dimarts, 14 de desembre del 2010

Ser d'enlloc

Oi què és dolça?

L'altre dia, parlant amb una persona d'aquelles que et ve molt de gust parlar, em va fer pensar en què hi ha persones que no som d'enlloc. Curiós, en el meu cas, si considerem que he nascut on visc, però no he tingut mai massa la sensació de pertànyer-hi, tot i que, últimament me'n sento més.

Així com dels vins ara hi ha la D.O. Catalunya, per englobar tots aquells vins que no poden accedir a les D.O. establertes, servidora també podria fer-la servir. D'on ets? em preguntaria algú, sóc catalana, li respondria. Perquè això si que ho tinc clar, sóc catalana, però tampoc sé ben bé d'on.

I aleshores me n'adono que la majoria d'amigues i amics que tinc són com jo, persones que no acaben de  pertànyer enlloc. I no pas perquè siguem nosaltres qui ens posem l'etiqueta, sinó que els demés ja procuren que ens n'assabentem. "Tu no ets d'aquí oi noia?" -I et mires aquella persona amb cara de: ves ara què m'està dient aquest?- i respons una mica ofesa: "doncs si mestre (o mestressa), jo vaig néixer aquí!". Però no cal patir-hi, ells ho saben i sempre guanyen: "ah si? però vaja! els teus pares són de fora!".

I si, els meus pares són "de fora", que no sé ben bé que deu voler dir això. De fora d'on? del poble, és clar. Però té cap importància ser de fora del poble avui en dia? perquè si fossin de fora del planeta, per exemple, és clar que tindria el seu què, fins i tot si fossin de fora del continent, però ser de fora, essent de més o menys 120 km de distància i de la mateixa llengua i cultura, és com ser molt poc de fora, no trobeu?

Tanmateix en els pobles encara n'hi ha que s'entesten en aquest "de fora", i et vénen ganes de convidar-los al poble del costat per poder-los ensenyar que se sent essent "de fora". Perquè aquesta és una altra qüestió: quants kilòmetres calen per ser, definitivament, "de fora"?

35 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

amb set o vuit n'hi ha prou.

De tones maneres amb aquest post m'has recordat al Sr. Pelegri, per cert pare de l'exconseller de CIu, en el programa de Jaime Bores (desaparegut en combat) de donde vengo o de donde soy.

Bon dia

Garbí24 ha dit...

Cal mesurar la distància que hi ha entre on vius i la frontera del poble més proper i sabràs la distància exacte que et queda a dins. Després d'això ja ets fora.
Teoria només vàlida en els pobles de menys de 3456 habitants....

Sergi ha dit...

De gent desagradable n'hi ha ha tot arreu, però per més que diguin, això tampoc no t'ha de fer a tu enrere de sentir-te d'on ets. Si és que això té importància, ets catalana i ho tens clar. El poble pot ser anecdòtic.

Unknown ha dit...

Fa poc vaig assistir a un Congrés sobre immigració. El ponent ens va demanar que alçacim la mà els que encara vivien on havien nascut: d'unes 100 persones alçaren la mà 10 o 15. Llavors ell ens va dir, burleta: senyors, em plau comunicar-los a tota la resta que sou immigrants!! Em va encantar aquella reflexió. I tan de bo totes les persones racistes i xenòfobes que tenen a la boca tan fàcilment el "tu ets de fora" fossin capaces d'entrendre-ho. Per altra banda, també he pensat molt aquest dies en la identitat i la pertenença. No crec que aquesta darrera tingui res a veure amb la identitat, o almanco no hauria de ser així. Ni que fos pels extraterrestres :)

Alberich ha dit...

Quan els meus avis (i potser els teus besavis) naixien, vivien i es morien dintre d’un radi de quaranta quilometres, la gent gastava aquesta mena de prejudicis. Sovint, ells, el viatge de la seva vida era quan feien la mili, i això era anar a Saragossa, a la Seu d’Urgell o a Berga i el súmmum de l’exotisme, anar a l’Àfrica minyons a matar moros o a Cuba a morir de malària; les necessitats van propiciar les migracions interiors, a nivell domèstic, tal com ara a nivell global. Potser encara queden sentiments atàvics d’aquesta mena d’actituds endogàmiques, cosa que la mobilitat entre persones que permet el món globalitzat va llimant de mica en mica.

òscar ha dit...

He tingut, mentre et llegia, el mateix record que en Puigcarbó: el del Sr. Pelegrí amb allò del "¿de dónde vengo o de dónde soy? i la genial resposta final "del pueblo de la hermana de Carmen Rigalt ...".

