dilluns, 6 de juny del 2011

Acampar o no acampar ...


Aquest dissabte Ying i Yang es van llevar tard, van esmorzar, Ying una arengada amb pa amb tomàquet, Yang un bol de cereals amb llet de soja. Després, Ying observà que s'estava congriant una tempesta i li digué a Yang que si volien sortir a caminar pel bosc, ja calia que s'espavilessin. A Yang li costava més d'espavilar-se i li observà a Ying que no volia córrer un dissabte al matí.

Yang semblava que anés a càmera lenta i Ying començava a enfilar-se per les parets. Finalment, el nerviosisme de Ying aconseguí que Yang es vestís i es preparés per sortir per la passejada. Ying s'havia posat un impermeable, el cel amenaçava tempesta, Yang havia pres una jaqueta per l'aire fred.

A mig camí va començar a tronar i anaven caient unes gotes grosses com una moneda de deu duros de les d'abans. Xap, xap, xap. Ying i Yang van apressar el pas, Ying li va oferir l'impermeable a Yang, que negà somrient: "un dels dos es mullarà, tant li fa qui sigui". Yang li respongué a Ying que, de fet, caminaven en direcció contrària a la tempesta i que no creia que es mullessin gaire. La pluja li xopava la cara i els cabells i Yang reia i aixecava els ulls al cel somrient, mentre a Ying no se li veia la cara sota la caputxa impermeable.

Al cap de poca estona van passar el núvol que duia l'aigua i ja no plovia. Ying, però, no gosava treure's la caputxa, per si de cas, Yang li feu notar que si be Ying no s'havia mullat per la pluja, segurament per dins la suor li havia xopat la roba. Ying, però, no estava per brocs, els trons i els llamps se seguien i l'aterrien, i només tenia pressa per arribar a recer. Yang, en canvi, provava de treure ferro d'una situació que tampoc era tant dramàtica i caminava tranquil·lament gaudint de l'aire de tempesta que s'aixecava del terra.

Yang formava part de les persones sense por, o amb poques pors i ben triades, que acceptaven la realitat com a inevitable i preferien enutjar-se només en aquelles coses en les quals hom si que hi té possibilitats de dir-hi la seva i, evidentment, poc li pots dir a una tempesta i tampoc cal exagerar-ne els perills. Ying era una persona que pretenia tenir el món controlat, les seves angoixes li provocaven un sentiment d'hiper-reponsabilitat perpetuu i, finalment, moltes vegades només en treia tortura dels seus desficis. Curiosament Ying era vital per a Yang, però Yang era essencial per a Ying.

A redós de les acampades, en les quals hi tinc amics, tant a Barcelona com a Madrid, i que em fan arribar els ínputs que reben des del centre mateix del moviment, aquesta setmana passada vaig publicar dos apunts aparentment contradictoris. Dilluns fou una cita d'en Miquel Servet: "La meva llibertat va amb mi", dimecres una entrevista amb en Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat, de la qual en vaig ressaltar les seves paraules en favor de l'autolimitació, no pas perquè fossin el més interessant de l'entrevista, que no té cap desperdici, sinó més aviat perquè em motivaven especialment en aquest context en què vivim.

Prendre consciència de la llibertat pot dur-nos al vertigen, de sobte, som propietaris de nosaltres mateixos, no hi ha ni casa, ni pares, ni mestres, ni amos, ni administració que ens aixopluguin. És clar que, en les acampades, un cop fet aquest primer pas, el segon resulta inevitable: conèixer els nous límits. I ja no es tracta dels límits físics, que també, sinó dels límits que ens imposa el viure, i conviure, en societat. Perquè si bé els acampats reneguen d'un cert tipus de societat, no deixen d'intentar reformular-ne un altre, i la seva pròpia heterogeneïtat passa a ser un calc de la societat que volen canviar.

