dilluns, 18 de juliol del 2011

Els camps dels vençuts

d'aquí

Sempre que penso en Carlos Àrias Navarro penso en una mona trista, o en què era un home amb orelles. Ja ho sé que habitualment els homes solen dur les orelles posades, però és que aquest fou el tret que més em va quedar gravat d'aquell mig cos d'home que des de la tele, en blanc i negre de casa, deia allò de: "españoles, Franco ha muerto". Jo tenia dotze anys i ho vaig trobar tan trist que em vaig fer un tip de plorar. Franco, el pare de la pàtria, el que vetllava perquè tot fos com cal - fos el que fos aquest com cal-, s'havia mort i això, dit per l'home amb la cara de mona trista, feia plorar molt. Si, ja ho sé, sóc de llàgrima fàcil, si fins i tot plorava amb les vicissituds d'Alfredo Landa en Cateto a babor! Per això tampoc comprenia massa el somriure dels pares, els xiuxiuejos, la preocupació dels padrins i que vam marxar uns dies de vacances als Pirineus, quan encara no tocava.

Vaig començar a comprendre, als dotze anys, moltes coses que fins aleshores es mantenien amagades sota un tel d'equívocs, de frases inacabades, persones que hi eren però no, cartes de França i silencis, uns silencis densos prenyats de mirades que em defugien i que es defugien entre elles, no fos cas que la mirada delatés quelcom, que aleshores jo era incapaç de comprendre, al davant de les criatures i que aquestes, nosaltres, poguéssim reproduir fora de casa portant la desgràcia a la família. També va ser quan vaig deixar de creure en Déu, no només en el Déu dels cristians, sinó en tots i cadascun dels déus possibles. Fou una etapa rara que es condensa entre el 20-N del 1975 i el 28 de juny del 1976, quan vaig fer tretze anys. Set mesos on vaig descobrir que el món on vivia no era com me l'havia imaginat, potser és que tampoc me l'havia imaginat de cap manera, sinó que l'havia anat visquent capficada en aprendre les lliçons de monges, les classes de música, la labor i jugar amb mon germà.

Potser el senyor amb cara de mona trista no fou el detonant de res, però tots recordem què fèiem en certs moments històrics que la televisió ens ha gravat, perquè sóc d'una generació que sempre ha viscut amb televisió a casa i, per tant, forma part indestriable de la meva forma de veure el món. També recordo que vaig descobrir una col·lecció de llibres del pare que abans m'havia passat desapercebuda i ben poc adequada per a una nena de dotze anys. Sortosament aleshores no s'estilava això de comprar els llibres "per edats". Aquells llibres em van fer mal, i em van fer bé, és clar, però sobretot em van ensenyar que la gent podia ser molt més dolenta del que mai m'hagués pogut imaginar, però que la roda gira, infinitament. Després de devorar tota la col·lecció, em vaig fer vella de cop i els déus i els herois es van esfumar com un borralló de boira sota el sol del matí.

En Lluís -el protagonista del llibre d'aquí dalt i, en bona part, l'autor mateix, Lluís Antoni Navarro i Cucarella- vivia els mateixos moments i els mateixos despertars en una realitat distinta que la meva, però molt propera per l'apreciació del món, de la família, del carrer. De sobte passava del seu univers infantil, de pillet de carrer, a començar a treballar amb catorze anys, les primeres cigarretes, els primers amors, les primeres preguntes i, finalment, la verema a França, on podrà mirar casa seva des de fora. Universos paral·lels, el d'en Lluís, el de les proclames polítiques franquistes, els afusellaments del 27 de setembre de 1975, el de les notícies de l'estranger, la mort del dictador, el meu, el de tots els que ho vam viure, relatat amb la prosa magnífica d'aquest artista del 3D en la literatura.

"La literatura -almenys jo l'entenc així- és com una coctelera. Hi poses molta literatura llegida, una altra mesura d'història escoltada i, si cal, com en aquesta ocasió, una bona dosi d'experiència viscuda.


