Aquest mai ha estat el meu conte preferit, m'agraden els gats, els de debò, els que fan coses de gats i no de persones. Per això, l'anunci d'una pel·lícula del tot prescindible, no em va fer ni fred ni calor. Fou aleshores que el pare va dir:
- El gat amb botes, el primer llibre que em van regalar.
- Ah, si? Quan? - li vaig dir animant-lo a parlar, tot i que no calia, perquè el pare sempre està prest a relatar l'anècdota sencera.
- Doncs quan tenia cinc o sis anys, a l'any quaranta, o al quaranta-ú. Aleshores havíem anat a viure a Claravalls, i el pare encara no havia tornat del camp de concentració a França. Va venir un mestre murcià, castigat per roig, Don Justo Berzosa Arenas, sempre més m'he recordat del nom, i em va regalar el llibre. Devia ser comunista, perquè no en van tenir prou de castigar-lo a Claravalls i se'l van tornar a endur, a Gòsol em temo. Aleshores, a Gòsol no s'hi podia arribar ni en cotxe, ni en carro, suposo. No en vam saber res més, però sempre he recordat el seu nom, i el meu primer llibre: El gato con botas.
M'anoto el nom i, com no pot ser d'una altra manera, googlejo: Justo Berzosa Arenas
No hi ha gran cosa, una esquela de l'any 1929 a "La voz del distrito. Semanario regional manchego", on un Don Justo Berzosa Arenas consta com a oncle del finat Don Ernesto Castilla Berzosa, fill de Don Gregorio i Doña Cleofé (quin nom més fantàstic!), mort a Casas Ibáñez (Albacete) als vint-i-dos anys, l'onze de juliol del 1929. D'ell, d'en Don Justo, en la crònica de l'enterrament, en diuen que era "Maestro Nacional de Albatana", un poblet deu vegades més petit que no pas Casas Ibañez.
Què se'n devia fer de Don Justo? No n'ha quedat cap més rastre?
Em miro el mapa de Casas Ibáñez, un petit poble d'Albacete, i provo d'imaginar-me si queda algun parent de Don Justo i si encara en conserven el record.
Malgrat no agradar-me El gat amb botes, a partir d'ara, li hauré d'agrair l'haver sabut una mínima part de la vida d'aquest home, que no és pas poca cosa, per tot allò que comporta de la història d'aquesta terra. Una trista història de vencedors i vençuts.
23 comentaris:
Caram Clidice quina feina d'investigació! Tota cosa d'aquest món, per més menuda i insignificant que sigui té una història al darrere. Per nosaltres pot deixar de tenir sentit però per gent que hi ha tingut alguna relació pot aixecar passions, plors i alegries.
Això em fa recordar que el pas de la història i el temps ofeguen la gran majoria d'històries personals i llocs emblemàtics passen a ser paratges normals i rutinaris.
És llàstima, però és llei de vida.
Ara amb internet es poden fer moltes investigacions que abans eren impossibles.
El mestre va tenir sort de sobreviure, va ser una professió molt 'escabetxada' per tots dos bàndols, sol passar en moltes guerres.
Joer que historia Clidice, ... efectivamente es una historia, la de este país, de vencedores y vencidos, una etapa que aún no hemos sabido superar. Triste.
Un abrazo
Sant Google!
El que és curiós, o no, és que podem trobar molta informació sobre personatges mediocres actuals i en canvi sobre els abansdegoogle poca cosa...
No és curiós, Galderich, és normal, molta gent gran no s'ha interessat per la xarxa i les coses hi són quan algú els hi posa.
Jo mateixa no domino el tema de la viquipèdia, altrament hi hauria inclòs moltes coses que de moment no hi són.
De tota manera això passa fins i tot a la convencional Enciclopèdia Catalana 'en paper'.
Sempre hi ha poders determinats que trien. Per motius diversos, també la ignorància, és clar.
Mira per on, que jo no vaig mai al cinema però aquesta pel·lícula sí que l'he vista, i m'ha distret força. La teva curiositat és molt notable, però estic segur que jo no hagués mogut ni un dit per conèixer el benefactor del meu pare (en aquest cas, el teu pare), perquè no estic tan interessat en la vida de persones que no conec. En canvi, a veure una pel·lícula prescindible, com totes, sí que m'hi apunto. I quan fa més gràcia és precisament quan fa coses de gat!
que seria de nosaltres sense Google, i qui li havia de dir a Don Justo que gairebé 90 anys més tard, algú parlaria d'ell.
ah! l'astronomia tàctil no acaba de funcionar.