No vull dir amb això que consideri que fan mal fet, ans el contrari. Els humans som éssers socials i trobo molt encertat que ens mirem i procurem canviar allò que no ens abelleix. Hi ha, però, dues qüestions que vull destacar de les que vaig veient. La primera és l'assemblearisme. Potser perquè estic acostumada a les assemblees periòdiques, a haver d'escoltar persones que no pensen exactament com jo i haver de tenir en compte el seu pensament, que reconec que, només per això, ja tenen el meu suport. Qui millor pot pensar la societat que ella mateixa? Alguns diran que és un desori i que així no es va enlloc. Però, per a mi, aquesta afirmació només amaga el desig latent en la nostra societat de trobar un messies, un lider, un dictador en definitiva, que ens faci estalviar l'exercici de pensar. Això ho veiem arreu on tothom s'omple la boca de queixes i ningú ofereix solucions, o si ho fan són les clàssiques solucions estripades que ens fan pensar, una altra vegada, en antics règims, la dreta o l'esquerra tant li fa, el cas és que "algú ens digui el que hem de fer". Sembla que patim encara la síndrome d'Estocolm i mantenir-nos menors d'edat ens és més còmode. A les places s'està provant de conquerir la majoria d'edat i això ja és bo.

L'altra crítica possible, derivada de l'assemblearisme, és que per la seva diversitat i manca de direcció, no s'arribarà a cap conclusió. Aquest no deixa de ser un missatge clàssic de la societat que ens ha dut fins aquí. L'utilitarisme ens ha portat a acceptar processos que han acabat entronitzant qui menys s'ho mereixia i ara ens trobem que tot allò que fem hem de creure que ha de tenir alguna utilitat manifesta, en el cas contrari ens sembla perdre el temps. Realment gestionar per mitjà d'una assemblea no és fàcil, ni falta que fa, però permet escoltar totes les veus i sumar per aconseguir quelcom més que una idea: una ètica.

De ben segur que no en sortirà res en concret de tot això, a excepció feta de la plasmació de la necessitat de repensar els protocols d'antidisturbis, fins i tot de convidar amablement al senyor Conseller a arribar-se a l'oficina de l'atur corresponent, però, el que si que estic convençuda que en sortirà és una massa de gent jove conscienciada de la necessitat d'actuar sobre la seva vida, el seu futur, i un grapat de persones grans que podran enterrar, definitivament, la por que els van inculcar de ben menuts. Dels grans moviments, a excepció feta dels que se salden amb víctimes sagnants, mai n'ha sortit res en concret, però tots sabem que, de la mateixa manera que després de la manifestació del 10-J en vam treure que a la gent ja no li fa por la independència, de les acampades podem dir que ni els joves són autistes, ni la llibertat fa por.

Un aire nou, com el que respirava Yang, s'enfila de les places amunt. La realitat és la que és, i sempre hi haurà corruptes i corruptors, en tots els àmbits, però poder respirar aquest aire ozonitzat de tempesta resulta vigoritzant. Els resultats? La solució d'aquí a deu o vint anys

Les meves indignacions (algunes):

L'espoli fiscal
L'OMS
Els líders d'ERC
La manca de democràcia real
El sistema bancari
La facilitat amb la que fan "negocis" alguns sàtrapes de la política
...

38 comentaris:

El porquet ha dit...

Com tot en aquesta vida es tracta de que el Ying i el Yang encaixin. No és fàcil fer-ho ni que el Ying trobi el Yang ni el Yang el Ying.

Jo vaig viure un fort moviment assembleari en la meva època universitària. Érem assemblearis convençuts i tot, absolutament tot, es discutia en assemblea.

Què va passar però?

1.- Que les assemblees les van acabar dominant quatre persones (encara que n'hi haguessin centenars) i eren aquells que tenien més do de paraula, més morro, més cara o menys vergonya.

2.- Decidir qualsevol tema per assemblea era ferragós, lent i poc eficient, la veritat.

Això va portar a que, assemblearis convençuts com erem, poc a poc, aquestes assemblees s'anessin buidant de gent i continguts i tot acabés derivant en una associació amb representants escollits per nosaltres i que ens representés allà on fos... no sona aquest sistema?

En fi, les conclusions jo les tinc força clares. I vosaltres?

Júlia ha dit...

