 |
| d'aquí |
Hi ha ocasions que les iniciatives dels altres et forcen a pensar, gairebé monogràficament, sobre coses que, tantes vegades, no et toquen ni de resquilló. En aquest cas, ran del projecte Astronomia Tàctil d'en Toni Guntin, amb l'obra d'en Jordi Girbén, que malauradament no ha reeixit, m'he estat intentant figurar com deu ser el món d'una persona cega.
Fins on jo recordo, l'únic relat que he llegit on hi actuaven persones cegues, i no pas una, ni dues, sinó gairebé la totalitat de les illes Britàniques, i es tocava una mica el seu punt de vista, fou en El dia dels trífids. No es tracta de banalitzar, sobretot perquè, malgrat ser un relat de ficció científica, hi havia detalls de bona literatura i, el que quedava palès era la subordinació total i absoluta de les persones amb ceguesa a les persones vidents. (Me n'adono que em falta molt de Borges en la meva biblioteca i que no he llegit l'Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, malgrat que em temo que, aquest últim, té més a veure amb els "experiments socials" que no pas amb la realitat física dels cecs)
Això em fa pensar com ens expressem, a diari, en aquests temps de crisi, sense tenir en compte tots aquells que depenen de la bona voluntat dels que no patim cap discapacitat, física o psíquica.
Em desperto al matí, amb el ràdio rellotge, les notícies, cada cop més negatives, em desvetllen de sobte, la situació comença a ser difícil per a moltes famílies. És fosc encara. Faig una ullada al rellotge i comprovo, en el telèfon mòbil, si hi tinc algun missatge, perquè sempre tinc en silenci la rebuda de missatges. Encara a les fosques, però amb la lluminositat verdosa del ràdio despertador, em calço i vaig al lavabo a fer pipí. En el lavabo encenc el llum, procuro no fixar-me gaire en el mirall, cada dia més cruel, i em preparo la dutxa. Després em vestiré, triaré la roba també pels colors i pensaré que és una sort de no ser daltònica. Encendré el llum de l'escala i baixaré a la cuina a preparar-me l'esmorzar, que em menjaré mentre llegeixo algun diari, o alguna revista endarrerits.Només això, la primera mitja hora del matí.Parlaré amb l'home, el pare, la mare, el nebot que porta ma mare a l'escola, aniré a cridar el fill, prepararé la documentació que em caldrà, consultaré diverses vegades el rellotge, el calendari de Google, el correu electrònic, saludaré pel facebook a l'altre fill que viu fora ... em rentaré les dents i potser faré un sudoku mentre ... bé, mentre. I, finalment, em posaré la jaqueta, prendré la bossa de mà i la bossa dels paperots i sortiré de casa, a pas viu, per anar allà on em calgui.Passaré el dia al davant de pantalles d'ordinador, documents, telèfon, persones ... caminaré amb pressa amunt i avall, pujaré i baixaré escales, saludaré de lluny, dinaré, sobretot guiant-me pels ulls, perquè sóc capriciosa i els colors em fan decidir manta vegades, escoltaré els uns i els altres, però sobretot els miraré mentre els escolto, perquè les expressions ens diuen tantes coses ...Si tinc temps, al vespre, aniré a córrer per la muntanya. M'agrada especialment aquest moment, en el qual no hi poso cap altre so que el que em proporciona el bosc, els ocells, les meves passes, la meva respiració. Correré sempre mirant la muntanya, avui el sol la tenyeix de rosa, altres dies és grisa, d'altres blavosa. Finalment, quan s'acabi el dia, amb una tassa de te a la mà, potser pujaré al terrat de casa a veure les estrelles.
Vull provar d'imaginar-me tot això essent cega i no puc. M'imagino el terror que es pot sentir davant de l'allau de notícies, a quina més catastròfica, sobre la situació econòmica, quan ets d'un col·lectiu (al 2008 uns 60.000 a Espanya) que té una vida endreçada i honorable gràcies a la família, a la despesa pública, les institucions i la bona voluntat.
