dimecres, 5 d’octubre de 2011

Breviari dels polítics

Sabia que no m'agradaria, vull dir que no m'agradaria el que diu l'autor, perquè, al cap i a la fi, Giulio Raimondo Mazzarino, nascut a Pescina (aleshores territori de la Corona d'Aragó) el 14 de juliol de 1602 i mort a Vincennes el 9 de març de 1661, fou, segons diu Cristina de Suècia en una carta que adreça al cardenal Azzolino, el 30 de desembre de 1656:
 "... moderat en totes les passions o que, per millor dir-ho, de passió només en té una, que és la millor: l'ambició. Subordina a aquesta totes les altres i no té ni amor ni odi que no sigui el que convé al seu interès que no és altre que un immens desig de regnar."
Cristina de Suècia, d'aquí

O sigui que, si bé vaig llegir El príncep, de Maquiavel, amb una certa basarda i, al moment, em va semblar una obra magna, per tot allò que implica de reflexió i per com ens situa en un temps històric, en aquest Breviari dels polítics no hi he pogut trobar el mateix interès que trobat en la Niccolò di Bernardo dei Machiavelli. I, això no treu que, ambdues, siguin obres per a la reflexió, però cataloguem-les amb un tarannà més prudent -que probablement Mazzarino aplaudiria-, que no pas la serenor amb què podem llegir l'obra del més gran "reflexionador": Montaigne.

El que em tranquil·litza, però, és que l'atzar m'ha dut a llegir-los en ordre cronològic, segle XV per Maquiavel, segle XVI per a Montaigne i segle XVII per Mazzarino, de la qual cosa me'n felicito, perquè, sense adonar-me'n, la contextualització històrica ha estat l'escaient.
Cardenal Mazzarino, d'aquí
Respecte al llibre, em cal felicitar l'editora, edicions de la ela geminada (Girona, 2011), per la qualitat, de l'edició, del pròleg de Xavier Rubert de Ventós i la introducció i la traducció de Ramon Alcoberro i Pericay. Del pròleg em colpeix la frase d'en Rubert de Ventós: la cambra de miralls és la tomba dels líders; qui, davant d'una frase com aquesta, gairebé lapidària, no s'atura a reflexionar i no veu al seu davant, tantes i tantes persones que, sense adonar-se'n, cauen en el parany de només voler veure's a si mateixos reflectits en el seu entorn. Sentim a parlar de l'eròtica del poder i, segurament, el poder té molt d'onanisme, molt d'autoestima insegura i egos inflamats. Davant d'una frase d'aquest calibre una s'asseu tranquil·lament, i reflexiona sobre allò que veu fer i, sobretot, sobre allò que fa. Sí, definitivament fa molta por quan, al teu voltant, tothom et dóna la raó.

En la introducció el doctor Alcoberro ens diu de l'autor del Breviari:
"La política es pot estudiar, en conseqüència, com la tècnica que permet gestionar els errors (dels altres), convertint-los en oportunitats (pròpies), de manera que la vigilància onstant i obsessiva ha de ser la característica específica del bon governant."
Això, evidentment, segons la teoria de Mazzarino que, pel que podem observar, resulta força estesa. No cal dir que, a títol personal, ho trobo terriblement esgotador, ergo ni ganes. És clar que, més endavant llegim:
"Mazzarino governava, com a foraster i com a cardenal, un Estat en què el dèficit era crònic, el desordre públic era constant i les eines de control polític resultaven quasi inexistents." 
Massa temptacions de fer paral·lelismes en les quals no hem de caure, o si?

Així, doncs, en un món on la política era un continuat art del complot, que, malauradament encara resta vigent entre nosaltres, el Breviari no ens hauria de fer tant mal d'ulls. Malgrat això, llegir-lo ens fa palès el doble -a voltes triple-, llenguatge que ens envolta. Fa temps que visc convençuda del neo-barroquisme que ens amara, on l'ideari imperant és que la corrupció, la misèria i la mort regeixen el món. Aquests són estadis pels quals anem passant, cíclicament, les societats humanes, sotmesos com vivim a la llei del pèndol.

Tot i això, algunes veritats essencials de la naturalesa humana queden reflectides en el text:

"És així com sovint els predicadors denuncien amb la més gran violència els vicis que personalment els afligeixen."


"No et refiïs mai d'un home que té el prometre a punt. És un mentider i un fals."

