dimecres, 16 de març de 2011

Se m'acut que ...

El meu pare, Josep Vilardosa i Mirada, contemplant el Montgrós

... quan ets filla d'un somniador acabes entenent que el teu pare no diu mentides, el teu pare diu veritats que haurien de ser, i que és una llàstima que no siguin.

34 comentaris:

David ha dit...

El teu pare és un poeta, doncs.

Puigcarbó ha dit...

un comentari senzill i sentit del teu pare. . .

Evocacions ha dit...

Devia ser un gran contemplador, per part materna.

marta ha dit...

Q bonic!!!!!

Sandra D,Roig ha dit...

SI,i els pares de les somiadores també descobreixen que hi ha una part de veritat en les histories que haurien de ser.
Un pensament preciós.

Puigmalet ha dit...

A part de la reflexió, la trobo una fantàstica imatge, d'una dolça intemporalitat.

Vicicle ha dit...

Magnífica foto. Oi que els pares són en general més somniadors que les mares? Estic rodolant un apunt pel dia de Sant Josep per intentar aclarir-me. Com tu dius, els somnis mai ens menteixen.

Lale Mur. ha dit...

una foto magnífica i un pensament preciós. ser la filla d'un somniador és una felicitat. A l'Azerbaidjan diuen que generalment les filles es semblen als seus pares, per això tu també deus ser una somniadora! Una abraçada

lolita lagarto ha dit...

dir veritats que haurien de ser.. el millor ofici del món!
m'encanta aquest apunt! i la foto és clar..

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Ufff Clidi, em sento identificada amb això que dius. Hi hauria d'haver més gent com el teu pare.

Què tal per la meva enyorada Esparraguera?

montserratqp ha dit...

Recordo el primer cop que vaig pujar dalt el Montgròs amb el meu pare.

sànset i utnoa ha dit...

I tenia molta raó!

*Sànset*

Alberich ha dit...

Quantes coses dius en un paràgraf tan senzill i tan curt...
Els records i les evocacions són sempre tresors incalculables.
Salut.

rokins ha dit...

Somiar=il·lusió=impuls vital!
que la màgia t'acompanyi!

Ángel ha dit...

La fotografía es muy buena, con esa silueta recortada frente a la montaña, y refleja muy bien la frase que acompañas. Perfecta síntesis de admiración y reivindicación del sueño de una utopía posible.
un abrazo

Galderich ha dit...

El viatger davant del mar de boira de Friedrich és només un precursor d'aquesta fotografia i del seu significat més profunt.

El porquet ha dit...

Veritat de pare, raó de mestre.

garbi24 ha dit...

crec per tot i lo poc que et conec que tens molt ben agafades les arrels del teu pare

tirantlobloc ha dit...

M'ha agradat molt aquesta definició indirecta dels somnis.

Gràcies!

Joan ha dit...

Els somniadors són aquells capaços de veure-hi més enllà. Veure les veritats-que-no-són és el primer pas per a fer que siguin.

Vida ha dit...

Totalment d'acord!

rits ha dit...

somnis que has de mantenir ben vius i presents!!!

XeXu ha dit...

I està molt bé que així sigui, saber que el que el teu pare et diu ho han teixit els somnis. Però si ets dels que ensopegues cada dia amb la realitat...

Elfreelang ha dit...

Justa la fusta! que seria de nosaltres si no poguéssim somiar amb les veritats que haurien de ser! el meu pare també ho era, de somiador...la foto osti! molt adient!

Carme ha dit...

Ho trobo preciós!

Deric ha dit...

i acabes convertint-te en somiadora també

Rafel ha dit...

Els somnis són el nostre motor, què bo seguir les passes d'un somniador!!!

en Girbén ha dit...

Per l'angle, diria que ton pare era al capdamunt de la Salamandra.
Això em fa pensar en aquella dona del conte de la Rodoreda que s'hi convertia, en salamandra. Un altre bell somni.

Minnie ha dit...

Quina foto tan preciosa!Ostres, jo sóc una somiadora que a vegades s'arrepenteix de ser-ho , però potser no cal ,no?

Clidice ha dit...

Gràcies i a tots i a totes pels vostres comentaris. El pare, viu encara, sempre ha estat un referent per a mi, com no podia ser d'una altra banda. Format com a mestre i muntanyer, li he d'agrair el fet de tenir una bossa plena de bons records on arrecerar-me quan les coses van maldades. S'ha barallat amb el món i els elements i n'ha sortit derrotat i pobre, però satisfet per no haver d'avergonyir-se de res, amb l'honestedat com a bandera. Ell és com tothom, com ho som tots, com la majoria de nosaltres, bona gent que anem fent el que podem per acomplir el nostre destí: sobreviure. I, què voleu, en uns dies on tot fa mal, on el món està desgavellat, on sempre s'escolta més a qui més crida, on els cínics, els intolerants i els poca-vergonyes, sembla que tenen més crèdit i fortuna que no pas la majoria, esgotada i trista, volia homenatjar a la gent com ell, que han viscut "anar fent", amb amor a la família, a la gent i a la terra que els ha vist néixer i créixer. Ja em disculpareu.

El porquet ha dit...

Disculpar-te de què??? Al contrari!

I ja estàs corrent a ensenyar-li aquest post (i el teu comentari) a ton pare. Ràpid!

Gemma Sara ha dit...

Sí, cap disculpa, amb aquest homenatge sentim una mica homenatjats els nostres pares, el meu és un exemple de màxim pragmatisme i màxim somiatruites...

kweilan ha dit...

Segur que diu coses boniques.

Clidice ha dit...

Si kweilan, ara no tant, amb l'edat i les bufetades se'ns ha fet una mica amarg, però deia coses boniques, fantàstiques, meravelloses, cantava molt, sobretot cançons de muntanya, i cantàvem molt i, evidentment, passàvem mitja vida a la muntanya :) Només amb això ja en tinc prou :)