Si faig l'exercici de provar de viure un dels meus dies sense veure-hi no me'n sortiré, però, fent bones les paraules de Lluc (Lc 4,1-13): L'home no viu només de pa, penso en el moment quan, tassa de te en mà, pujo al terrat a contemplar el cel estrellat.
Sé ben poca cosa d'estrelles i constel·lacions, però el que si que sé és que l'univers existeix gràcies a què nosaltres el veiem. Em fa molta por que, en aquests temps que corren, malgrat les maratons mediàtiques, que es nodreixen de molta part d'entitats i indústries, poguem arribar a ser incapaços de pensar en res més que el pa, el nostre pa, i no sapiguem imaginar-nos, per un instant, quina mena de cel poden veure els cecs. I, per què no? Per què no han de poder veure el cel els cecs? La crisi és suficient excusa per impedir-los-ho? És que potser ens hem de resignar a deixar de fer, només perquè de tant parlar-nos de la crisi ens hi hem acostumat i ens hem tornat tan insensibles i mansos que ni som capaços d'exigir solucions imaginatives als problemes?
Aquest cas, el del fracàs de la iniciativa de l'Astronomia Tàctil, sigui pel que sigui, em sembla l'exemple de totes aquelles coses a les que ens faran renunciar en nom de la beneïda crisi. Intento recordar la meva infantesa, els mobles de fòrmica a la cuina, la sopa de sobre, o més enrere, amb el cupón ahorro del hogar, la roba heretada i apedaçada, les lletres de canvi, els cobradors del llum i aigua ...
No podem fer això, o allò, perquè hi ha crisi. Potser sí, però no estaria de més que els que l'han generada, i els seus còmplices, tots amb nom i cognoms, tornessin els calers. No puc evitar escoltar la veu del Capità Enciam: "els petits canvis són poderosos". No renunciar a viure millor, entenent això no com a tenir més, sinó com a viure de forma més humanística, i tenir menys tolerància cap el frau, per part de tots, potser seria un bon punt de partida. Ves a saber!
Aquest cas, el del fracàs de la iniciativa de l'Astronomia Tàctil, sigui pel que sigui, em sembla l'exemple de totes aquelles coses a les que ens faran renunciar en nom de la beneïda crisi. Intento recordar la meva infantesa, els mobles de fòrmica a la cuina, la sopa de sobre, o més enrere, amb el cupón ahorro del hogar, la roba heretada i apedaçada, les lletres de canvi, els cobradors del llum i aigua ...
No podem fer això, o allò, perquè hi ha crisi. Potser sí, però no estaria de més que els que l'han generada, i els seus còmplices, tots amb nom i cognoms, tornessin els calers. No puc evitar escoltar la veu del Capità Enciam: "els petits canvis són poderosos". No renunciar a viure millor, entenent això no com a tenir més, sinó com a viure de forma més humanística, i tenir menys tolerància cap el frau, per part de tots, potser seria un bon punt de partida. Ves a saber!
27 comentaris:
anem a pams
Ser cec és una de les pitjors situacions que hi ha. tot i amb això, crec que en un futur no molt llunyà, la bioelectrònica ho solucionarà. Estan molt avançats i només es questió de temps.
La crisi va per llarg. I es que estavem masa ben acostumats, ens varen fer creure que això era el paradis de la tarja de crèdit. Doncs no. Encara m'enrecordo de la TV en b/n, que només teniem 2 cadenes i horror! no hi havia internet. I la gent també era feliç. Es questió d'adaptar-se.
ses cec ha de ser terrible, tant si ho ets de naixement com succeeix després, tot i que en ekl segon cas almenys pots recordar mentalment les coses. No vull ni pensar-hi. Vaig intentar una vegada escriure una novel·la futurista on a un nen que estava en una espècie de preso li volien explicar como era el món, la naturalesa i no me'n vaig sortir.
Ha de ser terrible ser cec, és cert i jo sempre ho he pensat o vist així.
Però m'agradaria explicar-vos, que ara fa uns quants anys que conec una persona cega i que la veig molt sovint. És un company de feina i a més a més de la feina, un cop a la setmana dinem junts, amb altres companys de feina més. Vull dir que el conec, que sé com es mou i com viu i com parla amb la gent i com sent.
