dilluns, 14 de març de 2011

Dels errors i dels rubors

Qui no s'hagi equivocat mai que tiri la primera coma, com diria una insigne blogaire. I és que la veritat és aquesta, si bé qui no s'arrisca no pisca, qui s'arrisca corre el perill d'esguerrar-la. I què en fas aleshores dels trossos del desastre? sobretot si el desastre ha sortit per antena, per exemple, i has quedat com una perfecta indocumentada? Perquè escrivint pots documentar-te millor, però en un directe i refiant-te de la memòria traïdora ...

Una opció és fer veure que no ha passat res i, la propera vegada, passar-hi de puntetes. Realment la gent té poca memòria i, amb el nostre share, dubto molt que ningú se n'hagi adonat.

Una altra opció és triar entre tallar-te les venes o fer-t'hi trenetes. Aquesta passaria per un harakiri públic i no crec que sigui gaire bo per a ningú que servidora es posi dramàtica en aquests temes, al cap i a la fi, disculpar-se en excés, demostra unes ànsies de protagonisme força contraproduents.

Una altra és fer servir el sistema prinssessadelpueblo: "sí! m'he equivocat! què passa!?". Tampoc és recomanable, al cap i a la fi t'has equivocat tu, i si al damunt ets tu qui se n'adona, no tens cap dret a fer-ne retret als pobres que han sofert el teu error.

Però continues angoixada, t'has equivocat, ningú t'ho ha fet notar, però tu si que ho has notat i no estàs tranquil·la pensant que potser si que algú ho ha vist i no te n'ha dit res, i pensarà que ets una persona poc seriosa, i el que és pitjor, que ho pensarà amb raó. De res serveix que el dubte t'hagi assaltat dos minuts després d'haver-ho fet, el cas és que ho has fet.

Amb l'edat, el saquet dels errors comença a ser abultat. Passa el temps i una capa de pols atenua les arestes, com la neu quan ens fa més amable una pila de ferregots, si s'escau. Però quan hi penses, gairebé sempre, torna el rubor, com si acabessis de representar la comèdia en el mateix instant. Per què gestionem tan malament això d'equivocar-nos alguns?

Potser el millor serà fer el de sempre, donar explicacions, intentar trobar el to just i, considerant que ningú n'ha sortit malparat, que només afecta la teva autoestima, tirar endavant. Ja sé que no és una solució màgica, però no se me n'acut cap més. Alguna idea?
 

Que aquest és un tema que ens amoina ho podem veure en l'apunt de Truquem al gegant del pi i al del Bona nit i tapa't.

30 comentaris:

Vida ha dit...

T'entenc. Jo també som autoexigent. Cruel amb els meus errors i massa comprensiva amb els dels altres. Què dir-te doncs? assumir-ho amb naturalitat. És una opció més...

kika ha dit...

has explicat molt bé elq ue també em passa a mi. però jo crec que un altre avantatge de fer-se gran és que la memòria es debilita. llavors cada vegada es redcorden menys sovint aquests moments, encara que la intensitat no es redueixi :-)

Alberich ha dit...

T’entenc perfectament. M’ha passat molt sovint i més d’una vegada he optat per sortir de puntetes, mirant el sostre (o el cel) i xiulant... (Fiu, fiu, fiu!)

matilde urbach ha dit...

No sé qui va dir que la perfecció només es pot trobar a les estàtues. I són tan refotudament avorridotes!
El millor remei és tornar-se a equivocar al més aviat possible.

Vicicle ha dit...

Pega una volta en bicicleta. Potser el que consideraves una equivocació és el començament d'una idea genial o d'una visió d'aquella cosa que mai ningú no haguera tingut. Ho sento, crec que m'acabo d'equivocar…

Xavier Aliaga ha dit...

No patisques. Els lectors del meu bloc són tan gentils que fins i tot m'avisen per via externa o interna de les errades. El meu sistema és dir "jodeeeeeeerrrrr!!", així, en castellà, m'emprenye cinc minuts i ja. I no passa res. Es corregeix i una altra cosa. La vida no va a parar-se.

Galderich ha dit...

Només s'equivoquen els qui fan molta feina... o parlen massa!

Els qui treballem davant d'alumnes estem acostumats a fer de torero amb les nostres equivocacions. El millor és reconèixer que t'has equivocat o que una cosa no la saps. Tothom ho agraeix.

l'escriptor inexistent ha dit...

