dilluns, 10 d’octubre de 2011

Se m'acut que ...


... en aquest nostre món hi ha coses molt difícils d'explicar i coses que no és necessari que siguin explicades, que pertanyen a l'àmbit d'allò purament domèstic o d'allò merament individual. I, encara que en aquests temps de pornografia absoluta que vivim, això us pugui semblar estrany, està bé. Fet i fet està més que bé, és saludable fins i tot, no explicar totes les intimitats.

24 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

així és, d'aixó els homes en sabem un munt.

Jesús M. Tibau ha dit...

despullar-se pot estar bé, però sovint s'agafen constipats. Una mica de misteri sempre va bé.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Per un moment he pensat que avui era dijous i hi havia paella, ves!
Pel que fa a intimitats, crec que tens raó, tot i que de vegades una aparent pornografia (en el sentit ampli de laparaula)amaga una pornografia encara més ultratjant. (no estic segura d'explicar-me bé)

XeXu ha dit...

Depenent de què, a qui i quan. Hi ha persones amb les que millor no callar res. Però sempre tenim aquell raconet dins on guardem algunes secrets, ens és propi.

Carme ha dit...

Sí, és saludable, no al explicar-ho tot, tampoc no cal! :)

Gabriel ha dit...

Se m'acut que...
has escrit un post d'allò més intel·ligent i de sentit comú.
En els temps que corren no n'hi ha gaire, a vegades, de sentit comú.
Se m'acut que...
Per la pròpia salut mental de cadascú, trobar espais d'intimitat on no sigui necessari compartir-ho tot és saludable.
Se m'acut que...
No cal anar per la vida explicant-ho tot o ensenyant-ho tot. Els que t'estimen no et demanaran explicacions i els que no t'estimen tant potser en faran un mal ús.

garbi24 ha dit...

se'm acut que.....més val el que es calla que el que es diu.
Però el forat del pany...té el seu morbo

Alberich ha dit...

Potser tens raó i no cal anar ensenyant les vergonyes arreu, però allò de poder veure el món per un forat, ni que sigui el del pany, mola...
Salut.

pere ha dit...

Sobre els coses que cal explicar, sovint el problema és que no hi ha déu que ho vulgui o ho sàpiga fer, d'aquí que ens passem tant de temps explicant les petites percepcions de cada dia, íntimes, o no tant, que a vegades les aparenecs enganyen i qui més qui menys es fabrica pseudointimitats.

Brian ha dit...

En això del despullar-se i ensenyar les vergonyes (i no em refereixo només a les purament físiques) sempre em pregunto, com quan anava al circ de petit i anunciaven el "más difícil todavía": i ara què faran?

LEBLANSKY ha dit...

És saludable per a uns, i per als altres cal explicar tot i més. És saludable fer el que un vol.

Epolenep ha dit...

M'has deixat pensant, perquè jo sovint vaig per la línia de l'excés d'exhibicionisme, segons algú m'ha dit de vegades... Però crec que el que és pornogràfic no és tant el contingut com la forma que se li dóna; la pornografia és més aviat la fredor i el cinisme amb el que s'explica una cosa que en sí, potser pot ser preciós compartir...

El porquet ha dit...

Dona, escampar-les com una bacallanera (i que em perdoni el gremi) no és potser la cosa més positiva que es pot fer... bàsicament si es vol salvaguardar una mica la vida privada i més personal.

Ara, entre persones de confiança i si l'ocasió ho porta... doncs, de tant en tant, va bé abocar tot allò que portem acumulat al pap!

Col·lectiu d'antiartistes ha dit...

Buf!!! A aquest tema li he dedicat molta reflexió i més d'un post. I el que em queda... Llegir les biografies dels autors, per exemple, em sembla un exercici saludable perquè sol donar llum sobre la seva obra. I no transgredir la seva intimitat és també saludable. és una qüestió d'equilibri, tacte i matís, que he trobat en moltes bones biografies, i no he trobat mai als programes de la tele que avui triomfen.

Allau ha dit...

En veure la imatge, ja he entrat amb ganes de marro. I és que, no ens enganyem, ens encanta tafanejar a les intimitats dels altres, encara que siguin mentida.

Eduard Ariza ha dit...

Mira sé que es anar-se'n una mica, però fa poc em van dir que es treurien estudis per determinar quins càncers podies patir al llarg de la teva vida i que ara es pagat, però que en sis anys serà el més normal. Només n'és un exemple: hi ha coses que no cal saber.

Adbega ha dit...

Jo sóc de la mateixa opinió! Però aprofito per dir que, de vegades callem coses que hauríem de dir, perquè és millor treure-les.