Voldria dir-vos que malgrat les dificultats és una de els persones més tranquil·les, més equilibrades i fins i tot mes alegres i felices que conec.
Per a ella tot és un repte i tot està per aprendre. Té una cegesa no pas de naixement sinó progressiva per una malaltia.
M'admira la memòria que ha desenvolupat a canvi dels seus ulls. Si li diuen un telèfon, el recorda fins que troba algú que li pugui apuntar en algun lloc. I el recorda, efectivament!
M'admira com es mou i com fa les coses de cada dia per la feina i per casa seva. Com domina les espais i els objectes. Té un mòbil que parla. Té un ordinador que parla.
Ha après els carrers i les carreteres que utilitza habitualment millor que qualsevol de nosaltres. Al·lucino quan algú condueix i ell v a al costat i encara "guia" "podríem passar per tal carrer i aleshores girar a l'esquerra per anar a parar a tal altre lloc" I l'encerta, tu!
I per totes les coses que no pot veure i que no pot fer... sembla que tingui solucions.
Gaudeix amb les coses senzilles. Caminar, i si algú li explica el que veu al seu costat, ell encara pot imaginar-ho perquè ha vist durant força anys. Li agrada anar a llocs diferents encara que no els pugui veure. Les sensacions, les dels altres sentits l'ajuden a viure-ho potser d'una altra manera que els que hi veiem, pe`ro també intensament.
És dificil d'imaginar, jo també l'hi trobo, però des d'aquí vull transmetre la meva admiració per les persones que saben superar els grans entrebancs de la vida amb alegria i bon rotllo i plaer per seguir vivint.
Disculpeu, potser m'he desviat una mica del tema del post, però no me n'he pogut estar.
Estimats, soc conscient que la meva opinió serà políticament incorrectíssima. En qualsevol cas, és aquesta: el projecte Astonomia Tàctil és un més dels que pretenen tapar-se els ulls (no voler veure-hi)davant les limitacions objectives de la cegesa. Dit això, el que sí podem i, per tant, hem d'aconseguir i esmerçar-hi tot els recursos que calguin, és en augmentar dia rera dia l'autonomia de les persones cegues, invertint, per exemple i com diu Aris, en recerca bioelèctrònica. D'altra banda, jo diria que Astronomia Tàctil, més que un projecte fet pensant en els cecs i cegues, és un projecte pensant en la projecció artística de la persona o persones que l'han creat.
Aris el mal és que, al darrera dels abusos, les retallades es mostren indiscriminades. Al darrera de tones i tones de canapès, cotxes oficials, sous estratosfèrics, viatges, i altres "extres" confessats i no confessables, perquè el diner públic sembla que no tingui amo (i per tant me'l puc quedar jo, que diria aquell), perdem temps i ocasió d'arribar a aquella Humanitat desitjada, la de la igualtat.
Francesc Puigcarbó m'imagino com de difícil ha de ser escriure sobre allò que no es viu. Només per aquest apunt he sentit molt de rubor en intentar pensar en com em veuria essent-ho. Sobretot perquè no en sóc, i no voldria pas minimitzar, o maximitzar, cap sensació de persones que, com tothom, també tenen sensibilitats diferents. Només m'agradaria haver pogut ressaltar, ni que sigui una miqueta, tot allò que la majoria considerem obvi i no ho és tant per altres persones.
Enorme entrada, Clidice. I la relació metafòrica que fas em sembla molt reveladora i torbadora. Feia molt de temps que no havia reflexionat sobre la ceguesa: costa fer-se, però la gent es posa dempeus i camina. Això és el que s'ha de fer. La pregunta és si seríem capaços. Hem de ser-ho, per ous.
Jo em vaig llegir el llibre de Saramago i em va agaradar molt! A veure si em poso amb el film en breu!!