El sistema d'assemblees crec que també és un tema a renovar en aquesta mena de mogudes, ja n'he vist moltes i acostuma a passar allò que diuen 'la veritat és l'eloqüència del darrer que parla'. He vist molta gent que en privat et diu una cosa i en la votació a mà alçada diu tot el contrari per quedar bé, per temor, per no semblar retrògrada, per amistat amb qui pensa una altra cosa, etc.

No sé com s'hauria de fer, evidentment, però ja que es critiquen els mals d'un sistema també s'hauria de reinventar la participació.

De tota manera crec que no són els sistemes en sí allò que no funciona, les persones som com som, ja que els mateixos defectes s'acaben reproduint pertot.

De tota manera un cop de geni de tant en tant no està malament tot i que dubto de la seva eficàcia tal i com va el món.

Unknown ha dit...

Aquest post teu d'avui m'ha encantat, tant la part íntima-metafòrica, com la real-reflexiva i m'ha semblat absolutament lúcid. Moltes gràcies, Cli.

kika ha dit...

deu o vint anys? tan de bo! :-)

Evocacions ha dit...

Grandeur! Conec a gent que estan a l'esquerra de les acampades, per dir-ho així. Opinen també que "no estem preparats per l'assemblearisme", que és una forma de reconeixer-se totalitari, com deia aquell, però que molt totalitari. Per aprendre cal practicar.

Col·lectiu d'antiartistes ha dit...

Plas, plas, plas!!! :-)
El moviment assembleari és l'únic moviment possible per renovar democràticament el món. Una altra cosa és que es concreti en accions immediates. Crec que algunes sí, potser més de les que dius. D'altres aniran a mig termini, i d'altres -potser la majoria- a llarg termini.
Fins i tot pot ser que les concatenacions de causes amb accions passin inadvertides.
Avui que està de moda riure's de maig del 68, el sento més viu que mai, no en pla nostàlgic, sinó com un impuls real per al canvi.

Ferran Porta ha dit...

La gran pregunta, però, és com es fa per dur a bon port un vaixell amb tants timoners com persones porta. Estic absolutament a favor de l'assemblearisme; el problema és que des d'un punt de vista teòric m'encaixa amb la idea que en tinc, però des d'un punt de vista pràctic, sincerament, no veig com dur-l'ho a terme. Que a veu de cadascú tingui exactament el mateix pes és incompatible amb que hi hagi una persona que faci de guia? Un "messies" és un "dictador" per definició? preguntes que llenço a l'aire perque, de debò, me les plantejo.

Clidice ha dit...

El porquet et dono la raó, però per això mateix estic convençuda de la necessitat de processos com aquest. Tots creiem que el món s'acaba d'inventar només perquè nosaltres hem nascut i adonar-nos de la diferència i de les dificultats que comporta el consens social és un dels aprenentatges essencials per a qualsevol. Malauradament això només s'aprén com ho vas fer tu, i ara els toca a n'ells. El pitjor que podem fer és escoltar-nos a l'un o l'altre dels acampats que surten per la tele. No et sembla que en un moviment com aquest no hi ha cap veu autoritzada a representar-ne la globalitat?

Júlia com li he dit a n'en Porquet, penso que més d'un, més de dos i més de deu, hauran vist quins són els problemes reals del consens i les pressions a les que hom (o don ;P) es veu sotmés quan ha d'expressar-se en públic, ja sigui parlant o amb el vot. Que ja n'hi ha prou de "rousseauniades", oi?

Vida malauradament, com tots els que tenim una edat (o dues), i que ja hem passat per aquests processos, la meva mirada no pot ser il·lusionada respecte als resultats, potser perquè amb els anys he descobert que els resultats tenen una certa tirada a tendir sempre cap els mateixos llocs. El que importa és fer sortir de la sensació de catàstrofe imminent el jovent i que comencin a posar fil a l'agulla en allò que volen. Hi arribin o no. Serà que crec que som una espècie que es nodreix d'esperança.

Clidice ha dit...

kika bé, qui diu deu o vint, diu vint o trenta ;) o ves a saber, potser alguna cosa en sorgirà a més curt termini. La màquina de la humanitat és massa grossa i feixuga perquè les coses es moguin massa depressa.