Reconèixer l'errada en la propera, i afegir més dades al voltant de la mateixa, perquè doni l'exacta sensació de que, a més, has tingut el generós detall de documentar-te amplament i fotre fora aquell puntet d'ignorància.

sànset i utnoa ha dit...

Jo com n'estic bastant acosumat...

Bé, mentre algú m'ho digui i jo me'n pugui riure...

*Sànset*

lolita lagarto ha dit...

els nostres errors els patim sobretot nosaltres mateixos, els altres no crec que se'n preocupin gaire...estan massa preocupats pels seus propis errors.. no sé.. a mi el que més em funciona és dir-me: sóc imperfecta i sempre ho seré....i? que potser seria més feliç si fos més perfecte? no, ser més perfecte seria patir més, esforçar-me més per ser allò que se'm demana i de tant demanr-se'm ara crec que sóc jo mateixa qui m'ho demano... NO visca les imprefeccions, sense elles la vida seria d'un avorriment insuportable! totes les petites genialitats de la vida són gràcies a les imperfeccions, el sentit de l'humor és fantàstic, riure's d'un mateix... és com tot quan no t'hi obsessiones... tot surt millor..

Eulàlia Mesalles ha dit...

Em posaré Víctor Pàmies:
"Qui té boca s'equivoca i qui té nas es moca."

Crec que has de seguir el consell de la matilde: equivoca't com més aviat millor!

(i no res, que molts tenim de vegades un sentit del ridícul que fa que costi admetre que ens equivoquem i, que carai, ningú no ñes perfecte!!!!)

Pilar ha dit...

He sentit a dir que equivocar-se és de sabis i que de sabis és rectificar.
Bon dia, dona sàbia.

garbi24 ha dit...

si te'n adones de la equivocació és que no es tant greu....doncs et dona la possibilitat d'arreglar-ho. Just aquí és on comença l'altre tema fer-ho o no fer-ho, que sempre depen molt de la ocasió i qui és el perjudicat

Lale Mur. ha dit...

Equivocar-se és fantàstic quan ets l'única persona que ho sap :) (això és per a mi), tot i que sé que equivocar-se és humà i tothom s'equivoca, no m'agrada gens quan tothom ho sap, especialment a la feina. Però què hi farem :)

Tot i això, què visquin els errors!

Carme ha dit...

Jo també m'apunto al consell de la Matilde. :)

D'alguns errors s'aprèn, d'altres només podem fer que acceptar-ho.

Tots ho patim, però jo crec que ens hi acostumem, no vull dir pas per descuidar-nos i que tant se'ns en foti, però si per entendre que és inevitable equivocar-se de tant en tant.

pensa que si no ens equivoquéssim mai seria molt pitjor. Voldria dir que ni ens en adonem, per què d'equivocar-nos... ens equivoquem segur.

Aris ha dit...

Acabes de donar amb la pedra filosofal, no es to be or not to be, es si la cagues o no. Jo no era exigent, me'n van fer tornar els meus Jefes. Ara soc implacable, però sempre sem escapa alguna...però un cop vaig aterrar en la redacció d'un diari famós (no diré el nom, que em tallarien el coll) i em van explicar que tard o d'hora es fica l'errada i per més que hi hagin correctors d'estil, etc etc, sempre apareix. El que es fan es mirar endevant. Si no es molt grossa, es segueix, sino et despatxen.

llum ha dit...

Clidi, jo la cago tant i tant sovint, que aquest saquet que dius que portem ja té categoria de trailer de 16 rodes. Cada vegada que m'equivoco penso : un altre cop? Però no haviem quedat que com més grans més savis i més infalibles, com el Papa de Roma? Bah! Amb això també ens han enganyat!

Antoni Casals i Pascual ha dit...

L'altre dia una companya va acabar una presentació dient que qui no reconeix l'error no podrà mai corregir-lo, i qui no identifica l'encert no sabrà mai millorar. És una bona manera de veure les coses. El problema és que quan les nostres actuacions es basen en la immediatesa (i això serveix per moltes, moltes professions, des de la comunicació en directe a l'activitat sanitària), l'error es produeix a una velocitat que fa que l'intent de corregir-lo sobre la marxa pugui tenir conseqüències pitjors que l'error en si mateix.
La meva manera de veure les coses cada vegada s'apropa més a, abans de fer res, fins i tot en cas d'error, mirar el voltant, veure si han quedat gaire coses devastades, arreglar-les si es pot, i fer-ho millor un altre dia. I t'asseguro que no és "tansemenfotisme".

pere ha dit...

