dimecres, 26 de gener del 2011

De Poeta en Nueva York

Garcia Lorca, Federico. Poeta en Nueva York. Barcelona, 1976. Editorial Lumen. Fotografies d'Oriol Maspons.

Fa vint-i-set anys que viu a la meva prestatgeria, i que ha anat sobrevivint als distints canvis de casa, com el record d'una tortura soferta al COU i mai prou ben superada. Aprendre de sobte que la teva formació és ridícula, escassa i ben trista fou la lliçó que en vaig extreure. No sabia res de poesia, no sabia res de poetes, no sabia res del món, no sabia res d'història, sobretot de la de l'Espanya d'abans de la Guerra Civil. Finalment hem fet les paus, val més tard que mai diuen. Això si, amb un estudi sobre el llibre al costat, a tall de pròleg i guia. Vaja, que per comprendre cent tres pàgines me n'han calgut tres-centes quaranta de pròleg. Però bé, hi ha inversions a llarg termini que sempre resulten satisfactòries.

A continuació us transcric alguns fragments del la lectura-conferència que en feu el propi Garcia Lorca el 16 de desembre de 1932 a l'Hotel Ritz de Barcelona, convidat per Conferencia Club.

"Señoras y señores. Siempre que hablo ante mucha gente me parece que me he equivocado de puerta. Unas manos amigas me han empujado y me encuentro aquí. La mitad de la gente va perdida entre telones pintados y fuentes de hojalata, y cuando creen encontrar su cuarto, o círculo tibio de sol, se encuentran con un caimán que se los traga o ... con el público como yo en este momento. Y hoy no tengo más espectáculo que una poesía amarga, pero viva, que creo podrá abrir sus ojos.

[...]
De todos modos hay que ser claro. Yo no vengo hoy a entretener a ustedes. Ni quiero ni me importa ni me da la gana. Más bien he venido a hablar a ustedes cuerpo a cuerpo. Lo que yo voy a hacer no es una conferencia, es una lectura de poesías, carne mía, alegría mía y testimonio mío, y yo necesito defenderme de este enorme dragón que tengo delante y me puede comer con sus trescientos bostezos de sus trescientas cabezas defraudadas. Y ésta es la lucha; porque yo quiero con vehemencia comunicarme con vosotros, ya que he venido, ya que estoy aquí, ya que salgo por un instante de mi largo silencio poético, y no quiero daros miel, porque no tengo, sino arena o cicuta o agua salada. Lucha cuerpo a cuerpo de la cual no me importa salir vencido

[... ]
Los dos elementos que el viajero capta en la gran ciudad son: arquitectura extrahumana y ritmo furioso. Geometría y angustia. En una primera ojeada, el ritmo puede parecer alegría, pero cuando se observa el mecanismo de la vida social y la esclavitud dolorosa de hombre y máquina juntos, se comprende aquella trágica angustia vacía que hace perdonable por evasión hasta el crimen y el bandidaje.
Nova York. Maspons

Las aristas suben al cielo sin voluntad de nube, ni voluntad de gloria. Las aristas góticas manan del corazón de los viejos muertos enterrados, éstas ascienden frías con una belleza sin raíces, ni ansia final, torpemente seguras sin lograr vencer y superar com en la arquitectura espiritual sucede la intención siempre inferior del arquitecto. Nada más poético y terrible que la lucha de los rascacielos con el cielo que los cubre. Nieves, lluvias y nieblas subrayan, mojan, tapan, las inmensas torres, pero éstas, ciegas a todo juego, expresan su intención fría enemiga de misterio y cortan los cabellos a la lluvia, o hacen visibles sus tres mil espadas a través del cisne suave de la niebla.

La impresión de que aquel inmenso mundo no tiene raíz os capta a los pocos días de llegar y comprendéis de manera perfecta cómo el vidente Edgar Poe tuvo que abrazarse a lo misterioso y al hervor cordial de la embriaguez en aquel mundo.

Yo solo y errante evocaba mi infancia de esta manera.

I
POEMAS DE LA SOLEDAD
EN COLUMBIA UNIVERSITY

Furia color de amor,
amor color de olvido.
Luís Cernuda

1910
(Intermedio)

Aquellos ojos míos de mil novecientos diez
no vieron enterrar a los muertos,
ni la feria de ceniza del que llora por la madrugada,
ni el corazón que tiembla arrinconado como un caballito de mar.


