bé, potser l'inconscient amb tints caníbals d'en Toni s'ha escolat per les seves línies ... ves a saber ;) allò de: "et menjaré a petons" ... literalment hahaha
Per portar a dins teu a una altra persona...te l'has d'"empassar". No cal que et mengis la seva carn ni que mesteguis els seus cabells i ungles...no cal ser tan primari... Volia ser una forma poètica d'interioritzar en la l'"ànima" d'un mateix a la persona que estima...
és encantador veure com encara funciona la confusió entre "sexe" i "amor" en el sentit, aquest últim, més romàntic del terme.
Bé, en tot cas, aquesta és una missa en la que no hi combrego, perquè el sexe és quelcom real, palpable (mai més ben dit), explicable, raonable i, en el fons, poc importa l'altra persona ...
(només són raonaments en veu alta, les sinapsis neuronals que van fent de les seves, on es pot arribar?)
Recordo molt bé quan al meu fill gran, a l’escola, li van fer llegir el llibre "El Perfum" de Patrick Suskind, em vaig enfadar amb la mestra perquè els hi va fer llegir, sense més, sense parlar-los-hi de la simbologia del llibre, dels diversos missatges, les diverses icones, les diverses imatges que proposava el seu autor, més enllà de la narració, el metallenguatge vaja.
En tot cas crec recordar que el final és una orgia caníbal i alhora una missa, perquè en un sol acte s’exorcitzen milers d’anys de rituals, creences, supersticions i costums de la humanitat. En aquell llibre, que tothom en diu "història d'un assassí" i la veritat és que és l'última cosa en què vaig pensar (Déu meu! quanta estupidesa editorial s'ha de suportar!) hi havia perfectament explicats instints com l'olor o, millor dit, la seva mancança. És un llibre profundament amoral.
El sexe, també quelcom profundament amoral, mou el món, la pulsió sexual, la reproducció és quelcom que duem els humans imprès en el nostre codi genètic i la química del nostre cos, ens provoca les al·lucinacions necessàries per a crear quelcom com l’amor, per a fer d’aquest sexe quelcom desitjable, superar la barrera de la por a l’agressió, al contacte amb un altre ésser i permetre que ens atansem els uns als altres, ens acoblem i, amb una mica de sort, ens reproduïm.
He arribat a aquest punt al parlar en Toni de “combregar”, tanmateix en el meu intent de haikú no hi ha amor, no n’hi he posat enlloc, només un acte perfectament animal, motor dels nostres humors i mals humors. És curiós els rius de tinta i els quilòmetres de pel·lícula que ha provocat, provoca i segurament provocarà una reacció química batejada pels romàntics com “amor”, però permet-me ser-ne escèptica.
Estimo, tinc tot de persones a les que estimo, si, però això no impedeix que sàpiga el perquè i la realitat d’aquest sentiment i, amb franquesa, no em sembla pas tan mala cosa. Sóc fruit d'un temps, d'una cultura, d'unes lectures, molta part de la realitat només la podem llegir d'una certa manera encara que, de tant en tant, es mou la cortina i besllumem altres móns, altres realitats, altres possibilitats ...
I el sexe pot viatjar tranquil·lament pel seu compte, en el fons tots vivim sols i ens la passem explicant-nos i reexplicant-nos a nosaltres mateixos ...
7 comentaris:
És el fil conductor de la màxima comunicació, que et pot portar a "combregar" de l'altra persona...
Combregar de ?
Jo creia que es deia combregar amb...
bé, potser l'inconscient amb tints caníbals d'en Toni s'ha escolat per les seves línies ... ves a saber ;) allò de: "et menjaré a petons" ... literalment hahaha
disculpeu-me la llibertat :)
Per portar a dins teu a una altra persona...te l'has d'"empassar". No cal que et mengis la seva carn ni que mesteguis els seus cabells i ungles...no cal ser tan primari...
Volia ser una forma poètica d'interioritzar en la l'"ànima" d'un mateix a la persona que estima...
és encantador veure com encara funciona la confusió entre "sexe" i "amor" en el sentit, aquest últim, més romàntic del terme.
Bé, en tot cas, aquesta és una missa en la que no hi combrego, perquè el sexe és quelcom real, palpable (mai més ben dit), explicable, raonable i, en el fons, poc importa l'altra persona ...
(només són raonaments en veu alta, les sinapsis neuronals que van fent de les seves, on es pot arribar?)
No saps pas per on agafar-ho això... Si t'ho tornes a llegir dubtomolt que tu mateixa t'hi aclaris...
Prova-ho...
Recordo molt bé quan al meu fill gran, a l’escola, li van fer llegir el llibre "El Perfum" de Patrick Suskind, em vaig enfadar amb la mestra perquè els hi va fer llegir, sense més, sense parlar-los-hi de la simbologia del llibre, dels diversos missatges, les diverses icones, les diverses imatges que proposava el seu autor, més enllà de la narració, el metallenguatge vaja.
En tot cas crec recordar que el final és una orgia caníbal i alhora una missa, perquè en un sol acte s’exorcitzen milers d’anys de rituals, creences, supersticions i costums de la humanitat. En aquell llibre, que tothom en diu "història d'un assassí" i la veritat és que és l'última cosa en què vaig pensar (Déu meu! quanta estupidesa editorial s'ha de suportar!) hi havia perfectament explicats instints com l'olor o, millor dit, la seva mancança. És un llibre profundament amoral.
El sexe, també quelcom profundament amoral, mou el món, la pulsió sexual, la reproducció és quelcom que duem els humans imprès en el nostre codi genètic i la química del nostre cos, ens provoca les al·lucinacions necessàries per a crear quelcom com l’amor, per a fer d’aquest sexe quelcom desitjable, superar la barrera de la por a l’agressió, al contacte amb un altre ésser i permetre que ens atansem els uns als altres, ens acoblem i, amb una mica de sort, ens reproduïm.
He arribat a aquest punt al parlar en Toni de “combregar”, tanmateix en el meu intent de haikú no hi ha amor, no n’hi he posat enlloc, només un acte perfectament animal, motor dels nostres humors i mals humors. És curiós els rius de tinta i els quilòmetres de pel·lícula que ha provocat, provoca i segurament provocarà una reacció química batejada pels romàntics com “amor”, però permet-me ser-ne escèptica.
Estimo, tinc tot de persones a les que estimo, si, però això no impedeix que sàpiga el perquè i la realitat d’aquest sentiment i, amb franquesa, no em sembla pas tan mala cosa. Sóc fruit d'un temps, d'una cultura, d'unes lectures, molta part de la realitat només la podem llegir d'una certa manera encara que, de tant en tant, es mou la cortina i besllumem altres móns, altres realitats, altres possibilitats ...
I el sexe pot viatjar tranquil·lament pel seu compte, en el fons tots vivim sols i ens la passem explicant-nos i reexplicant-nos a nosaltres mateixos ...
... o no :)
Publica un comentari a l'entrada