El més fotut dels errors (i dels ridículs) sense gaires conseqüències és la penitència d'haver de recordar-los de tant en tant i donar-los més transcendència de la que van tenir. Maleïda memòria!

XeXu ha dit...

Ja amb la primera frase del post ho dius tot. Tu ens ho reconeixes aquí, però tots tenim les nostres cagades que de ben segur han quedat a la memòria d'altra gent. Jo te'n podria explicar algunes de científiques que fèiem al laboratori, m'encarregava personalment de gestionar una llista amb les cagades que feia cadascú. Rèiem molt. Alguns. Perquè llavors vaig descobrir que a alguna gent no li agrada equivocar-se, però feta la destrossa, gaudeix amb els altres de riure's d'un mateix, i en canvi, d'altres no els agrada que ningú, ni ells mateixos es riguin d'alguna cosa no han fet bé. Fins i tot n'hi havia que semblava que els havies clavat una punyalada. Això donaria per un post, i no et dic que no el faci, mira tu.

vpamies ha dit...

Segur que de les equivocacions n'aprenem. I segur que, tot sovint, només nosaltres ens adonem d'aquestes equivocacions.

Com apuntaven abans, cal saber reconèixer els errors i seguir aprenent cada dia.

Puigcarbó ha dit...

em passa sovint. i mira dissi ulo, car a lo millor pocs se n'han adonat. NO tinc tan clar que aprenguem dels errors, car els contimuen repetint amb una persisténcia lloable.

El porquet ha dit...

Jo crec que depèn de qui hagis posat els peus a la galleda.

A la feina. Para compte, hi ha qui pot aprofitar per fotre't la punyalada després.

Amb els amics. És el moment de maximitzar-ho fins a l'infinit, portar la pífia fins a la situació més absurda i fer-se un fart de riure.

Clar que també depèn de quina sigui la temàtica en la qual has ficat la pota.

No hi ha cosa pitjor que cagar-la en temes seriosos o transcendents (jo vaig arribar a donar el condol a un amic pensant-me que s'havia mort son pare... i resulta que era el pare d'un altre amic... en aquells moments volia desaparèixer de la capa de la terra!)

María ha dit...

El meu volguda CLI,

de vegades sembla que tenim telepatia, però en aquesta ocasió invertida, després t'explico.

Primer vaig amb el teu, veuràs el de saber que t'has equivocat i fustigar-te fins a morir, sol ser la meva tècnica habitual, el de gestionar els errors és una de les meves assignatures pendents. És més, en el meu afany per esmenar l'equivocat sòl fer un trencat de dos cm. de dos km...i el pitjor, no aprenc. Demano mil perdons i així i tot, segueixo sentint-me com una assassina, pro ximple que sigui l'error...així que després d'això...seguríssim que tu no tens problema algun, a més però si s'han assabentat!! what´s the problem ? :-)

Ara vaig amb el meu què ocorre quan confesses un error i et piquen viva? què es pensa de persones que es veuen amb autoritat moral per esmenar la plana a tothom? pot ser el món tan perfecte i tu tan horrible? doncs en això estic jo...


Molts petons CLI...sincerament, em canvio per tu a ulls clucs:-)

Allau ha dit...

Preocupacions de perfeccionista. Reconeix l'error públicament que et quedaràs molt descansada i després disposa't a fer-ne un altre.

montse ha dit...

No m'agraden les persones arrogants que diuen que mai s'equivoquen. Si tots podem equivocar-nos, Per què ens consta tant dir-ho? Penso que mostrar-nos tal com som, fa millorar les nostres relacions.

Clidice ha dit...

Vida en això estem, entrenant per no fer-nos tant de mal :)

kika doncs mira, no m'havia plantejat la pèrdua de memòria com un bé a desitjar :)

Alberich ai, però per què sempre ens hem de sentir tan malament? Per què som tan poc amables amb nosaltres mateixos?

matilde urbach potser si, un clau treu un altre clau, però un error nou no et fa oblidar el vell, senzillament sumen. Bé, provarem de no esguerrar-la massa sovint, que tampoc n'hi havia per tant ;P

Vicicle hahahaha, em quede amb la volta en bicicleta, al final les endorfines sempre fan que vegis el món d'una manera més amable :)

Xavier Aliaga no, la vida no es para. I, francament, agraeixo molt les correccions, em sap una mica de greu quan me n'adono de l'error i veig que ningú no me n'ha dit res. I el que dic jo és: "judèèèèrt" :)

