El conte dels dos vellets

Dos viejos comiendo sopa. 1819-23. Goya

Una vegada hi havia dos vellets que eren amics d'ençà la seva remota joventut, per això s'odiaven fins al moll de l'òs. Els dos vellets havien viscut un món de peripècies i aventures plegats i, en els últims anys de la seva vida també ho acabaven fent tot junts. L'un es va enamorar d'una dona, no era especialment bella, ni especialment intel·ligent, ni especialment res, però tenia el punt de submissió que li era imprescidible a n'ell per a sobreviure. L'altre es va enamorar d'aquesta mateixa dona, ni especialment bella, ni especialment intel·ligent, ni especialment res, i va odiar amb totes les seves forces el seu amic per sotmetre-la i vexar-la, i a n'ella per permetre-ho. Quan la dona va morir, en una llarga agonia per una malaltia  especialment dolorosa, el qui s'hi havia casat va respirar feliç per haver estat alliberat de torturar-la i es va dedicar a desenvolupar la monomania de sentir-se'n culpable tothora; per això no es va separar del seu vell amic, que li recordava contínuament com de fill de puta havia estat, i de l'ampolla de whisky, que el fornia amb la il·lusió que així acabaria amb la seva vida més aviat. L'altre vell, que no s'havia casat amb la dona del seu amic i que l'odiava per haver-li donat tan mala vida, i l'odiava a n'ella encara més per haver-ho permès, malgrat que l'havia perdonada per haver-se mort i, així, haver donat motius a l'amic de sentir-se com el porc que era, no es va separar del seu vell amic i no va perdre l'oportunitat en cap instant de l'existència que van compartir -fins que l'un es va morir a causa d'una fallada general banyada en whisky-, de mirar-lo intensament i ferir-lo amb els comentaris més punyents per tal que consumís el destil·lat amb més generositat, si fóra possible. Quan va morir l'amic, finalment, se sentí reivindicat i feliç, li havia costat potser quaranta anys de la seva vida, però, per fi, havia aconseguit venjar-se veient la seva mort torturada. Fins i tot es va permetre l'impagable luxe de no assistir a la seva crida en el llit de mort i, després d'escoltar el seu prec en el contestador del telèfon mòbil, prémer la tecla d'esborrar en un gest dramàtic i definitiu.

I ja em direu que se'n pot treure de vides tan poc exemplars? Bé, vaig conèixer els dos vellets, i els vaig estimar tots dos, perquè a la gent, algunes vegades, te l'estimes sense saber ben bé perquè. L'un em va donar un bon consell i l'altre també, i només per això ja he justificat el meu amor. "No et refiïs de ningú que no hagi perdut mai el control; si vols refiar-te d'una persona, procura saber abans si mai s'ha emborratxat, o s'ha drogat, o ha perdut els papers i ho accepta amb esportivitat, és l'única forma de saber si és fiable, sempre i quant no s'hagi redimit, que aleshores aquella persona és doblement perillosa, perquè ha caigut en mans de la culpa i serà del tot incapaç de comprendre les febleses dels altres", això és el que em va dir l'un al davant d'un got de whisky excessivament buit i poca estona abans de caure en aquella son induïda per l'alcohol que el feia engolir litres de Vichy al desensonyar-se. "Pensa sempre que no hi ha culpa, que ningú no és culpable de res, això són coses d'esglésies, capellans i psicòlegs per manipular-te. Tu només ets responsable d'allò que fas, i com a responsable n'has d'assumir les conseqüències, i acceptar-ne els errors. Però no has de pagar res per la culpa, perquè la culpa és una paraula estúpida que utilitzen aquells que et volen vendre que la poden rentar. La responsabilitat et fa mestressa de tu mateixa, la culpa et fa esclava dels que la perdonen", em va dir l'altre mentre mirava de gairell al seu amic que ara roncava amb cara de patiment.

Vaig deixar ja fa temps els dos vells, odiant-se. Per a ells jo era "la nena". Ara, cada vegada menys sóc "la nena" per ningú, o sigui que vol dir que la cua avança i es fa més curta pel davant que pel darrera. Per sort, per a dur els pensaments no cal un mocador de fer farcell gaire gros i, per sort també, no he ensopegat amb ningú a qui estimés tant malament com per odiar-lo fins a la mort.

Ah! si, és que avui faig anys, quaranta-vuit, uns quants menys en base duodecimal, és clar.