Encertar l'adequada mesura de cada ingredient perquè el còctel isca bo -coherent- és el repte de cada novel·la."

Toni Cucarella, de la dedicatòria.

Quan et fas el propòsit de llegir tota l'obra d'un autor tremoles a cada títol, perquè si bé ho fas per amor a la seva obra, sempre et queda el dubte de si mai et decebrà. Ara com ara, Cucarella no m'ha decebut en cap instant. Amb la senzillesa amb la que et parla d'això i d'allò al davant d'una cervesa, a Els camps dels vençuts, i les persones que el poblen, retrata un instant puntual de la nostra història a Xàtiva, amb una mestria que fa de la ciutat socarrada una ciutat universal.

I no hem d'oblidar la meravella del llenguatge, ric i saborós, cruixent i aromàtic. Si, ja ho sé que potser no són els adjectius adequats per parlar de llengua, però és que els que patim el mal d'estar-ne enamorats, de la nostra, i ensems de totes les altres, no podem evitar de degustar-la, mastegar-la, assaborir-la i, al damunt, no engreixa!

Cucarella, Toni. Els camps dels vençuts. Barcelona, 2002. Columna.

28 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

No s'en parlava de la guerra, hi havia por i en molts casos coses a callar, mica en mica però ens n'anarem assabentat, en el meu cas el primer cop que vaig anar a França, on tota la familia eren exilians republicans, i alli vaig obrir els ulls, una visió objectiva d'una de les parts, la dels perdedors, però l'altra ja la sabia.

Salut, jo plorava amb la Heidi

Garbí24 ha dit...

la meva inconsciència de l'època em dir que havia de estar content.....perquè el col·legi ens va donar tres dies de festa....
Ho varen fer malament, ens havien d'haver donat un mes, la cosa ho mareixia

Vicicle ha dit...

Doncs a casa meua es parlava dels rojos i dels fatxes amb una claredat que em va permetre tenir les coses al seu lloc des de bon començament. Mai vaig tindre conflicte a l'escola -on no feia cas a res i cantàvem el Cara al sol tots el dies- ni en altres àmbits. Sí que és cert que els pares ens varen deixar ben clar que fora de casa millor no parlar d'aquestes coses, i més quan bona part de la família havia passat alguns anys a la presó desprès d'acabar la guerra.

Alberich ha dit...

Jo vaig tenir sempre un retrat inoblidable d’aquells anys : el rostre del meu pare, deformat per una bala explosiva que va parar quan el van fer atacar Terol i l’esperança vana de la meva avia, esperant que el seu fill i oncle meu, tornès de l’escorxador del front on hi va deixar la pell...
No se’n parlava gaire, però paràvem l’orella com pàmpols quan anàvem d’excursió i el pare i els seus amics s’explicaven les batalletes entre ells.
Ens recomanes un nou llibre per afegir a la llarga llista dels que ens caldria llegir. No sé pas si viurem tants anys com per abastar-los tots ! ;-)
Gràcies

Angel Corrochano ha dit...

Es una etapa que yo también recuerdo de manera muy especial, y vivirla intensamente, más o menos con la misma edad. Tampoco entendía muy bien lo que pasaba, pero con el paso de los meses note un cambio en casa importante.
Siempre pienso en aquellos días liberadores, y el gran mal que ha hecho el franquismo a este país, una losa que aún pesa en muchos aspectos de nuestra sociedad.
Un abrazo

Josep Manel Vidal ha dit...

El dia del soterrar jo era amb una amic, a sa casa, davant la televisió, amb son pare també, contemplant aquell esdeveniment amb una reverència imposada. De sobte el meu amic, en escoltar els primers acords de l'himne d'alabarders, l'acompanyà amb aquella coneguda lletra: "Arriba Espanya, mon pare té una canya per pegar-te al cul..." Recorde el crit de son pare,que el tallà en sec, el seu rostre de por i ràbia a la vegada mentrimentres impedia que el fill profanés aquell moment. I ho recorde en blanc i negre, tu!
Per cert, la novel·la que ressenyes és excel·lent (anava a dir boníssima)una de les meues preferides (que jo també vaig arribar a comentar precisament per això).