Aquellos ojos míos de mil novecientos diez
vieron la blanca pared donde orinaban las niñas,
el hocico del toro, la seta venenosa
y una luna incomprensible que iluminaba por los rincones
los pedazos de limón seco bajo el negro duro de las botellas.
..."

 d'aquí

Nota: reconec que m'agrada llegir "poetes morts" per tot allò que té d'aproximació històrica. Tanmateix podria dir que estic molt a prop de l'opinió de mestre Tadeus, aquí vaig explicar qui deia el que jo en pensava, tot i que no puc evitar de veure que, malgrat l'anacronisme que significa la poesia, hi ha alguns, no gaires, poetes actuals que encara em provoca curiositat la seva obra. I, sobretot, algunes poetesses, escassíssimes, que han utilitzat aquest gènere per reflectir la seva condició de dona, com la Sylvia Plath o la M.M. Marçal, per exemple.

38 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

aixó de que la poesia és un anacronisme, perdona pero no deixa de SER UNA BOUTADE, sobre la que hi hauria molt a discutir, posats a dir-ne de Boutades, més anacronisme encara és la literatura, i sobre tot el teatre

en Girbén ha dit...

Si en fixem en la seva aparició als blocs el que està realment demodé és el teatre, no la poesia.
Tampoc és que siguin tan escasses les poetes que s'han pronunciat sobre la seva condició de dona. La Montserrat Abelló, degana de les nostres poetes, sempre insisteix en la incorrecció de "poetessa" (no hi han "austronautesses" o "paletesses"). Imprescindible, aquí, la seva antologia "Cares a la finestra", 20 poetes anglosaxones del XX (la Plath inclosa).
També val molt la pena fer una ullada al portal lyrikline. org

Anònim ha dit...

Ja no em vaig ficar en altres converses no sé per què ho faig aquí. Però considere que la poesia no és cap anacronisme. Podem parlar de coses que tenen qualitat o que no la tenen. Com que la poesia exerceix sovint de concisió en el llenguatge hi ha molta gent que s'atreveix a fer-ne. I no, no és tan fàcil. Per cert, els texts seleccionats són genials. M'han fet venir ganes de tornar-lo a emprar a la biblioteca (serà per ganes).

Clidice ha dit...

Puigcarbó sóc més lectora de teatre que de poesia, ho reconec, i no ho he escrit com a boutade sinó més aviat com a provocació perquè tens raó, se n'hauria de parlar molt :)

Girbén sabia que els meus esments serien minsos, que no ridículs, però en la tria hi ha la injustícia.

josepmanel hahahaha doncs trobo que, amb el to adequat, aquest és un debat molt saludable per la mateixa poesia. El teu punt de vista, és molt interessant, tothom gosa, però no tothom excel·leix. Jo, ara el deixaré reposar un temps, posem uns vint-i-set anys més? ;)

lolita lagarto ha dit...

quan llegia el text d'en Gombrowicz, he pensat que tot el que es refereix a la poesia es podia perfectament referir a qualsevol mena d'art, és per això que el tema en el fons és existeix l'art? i la segona tesi seria la diferència entre artistes i artesans en el cas que l'art existís.
Trobo que hi ha molta poesia que no m'interessa i d'altra que m'interessa més que la novel·la o el teatre, quan la poesia expressa de veritat .. és un tresor, el mal és que no ho fa sovint perquè és realment difícil.
D'altra banda pel que fa a les formes poètiques, crec que han de ser lliures però sense perdre sonoritat.
Estic d'acord en què sovint la postura de l'individu és la negació del que diu l'interlocutor, crec que és un problema dels diàlegs que s'estableixen actualment, i m'hi incloc..
un post molt interessant!

Angel Corrochano ha dit...

Es que Lorca era implacable, directo, lleno de ternura, pero sin compasión, podía expresar el dolor y la desazón de un hombre, de un momento histórico, como pocos. Evidentemente sin olvidar a Hernández.
Buena entrada Clidice, siempre una gozada leerte
Fuerte abrazo

Clidice ha dit...

lolita lagarto bé, bé, bé :) juguem a pensar :) existeix l'art? o bé l'art és perquè "serveix" o l'art no ha de ser útil? artista o artesà?

Ángel me gusta ese Nueva York de Lorca porque aun existe, en Nueva York y en todos lados. También pienso que él se maravilló y horrorizó en partes iguales, las grandes ciudades tienen eso, que te maravillan como a un crío y te espantan. Será que me gusta por mi veneración a la tregedia griega. Un abrazo :)

El porquet ha dit...