(El relat és verídic al 99.99%, però me l'ha inspirat aquest llibre i aquest altre)

Ràdio: últim dia de la temporada

I mira que m'agrada això de fer ràdio, ni que sigui a bocinets com ho he de fer últimament. Posats a triar m'encantaria tenir una horeta i un programa per cuinar, però una ha d'acceptar les coses tal i com vénen i, de moment, el meu somni de ser locutora al més pur estil del locutor de la sèrie Northern Exposure (que aquí es va dir Doctor en Alaska) es queda allí, amb els ants, en el món dels somnis.

Aquest dijous passat va ser l'últim dia de la temporada, amb ganes de retornar-hi passat vacances, és clar, que ja ho veurem amb això de la crisi i els pressupostos. Vam parlar d'uns quants llibres i uns quants blogs, ja sabeu que la condició que ens vam imposar era parlar de llibres que el seu autor fos blogaire. O sigui que el primer llibre del qual vam parlar va ser aquest

Plagis, d'Urbà Lozano, autor del blog Més content que un gíngol, bloc sobre literatura i altres romanços. Un llibre amb el qual m'he divertit d'allò més.

També hem parlat de la re-edició d'aquest altre llibre

L'última paraula, d'en Toni Cucarella, autor del blog Toni Cucarella en roba de batalla. Un molt bon llibre, sense cap mena de dubte.

Aquests dos ja estan llegits, aleshores hem parlat d'uns altres dos dels quals me n'han parlat amb molt d'entusiasme algunes persones que em mereixen tota la confiança. L'un, aquest

El músic del bulevard Rossini, de Vicent Usó, autor del blog El rastre de Clarisse, el quadern d'apunts de Vicent Usó. Ja li'n tinc ganes de tant que me n'han parlat!

En canvi, del següent llibre, més especialitzat, qui me n'ha parlat sobretot ha estat en Girbén, i la gràcia és que el seu autor, a més, ha estrenat blog fa ben poc temps.

La corona d'Aran, de Jaume Llanes i Montserrat Timoneda, el primer és l'autor del blog Meditacions pirinenques. Amb ben poc temps ja ha fet uns apunts ben interessants sobre un món en el qual no puc evitar sentir-m'hi millor que enlloc.

He aprofitat per parlar del blog Planeta del Baix, d'allò que parla la gent del Baix Llobregat, on podrem trobar una munió de blogs, entre ells un blog nou de ciència, Portes lògiques, i el nou blog de novetats blogaires, El cor del bloc. Vaja que una mica de feina per l'estiu si que en tenim oi?

De Joans, Joseps i ases ...

... n'hi ha a totes les cases. O sigui que: FELICITATS JOAN! FELICITATS JOANA!

I és que, per a mi, la rumba sempre és festa.

"Juguem"?

Aquest dia vaig fer l'examen d'Antropologia social i cultural. Reconec la meva vocació d'antropòloga frustrada, perquè això de mirar la gent i del que en veus fer-ne ciència -i, fins i tot, cobrar per fer-ho- em sembla una meravella. No sé si em va anar bé o malament, perquè sempre tinc la sensació d'haver fet un desastre, tot i que la nota de l'Avaluació continuada em dóna una certa tranquil·litat.

Una de les preguntes era que apliquéssim els nostres -minsos- coneixements sobre el mètode antropològic a partir de dues fotografies. L'una, aquesta: 

L'altra era d'uns reclutes que arribaven a unes instal·lacions militars. Aquesta no l'he poguda trobar però us en poso dues pel mateix preu i que, a més, us donen més pistes.

La primera:

Diguem-ne un abans i, amb la segona, un possible després:

Jugueu a dir-hi la vostra? Si fossiu estudiosos de la cosa humana d'una civilització aliena a la nostra, però que, pel fet de ser humans, compartiu rituals d'aparellament i de pas de l'adolescència al món adult i molts d'altres, que en treurieu de l'una i de les altres?

Les fotografies han estat extretes de la xarxa.

Natura quasi morta

Vaig comprar el llibre de la Carme Riera, Natura quasi morta, per dos motius. L'un, que passava al campus de la Universitat Autònoma de Bellaterra, un campus que conec i on ha estudiat el meu fill gran, i encara hi estudia (ehem) el meu fill petit. L'altra raó és que era una novel·la de misteri. Ja sabeu la meva flaca per les novel·les de "lladres i serenos" i difícilment me'n puc estar. La Carme Riera és una escriptora excel·lent i, en aquesta novel·la, ens fa mantenir la intriga fins a l'últim instant. Estudiants d'Erasmus, mossos, professors, okupes anti-Bolonya, una inspectora psicòloga que no és infal·lible, i un boig que diu que és amo de El Corte Inglés i vice-president del Barça, configuren part de l'escenari d'aquesta peça. Una bona forma de passar una tarda plujosa de diumenge, sense cap mena de dubte.