Galderich ha dit...

M'agradat això de començar la commemoració del franquisme amb el seu final!

Anònim ha dit...

Un dia com avui, 18 de Juliol, seria una bona efemèride per a començar a llegir aquest llibre!

Mr. Aris ha dit...

el posaré a la llista de llibres per l'estiu...
ai, l'Arias Navarro, jo també m'enrecordo, que fort, com l'11-S per la tele...

Elfreelang ha dit...

Dels anys aquells , del senyor amb cara de mona ( trobo que l'has encertat) mai me n'he oblidat, jo tenia 16 anyets , vaig descobrir moltes coses ...el món, la vida, l'emoció de la lluita contra l'estat de coses... la lectura ...ara bé confesso que mai he llegit al Cucarella potser és hora que ho faci

Eduard ha dit...

Em fas entrar gana, en aquesta hora crítica... de devorar literatura. No conec aquest autor, i per tant, gana doble.
Sí conec bé les imatges que rememores. Jo també les vaig veure en el moment en què em començava a abocar a la vida des d'una òptica ja fora de la perspectiva infantil. Tot el país, en definitva, sortia d'aquella edat pueril,immadura, de la "paz de esta bendita España", i es disposava a obrir els ulls al món, al futur, a un àmbit molt més ampli. Havia de passar un temps molt més llarg perquè també es reobrís la perspectiva d'un passat que es volia obliterat.

pratinsky ha dit...

Aquest Arias va ser un dels pares de la democràcia, mentre era el ministre de governació va permetre que excavessin un túnel al mig del barri de Salamanca per posar la bomba a les portes de la església del que havia de succeir al dictador ja pre-moribund. L'any següent va inventar-se el "espiritu del 12 de febrero" http://es.wikipedia.org/wiki/Esp%C3%ADritu_del_12_de_febrero :)

Miquel Saumell ha dit...

El meu record d’aquell missatge televisiu és el d’un home que es mostrava tan trist com dius i potser encara una mica més. El “carnicerito de Màlaga”, que em sembla que així el coneixien per les seves atrocitats dels anys de la postguerra, semblava que aquella mort la sentia i tot. Sempre m’he quedat amb el dubte de si l’home feia teatre. I si tot allò era teatre, que venint d’un personatge com Arias Navarro no m’estranyaria, l’haurien d’haver recompensat amb un premi per lo bé que ho va fer. Com deia Mourinho, “teatro del bueno”.

Per cert, aquest comentarista que diu que "Arias va ser un dels pares de la democràcia" deu ser molt jove per dir una bestiesa com aquesta. Precisament no va fer res més que posar-hi pals a la roda fins que ens hi van posar en Suárez. Memòria històrica.

Marta ha dit...

Els que l'any 1975 ja en teníem 30, recordem l'instant amb una barreja de sentiments. Per una banda amb ganes de celebració i per una altra respectant als pares que eren addictes al règim. El meu pare va conèixer a la meva mare per mitjà de cartes que s'enviaven des del front. Ell republicà, ella no. Les tinc recopilades, i es força interessant veure l'evolució dels sentiments que expressaven. Mai ens van amagar el tema de la guerra civil i els ho agraeixo.

Miguel ha dit...

Jo en tenia disset anys quan el Carlos Arias Navarro va eixir per la tele. Ja han passat anys. I encara ara n'hi ha coses que no estan clares del tot. Jo, l'única cosa que en tinc clara és que la gent n'ha aprés de tot allò. I per tant, crec que hui en dia seria impensable una altra guerra civil.

Salutacions des de Benicàssim (Castelló)

zel ha dit...

Jo, que en tenia 21, feia poc que havia obert els ulls al món estrany que els pares mai m'havien explicat, posats a la banda dels vencedors, per la por de passar el que va passar l'avi.