Evocacions practicar i llegir, llegir molt, reflexionar, i acceptar que les utopies són allò cap on tendim, i que, probablement, la propera generació trobarà aberrants. M'estic posant relativista?

Col·lectiu d'antiartistes l'assemblea és una fórmula prou bona quan n'acceptes els defectes. Però sempre hi ha qui li té por i, penso, que és perquè es parteix de bases errònies: creure que el missatge "bo" és el propi i que tothom, per una mena de ciència infusa, ho veurà només ser expressat. En qualsevol cas penso que tampoc és pas dolent que el jovent n'experimenti els defectes, oi?

Ferran per a mi si, un messies és un dictador sense cap mena de dubte, ni que sigui per responsabilitat. Quan t'atorguen l'autoritat és per manca de recursos propis i poques ganes de prendre decisions. Ves que dic "t'atorguen l'autoritat", no pas que "et prens el poder", que són coses substancialment distintes, malgrat que es pugui acabar manant d'una manera similar. D'altra banda no entenc quins resultats "pràctics" es vol que es donin. Algú creu, realment, que perquè la gent ho digui al carrer els alts directius dels bancs perdonaran les hipoteques i sortiran al carrer a repartir bitllets de 500 euros? El poder sol ser molt reaci a deixar-lo anar, i en el cas hipotètic que se l'enderroqués sempre hi ha recanvi en la nova fornada, que els humans som com som. Estic segura, però, que moltes coses ja han canviat gràcies a aquestes acampades, i són coses de l'imaginari col·lectiu, no trobes?

Angel Corrochano ha dit...

Excelente entrada, invitas a la reflexión sobre unos acontecimientos que están calando en la conciencia colectiva.
Ahora es el momento de definir una política, unos principios ideológicos y unas necesidades futuras, de forma asamblearia, bien, pero con ideas claras.
Y esto, lamentablemente es lo que falta, a mi modo de ver y desde el punto de vista de alguien que ha asistido a las asambleas generales y de barrio.
Como tu dices, se trata de empezar un camino (duro, difícil) que posiblemente se alargue durante los próximos 20 o 30 años, y tal vez eso sea lo jodido, entender que debemos trabajar a largo plazo, algo de lo que nos han venido despojando los sucesivos gobiernos. La inmediatez es mala consejera.
Un abrazo

Xavier Aliaga ha dit...

Vint anys! Sí, no ho sé, potser hi ha algun efecte més immediat. Els canvis que es proposen són tan brutals que, potser, no els acabarem de veure mai. Però la conclusió a curt termini és que molta gent, assembleària o no (existia una altra manera de fer-ho o hem d'esperar els líders?), ha fet un colp de puny i ha provocat un sotrac.

Conseqüències bones, regulars i alguna de dolenta. Però alguna cosa es mou. Em quede amb això.

Miquel Saumell ha dit...

Jo dec ser antic perquè encara defenso que perquè el vot sigui lliure ha de ser necessàriament secret, i això és totalment contrari a la política de l’assemblearisme i les votacions a mà alçada que es veuen aquests dies a la plaça de Catalunya.

Sílvia ha dit...

Doncs serà que sóc intimista o que ho estic, però jo avui he quedo amb el Ying i el Yang...

rits ha dit...

Oh, moltes gràcies! és el post que m'hagués agradat escriure.

Completament d'acord. Només que el meu yang no em deixa creure que no en sortirà res. Potser no serà una revolució francesa, combatre el sistema és molt difícil, xò com a mínim és un despertar.

El que m'empipa i no em deixa ser objectiva és que qui critica és justament qui no fa res, qui es queixa des de la butaca xò que vol que li vinguin donades. I em sembla tan difícil.

Sobre l'assemblearisme, et dono la raó. És molt complicat, xò cal doanr temps,... temps i confiança.

