu, amb els meus i amb la muntanya... Salut!

maria ha dit...

quina enveja de diumenge! jo me l'he passat senceret estudiant :(

Clidice ha dit...

Allau considera-ho un servei públic ;) jo ho faig, tu t'ho mires :)

XeXu fer el dropo està molt bé, el que passa que jo me la passaria fent tombs :)

MARTELL DE REUS vaja! tota una llàstima, la teva zona la conec poc i seria d'allò més interessant :) El vermut també em sembla força interessant ;)

Puigcarbó no és un joc, però així s'aconsegueix que un munt de persones ni tan sols pensin quina bestiesa estan fent. No s'hi pot raonar, ni provar-ho vaja :(

Isabel veus? no sé si funciona això de caminar "per poders", però potser cola! :)

Carme bé dona, és un entrenament, no val a badar :)

Rafel si em trobo el timbaler l'hòstio, ja saps el que diuen no? si s'hagués tocat una altra cosa en comptes del tambor ... ;) I què tal la pel·li?

Mireia ben fet dona, que les vaquetes, ni que siguin virtuals, també tenen dret a viure :)

Vicicle si, ho són. La portals és una xulada, no dic que no l'acabi fent, aquest any no eh! que jo puc pedalar 50 i 60 km, però no amb aquests desnivells. Amb aquest perfil no crec que passés dels 40 sense treure el fetge per la boca. Una altra cosa és caminar, aquí ja "controlo" més :)

Girbén de fet aquesta l'he posada per tu :) i què hi feies quiet a casa? algú com tu! no tens perdó eh! :)

garbi24 virtuals, només virtuals :)

Clidice ha dit...

Ángel me alegro de haberte dado envidia, espero que también sirva para abreviar la gripe :) cuidate! Un abrazo :)

María bueno, los bastones són necesarios en según que tipo de travesías, sobretodo si hay pista y llevas un mochilón de 15kg o entrenas ritmo como yo hice hoy. Cuando voy por la montaña y por piedra no los uso, que me molestan mucho. Y la mayoría de apuntes los "cuezo" andando, al final necesitaré grabarlos o sería divertido llevar conmigo un amanuense no? :P Ah! el lugar és donde vivo, un lugar espléndido :)

Aris hahahahahaha doncs mira que un partidet de bàsquet, o tirar una estoneta no em faria pas mandra, ni que fos per recordar vells temps :)

Lale Mur cuida't eh! que afebleix molt la grip estomacal. I bé, no sé si tindré més concentració, però com a mínim molts dimonis han fugit del meu cap :)

El porquet pobrissó, no m'hauries d'haver seguit, ara se t'hauran amagrit els pernilets ;P

Vida bé, si t'has cansat virtualment potser fins i tot has cremat alguna caloria :) Si, el paisatge de prop de casa és una meravella :)

La meva maleta la disciplina esportiva, per a mi, és essencial, em calma, em proporciona optimisme i em permet gaudir del món que més m'agrada: la muntanya. I no et pensis, només eren 10 km, tampoc n'hi ha per tant :)

Alfred Russel els que "muntanyegem" ja ens entenem oi? La veritat és que dubto que sobrevisqués gaire temps sense trepitjar-la :)

maria jo ho hauria d'haver fet, però estic rebotadíssima, o sigui que la setmana entrant em tocarà córrer com una boja :( Ànims!

Clidice ha dit...

Pilar vaja, se m'havia "colat" el teu comentari, sort que sempre compto que sinó ... és que les "mestresses" te'n diuen cada una! Aquesta vegada no m'han dit allò de "ja et deixa el teu home ..." que em fa "tan i tant feliç" ;) Ai el Penedès! Tinc pendent alguna ruta per la teva terra, m'encanta moure'm per les vinyes :)

tirantlobloc ha dit...

Clídice, en resum, el teu apunt m'ha transmès felicitat...
"Avui hi som tots a taula, penso que potser si, que el món és lleig, brut i la gent dolenta, però tinc els meus i la muntanya, i em sento afortunada".

Gràcies!

Galderich ha dit...

Aquest cap de setmana el volia destinar a fer el dropo i una mica de feina a més d'ultimar el meu apunt de dilluns però els plans s'han anat a norris i més o menys he fet tant o més exercici que tu. Coses de família! Així doncs, aquest cap de setmana, i que no serveixi de precedent, estem igual de cansats!

Clidice ha dit...

tirantlobloc me n'alegro que t'hagi transmès això, gràcies a tu :)

Galderich espero que el vostre neguit no sigui per cap cas dramàtic, de tot cor.

Joana ha dit...

Oooh! Que maco. TEnir persones que t'estimen i estimes i la muntanya...es pot demanar més?
Jo el dia de Reis també vaig fer una marxa curteta, 12km i corrents a dinar a cala mare :)
Desemboires el cap i el cos :)

wanderlust ha dit...

Ets la meva ionqui de les bambes preferida, ja ho saps.
A mi això tan ben explicat i il·lustrat m'ha fet agafar ganes de caminar... per què serà?, de vegades em sorprenc a mi mateixa..., ara mateix tinc un interrogant damunt del cap com en les vinyetes del tebeo :)

Eulàlia Mesalles ha dit...

Jo també m'he fatigat de llegir-te.
i... també m'estimo els meus genolls!

Ara que bé que et deus haver quedat en acabar (especialment després de la migdiada).

Clidice ha dit...

Joana 12 km és una bona mesura per desemboirar, a més no et deixen feta pols i les endorfines són fantàstiques :)

wanderlust m'agradaria veure't amb l'interrogant :) camina, que caminar aporta optimisme :)

Eulàlia Mesalles sempre em quedo bé quan faig travessa, de fet, em sembla que no faria res més a la vida: caminar, caminar i caminar :)

marta (volar de nit) ha dit...

aquest apunt és un regal. Gràcies