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Jo també faig aquesta diferenciació entre els d’aquí i els de fora però utilitzo uns altres paràmetres que res tenen a veure amb el lloc de naixement. Per exemple, considero que són de fora aquests grans detractors del català a Catalunya que et trobes a can PP, a can Ciutadans, a Can UPyD i a altres cans. Aquests ho tinc clar, són de fora encara que hagin nascut aquí, i sóc conscient que potser m’estic expressant d’una manera poc políticament correcte. Dit això també dic que a Catalunya hi ha lloc per a tothom, també per els de fora.

en Girbén ha dit...

M'has fet pensar en la feina que feien els "vistaires", sempre amunt i avall, concertant matrimonis, sabent de tots els hereus i pubilles; dispersant, al cap i a la fi, a la població.
L'exogàmia és un tema tan antic com potent.

Mr. Aris ha dit...

Jo soc de Barcelona. Aquest problema es dels pobles.En un poble, com no siguis de més de tres generacions ets de fora. Jo soc molt català, però sempre penso que els nacionalistes tenen una mica aquest perill, en tot moment pots acabar sent de fora.

Vicicle ha dit...

Nascut a València city, on he viscut de sempre, mai l'he sentida com a meua. Si de cas, alguns petits racons i prou. Potser les grans ciutats ens aclaparen, però crec que el problema és ben bé un altre. Una empatia impossible, com si digueren. Curiosament, ho rumiava no fa molt al blog.

Allau ha dit...

Tot i que em sento d'on vaig néixer, li dono poca importància: són casualitats de la vida. Aquesta preocupació per la pertinença crec que s'accentua més als pobles, però no vols dir que anirà desapareixent de mica en mica?

lolita lagarto ha dit...

ja és prou complicada la comunicació entre els humans per afegir-ne encara més.. sóc de tots els llocs on he estat, on he llegit, on he vist.. ei dic sóc en el sentit de " ser" i no d'"estar".. no fotem..!

Carme Rosanas ha dit...

Jo sí que no sóc d'enlloc... és una sensació que m'ha seguit tota la vida. Perquè he canviat molts cops de lloc de viure. I és cert hi ha gent que no et considera mai ni d'allà on ets ni d'allà on t'estàs. Finalment també em sento més catalana que cap altra cosa. Però diguin el que diguin, sempre m'acabem essent una mica de tot arreu on anem. Tampoc cal fer-los massa cas... si com explica Vida, la immensa majoria som immigrants.

Anònim ha dit...

Cadascú és d'on vol ser... i punt. Qui ho pot discutir?

Angel Corrochano ha dit...

Bien reflexionado.
Yo lo que alucino es con las barreras que ponemos, delimitamos todo y cada vez nos aislamos más, justo ahora, en plena era de la comunicación global, de los viajes por el mundo, de las facilidades para llegar a casi cualquier sitio, ahora es cuando más difícil resulta atravesar una frontera, siempre eres de fuera, siempre eres extranjero.
Un abrazo

El porquet ha dit...

El concepte pixapí, per exemple, l'he sentit dir a Manresa dels que són de l'àrea metropolitana... però l'he sentit dir a l'Alt Urgell a tot aquell que s'hi apropa i no pertany a les comarques de Ponent... és a dir, integra també els de Manresa.

Certament, a vegades, ens compliquem la vida...

Unknown ha dit...

Molts cops he pensat el que dius auí però no estic segura que ho hagi plasmat mai per escrit. En un bloc de pisos el veí del davant, no és ja "de fora"? Tot depèn del "radi" que considerem.

María ha dit...

Doncs mira, CLI,

segons estava llegint avui la teva entrada estava pensant jajaja li vaig a posar davant un albariño, perquè no es talli, per si em vol atiar bé atiada, perquè justa ment estàs descrivint en la meva opinió, el que els nacionalistes acèrrims fan sentir als quals no pertanyen per origen o per convicció a la seva nacionalitat.

A veure, que m'explico millor. Jo sempre he comprès, entès i fins i tot defensat, el dret de tothom a reivindicar el seu origen i cultura. Ara bé, entre això i aquest matís d'exclusió que al final posen, gairebé tots els que defensa aquesta postura, va un abisme, però generalment ho fan i amb això et deixen molt clar, que tu, estàs fora.

Jo, entenc molt bé la teva entrada, perquè m'ha passat gairebé sempre és curiós.
Veuràs, com saps viu a Galícia, però sóc del Bierzo, León. Doncs bé, quan estic a Galícia, concretament a l'poble on viu, sempre però sempre que conec a algú comença, com a tu tractant-de alien jajaj tu no ets d'aquí oi? jo ho afirmo, perquè efectivament en el meu cas, no ho sóc. Però és que leugo arribo a la meva terra i com se m'ha enganxat una mica l'accent gallec, el mateix Escolta tu no ets d'aquí? és a dir, que ja no sóc de cap part segons ells.