Molt bon apunt. Jo hi ha coses que tampoc acabo d'estar d'acord, xò com déies ahir al post de casa, cal confiar i admétre que el que vol la majoria és el que compta.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Clidice, m’ha agradat molt aquest apunt en general, et felicito... No sé si no en sortirà res en concret, de moment trobo que les propostes de mínims van per bon camí, tot i que són uns mínims tan màxims que el poder que se’ls passarà pel... Sens dubte m’estimo més l’assemblearisme que els líders carismàtics, tot i que sovint també dins l’assemblearisme, no és escoltat qui té més a aportar, sinó qui crida més. Som com som, efectivament. Els mateixos vicis que atribuim al poder tendeixen a reproduir-se de manera natural. Per això també m’agrada el missatge que sovint es reflexa a les acampades: hem de treballar també interiorment si volem millorar el món. Només parlant per mi mateix, però, puc dir que aquesta experiència crec que m’ha ensenyat a ser una mica més tolerant, en reforçar la meva intolerància envers la gent simplista i intolerant, encara que aquesta de vegades pugui defensar idees idèntiques a les meves. Espero que s’hagi entès la retorçada frase... No s’ha de confondre capacitat de diàleg amb claudicació, però tenir ben present la possibilitat de no tenir tota la raó crec que rarament no resulta enriquidor. A rebuf del darrer comentari i per no semblar tan políticament correcte: el que vol la majoria no serveix si no respecta les minories. Salutacions!

Eduard ha dit...

D'acord amb les treves reclamacions, especialment la que té a veure amb l'OMS. Jo també li tinc una mania que no els suporto.
D'altra banda m'agrada molt la part on parles de l'utilistarsme. No crec que el problema social sigui el tema de fer alguna cosa "útil", sinó que ara per ara ha d'ésser "materialment útil". "Per què he de fer això si no em paguen per fer-ho" és una frase que sents massa sovint, especialment entre el jovent. Crec que el concepte s'hauria de reconduir i tornar a cercar el plaer ideològic, el plaer intel·lectual i fins i tot, dintre de la nostra pròpia idiosincràcia, el plaer moral. Tot el nostre materialisme i passatemps banals fins a un extrem malaltís ens esquerden com a individus i com a societat.

Joan ha dit...

Un apunt complex, tal com l'equilibri entre el Ying i el Yang. I ara em pregunto quin paper hi tenies...

Brian ha dit...

Simplificant molt, hi ha dues opcions: dinamitar el sistema o regenerar el sistema (reforma o ruptura: ¿us sona?).

Els "revolucionaris" sempre volen destruir el sistema per construir-ne un de nou. El mal és que quasi mai se'n surten i la cosa acostuma a quedar en no res.

No dic que regenerar-el sigui més fàcil, però és l'únic que em sembla imaginable (ja no dic factible). Si aquesta moguda acabés (no sé com) tirant cap aquesta via, hauria de ser a base de convertir-se en un moviment molt ampli i transversal, amb unes reivindicacions clares i concretes, i assumides per tothom. Quelcom així com el que la Assemblea de Catalunya va representar al seu moment. (Parlo de la dinàmica, és clar; res a veure en quan a constitució).

Lluís Bosch ha dit...

Diria que en aquestes filosofades mostres sobretot les teves mancances, perquè no hi ha cap raonament que s'aguanti dret. Sembla que tot plegat sigui una mena de refregit d'opinions de tertulians d'alguna emissora local. Quan la Rahola es jubili... Em demano si els nacionalistes d'Eparreguera finalment heu decidit pactar amb Ciu o amb el Pp, perquè aquest dilema sí que té un cert interès, molt més que saber si estàs a favor d'acampar o no, que no revesteix cap intriga.

Francesc Puigcarbó ha dit...

El moviment assembleari acaba sent Can Garlanda, prou ho sabeu els d'ERC, cal tota una concepció molt civilitzada per que sigui posible.

La lectora corrent ha dit...

No comparteixo la indignació envers l'OMS. Li passa com a la democràcia: no és no de bon tros la millor manera de vetllar per la salut del món, però de moment no tenim una entitat que pugui suplir-la. Pel que fa als canvis, sóc bastant escèptica i em fa l'efecte que és com la carrera de la reina roja de l'Alícia a través del mirall --o el que deia Tancredi al príncep Salina a "Il Gattopardo": "cal canviar-ho tot per tal que res canviï".