Parlar de la gent que es va perdre en els meandres de la petita història, entre l'oblit de la Història gran que escriuen amb grans caràcters els vencedors i amb lletra igual de grossa els perdedors si els deixen!!!
T'has adonat, Clídice, que quan algú googlegi el nom d'aquest senyor en el futur -que ja és avui- trobarà una referència clara a la xarxa, que serà la teva?
Sobre com es perden les veus anònimes en el terbolí de la Història, he vist aquest cap de setmana una pel·lícula no tan recent com la que esmentes, però crec que no tan prescindible: "El secret de Joe Gould", d'Stanley Tucci.
Enhorabona per cerca d'aquesta forma una informació tan personal que de segur que té molt valor per a tu i pel teu pare.
De segur que no té res a veure, però et diré que vaig tindre un profe de matemàtiques a l'insti que li deien Berzosa de cognom i que ens deia "pececitos de colores" quan ens quedàvem sense saber-hi què fer a l'encerat. Era molt divertit i bona persona, només suspenia als que s'ofegaven en un got d'aigua. I, d'altra banda, Casas Ibáñez està al tocar de Fuentealvilla, algú dóna més. :)
paraula de pas: playfort, no sé com pendre-m'ho.
M'agraden aquest tipus de records. A mi no m'importaria que un dia algú de fora em vingués a explicar una història senzilla com aquesta del meu avi. Així que et toca anar a Albacete (mira com està el tema muntanyes, jeje) i a veure si trobes algun parent :)
El porquet la Història, així, en majúscules, sortosament, ja no només s'estudia mirant amb lupa reis i papes, sinó que són les petites històries de cada dia les que ens donen la visió correcta del mosaïc humà. I potser sí que no tenen la rellevància pública a la que estem acostumants, però no hem d'oblidar de quantes grans, i famoses, persones, en el seu temps, no n'hem sabut mai més res :)
Júlia no sé pas si se'n va sortir, però m'agradaria pensar que sí, la bona gent sempre hauria de morir vella i al llit. :)
Ángel la verdad es que cuando se piensan las historias así, a la menuda, la tristeza te invade. Pero ver como se activa un recuerdo, es casi como una reivindicación. Quizá nadie sepa nada ya de Don Justo, pero mira, aquí, por casulidad, lo hemos recordado.
Galderich poc a poc es van digitalitzant tantes coses que, aviat, tot allò que estigui en paper, podrà ser trobat. Vaja, així ho espero. Que no hàgim d'esperar que es trobi un nou Qumran per la nostra civilització :)
XeXu :) a mi m'interessa la vida de les persones, i molt! No tant saber què fan en cada moment per tafaneria, sinó tot allò que acaba confegint la història que també m'afecta. Al cap i a la fi, difícilment ens entendríem sense saber res dels altres. I de la pel·lícula ... és que a mi em costa molt anar al cine, i quan hi vaig ha de ser una pel·lícula que em mantingui "lligada" a la cadira, que em canso aviat :)
Francesc Puigcarbó doncs si li pot servir a algun parent seu per omplir algun forat de la seva història, ja n'hi ha prou :) I sí, no està funcionant això de l'Astronomia Tàctil :( i em sap molt de greu.
Eduard faré una ullada a la pel·lícula, a veure què tal :) I ja li ho he dit al Francesc, si la meva petita peça serveix per omplir una part del puzzle de Don Justo, sigui qui sigui, ja n'hi ha prou. Potser perquè sóc força maniàtica en això dels trencaclosques i m'agrada poder-los acabar ^^
Eduard Ariza totes les històries s'entortolliguen i, allò que deien al feisbuc dels sis graus entre les persones, sembla que és una llei inexorable. Entre tots fem la gran Història :)
Vicicle ves que no fossin parents! En realitat no és que tingui un especial interès, però, en les circumstàncies narrades, molta gent es va quedar sense saber on van anar a parar els seus. Don Justo va entrar i sortir de la vida del meu pare, després, de la mà d'un gat absurd, de la meva, i ara de la vostra (i al final encara hem anat a parar a l'Iniesta, al que aviat li donaran la barretina d'or pel bé que parla la nostra llengua). Encara conservo el costum de la terra dels meus pares de seure i intercanviar nissagues, per reconèixer-nos entre nosaltres. Ho trobo una forma d'establir lligams entre les persones d'allò més eficient. Juga fort, està bé, molt bé. Ara, tampoc cal que t'ho prenguis al peu de la lletra eh! :)
Marta Contreras no he estat mai a Albacete, penso, però no m'importaria gens ni mica. Algú a qui envejo és a l'Espinàs i les seves passejades pel món. La cosa literària ja no li envejo tant, però em sembla que Albacete pot ser tant interessant com qualsevol altra banda ... on hi hagi gent :)
Aquest mestre tenia un cognom peculiar i ara amb el google pots trobar alguna sorpresa. La postguerra va ser molt dura i els perdedors si no havien estat represaliats, anàven d'un cantó cap l'altre, desterrats.