I dic segons ells, perquè jo de cor sempre seré Berciana, es vegi el que es vegi per fora ¿et vas a prendre el ribeiro i em dones? O ens ho prenem juntes i no te'm t'enfades? Tant de bo sigui així, la meva estimada CLI.

Un petonet i molt feliç dia, de alien a alien :-)

Joan ha dit...

Si ens posem així tots som immigrants, que la vall del Tigris i l'Eufrates ens queda una mica lluny a hores d'ara. S'ha de ser curt de mires per catalogar així, però mira, què hi farem. És la terra qui té dret a reclamar, no pas els homes.

Unknown ha dit...

Joan, és que en realitat, tots som immigrants.

Lluís Bosch ha dit...

Sincerament: amb aquest apunt sembla que baixis d'Arbeca. Els catalans (no tan sols els catalans) són excloents i busquen forasters, traïdors o botiflers a tot arreu. Benvinguda a Catalunya!

montserratqp ha dit...

Jo sí que puc dir que no sóc d aquí, ni m´hi sentiré mai (qüestió de sentiments, és clar) però això no vol dir que no m´hi senti feliç. D´aquí, d´allà, de més enllà? Del que sí que n´estic segura és que "nosaltres no som d´eixe món"

Marta ha dit...

Amb aquest apunt ara més que mai se'm fan visibles les paraules de Raimon, "qui perd els origens, perd identitat"

Unknown ha dit...

Perdoneu: siguem realistes: tots perdem origens i tots hem perdut identitat, si no recordaríem perfectament els nostres orígens d'australopithecus africanus.

Mr. Aris ha dit...

jo tinc un parent que va emigrar a Paris durant la guerra i els Parisins el tractaven a patades, perquè els catalans per ells som "Patuas" i un Tuneci, emigrat com ell li donava de menjar perquè si no hauria acabat a l'altre barri. El meu parent tenia un respecte pels Tunecins i qualsevol emigrant que no ho havia vist a ningú, en canvi, quan veia un de Paris escupia.

Carles Tomàs ha dit...

I què passa amb els qui són de dins, però s'hi comportem com si fossin de fora? Són més de dins els qui éssent de fora actuen com si fossen de dins?

Mr. Aris ha dit...

Això que has dit, Carles Tomàs, tret de contexte, pot donar molt joc

Pilar ha dit...

M'has fet recordaruna que quan jo era petita, vaig ser xarnega...No sé si això fa més ràbia que ser de fora...Ho dic pel to amb què m'ho deien.

montse ha dit...

Als pobles les persones grans solen utilitzar aquest terme "Tu ets de fora" però sense menyspreu, per a ells vol dir que no coneixent els seus familiars i no poden identificar el seu passat. Passat un temps continuaran dient "el de fora" però l'hauran integrat a la seva comunitat i participarà com un més d'ells en totes les festes col·lectives. Això és lo que realment és important.

Clidice ha dit...

Puigcarbó calla calla, que aquell senyor el va tornar ben boig a en Bores pobret :P

garbi24 doncs mira, no em sembla mala mesura ;)

XeXu tant li fa d'on siguis, els humans sempre tendim a classificar tot i tothom. Jo no tinc cap problema en sentir-me d'on sóc, però a vegades alguns ho fan servir per fer-te saber que "no ets dels meus". Ara, però, no em fa ni fred ni calor :)

Vida és que ser immigrant no ha de voler dir no tenir un sentit de pertinença, que no cal que sigui, obligatòriament, al lloc d'on provens. Tots hauríem de ser-ne d'immigrants, ni que fos com a prova.

Alberich no exageris, que sóc néta de gent molt gran, que ma mare va néixer amb els pares prou vells i longeus com perquè jo hagi escoltat batalletes de tombant de segle XX ;) Ho veig més com un mecanisme d'exclusió, de defensa d'un suposat patrimoni comú entre uns quants, absolutament blasmable, no cal dir.

òscar que, per cert, és de Vinaixa, bonic poble de les Garrigues :D no em faria res ser de Vinaixa :)

Miquel Saumell t'entenc, perquè la pertinença, el sentiment de pertinença, més ben dit, té poc a veure amb la geografia i més amb la cultura. No dubto gens que els colons britànics a l'Índia no se sentien gens ni mica hindús no?

Girbén tens raó, curiosament aquests que sempre parlen "dels del poble del costat" han de reconèixer que la majoria de famílies estan mesclades. Costum altament saludable, d'altra banda :)

Aris el nacionalisme excloent es mata a si mateix. Però sol anar a ratxes, la gent si sol apuntar més quan hi ha crisi.