Carme no només no t'has desviat, sinó que et dono les gràcies pel teu valuós testimoni. Les persones cegues, o sordes, o paraplèxiques, o ... no són éssers que visquin arraulits en un racó ploriquejant la seva trista sort. Hi ha de tot, com en tot arreu, i el que és admirable és la seva capacitat de superació. Però penso que no hem d'oblidar, mai, que això que a nosaltres ens sembla obvi, només és perquè la nostra societat ha posat els medis perquè sigui així. Ara prova d'imaginar com deu ser la vida d'un cec en qualsevol altra banda del món, sobretot en el Tercer. Si la vida dels seus congèneres ja penja d'un fil cada dia, intento imaginar-me com deu esdevenir l'existència d'un cec en una fabela, per exemple, o en un d'aquells terribles barris de les Filipines.
Titània hola guapa, les opinions políticament incorrectes, sovint, són les que fan avançar aquesta màquina tan pesada que és la Humanitat. O sigui que benvingudes siguin. Tens raó, augmentar l'autonomia d'aquestes persones és essencial, però no hem d'oblidar que això requereix una voluntat política (que no vull dir només dels polítics), una ètica, un pensament. Ara mateix, el que s'observa, és que ens atabalen tant per tal de crear l'estat d'opinió adequat, perquè acceptem qualsevol bou com a bèstia grossa. I en el mateix sac hi aniran les retallades d'una mena i d'una altra. Em pregunto si això és el que ens convé, sinó hauríem de despertar d'aquest sopor induït i començar a preguntar si aquesta retallada, o aquella, són correctes. Si al darrera d'aquestes retallades socials hi ha la correspondència en la bona gestió, en l'honradesa necessària. I respecte a l'artista, en Jordi Girbén, pel poc que el conec, no dubto que, en cap instant ha deixat de pensar en com, des de les seves mans, podia fer arribar una informació a una altra persona. Sé que ell, en el seu moment, ja va fer el treball, del qual no en va cobrar pas gaire més que una quarta part. Aquest projecte ha estat iniciativa de qui li va encarregar el treball per tal de fer-lo efectiu. No ha pogut ser, i no sé si això és bo, o dolent. En qualsevol cas, el que em semblava important és no deixar la part més important de qualsevo obra sense explorar: el diàleg.
Xavier Aliaga m'agrada això que dius, tu i jo compartim una mena d'optimisme militant que fa que siguem força incompresos en aquest món de fashion-pessimisme. No és qüestió de ser "pobrets i alegrets", sinó que la feina només es fa d'una manera: pensant en positiu, arromangant-nos i començant a passar. I que els lladres ens tinguin por, molta por. I no pas per la violència, el que fa més por, ho tinc comprovat, és el convenciment que ningú et pot comprar perquè ja tens tot allò què vols a la vida, i el que no tens, estàs convençut que ho conseguiràs pels teus propis medis. Digues-li orgull ^^
glaboy69 veig que l'hauré d'haver, el llibre, és clar. Sobre aquest tipus de pel·lícules sempre hi tinc reserves, més que res perquè sempre hi ha la temptació de caure en l'efectisme més dramàtic, sense massa subtilitat ni reflexió. La pel·lícula, doncs, me la reservo per més endavant :)
Per descomptat, Clídice, que en condicions difícils i anant a mínims de supervivència, les coses serien d'una altra manera. Tens raó.
Crec que des de l'òptica d'un vident és impossible entendre una altra realitat. Però hi és. I no és terrible. El que és terrible és la pèrdua, els canvis que capgiren el nostre món.
El món no és visual. Som nosaltres que el percebem així.
Carme la qüestió és que ens estem resignant a recular, i parlem molt alegrement de com haurem de tornar enrere, sense tenir massa consciència de moltes de les grans coses que hem aconseguit fins ara. No tot el que tenim, pensem o fem és dolent, és important que no ho oblidem en cap moment, perquè podríem oblidar-nos de moltes coses que ens fan més persones.
Joan potser no és terrible aquí, però no hem de perdre mai l'objectiu d'arribar a la humanitat. Fent servir el títol del llibre de l'Eudald Carbonell: Encara no som humans.