Doncs jo, en poesia, estic absolutament volcat en tot allò que s'ha escrit i s'escriu en català, sigui en la variant territorial que sigui.

Reconec, doncs, que em perdo moltes coses per no mirar més enllà de casa nostra.

Mira, defectes de fabricació que té un.

Anònim ha dit...

... i jo que cada vegada tinc més clar que amb més poesia al món, tot aniria molt millor...

Però vaja, és una opinió...

Galderich ha dit...

Bona edició ;-)
L'haurem de tornar a agafar.

Clidice ha dit...

El porquet els "de casa" sempre els tinc presents, sobretot els medievals (defecte de fàbrica) i fa un cert temps que m'he abocat al període de la Decadència :) Ara, cal reconèixer que jo sóc poc sistemàtica :)

tirantlobloc la poesia com a gènere o com a ideal, com a utopia d'un món millor a "la occidental"? perquè els adoradors de Hitler, per exemple, també li dedicaven poemes no? :)

Galderich he pensat que t'agradaria, gairebé et dedico l'apunt, però hauria d'haver posat més imatges ;)

lolita lagarto ha dit...

a mi em sembla que l'art té la qualitat d'interessar al marge de la utilitat que s'en pugui fer, el fet que sigui innecesari és precisament on radica el seu misteri. Altra cosa és que en moments determintats l'art es vinculi al que és social, a la política, però no crec que aquesta sigui la seva única funció.

le8al ha dit...

Imprescindible, Lorca y su obra

sànset i utnoa ha dit...

MMM...

No sóc massa de poesia. Però m'agrada llegir, molt. Tots els llibres que em passin per davant excepte els que "em recomanaven" llegir quan anava a l'escola/institut. Curiós...


*Sànset*

Joan ha dit...

En conec uns quants que t'estirarien de les orelles per parlar de "Decadència". És hora de superar els traumes infantils. Sí, els poètics també.

Salvador Macip ha dit...

La poesia ja era un anacronisme quan va néixer i ho serà per molts mil•lenis més. Això no ens impedirà de gaudir-ne! El llibre de Lorca, especialment anacrònic, és bellíssim. A mi em va fer molta companyia els primers anys de viure a NY.

Clidice ha dit...

Segurament lolita lagarto és perquè l'art és l'expressió més clara de la nostra humanitat, el pensament simbòlic.

le8al hola :) tienes razón, difícilmente nos reconoceríamos si nos lo borraran de golpe.

Sànset a mi també em passava això, però poc a poc vaig fent les paus :)

Joan moltes vegades el llenguatge, en haver de ser concís, provoca això. Només era per anomenar un període que uns quants s'han entestat en dir-lo així :) Ah! i jo accepto totes les estirades d'orelles que calguin, els apunts no són blocs tancats, sinó que són això, apunts a l'espera de ser finalitzats amb els comentaris :)

SM diuen els que en saben que la poesia és el mecanisme de l'oralitat per tal d'explicar el món. Amb el llibre la cosa canvia una mica, però també et permet endur-te Lorca on convingui. Trobo que vas fer una tria més que encertada :)

en Girbén ha dit...

Clidi, que bon matí no m'explico bé.
Tant l'apunt com les consideracions poètiques que ha suggerit fan molt de goig! Si ja ets una bona filosofa encara millor com a poeta.

Clidice ha dit...

Girbén no cal l'aclariment, que la idea és, justament, aconseguir aportacions que valguin deu vegades més i que, si més no a mi, facin aprendre :)

a ha dit...

Dona, la poesia no és més anacrònica que la literatura. El "problema" és que la poesia ens obliga a anar a poc a poc. La poesia és "slow food"... i això ens costa tant. Jo mateix confesso que tinc llacunes enormes en poesia, de fet no sé quasi res. Per això ja està bé que ens en posis tu aquí!

miquel ha dit...

M'agrada la primera i la segona tria, i la seva actualitat.
Que curiós, Clidice, fa setmanes (potser mesos?) que penso que hauria de llegir el Lorca de Nova York. Decididament, ho acabaré fent en algunes setmanes (potser mesos). Gràcies per rcordar-m'ho.
Entenc el que dius sobre les poetesses (poetes, diuen alguns i algunes, no importa). Només afegeixo que a mi m'importa especialment, més enllà del tema, que aconsegueixin fer poesia. La Plath no la conec; la Marçal, força, i feia poesia, gran poesia, alguna vegada de petites coses. Hi ha qui fa simplement versos (o ni versos)dolents o que produeixen en el cap i en el cor una indiferència total, ni simplement rebuig. Què hi farem, tothom és lliure de perpetrar el que sap o el que pot.