Flegel, Georg. Bodegó de peix. 1637

"- Flegel no és gaire conegut, tot i haver pintat un centenar de bodegons, d'una extraordinària bellesa realista. Observin -els deia, mentre anava projectant els quadres del pintor- que vora les fruites, les flors, els flascons de vins o els peixos, sempre apareix alguna bestiola o insecte fastigosos. I no per casualitat. Si Flegel els introdueix és perquè vol advertir-nos del que signifiquen." (pàg. 31)

Waterhouse, John William. The Lady of Shalot. 1888

Igualment m'ha agradat ensopegar-me amb aquest quadre de Waterhouse, Lady of Shalott - un autor que em sol agradar-, "Precisament durant aquell matí havia pensat en Laura Cremona en observar com s'assemblava a Lady of Shalott, un quadre de William Waterhouse. Però no li pogué passar pel cap ..." (pàg. 234), que m'ha dut directament a l'Agatha Christie i la seva obra El espejo se rajó de parte a parte, amb Miss Marple, i al poema La dama de Shalott, també, de Tennyson. O sigui que, després de la Carme Riera, he començat a rellegir l'Agatha Christie. Diumenge de crims i senyores que investiguen.

Web de la setmana: Phillipa Finch

d'aquí

L'obra del cor, Heartwork, aquesta web de Phillipa Finch, de la dibuixant australiana Emma Magenta, on podem crear-la des de l'ordinador o des de l'iPhone i participar en una obra col·lectiva.

Phillipa ha mort perquè se li ha trencat el cor. En realitat no està morta del tot, però li cal el nostre ajut per retornar a la vida.

Una sola pega: els vídeos dels episodis en la web només es veuen si estàs a Austràlia, encara que ja veieu que també els trobarem al Youtube. Ah! i l'anglès imprescindible, tot i que no us ha de tirar enrere a l'hora de visitar-la.

Bon cap de setmana!

Se m'acut que ...

d'aquí

Som tots de la mateixa fusta: de la que es corca. Només els que en som conscients podem provar de posar-hi esmena.

No et signifiquis

d'aquí

Els que tenim una edat, si més no els que vam tenir l'ocasió (no sé si afortunada o desafortunada) de viure en l'últim període de la dictadura franquista, hem sentit en boca dels pares i dels avis aquesta frase moltes vegades. Quan els infants fèiem preguntes sobre el que li havia passat a l'oncle tal, o per què l'avi havia hagut de marxar a França, o quina havia estat la fi del cosí qual, solíem trobar silenci, evasives i un definitiu: "és va significar, fes-me cas, tu no et signifiquis".

Que curiós que avui encara sigui vigent aquesta màxima. Els que no som, ni volem ser, funcionaris, els que hem d'obrir la paradeta cada dia per tal de guanyar-nos la setmanada, sembla que estem condemnats a no significar-nos, a no pensar, a no tenir idees, si més no, a no expressar-les, mai, en veu alta. Si fem tal cosa ens arrisquem a ser gravats amb algun tipus de símbol que obliga els de símbol contrari a defugir-nos.

Em recorda una mica l'actitud que tenim, molts, amb els Testimonis de Jehovà. Sense pensar-hi massa solem titllar-los de sectaris i, sobretot, de pesats. Per a mi, atea (practicant), són igual de sectaris els Testimonis de Jehovà, com els catòlics, com els jueus ortodoxos, com qualsevol persona que cregui que la salvació, si és que això existeix, només hi és dins del seu grup. I què vol dir això? Doncs que són tan respectables com ho pot ser el meu veí o jo. Per qüestions de feina m'he relacionat amb força persones Testimonis de Jehovà i sempre n'he obtingut bones maneres i respecte, per la qual cosa no se m'acut cap motiu per no continuar tenint-hi relació malgrat que no professem les mateixes creences. No "m'encomanaré" si és que algú es pensa que tal cosa pot passar.