Vicicle si, potser té més a veure amb el que li deia a en Miquel Saumell, la pertinença és més cultural que no pas geogràfica.

Allau per força! en un poble on els últims anys la població ha anat augmentat de 1.000 habitants per any, els "de tota la vida" són quatre gats. Ara, el problema rau en aconseguir que els nou vinguts no ho vegin com un poble dormitori.

lolita lagarto sempre m'he sentit còmoda a tot arreu on he anat, no tinc cap problema en ser d'on sigui. Ara, amb franquesa, és difícil que em senti més còmoda enlloc que al peu, o al cim, de Montserrat ;)

Clidice ha dit...

Carme si, físicament en som gairebé tots, la cosa mental, però, sol anar per altres viaranys. I n'hi ha de francament desagradables, la veritat.

tirantlobloc qualsevol amb ganes de discutir? :D és broma, tens raó :)

Ángel normalmente suele ser un reflejo, muy condicionado por las crisis y con un alto grado de responsabilidad por parte de los media y las autoridades. Nada más fácil que controlar el sentimiento de pertinencia de las gentes para hacerles hacer lo que a uno le conviene no?

El porquet quan m'han dit "pixapí" he aclarit, convenientment, que també "pixaroures, alzines" i el que convingui, que quan la bufeta apreta ;)

Eulàlia Mesalles segurament, però res millor que abundar en el tema per tenir-nos ben controlats, mentre mirem de reüll el veí.

Clidice ha dit...

María uf! un albarinho! por mi ningún problema, hasta con dos. Pero donde haya los excelentes negros del Bierzo, no sé no sé ;) Al final todo se puede resumir en el absurdo del miedo, y que "por arriba" lo saben explotar la mar de bien no? Petonets alien ^^

Joan segurament és el que tu dius. No és privatiu dels uns ni dels altres, segurament tindrà més a veure amb l'organització humana i la por.

Lluís Bosch tu sempre tan amable amb mi. En cap cas parlo de catalans, perquè he comprovat, pel poc que m'he mogut pel món, que la cosa ens és comuna als humans. I, per cert, els d'Arbeca podrien posar-te un plet, no cal maltractar-los.

montserratqp si ens parem a rumiar el temps real que passen en el món i fem la comparativa, descobrirem que ja és ben poc important d'on ets. És millor ser d'on et sents i prou :) Ah! i, ni que sigui només per qüestions de clima, què vols que et digui que no sàpigues oi? ;)

Clidice ha dit...

Marta i Eulàlia l'altre dia escoltava en Raimon explicant allò que ell volia dir i té poc a veure amb nacionalismes i essències pàtries. Perdre els orígens vol dir oblidar qui ets, d'on véns, renegar d'allò que t'ha precedit, tot allò que t'ha configurat com a ésser humà, i aquí també hi entra la cultura. És curiós com molts fan dir a la frase allò que volen que digui, no allò que diu i d'altres, els de signe contrari, l'agafen igual per practicar allò tan nostrat, també, de l'auto-odi.

Aris és que els parisins són difícils eh! bé, hi ha cap parisí? Conec una noia parisina, d'aquelles "de tota la vida", viu a Vilafranca del Penedès, per cert. Un dia m'explicava com una seva cunyada, procedent de les colònies, era més parisina i xenòfoba que els propis parisins d'origen. Sempre hi ha extrems en tot.

Carles Tomàs ara ja no sé si sóc de dins o de fora :P és broma. La veritat és que els més radicals solen ser els nouvinguts tantes vegades.

Pilar de xarnega a xarnega (jo en sóc per voluntat, i perquè vaig créixer en un barri obrer): què els bombin! :D

montse tens raó ... fins que els nouvinguts són tants que passem a la malfiança. I ja no t'explico aventures escolars perquè aleshores flipes en colors :(

Rafel ha dit...

Suposo que alguna cosa en comú tenim per ser i /o sentir-nos catalans i interrelacionar-nos , sinó estarìem permanentment incomunicats ( a nivell de persones em refereixo, no de parabòl·liques).
Així sempre seríem immigrants, però mai immigrats.
L'origen no ha de ser ni motiu d'orgull exagerat ni de blasme, sinó que l'important és com fas teva la "terra" on vius i com comparteixes sentiments.

PD. Això també és aplicable als que vénen d'Olesa. ;)

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Completament a favor de la gent de fora. En el cas de la meua família tot déu és del poble des de fa més de cinc generacions... i mira com estem... ni el Borbons han patit tanta endogàmia.