Rafel ha dit...

Ideal respirar l'aire ozonitzat de tempesta. L'altre dia el vam respirar lluny de la gran ciutat i no sabíem com definir-lo, només arribávem a la conclusió en comú que feia olor de net.

PD. Paradoxal quan una de les crítiques malintencionades que es fa de les acampades és que hi ha brutícia i no es dutxen.

Lluís Bosch ha dit...

El funcionament assamebleari em mereix molts respectes, perquè possiblement és el futur de la democràcia (si la democràcia té futur). Una cosa interessant seria saber si cap assemblea ha decidit que els membres electes per ERC a Esparreguera pactin amb la dreta de CiU o amb la dreta del PP. A veure com ho argumenten.

Garbí24 ha dit...

crec que seria molt millor que tots ens posessim d'acord en no pagar la hipoteca un mes......això si seria una autentica revolució i que faria molta feina.
Mentrestant indignació....impotent

Lluís Bosch ha dit...

Caram, Garbi, això sí que és una proposta interessant...! Trobo que has copsat molt bé el signe de la indignació. No serà pas que tu també treballes en una caixa?

Clidice ha dit...

Ángel no estamos inventando nada, quizá la pretensión sea reformular la realidad para que no resulte tan asquerosa. Hace siglos que seguimos una inercia destinada a una humanidad que fue. Quizá sean estos movimientos los que indiquen el punto y aparte. Ojalá. Una abraçada :)

Xavier Aliaga saps que en penso? que malgrat no tingui un efecte a nivell col·lectiu, estic convençuda que ha canviat moltes coses en l'imaginari d'un munt de persones, i això ja és alguna cosa. De coses dolentes n'hi ha arreu, no s'hi pot fer gran cosa en això, a part de crear els mecanismes que ho controlin i fer-los funcionar.

Miquel SAumell en això tens raó, tot i que el fet que tothom hi pugui dir la seva també atenua l'efecte que descrius. Això si, qui és més eloqüent sempre sol endur-se el gat a l'aigua. I a vegades sense massa raó. Però som com som, no?

Eponelep Ying i Yang ho troben perfecte ;)

rits criticar no és dolent, sempre he pensat que mani qui mani cal estar a l'oposició, fins i tot d'una mateixa. La perspectiva és l'últim que s'ha de perdre. Tanmateix, tampoc em de dur la crítica fins a l'extrem que acabem no fent res. Ni que sigui només per això ja em sembla bé el que s'està fent.

Òscar Roig i Carrera penso que fas el correcte a l'hora de parlar en primera persona. Difícilment series coherent parlant en nom d'un veí, ni que sigui d'acampada. I si, ja t'he entès: els extrems es toquen. Un feixista d'esquerres és exactament igual a un feixista de dretes, i aquests solen ser globalitzadors en nom de no sé quin bé universal i bla, bla, bla. Aquí no hi cabem les minories.

Clidice ha dit...

Eduard Ariza tens raó, sembla que si no se'n treu un profit, de qualsevol cosa que fem, un profit material i immediat, res no tingui legitimitat per existir. Aquest és un principi que hem dut a extrems que ens han abocat a aquesta societat que no agrada a ningú.

Joan ^^ endevina! De moment Ying i Yang no tenen gènere, potser són un, potser són dos, potser dos homes, potser dues dones, potser home i dona ... Una altra lluita en marxa: l'abolició del gènere :)

Brian potser la qüestió ve més donada pels esquemes pretèrits i sobrepassats amb els que llegim la realitat política. El sistema és un ens massa complex perquè el decidim des de les places i amb bones intencions i, n'estic convençuda (que no vol dir encantada), acabarà devorant els seus detractors, espero que acceptant alguns canvis en el camí. L'altra opció, la de la sang i el fetge, acaba només fent mal per sota. Els de dalt no perden mai.