No ens n'adonem i acabem actuant amb les persones que no pensen com nosaltres ens poden "encomanar" alguna cosa. Igualment ens radicalitzem en qüestions polítiques. Així, malgrat que el peix que més m'agrada és el de ca l'Ernesta, i que mai estafa en el pes, que és honrada cabal, que sempre et rep amb un somriure i que fins i tot sempre té un detall amb tu, com què resulta que l'Ernesta se'ns ha fet comunista (o budista, o trapezista, tant li fa, i ha gosat afirmar-ho públicament), ara no hi aniré més a comprar. Potser serà millor que vagi a ca l'Eusebi, que malgrat que és un poca solta que sempre retalla en el pes, i el peix tufa de valent, és "dels nostres". Siguin els qui siguin aquests "nostres". L'error de l'Ernesta? Significar-se, és clar.

En realitat aquest "no et signifiquis", a part de ser un residu de temps pretèrits que no hem sabut desterrar, amaga una altra cosa: la por al fracàs. Perquè en la nostra societat si fas un pas endavant i l'encertes, reps tot el suport i l'adimiració incondicional (i l'enveja) de la majoria. Ai, però si l'esguerres! Aleshores tothom es veurà en cor de recriminar-te la decisió presa i, fins i tot, de fer-ne escarment. Com si, de sobte, t'haguessis empestat, encomanada d'una malaltia incurable i altament contagiosa: l'error. Per això, val més l'anar fent, i, si pot ser, afegir-hi al "no et signifiquis", allò de "que la mà esquerra no sàpiga el que fa la dreta". Encara com no ens sentim obligats a sortir de casa amb gavardina, xiulant i mirant els núvols!

Web (i ràdio) de la setmana: Turnley i Subsòl

A vegades es fa difícil triar una web, o un llibre, o un blog. En les webs pots fer passar pel davant el disseny, la feina del programador, les imatges o, senzillament allò què diuen. Si aquest fos un blog especialitzat, que mai ho ha pretès, sinó justament tot el contrari, tindria un criteri clar. Com què la idea és compartir i divertir-nos, a l'estil d'aquell que exclama "goita que fan ara!", el criteri és del tot subjectiu. Vaja, el que m'agrada i el que em ve de gust a mi.

Aquesta setmana, de web em venia de gust la del fotògraf Peter Turnley, a la que no li cal ser una web espaterrant, perquè el seu contingut ja és prou impressionant. L'Ángel ja em comprendrà. (ui! se m'ha escapat un blog per aquí!)

I quin llibre lliga millor amb en Turnley que el del col·lectiu que es fa dir Unai Siset, Subsòl. Pasqual Alapont, Vicent Usó, Àlan Greus, Urbà Lozano, Esperança Camps, Manuel Baixauli i Vicent Borràs són els autors d'aquest llibre publicat el 2010 per Bromera. Subsòl no és un recull de contes a l'ús, sinó una obra conjunta de la qual no distingim els autors. Un experiment interessant dut a terme per escriptors, alguns d'ells blogaires i que podem anar trobant en blogs com El rastre de Clarisse, Més content que un gíngol o al Dietari.

De l'un i dels altres en vam parlar ahir a la ràdio. Que tingueu un bon (llarg) cap de setmana!

Milonga

Una milonga vol dir una mentida en argentí, i també és un tipus de cançó que va fer molt popular en Carlos Gardel. La cosa gardeliana em ve de la meva iaia Antònia, a la que li agradava molt cantar i sempre m'explicava la història que se l'havien volgut endur al Paralelo a cantar cuplets, però que el seu pare, lo Bep de Balaguer, traginer de pro i gran ballador de jotes, no ho va permetre, que ja se sap que'ls passe a les xiquetes que canten al Paralelo. Vaja, que en Gardel, per a la iaia Antònia, era un ídol que sempre taral·lejava amb la seva veu de soprano. Veu que, malauradament, jo no he heretat, què hi farem. Ah! doncs, bé, que d'això, que el pare -el meu, és clar-, que ahir va fer 76 anys, fill de la iaia Antònia, també sigui amant d'en Gardel i les milongues. Per molts anys!

Me gusta lo desparejo
Y no voy por la vereda;
Uso fungi a lo Massera,
Calzo bota militar.


La quise porque la quise
Y por eso ando penando;
Se me fue ya ni se cuando,
Ni se cuando volverá.


Me la nombran las guitarras
Cuando dicen su canción,
Las callecitas del barrio
Y el filo de mi facón.


Me la nombran las estrellas
Y el viento del arrabal;
No se pa' que me la nombran
Si no la puedo olvidar.