El dissimul constant, la sospita perpètua, la manipulació infinita són les premises d'un home i un temps que sembla que s'hagin perpetuat. Malgrat tot no deixa de ser un home fascinant amb el qual hagués estat d'allò més curiós conviure, sempre i quant es prenguessin les mateixes precaucions que es prenen quan es conviu amb una serp de cascavell. Això si, vull remarcar un dels consells del Cardenal:

"No defensis accions demagògiques."

Aquest sí que me l'anoto.

Per si us en cal una mica més, veieu aquest apunt de Tirantloblog.

14 comentaris:

Aris ha dit...

En unes paraules, la política i la corrupció en aquells temps ja estaven de moda, passen els segles i les coses no canvien...
molt bona recomanació!

Alberich ha dit...

Interessant proposta la de la lectura d’en Mazzarino.
Ja fa molt de temps vaig descobrir Maquiavel, estudiant dret constitucional, i em va desfer el prejudici de referir-se al maquiavelisme com a sinònim de malèvola especulació.
Salut.

Galderich ha dit...

El curiós d'aquests llibres és que pots agafar frases que són espatarrants i que els pots treure molt de suc i en canvi n'hi ha d'altres que no hi ha per on agafar-les.

Els temps canvien i hi ha algunes coses que són permanents i altres que ja no són concebibles.

tirantlobloc ha dit...

Clídice, jo m'ho vaig passar molt bé amb la lectura del llibre de Mazzarino http://tirantlobloc.wordpress.com/2011/03/21/ressenya-xvi-cardenal-mazzarino-breviari-dels-politics/

montse ha dit...

El temps passa i queden els fets.

Francesc Puigcarbó ha dit...

"No et refiïs mai d'un home que té el prometre a punt. És un mentider i un fals."

aquesta és de nota.

Eduard Ariza ha dit...

He vist aquest llibre en un parell de llibreries i sempre dubtava de compar-lo, "Brevari dels polítics", vull dir. Ara ja me'l compro.
D'altra banda es curiós quines personalitats més sui generis va donar el col·legi cardenalici (i sovint el mateix papat) al llarg del renaixement i del barroc. Si se'm permet d'assenyalar un tòpic, mireu Richelieu a França, Cisneros a España o Wolsy a Anglaterra.

Enric H. March ha dit...

La de governar deu ser una categoria que s'escapa de l'evolució social i humana. Cert que s'ha democratitzat la relació entre l'individu i l'Estat, però la maquinària que el mou és perversa. L'Estat, com tot poder, encara que sigui vicari, és un monstre que es menja els seus fills.

carina ha dit...

Sempre igual, el binomi poder i xoriços es repeteix com un cicle sense fi. Quina pena i quina vergonya, no n'aprenem

maxaue ha dit...

Te frases verament enginyoses. Només coneixia el personatge perquè surt a les novel·les d'Alexandre Dumas (pare) i no en tenia gaire bon concepte, però m'apunto el llibre.

Clidice ha dit...

Aris si hi ha una cosa que no ha canviat mai del temps de les cavernes és aquesta, per molt que sempre, tothom, s'hagi escandalitzat. Malauradament :(

Alberich Maquiavel ha estat injustament denostat, sobretot pels que mai l'han llegit, és clar. Mazzarino cal llegir-lo per allò de no parar d'aprendre :)

Galderich si, hi ha molts episodis del llibre que semblen més aviat els consells de la tieta, aquella soltera i beata. Però el que no té desperdici són la Introducció i el Pròleg :)

tirantlobloc ja t'he enllaçat :)

montse el temps passa i els fets ... no ho sé pas, més aviat em temo que el passat sempre acabem configurant-lo al nostre gust.

Clidice ha dit...

Francesc Puigcarbó no t'ha vingut al cap allò del "puedo prometer y prometo ..." ? ^^

Eduard Ariza el més curiós de Mazzarino és que era cardenal però no capellà. I veient el tipus de literatura que tries normalment ja trigues a tenir-lo :)

Enrich H. March hi ha tants segles endarrera de pòsit d'unes formes de governar que, difícilment, podrem capgirar l'ordre establert.

carina bé, alguns sembla que tenen els apunts molt ben presos, ells no perden mai.

maxaue el tipus no és com per convidar-lo a sopar, però la reflexió que genera em sembla imprescindible :)

El porquet ha dit...

De les paraules del mestre Alcoberro veig que els polítics han tendit a fer un Arial 6 dels ERRORS i un Arial 200, en majúscules, negreta i subratllat de les OPORTUNITATS.

Clidice ha dit...

El porquet, però no és pas d'ara que ens vénen els mals.