Sempre ho he pensat... Sóc miope i necessito de les ulleres per viure i a vegades m'he plantejat el fet de si la miopia continua avançant i avançant (tot i que sé que hi ha un dia que s'estanca, però... qui sap!) algun dia em quedaré sense veure-hi. I a de ser tan dur ser cec! Suposo que ha de ser més dur per algú que un dia i va veure i de sobte deixa de fer-ho. Si algú ja és cec de naixement deu ser diferent.... dur igual, però diferent.
El testimoni de la Carme és genial, i és que sempre s'ha de tirar endavant, o com a molt si es tira enrere que sigui per agafar "carrerilla"!
Vaig saber d'aquesta iniciativa, "Astronomia tàctil", pel link que tenies posat aquí al blog. Vaig fer un petit donatiu i ahir vaig rebre un mail, en què em deien que la cosa no tiraria endavant. Em va saber greu de debò :(
Certament, perdre un sentit deu ésser una experiència molt dura. Personalment, és una d'aquelles coses que jo em sento incapaç d'afrontar. Per això encara admiro més la gent que ho fa com aquest company de la Carme.
En el cas concrete de Borges, fa uns messos vaig llegir una biografia seva feta per Maria Esther Vázquez, on es veu que dintre tot l'autor va portar sempre molt bé la seva minusvalia (espero que a ningú li sàpiga greu el terme).
no se pas si soportaria tornar-me cec, segurament faria via i tiraria pel dret, literalment...
Primer de tot: Gràcies, Clidi, per mantenir la flama "Tàctil" encesa!
Després hauria d'explicar-ne mil de la relació amb una bona colla de la ONCE que aquest projecte ens va permetre. Des de cursos d'introducció a l'experiència invident a converses amicals amb cecs de naixement sobre la pel·li que acabaven de veure o excursions per muntanya.
Per no excedir-me en tants detalls feliços i moments esplèndids, només vull esmentar clara una idea que em va quedar clara des d'un bon començament. La ceguesa, o la deficiència de visió (el 100% de invidència al primer món només suposa un percentatge reduït), no és res tan terrible com es pugui pensar. I la darrera cosa que la majoria d'afectats vol i desitja és la compassió que se'n deriva d'aquesta errònia apreciació. També ells, a la vista del seu llastimós sentit del tacte, podrien plànyer a la majoria de vidents.
Ai si us expliqués!
Es fa difícil pensar que no és tan terrible, però la història que explica Oliver Sacks a "Un antropòleg a Mart" d'un cec d'infantesa que es fa operar d'adult també va per aquí: "Malgrat que la ceguesa en un principi pot representar una terrible pèrdua i privació, ho és menys a mesura que va passant el temps, ja que té lloc una profunda adaptació, o reorientació, mitjançant la qual una persona reconstitueix i readequa el món em termes no visuals. Aleshores la ceguesa esdevé una condició diferent, una manera de ser diferent, amb la seva pròpia sensibilitat, coherència i sensació,"
De fet, el protagonista d'aquesta història acaba retornant a la ceguesa per una malaltia, però ho viu com un alliberament davant les dificultats d'adaptar-se al món visual "i tornar al seu autèntic ésser, al món íntim i concís dels altres sentits que l'havia acollit amb calidesa durant gairebé cinquanta anys".
món
suposo que tot es qüestió de acostumar-se i resignar-se. HI ah qui ho patirà molt i altres que no tant. Però vist l'allau de males notícies potser i només potser seria un xic millor ser sord del tot i aïllar-nos una mica de tanta negror informativa
Alba no sóc capaç de copsar el que pot significar la ceguesa, perquè, entenc, que també té molt a veure amb la sensibilitat de cadascú, o amb la seva tolerància a la frustració, però m'agrada com ho veus tu: endavant, sempre endavant. El pessimisme és una estafa, i això ho he après dels més grans i dels més castigats :)
Ferran quan es rep aquest mail del Verkami et queda una sensació d'insatisfacció important. I em sembla molt interessant, perquè no és només la insatisfacció per no haver una cosa que hagis comprat, sinó que és una insatisfacció solidària, perquè algú, a qui a tu et venia de gust ajudar, no ha aconseguit allò que pretenia. Sentiments curiosos que ens dóna la xarxa :)
Eduard Ariza això del políticament correcte algun dia ho haurem de començar a qüestionar. Perquè el llenguatge és molt trampós. De tota manera, ja ho he dit, només qui ho viu, ho pot copsar.