Soy desconfiao en amores,
Y soy confiao en el juego;
Donde me invitan me quedo
Y donde sobro también.


Soy del partido de todos
Y con todos me la entiendo
Pero vayanlo sabiendo:
Soy hombre de Leandro Alem.


No me gusta el empedrao
Ni me doy con lo moderno;
Descanso cuando ando enfermo,
Y dispues que me he sanao.

La quiero porque la quiero
Y por eso la perdono;
No hay cosa peor que un encono
Para vivir amargao...

No us perdeu la història de Leandro Alem, "el hijo del ahorcado". Fascinant on podem arribar amb això de l'hipertext.

Acampar o no acampar ...

Aquest dissabte Ying i Yang es van llevar tard, van esmorzar, Ying una arengada amb pa amb tomàquet, Yang un bol de cereals amb llet de soja. Després, Ying observà que s'estava congriant una tempesta i li digué a Yang que si volien sortir a caminar pel bosc, ja calia que s'espavilessin. A Yang li costava més d'espavilar-se i li observà a Ying que no volia córrer un dissabte al matí.

Yang semblava que anés a càmera lenta i Ying començava a enfilar-se per les parets. Finalment, el nerviosisme de Ying aconseguí que Yang es vestís i es preparés per sortir per la passejada. Ying s'havia posat un impermeable, el cel amenaçava tempesta, Yang havia pres una jaqueta per l'aire fred.

A mig camí va començar a tronar i anaven caient unes gotes grosses com una moneda de deu duros de les d'abans. Xap, xap, xap. Ying i Yang van apressar el pas, Ying li va oferir l'impermeable a Yang, que negà somrient: "un dels dos es mullarà, tant li fa qui sigui". Yang li respongué a Ying que, de fet, caminaven en direcció contrària a la tempesta i que no creia que es mullessin gaire. La pluja li xopava la cara i els cabells i Yang reia i aixecava els ulls al cel somrient, mentre a Ying no se li veia la cara sota la caputxa impermeable.

Al cap de poca estona van passar el núvol que duia l'aigua i ja no plovia. Ying, però, no gosava treure's la caputxa, per si de cas, Yang li feu notar que si be Ying no s'havia mullat per la pluja, segurament per dins la suor li havia xopat la roba. Ying, però, no estava per brocs, els trons i els llamps se seguien i l'aterrien, i només tenia pressa per arribar a recer. Yang, en canvi, provava de treure ferro d'una situació que tampoc era tant dramàtica i caminava tranquil·lament gaudint de l'aire de tempesta que s'aixecava del terra.

Yang formava part de les persones sense por, o amb poques pors i ben triades, que acceptaven la realitat com a inevitable i preferien enutjar-se només en aquelles coses en les quals hom si que hi té possibilitats de dir-hi la seva i, evidentment, poc li pots dir a una tempesta i tampoc cal exagerar-ne els perills. Ying era una persona que pretenia tenir el món controlat, les seves angoixes li provocaven un sentiment d'hiper-reponsabilitat perpetuu i, finalment, moltes vegades només en treia tortura dels seus desficis. Curiosament Ying era vital per a Yang, però Yang era essencial per a Ying.

A redós de les acampades, en les quals hi tinc amics, tant a Barcelona com a Madrid, i que em fan arribar els ínputs que reben des del centre mateix del moviment, aquesta setmana passada vaig publicar dos apunts aparentment contradictoris. Dilluns fou una cita d'en Miquel Servet: "La meva llibertat va amb mi", dimecres una entrevista amb en Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat, de la qual en vaig ressaltar les seves paraules en favor de l'autolimitació, no pas perquè fossin el més interessant de l'entrevista, que no té cap desperdici, sinó més aviat perquè em motivaven especialment en aquest context en què vivim.

Prendre consciència de la llibertat pot dur-nos al vertigen, de sobte, som propietaris de nosaltres mateixos, no hi ha ni casa, ni pares, ni mestres, ni amos, ni administració que ens aixopluguin. És clar que, en les acampades, un cop fet aquest primer pas, el segon resulta inevitable: conèixer els nous límits. I ja no es tracta dels límits físics, que també, sinó dels límits que ens imposa el viure, i conviure, en societat. Perquè si bé els acampats reneguen d'un cert tipus de societat, no deixen d'intentar reformular-ne un altre, i la seva pròpia heterogeneïtat passa a ser un calc de la societat que volen canviar.