Clidice ha dit...

Francesc Puigcarbó de fer com si però no? :)

Jesús M. Tibau ja se sap, o misteri o frenadol ^^

Eulàlia Mesalles si no t'he entès malament ens dius que algunes exhibicions segurament amaguen qüestions més vergonyants?

XeXu el "verde pastito interior" (Miguelito, Mafalda) és essencial per la supervivència. :)

Clidice ha dit...

Carme no, no cal, cadascú tenim les nostres coses privades, que ens pertanyen a nosaltres com a individus.

Gabriel se m'acut que ... ets molt amable :) i si, tenir "secrets", si més no en allò personal, no és especialment dolent, la sinceritat absoluta no sempre és la millor fórmula :)

garbi24 si, oi? tots tenim temptacions a l'hora de veure un pany :)

Alberich hahahaha, si, mola! però ara, potser, n'estem patint una sobredosi i ja res sembla real.

pere diuen que no hi ha millor lloc per amagar un arbre que el bosc, o sigui que molts "explicadors" po em ser molt gelosos de la nostra intimitat :)

Clidice ha dit...

Brian penso que, en alguns casos belenestebanístics s'ha arribat a la saturació i a l'insult groller a la intel·ligència. Les masses, per allò del volum triguen a reaccionar però no se les pot menystenir tant, perquè d'una mala tarda de toros te'n fan una massacre.

LEBLANSKY no ho sé pas, hi ha àrees on cal ser absolutament transparent, per exemple en allò que afecta la butxaca del proïsme, tots els actes que es facin han de ser clars, nets, documentats i explicats. En canvi, hi ha d'haver gradacions en allò que se sap d'un mateix, penso, per no córrer el risc de convertir-nos en un personatge pla, en una caricatura.

Eponelep m'agrada la teva reflexió, però no dubto gens que cert exhibicionisme, narcisista o no (narcisista en el sentit psicoanalític, de mirar-se, d'imaginar-se), no és blasmable. Al cap i a la fi és el que fem tots els éssers humans normals, volem ser estimats, apreciats i, per això, ens cal sortir de la closca i compartir.

El porquet hahahaha, una bacallanera! Doncs segurament tens raó, però el que pots explicar a l'un, no ho pots explicar a l'altre, no sé si m'explico ;)

Clidice ha dit...

Col·lectiu d'antiartistes és un tema recurrent per als "malalts" de la cosa. Segurament la meva reticència a les biografies ve per aquí, també. El meu admirat Nietzsche "m'ho va dir" aquí, i és una discussió que portem de lluny, oi?

Allau hi ha un marro innocent, que explota la capacitat d'escandalitzar-nos, ridiculitzar, riure'ns dels altres d'una manera supèrflua, sense fer massa sang (o desitjant que no n'hi hagi, només pel fet que l'observat no n'és conscient), però potser n'hem fet un gra massa de segons quins marros, i hem elevat la sinceritat absoluta al nivell de virtut primera quan, entre humans, la veritat crua només sol portar maldecaps.

Eduard Ariza en aquest cas és molt seriós, perquè si amb una mostra d'ADN poden saber quines malalties tindré no trobaré cap companyia d'assegurances, o, fins i tot, se'm pot penalitzar per una cosa que encara no tinc. Aquest fet és el primer pas per identificar malaltia i culpabilitat de forma definitiva. Ara, no només serem responsables dels nostres actes, sinó que algú es pot arribar a pensar que no mereixem existir per una qüestió d'herència genètica i en base al valor que tingui el nostre tractament. Això és molt preocupant.

Abdega potser no és tant el dir com el saber a qui ho pots dir. Tenir algú a qui pots explicar-ho tot, o gairebé, és tot un privilegi. Fins i tot et diria més, val més tenir més d'un, pels "gairebés" ^^

Eulàlia Mesalles ha dit...

Sí, Clidi, deia exactament això.

Clidice ha dit...

Tens raó Eulàlia, la qüestió rau en qui es nomena jutge de la resta. Amb franquesa, a mi em costa molt, fins i tot coneixent les persones i, per això, considero que hi ha les lleis, i els tribunals, que són els que apliquen (o haurien d'aplicar) allò que regula els consensos socials sobre comportament.

Ferran ha dit...

Se m'acut que tens tota la raó, però tot seguit se m'acut, també, que els temps fan difícil la discreció: entre Facebook, Twitter, ara el plus aquell (el de Google)... i per suposat els blogs, no ser un llibre obert requereix molta voluntat.

Però tens tota la raó, Clídice, i tant!