Galderich i jo xerro massa :P Em sol costar ben poc admetre les pífies, sobretot perquè agraeixo les persones que admeten els seus errors, entenc que les relacions humanes han d'anar més enllà de les lectures superficials que en podem fer en base a quatre pinzellades o un error. I menys si aquest ha estat sense mala intenció.

l'escriptor inexistent normalment és el que solc fer, no només aprenc allò que he errat, sinó que em perdo amb tranquil·litat per nous camins :)

Sànset riure és una teràpia perfecta, si una no sap riure's d'ella mateixa, malament rai :)

lolita lagarto amb els anys m'he anat acostumant a la idea de la imperfecció com un bé a posseir, no pas com una condemna bíblica. Però ai! la bèstia sempre és allí, amagada i a punt de saltar-li a la iugular de l'autoestima.

Eulàlia Mesalles doncs ho has fet molt bé això de Víctor ;) Més que costar-me admetre l'error, que normalment em costa ben poc, és acceptar a conviure amb ell.

Pilar gràcies guapa :) però més que sàvia sóc una dona que sap que l'erra, no sé si això me'n fa més o menys, em temo que, amb l'edat, ens passa a totes :)

Clidice ha dit...

garbi24 cada vegada que fem sempre se'ns obre un ventall d'opcions, fins i tot en l'error podem trobar una manera d'encertar-la, i és triant quina forma és la més adequada per conviure amb ell. Vaja, que fàcil, alguns cagadubtes com jo, no ho tenim mai :)

Lale Mur bé, amb l'edat gairebé ja tant te fa que se sàpiga o no, la qüestió és com afrontar-ho. Perquè, encara que ningú no ho sàpiga, tu si que ho saps, oi?

Carme la teva conclusió em sembla perfecta, tothom s'equivoca, qui es pensa que no ho fa mai és que no se n'adona, ergo, no està gaire viu oi? ;P

Aris ui, a la feina, quan l'he espifiada, no he dubtat ni un segon a comentar-ho amb el meu superior. Moltes vegades és qüestió de temps solucionar un problema esguerrat. En aquest cas, no tinc mai cap dubte.

llum entre tu i jo, doncs, podem muntar una flota de transport del TIR ;P i això de savies i anys, no sé pas perquè, m'ensumo que té a veure amb la capacitat de veure que de savis, res de res :)

Antoni Casals i Pascual em sembla una bona fórmula la teva. Segurament el mal el patim els que veiem més errors que encerts, i això deriva d'un cert tipus d'educació.

pere tu ho has dit: maleïda memòria! i n'hi ha que es queixen de no tenir-ne! caxis!

XeXu bé, com diuen a la Garriga, sempre n'hi ha que passaran de verd a podrit, sense madurar. I és que per saber riure, primer cal saber riure's d'un mateix, no trobes?

vpamies tens raó, cal aprendre dels errors, però com li deia a l'Antoni, per què ens costa més admetre els encerts?

Puigcarbó bé, tots errem contínuament, però el que potser cal és no repetir-los, si ho fas és que no te n'adones oi?

El porquet a la feina, si més no a la meva, millor enfrontar-s'hi de cara, això si, sabent amb qui te les has d'heure, com més aviat els detectis i els corregeixis millor, fins i tot és un punt a favor. En la vida, riure molt, si és d'una mateixa millor :)

María muchas somos las que nos fustigamos en demasía por los errores cometidos, por pequeños que sean. Debemos aprender a valorarlos en su justa medida. Y eso si, los que se sienten con autoridad moral para decirnos a los demás como debemos actuar ... mira, sabes qué? que es muy triste lo suyo ;)

Allau tens raó, m'angoixa la imperfecció, la pròpia, és clar. Això vol dir que visc angoixada 24 hores ;) què hi farem! M'estic acostumant a suportar-me :)

montse els qui es pensen que no l'erren mai, els que es pensen que tenen autoritat moral pel damunt dels altres, no són res més que pobres diables dignes de compassió, o de menyspreu. Som humans i l'errem, tots. I si l'errem, ho reconeixem i intentem esmenar-ho de bona fe, entenc que poc se'ns pot retreure, més enllà de fer-nos conscients que cal anar amb més compte. Ja prou ens castiguem els erradors! :)

Puigmalet ha dit...

Reivindico "espifiar-la". És un mot tan... espifiat!

L'Allau no l'ha espifiada i al seu darrer apunt l'has influït de totes totes.

Clidice ha dit...

Puigmalet espifiar-la està molt bé, si més no sembla que dóna més de si que no pas encertar-la :)