pons007 depèn de tantes circumstàncies! Espero que no hagis de viure res prou important, de debò, però et faries creus de com funciona el mecanisme de supervivència. Fins i tot en casos en els quals els altres, a priori, tiraríem la tovallola :)
Girbén quan vaig conèixer, ja fa temps, les teves activitats amb invidents en l'observatori, ja et vaig expressar la meva admiració i la meva enveja. No pas per compassió, ni per un mareteresadecalcutisme mal entès, sinó per la possibilitat d'explorar sentits que, la majoria, tenim soterrats sota tones i tones d'informació visual que ens embota tots els sentits. Però no menystinguis la compassió, que no és res més que l'empatia, que fa de la nostra espècie l'única capaç de dur a terme proeses com la que tu mateix has emprès. Compadir és posar-se en el lloc de l'altre per entendre i entendre és acceptar. No ho confonguem amb la caritat, que això ja va per una altra banda. :)
Gemma Sara tots som discapacitats enfront un planeta massa dur i massa gran, és només gràcies a la capacitat de ser solidaris entre nosaltres que aquestes deficiències, visuals, tàctils, olfactives, d'enteniment, entre altres, queden aminorades. La frase "la unió fa la força" no és pas sobrera. Potser sí que algú es pot no adaptar a veure-hi, però el que és ben segur és que no ens podem adaptar, sense rebre'n conseqüències -normalment mentals-, a la solitud, a la independència absoluta dels altres. Una història interessant, però, que ajuda a fer encara més preguntes :)
garbi24 tu reprens la base de l'apunt, el que ens fa bons és els avenços inqüestionables derivats d'aquesta compassió inicial, i que fan que la nostra societat sigui capaç de cuidar dels seus, infants, mares, avis, discapacitats ... Amb les retallades fetes només amb criteris economicistes anem a mal borràs. I si han de retallar, que ho facin, però el que no hem de passar-ho sense exigències, sense cap mena de control, tapant-nos els ulls al davant de les coses que s'han aconseguit per tal de protegir els febles. Vaja, que tots plegats exercim més la responsabilitat.
Pensa que a voltes, ser sord, pot ser encara més angoixant que cec... Conec cecs plenament integrats sense cap problema més enllà d'aquesta discapacitat visual; però algun sordmut que viu un pèl angoixat en una bombolla de silenci. I és que la paraula sonora és molt...
Bon post el teu.
Aprofito per desitjar-se un bon (i lluminós) 2012!
La sordesa veí de dalt l'he coneguda de més a prop, potser és, per això, que em sembla més dramàtica la ceguesa, ves quina cosa. O, com deia el meu avi, sord: "jo toco la bandurria d'oida", i es feia un tip de riure. En qualsevol dels casos, és l'identificar-nos amb la diferència el que fa que veiem la necessitat de donar suport a les persones perquè tirin endavant, amb el mínim d'inconvenients possibles. I això no podem permetre que es perdi. Gràcies, Bon (i lluminós) 2012 per a tu :)
Jo crec que en el fons la crisi és, en realitat, només el forat d'un sistema de valoracions que no es connecta amb una economia propera a les persones, una economia humanística, en les teves paraules. On els valos centrals siguin ràpidament identificables i no es confonguin amb purs assentaments comptables.
Hi ha una forma de ceguesa, en efecte, que és a la que potser apunta saramago: la de no comprendre com cadascú de nosaltres depèn de tots els altres.
És curiós Eduard que jo, com a comptable, i molts dels meus companys de feina, siguem els que veiem més clar que l'economia no passa pels números. Potser perquè els coneixem, els entenem, els tenim menys adoració. La pèrdua de la noció d'espècie, és un drama de proporcions majúscules, al qual li hem de donar les gràcies a l'individualisme que ha controlat tot el XX.
Publica un comentari a l'entrada