Puigcarbó si nen, les assemblees poden ser un caos a vegades, però, com tot, cal ensinistrar-se, en escoltar, en tenir discurs articulat, en saber reconduir i arribar a conclusions. Bé, fet i fet, un parlament és una assemblea, el problema està més en el sistema de partits, segurament.

Clidice ha dit...

La lectora corrent la meva indignació amb la OMS és per com està gestionant la seva arribada al públic els últims temps. Ve a ser el conte del pastoret mentider, que de tant dir "que ve el llop" i ser mentida, al final va arribar el llop i ningú no li'n feu cabal. Em sembla que una institució com aquesta no es pot permetre tanta patinada, ni que la premsa l'esmicoli amb tanta mala bava. I potser si que canviem per no canviar, al cap i a la fi potser el que ens convé és parlar amb un etòleg, no amb polítics ;)

Rafel l'aire que et puja pels narius quan hi ha tempesta és enervant i provoca felicitat, sinó tens por, és clar ;) I bé, de gent que no es dutxa i viu acampada, la Plaça Catalunya sempre n'és plena, no calen els indignats. Potser per això, per veure quanta exclusió som capaços de suportar, ja cal indignar-se.

garbi24 és evident que si tothom, o una majoria important, decidissin dur a terme una proposta agosarada, sobretot de les que toquen la butxada dels de per amunt, alguna cosa es mouria. Però la maquinària de la nostra societat funciona molt lentament i costa molt de girar la truita. D'entrada, però, sóc més de forçar que hi hagi més pisos amb lloguers econòmics que no pas que la gent s'emmerdi en comprar sense massa criteri. Clar que, ben mirat, si no hi ha feina, difícilment pagarem ni hipoteques ni lloguers. Bona nit!

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Últimament m'indigna tant CiU... això de deixar que el tarat de Garcia-Albiol es faça amb l'alcaldia de Badalona m'ha tocat la moral d'una forma...

Clidice ha dit...

Busca qui t'ha pegat Ciu sempre acaba indignant, però tu ja saps el pa que s'hi dóna en això de treballar per una altra opció i que la gent els acabi votant - a n'ells o als "altres"-, oi? A més, ara van sobrats i és com topar contra un dic de formigó armat. Això de Badalona segur que no ho han fet gratuït i, el pitjor és que encara ho vendran com una gran negociació per la governabilitat i la gent comprarà el producte. Quan mirem amunt i no ens agrada potser cal que ens mirem les tripes i veiem què punyetes estem fent malament que la gent no ens acaba de fer confiança.

María ha dit...

Estic d'acord amb tu CLI,

però jo sóc de les ingènues que pinso, que sí que es podria treure alguna cosa productiu i pràctic de tot això, si se sap canalitzar aquesta força que ha emergit a les places. Òbviament, les acampades tindrà una fi, si no han finalitzat ja... però darrere d'elles, segueix havent-hi una plataforma ciutadana i un descontentament, si no desesperació que amb personalitat jurídica de tipus associatiu i organitzada com cal, avalada amb els milions de signatures que podria tenir, sí que podria tenir un pes en la presa de decisions d'aquest país.

Com el teu dius, l'assemblea és un sistema terriblement complex i lent per a la presa de decisions, però tal qual succeeix a la xarxa, es poden canalitzar els resultats cap a un òrgan col·legiat de govern que reculli els seus acords i els porti on sigui que hagi de portar-los...

Si vols sumar les meves indignacions a les teves, et dic algunes:

1.- Reforma urgent de la llei hipotecària espanyola perquè es fixi la dació en paga d'habitatge i amb ella cancel·lació del deute hipotecari.

2.-Llistes obertes per treure als candidats corruptes dels partits, ja que ells els mantenen en elles.

I... ara com ara, et deixo ja en pau :-)


Molts petons CLI.

Clidice ha dit...

Me gustan tus dos indignaciones María :) no andaríamos muy lejos creo :) Un besazo :)

neus ha dit...

Assamblearis o no a mi un grup de gent que vota en contra d'un dret humà no em representarà mai, per més indignada que jo estigui o per més que ho estiguin ells. Tot aquest moviment... doncs no l'acabo d'entendre Clidice. Potser és que ja m'he tornat massa cínica com per poder anar més enllà.