Ei, no provoquis amb l'anacronisme de la poesia :-)

Elfreelang ha dit...

Tenim el mateix llibre i la mateixa edició!!!!! poetes morts...a mi m'agraden i són morts, el Federico és un poeta mort però jo crec que que el que deia, el que transmetia, el que escrivia és ben viu i ben actual...òstia Silvia Plath! la campana de vidre....la poesia és l'art atemporal que sempre té milers lectures i no es passa mai!

María ha dit...

Com m'ha agradat, la conferència, o lectura de poemes o "cos a cos" de Lorca!!

Si és que aquest home a part d'un meravellós porta va haver de ser un tipus genial.

Qualsevol en la seva pell, seria un petimetre envanit i mira-li a ell!!...vagi modèstia!!

Badallar amb ell, jo estic allí asseguda i hagués mort fosa, seguríssim!!

Al meu sieeempre em va encantar Lorca, tot, absolutament tot el que m'he llegit d'ell, a la primera mossegada m'ha captivat...

Mil gràcies Cli, vagi bona estona que he passat avui amb tu

Per cert, saps el llibre que no he estat capaç de llegir jo de l'època de l'institut jajaja La Celestina...
és que no he estat capaç, he vist la peli, he leído mil fragments, però no hi ha hagut la teva tia...
Bé i un altre que ja dono per desnonat és el Quixot...

Alonso Quijano i jo... no ens agradem, gens de res:-)


Un *besazo cel em vaig feliç avui d'aquí!! :-)


Good night !!!

Calpurni ha dit...

Tinc a casa la mateixa edición que tu. Darrerament l'he rellegida. Al meu blog, en aquesta adreça (http://calpurni.blogspot.com/2010/06/les-llunes-de-lorca.html) vaig fer una reinterpretació de les llunes que apareixien a Poeta en Nova York, comparant-les amb altres llunes de Federico García Lorca.
Salut.

Gemma Sara ha dit...

Bona nit, Clidice i companyia, el post m'ha fet ganes de llegir (sobre) poesia. Diu José Hierro "El poeta apunta, pero nunca sabe si dio en el blanco. Ni siquiera está seguro de dónde estaba la diana". Jo llegeixo poca poesia, és un gènere que, més que anacrònic, em sembla que està en un codi que desconec. De vegades, però, misteriosament un poema fa diana (m'ha passat amb poemes de l'Ángel González, sobretot) i llavors és fantàstic! Ara m'està mirant el Romancero gitano...

Òscar Roig i Carrera ha dit...

A mi sí que m'agrada molt la poesia i no la trobo un anacronisme, però ara diré una blasfèmia: no em va agradar gaire Lorca quan el vaig llegir. Segur que és culpa meva, fa molts anys (no tant com pel COU però quasi), l'hauré de mirar de recuperar algun dia... Has llegit més coses de Gombrowicz?

Vicicle ha dit...

De les tres grans invencions humanes: Ciència, Política/Religió i Art, aquesta última és la que menys damnificats ha produït, heus ací la seua inutilitat. Lorca és més viu que mai, no cal dir-ho. O sí?

Clidice ha dit...

Antoni potser per això, perquè és slow food, i perquè neix per a ser declamada, que ara no té massa solta ni volta, si més no l'escampadissa de llibres i la manca de rapsodes. A mi m'agrada llegir-la en veu alta, però m'agrada més imaginar el cec Homer (o els cecs HomerS) explicant la guerra de Troia per allà on passaven. :)

pere si ho dius tot tu em costarà trobar res per acabar! :) Penso, rel del teu comentari, que una cosa és la poesia, una altra els poemes i una altra els versaires :)

Elfreelang la gràcia de Lorca és que és mort i no n'és gens. Quants poetes del seu temps encara resten vius en el nostre imaginari? En el món, quants autors encara resten "vius" (en el sentit de coneguts i llegits) de, posem, fa cent anys? un 0.0000001% de la humanitat? Això fa gran en Lorca, el fa incommensurable, com petits ens fa a la resta. Cal el temps per posar-nos on toca.

María hahaha no pudiste con la Tragicomedia de Calixto y Melibea? a nosotros nos tocó un año en què en el curso habia un triángulo amoroso, un chico y dos chicas, y detrás de la tontería acabamos apreciando el libro. La verdad és que aquello era tan tragicómico, o más, que La Celestina misma :) Besos :)

Clidice ha dit...

