El meu pare, Josep Vilardosa i Mirada, contemplant el Montgrós
... quan ets filla d'un somniador acabes entenent que el teu pare no diu mentides, el teu pare diu veritats que haurien de ser, i que és una llàstima que no siguin.
Magnífica foto. Oi que els pares són en general més somniadors que les mares? Estic rodolant un apunt pel dia de Sant Josep per intentar aclarir-me. Com tu dius, els somnis mai ens menteixen.
una foto magnífica i un pensament preciós. ser la filla d'un somniador és una felicitat. A l'Azerbaidjan diuen que generalment les filles es semblen als seus pares, per això tu també deus ser una somniadora! Una abraçada
La fotografía es muy buena, con esa silueta recortada frente a la montaña, y refleja muy bien la frase que acompañas. Perfecta síntesis de admiración y reivindicación del sueño de una utopía posible. un abrazo
I està molt bé que així sigui, saber que el que el teu pare et diu ho han teixit els somnis. Però si ets dels que ensopegues cada dia amb la realitat...
Justa la fusta! que seria de nosaltres si no poguéssim somiar amb les veritats que haurien de ser! el meu pare també ho era, de somiador...la foto osti! molt adient!
Per l'angle, diria que ton pare era al capdamunt de la Salamandra. Això em fa pensar en aquella dona del conte de la Rodoreda que s'hi convertia, en salamandra. Un altre bell somni.
Gràcies i a tots i a totes pels vostres comentaris. El pare, viu encara, sempre ha estat un referent per a mi, com no podia ser d'una altra banda. Format com a mestre i muntanyer, li he d'agrair el fet de tenir una bossa plena de bons records on arrecerar-me quan les coses van maldades. S'ha barallat amb el món i els elements i n'ha sortit derrotat i pobre, però satisfet per no haver d'avergonyir-se de res, amb l'honestedat com a bandera. Ell és com tothom, com ho som tots, com la majoria de nosaltres, bona gent que anem fent el que podem per acomplir el nostre destí: sobreviure. I, què voleu, en uns dies on tot fa mal, on el món està desgavellat, on sempre s'escolta més a qui més crida, on els cínics, els intolerants i els poca-vergonyes, sembla que tenen més crèdit i fortuna que no pas la majoria, esgotada i trista, volia homenatjar a la gent com ell, que han viscut "anar fent", amb amor a la família, a la gent i a la terra que els ha vist néixer i créixer. Ja em disculpareu.
Sí, cap disculpa, amb aquest homenatge sentim una mica homenatjats els nostres pares, el meu és un exemple de màxim pragmatisme i màxim somiatruites...
Si kweilan, ara no tant, amb l'edat i les bufetades se'ns ha fet una mica amarg, però deia coses boniques, fantàstiques, meravelloses, cantava molt, sobretot cançons de muntanya, i cantàvem molt i, evidentment, passàvem mitja vida a la muntanya :) Només amb això ja en tinc prou :)
34 comentaris:
El teu pare és un poeta, doncs.
un comentari senzill i sentit del teu pare. . .
Devia ser un gran contemplador, per part materna.
Q bonic!!!!!
SI,i els pares de les somiadores també descobreixen que hi ha una part de veritat en les histories que haurien de ser.
Un pensament preciós.
A part de la reflexió, la trobo una fantàstica imatge, d'una dolça intemporalitat.
Magnífica foto. Oi que els pares són en general més somniadors que les mares? Estic rodolant un apunt pel dia de Sant Josep per intentar aclarir-me. Com tu dius, els somnis mai ens menteixen.
una foto magnífica i un pensament preciós. ser la filla d'un somniador és una felicitat. A l'Azerbaidjan diuen que generalment les filles es semblen als seus pares, per això tu també deus ser una somniadora! Una abraçada
dir veritats que haurien de ser.. el millor ofici del món!
m'encanta aquest apunt! i la foto és clar..
Ufff Clidi, em sento identificada amb això que dius. Hi hauria d'haver més gent com el teu pare.
Què tal per la meva enyorada Esparraguera?
Recordo el primer cop que vaig pujar dalt el Montgròs amb el meu pare.
I tenia molta raó!
*Sànset*
Quantes coses dius en un paràgraf tan senzill i tan curt...
Els records i les evocacions són sempre tresors incalculables.
Salut.
Somiar=il·lusió=impuls vital!
que la màgia t'acompanyi!
La fotografía es muy buena, con esa silueta recortada frente a la montaña, y refleja muy bien la frase que acompañas. Perfecta síntesis de admiración y reivindicación del sueño de una utopía posible.
un abrazo
El viatger davant del mar de boira de Friedrich és només un precursor d'aquesta fotografia i del seu significat més profunt.
Veritat de pare, raó de mestre.
crec per tot i lo poc que et conec que tens molt ben agafades les arrels del teu pare
M'ha agradat molt aquesta definició indirecta dels somnis.
Gràcies!
Els somniadors són aquells capaços de veure-hi més enllà. Veure les veritats-que-no-són és el primer pas per a fer que siguin.
Totalment d'acord!
somnis que has de mantenir ben vius i presents!!!
I està molt bé que així sigui, saber que el que el teu pare et diu ho han teixit els somnis. Però si ets dels que ensopegues cada dia amb la realitat...
Justa la fusta! que seria de nosaltres si no poguéssim somiar amb les veritats que haurien de ser! el meu pare també ho era, de somiador...la foto osti! molt adient!
Ho trobo preciós!
i acabes convertint-te en somiadora també
Els somnis són el nostre motor, què bo seguir les passes d'un somniador!!!
Per l'angle, diria que ton pare era al capdamunt de la Salamandra.
Això em fa pensar en aquella dona del conte de la Rodoreda que s'hi convertia, en salamandra. Un altre bell somni.
Quina foto tan preciosa!Ostres, jo sóc una somiadora que a vegades s'arrepenteix de ser-ho , però potser no cal ,no?
Gràcies i a tots i a totes pels vostres comentaris. El pare, viu encara, sempre ha estat un referent per a mi, com no podia ser d'una altra banda. Format com a mestre i muntanyer, li he d'agrair el fet de tenir una bossa plena de bons records on arrecerar-me quan les coses van maldades. S'ha barallat amb el món i els elements i n'ha sortit derrotat i pobre, però satisfet per no haver d'avergonyir-se de res, amb l'honestedat com a bandera. Ell és com tothom, com ho som tots, com la majoria de nosaltres, bona gent que anem fent el que podem per acomplir el nostre destí: sobreviure. I, què voleu, en uns dies on tot fa mal, on el món està desgavellat, on sempre s'escolta més a qui més crida, on els cínics, els intolerants i els poca-vergonyes, sembla que tenen més crèdit i fortuna que no pas la majoria, esgotada i trista, volia homenatjar a la gent com ell, que han viscut "anar fent", amb amor a la família, a la gent i a la terra que els ha vist néixer i créixer. Ja em disculpareu.
Disculpar-te de què??? Al contrari!
I ja estàs corrent a ensenyar-li aquest post (i el teu comentari) a ton pare. Ràpid!
Sí, cap disculpa, amb aquest homenatge sentim una mica homenatjats els nostres pares, el meu és un exemple de màxim pragmatisme i màxim somiatruites...
Segur que diu coses boniques.
Si kweilan, ara no tant, amb l'edat i les bufetades se'ns ha fet una mica amarg, però deia coses boniques, fantàstiques, meravelloses, cantava molt, sobretot cançons de muntanya, i cantàvem molt i, evidentment, passàvem mitja vida a la muntanya :) Només amb això ja en tinc prou :)
Publica un comentari a l'entrada