Clidice ha dit...

elur m'agrada especialment el teu comentari perquè expressa un sentiment que també he tingut jo. La veritat és que de faccions contràries a la independència de Catalunya (si, aquells que poden fer una manifestació per la independència del poble mapuche perquè tenen llengua i cultura pròpies i consideren la nostra com un caprici, vaja, aquells que no sé si ens insulten a nosaltres o als mapuches per tractar-los com una raresa) també han fet la mateixa reflexió en un altre sentit: "per què s'havia de votar això si és un dret humà?".

Per això el meu apunt és de suport d'una forma genèrica, perquè els acampats, no són res més que humans i acaben reproduint, si fa no fa, els mateixos esquemes d'una societat que diuen que no volen. I què és un "dret humà"? per què no pot ser votat un dret humà? Quan naixem no tenim cap dret, els drets són convencions que establim nosaltres, per això podem fer i desfer.

Parlem dels drets humans amb la mateixa idea que si fos la Bíblia, un text inspirat per una entitat superior. I no és així, els drets humans van ser escrits i pactats per homes occidentals, per tant poden ser modificats, abolits, menystinguts ... Cada dia neixen persones que no tenen ni el dret a la vida, on està escrit que l'hagin de tenir? I si està escrit, com què no és paraula de Déu, qui li garanteix aquest dret?

No sé si m'explico, tinc la sensació d'estar-me embrancant. El cas és que els que no estan per la cosa de l'autodeterminació de cap poble que no sigui el mapuche per suposat (ironia), deien que "això no toca", i van fer mans i mànigues perquè fos així; i els que estan per la independència volien que es votés i donar un "caire" independentista a la cosa i, finalment es va votar. Quan es vota cal acceptar la possibilitat del fracàs. Això vol dir que la bondat intrínseca de la proposta o és suficient, cal que les causes tinguin bons defensors, i perquè siguin bons defensors cal que en sàpiguen molt, que pactin, que sàpiguen parlar ... Vaja, que no es va fer res més que representar el drama que representa cada dia en molts parlaments.

I ben mirat, el meu comentari és abastament més cínic que el teu. Una abraçada :)

neus ha dit...

No sé què dir-te Clidice, estan fent una còpia de la 'democracia española'. I una còpia mal feta, com a mínim podrien millorar-la. Perquè el dret a l'autodeterminació va guanyar per majoria, però una comissió va decidir que no entrava i es va haver de tornar a votar. Votar per això ja em sembla un escàndol. Però que una comissió vulgui manar sobre una majoria? per mi que fan números per entrar al TC o al TS, sinó no puc entendre-ho de cap manera. I després s'omplen la boca amb el 'democraciareal'?
La democràcia no ha existit mai, no ha deixat de ser una utopia, ens han venut un succedani pastelós que hem engolit com si fos el pastís més bo del món i així estem. Però és que tampoc penso que la Democràcia, tal com es defineix als diccionaris arribi a ser mai factible. No pas amb la classe de persona que ens hem convertit. No estem educats per ser democràtics, no estem prou evolucionats. Sempre posarem a l'individu, al jo, pel davant del grup. És el que hem après.

I ja paro que jo sí que m'he liat de mala manera. Perdona.

Un petó!

rits ha dit...

Hola,
Avui m'han fet arribar aquest post. Trobo interessant el que hi diu i entendria coses de les que n'hem parlat darrerament als comentaris.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/198834

Clidice ha dit...

elur sigues optimista dona, pernsa en què, de ben segur, abans que nosaltres eren força més cafres :)

rits interessant l'apunt, gràcies! :)

Manel Aljama ha dit...

Vull resumir-lo al màxim: res no serà igual a partir d'ara. Haviar de passar. Cada cop n'hi ha més gent que res en té (a pèrdre) i que anirà ocupan places o com diu Miquel Jimenez, dirà "prou". Rebrem hòsties però cada cop espero que hi hagi més gent.
Manel