CALPURNI moltes gràcies per l'hipervincle, m'ho miraré amb calma :)

Gemma Sara a mi, el Romancero gitano ja no em va fer tanta il·lusió, que això no vol dir que en digui bé o mal, senzillament que, cada dia més, tinc pocs complexes a l'hora de llegir i procuro llegir allò que més de gust em ve :)

Òscar Roig i Carrera la veritat és que sense el llibre pròleg, tres vegades més gruixut que l'obra, difícilment me n'hagués sortit. Quan una cosa no l'entenc o en trobo la clau o em desenciso. Serà que no tinc gaire temps :) i del Gombrowicz, de moment, no n'he llegit res més, em penso ... que amb mi mai se sap ;)

Vicicle en aquests temps d'apocalipsi, si més no d'anunci de ..., potser si que cal dir que és viu, i que res és tant diferent i que un poeta també ens pot explicar el món. Respecte a la teua afirmació, sobre que l'Art és qui menys danys ha fet, no estaríem gaire d'acord, però això requereix moltes Voll-Damm i molts gintònics ;)

Eduard ha dit...

Lúcid o visionari? Lorca es mostra aquí tremendament penetrant. La poesia té una capacitat per captar i reflectir la realitat que va més enllà de la simple anàlisi racional. Pot resultar ambigua o estranya (i potser tres-centes pàgines d'anàlisi crítica no seran mai prou per explicar un senzill poema), però "crec que pot obrir els nostres ulls".
Benvoluguda Montserrat, no crec que la poesia sigui anacrònica: és ucrònica. Vam aprendre a parlar cantant i la poesia és el verb més el ritme. I és també una manera de connectar-nos a parts no conscients del nostre pensament.

I perdona'm, que m'estic fent ràbia a mi mateix de pedant...

Millor et recordo el disc que fa uns anys van publicar sobre aquest llibre majúscul, amb adaptacions de gent com Leonard Cohen, Llach, o el mateix Donovan recuperat per a l'ocasió.

Clidice ha dit...

Eduard expressament els apunts els faig sense tancar, amb greus mancances moltes vegades, o amb provocacions expresses, perquè l'important dels apunts del meu blog són, inqüestionablement, els comentaris. Gràcies per donar-me l'oportunitat d'aprendre :)

Xavier Aliaga ha dit...

Joder!! 31+1 comentaris!! És posar un post de poesia i obrir el debat sobre el possible anacronisme i mira el que passa... Símptoma, Clidice, de què la poesia no està precisament morta.

Per cert: bon post, tot i que he de reconèixer que Lorca no és un dels meus poetes preferits en castellà. Per citar-ne un coetani, preferisc Luis Cernuda, però no té aquella aura de Lorca.

(disculpes pel retard en comentar la jugada, ahir vaig tenir un dia comansy)

Clidice ha dit...

Xavier Aliaga bé, vaig començar amb el llibre de n'Elies i m'hi va fer pensar en aquest, aleshores pensí (;P) que ja era hora de fer les paus, en Lorca i jo :) Que les rancúnies mai són bones, ni productives. El mal és que en eixos debats sempre és perd l'essencial i, sobretot, caldria establir definicions sobre allò que cadascú descriu quan diu "poesia". Però bé, me'n declaro satisfeta :)

Xavier Aliaga ha dit...

Pots estar-ho, ja ho crec. La lliçó que he estret de tot açò és que cal qüestionar-s'ho tot periòdicament. El debat ha tingut alguns efectes devastadors sobre mi, però uns altres de ben positius.

marta (volar de nit) ha dit...

Quin plaer llegir aquest post. No havia llegit res de Lorca. A mi la poesia -i els poetes- em posen.

Clidice ha dit...

marta (volar de nit) me n'alegro que n'hagis gaudit :) A mi la poesia m'agrada, els poetes ... vaig a dies (tinc una certa tirada pels neanderthals :P).

Jessica ha dit...

Hola,
soc una estudian de primer any de filología espanyola de la Universitat de Barcelona i he triat fer un treball sobre "Poeta en Nueva York" de Lorca. He vist que tens penjat un fragment de la conferència que va fer a Barcelona el 1932. Saps on la puc trobar completa?

Em faries un gran favor contestant-me.

Clidice ha dit...

Hola KEKA=) :) te l'he escanejat, si m'escrius a mvilardosa@gmail.com te'l passo sense problemes.