Enviar el pobre mestre comunista a Gòsol havia de ser un càstig horrible, especialment si allà s'hi trobava amb el flagell d'ateus de mossèn Ballarín.
Aris les represàlies van ser variades i duradores, en molts casos. Molts mestres, però, fins i tot aquells que només feien la seva feina, van ser condemnats a anar amunt i avall de la península "marcats" per la sospita. I la por va fer la resta.
Realment la història la fan moltes persones que no surten als papers, que com el mestre de Gòsol han sabut deixar un bon record.
Rafel sortosament, aquí i a la Conxinxina, el món és ple de gent que és capaç de deixar bons records. Perquè això no va amb la riquesa, o amb la fortuna, la bondat és tota una altra cosa.
Hola, mi padre, Juan Marín, que tiene 97 años, una mente clara todavía y una memoria notable. Buen conversador y con muchas anécdotas y recuerdos cosechados en su ya larga vida, en algunas sobremesas largas de días festivos, cuando rememora sus años de niñez en nuestra Albatana natal, con mucha frecuencia recuerda sus escasos años de escolarización y a su admirado MAESTRO, Don Justo Berzosa Arenas.
Don Justo les enseñó “lo fundamental” en aquellos años tan precarios, pero sobre todo les enseñó a leer y a escribir y con ello les ayudó a convertirse en personas más autónomas y más libres.
En esos años en la escuela de Albatana no había libros de texto –seguramente en muchas otras tampoco- y por tanto todos los conocimientos emanaban del Maestro. Don Justo llegó a tener hasta 80 niños en su escuela y los organizaba para que los mayores le ayudaran en la formación de los pequeños y, en las épocas de recolección agrícola, donde los niños tenían que ayudar a sus familias, les daba clase al anochecer, cuando regresaban del campo. Cuando el tiempo lo permitía los sacaba al campo y entre huertas, olivos y viñedos les impartía clases de ciencias naturales.
Bien podría haber inspirado el personaje de Don Gregorio, el maestro de La lengua de las mariposas.
Es tal el agradecimiento y la admiración que tiene mi padre por su único maestro (mi padre nunca más fue a la escuela) que cuando habla de él se le humedecen los ojos: Don Justo nos hacía las libretas cortando pliegos de papel de barba que después él mismo cosía (todavía conserva una de aquellos cuadernos); Don Justo nos preparaba la tinta para las plumillas; Don Justo nos enseñó los ríos, las provincias, las montañas, la historia… Don Justo nos enseñó a ser personas..
Y le está agradecido porque considera que aquellas enseñanzas le han sido muy importantes en su vida y tiene muchas experiencias que lo corroboran.
Don Justo fue maestro de Albatana desde los años 1922-23 hasta 1939. Mi padre solo recuerda que un día se marchó del pueblo y nunca más supo de él. Por eso hoy, recordando esos años, he pensado en preguntarle a “San Google” si tenía alguna noticia de Don Justo y al leer tus comentarios sobre “el gato con botas” y la relación del Maestro con tu padre”, tu búsqueda y los valiosos datos encontrados y sobre todo al saber que su Maestro vino a Catalunya (ahora sabemos que desterrado) y que siguió impartiendo clases y educando a otros niños, se ha (nos hemos) emocionado mucho. Y tus escritos, junto con este, espero que contribuyan a hacer un poco de justicia a un hombre que recuerda como integro y totalmente dedicado a la hermosa tarea de enseñar y formar personas en aquellos tiempos tan difíciles.
A mi padre le gustaría saber donde está enterrado y me comenta que lamentablemente ya no vive ninguno de sus alumnos de Albatana con quien pueda comentar estas noticias sobre Don Justo. A veces la vida es así de injusta.
Un saludo.
Hola José Luís, te respondo por priv. Gracias por pasar por aquí.
Publica un comentari a l'entrada