No vull dir amb això que consideri que fan mal fet, ans el contrari. Els humans som éssers socials i trobo molt encertat que ens mirem i procurem canviar allò que no ens abelleix. Hi ha, però, dues qüestions que vull destacar de les que vaig veient. La primera és l'assemblearisme. Potser perquè estic acostumada a les assemblees periòdiques, a haver d'escoltar persones que no pensen exactament com jo i haver de tenir en compte el seu pensament, que reconec que, només per això, ja tenen el meu suport. Qui millor pot pensar la societat que ella mateixa? Alguns diran que és un desori i que així no es va enlloc. Però, per a mi, aquesta afirmació només amaga el desig latent en la nostra societat de trobar un messies, un lider, un dictador en definitiva, que ens faci estalviar l'exercici de pensar. Això ho veiem arreu on tothom s'omple la boca de queixes i ningú ofereix solucions, o si ho fan són les clàssiques solucions estripades que ens fan pensar, una altra vegada, en antics règims, la dreta o l'esquerra tant li fa, el cas és que "algú ens digui el que hem de fer". Sembla que patim encara la síndrome d'Estocolm i mantenir-nos menors d'edat ens és més còmode. A les places s'està provant de conquerir la majoria d'edat i això ja és bo.

L'altra crítica possible, derivada de l'assemblearisme, és que per la seva diversitat i manca de direcció, no s'arribarà a cap conclusió. Aquest no deixa de ser un missatge clàssic de la societat que ens ha dut fins aquí. L'utilitarisme ens ha portat a acceptar processos que han acabat entronitzant qui menys s'ho mereixia i ara ens trobem que tot allò que fem hem de creure que ha de tenir alguna utilitat manifesta, en el cas contrari ens sembla perdre el temps. Realment gestionar per mitjà d'una assemblea no és fàcil, ni falta que fa, però permet escoltar totes les veus i sumar per aconseguir quelcom més que una idea: una ètica.

De ben segur que no en sortirà res en concret de tot això, a excepció feta de la plasmació de la necessitat de repensar els protocols d'antidisturbis, fins i tot de convidar amablement al senyor Conseller a arribar-se a l'oficina de l'atur corresponent, però, el que si que estic convençuda que en sortirà és una massa de gent jove conscienciada de la necessitat d'actuar sobre la seva vida, el seu futur, i un grapat de persones grans que podran enterrar, definitivament, la por que els van inculcar de ben menuts. Dels grans moviments, a excepció feta dels que se salden amb víctimes sagnants, mai n'ha sortit res en concret, però tots sabem que, de la mateixa manera que després de la manifestació del 10-J en vam treure que a la gent ja no li fa por la independència, de les acampades podem dir que ni els joves són autistes, ni la llibertat fa por.

Un aire nou, com el que respirava Yang, s'enfila de les places amunt. La realitat és la que és, i sempre hi haurà corruptes i corruptors, en tots els àmbits, però poder respirar aquest aire ozonitzat de tempesta resulta vigoritzant. Els resultats? La solució d'aquí a deu o vint anys

Les meves indignacions (algunes):

L'espoli fiscal
L'OMS
Els líders d'ERC
La manca de democràcia real
El sistema bancari
La facilitat amb la que fan "negocis" alguns sàtrapes de la política
...

Si aneu avui a la Vall d'Uixó

 

Podeu arribar-vos a la presentació que fa en Josep Lluís Abad i Bueno del seu llibre L'amor, del qual en vam parlar aquí ja fa un temps, amb motiu de la seva publicació virtual. Felicitats Príncep!

Dels límits i altres coses

Imatge extreta d'aquí (aneu-hi, també)

"Estaries d'acord a dir que una de les característiques de la cultura occidental és un hedonisme desenfrenat?

Per dir-ho en positiu, l'autolimitació és el gran absent del nostre moment. Immersos com estem en una crisi pedagògica, el testimoniatge de l'autolimitació no es veu per enlloc, o molt poc. La qüestió de l'autolimitació és una de les grans eines que té l'ésser humà per conèixer les seves possibilitats i els seus límits."

De l'entrevista a Lluís Duch, monjo de Montserrat i antropòleg, a la revista Relleu, que he conegut aquí, a l'apunt Duch, Ricoeur: l'origen del mite i les estructures d'acollida del blog FilosòficaMent, de Christian Palazzi. Molt recomanable, si teniu mitja horeta.

Contra el desencís i la barbàrie: reflexió.

I que consti que, ara mateix, qui més limitacions necessita no és qui demana, sinó qui té la potestat d'atorgar.