I sóc de les que en aquell temps, ja devorava Pedrolo, i me'ls vaig llegir tots, fins al darrer, i em van marcar, sí, i molt, Pedrolo em va descobrir el que ningú m'hauri apogut fer entendre parlant d'història.

Ja veus, Pedrolo, per mi, com pel teu pare, de capçalera!

lolita lagarto ha dit...

recordo perfectament aquest dia, 17 anys al bar del Seu davant els barracons universitaris,..i .. plop!!! taps de xampany enlaire, xin- xins a dojo, la porta del bar tancada per dintre...

i deprés.... il·lusions, moltes... i decepcions també moltes..

El porquet ha dit...

Compartim enamorament! M'estarà fent el salt la llengua? ;p

Ja és la segona recomanació que sento d'aquest llibre. Sens dubte ara ja sé que me'l compraré. Pinta molt i molt bé.

El dia que el senyor Arias Navarro sortia per la tele jo encara no era ni una concepció mental... bé potser mental sí, però física no.

Jo ja vaig néixer en una feble democràcia i la veritat no tinc cap record propi de la dictadura i els seus silencis.

N'he après del meu padrí, que me n'ha explicat un munt de coses i, fins i tot, en va escriure un petit llibret de la seva experiència en la Guerra Civil "Mis prisiones". Cada cop que el llegeixo m'estremeixo.

Rafel ha dit...

Doncs per aquells dies no vaig ser conscient del tot del què passava. Això sí, encara me n'enrecordo de la cara que feia l'Arias i que més que pena feia riure.
També va ser llavors que durant una classe d'història vaig descobrir que els capellans de l'escola eren republicans.

Clidice ha dit...

Puigcarbó som molts els que teníem parents a l'altra banda de la ratlla, així vam aprendre més història que no pas a l'escola. Déu n'hi doret plorar amb la Heidi eh! :)

garbi 24 i tant! fins a sis mesos! perquè a veure com et rescabalen de 40 anys de dictadura!

Vicicle no sé si vau ser de les famílies represaliades, en el cas de casa, com què s'havien "significat" políticament i havien tingut càrrecs, els del bàndol roig i els dels nacionals, va ser un continuu amagar a l'un, ara l'altre. Després el pare va continuar com a activista, per això, a casa, era tot una mica complicat.

Alberich els llibres, quan et fan anar parant i reflexionant, quan et vinculen a l'experiència, sempre hi han de ser. Gràcies a tu per apreciar-ho :)

Ángel lo peor es la sensación que siguen mandando las mismas famílias, que este país aun es la finca de unos cuantos. Seremos algún día ciudadanos? Me gustaría poder verlo, la verdad.

josepmanel he vinculat el teu apunt, perquè per parlar de llibres les meues paraules sempre em semblen ben curtes i ben pobres al davant de les que en sabeu més :)

Clidice ha dit...

Galderich el millor per commemorar les misèries és l'alegria d'haver-les perdudes, no trobes?

glamboy69 sobre la dictadura se n'ha parlat força, en canvi, sobre la transició, encara se'n parla poc. I tot ha de començar per qualsevol lloc, quin millor moment que el moment just del traspàs del dictador?

Aris oi què si? la tele sempre ha estat al nostre davant, és molt difícil pensar la realitat sense ella.

Elfreelang prova-ho, és d'aquells escriptors que et fan pensar que, potser, com al segle XVI, el sud ens salvarà els mots.

Eduard és un moment en el qual uns quants vam saber que estavem visquent un moment històric sense cap mena de dubte. Ara, amb els anys, potser ja va sent hora que aprenguem a mirar enrere i endrecem tantes coses! I l'autor tasta'l, de debò, no et decebrà.

pratinsky els tentinejos dels últims franquistes amb la democràcia són difícils de precisar, sobretot mentre el règim continuava duent a terme penes de mort.

Miquel Saumel potser el compungiment d'aquest senyor, més que cap el dictador, anava per la por d'allò que podria esdevenir un cop Franco. Així, malgrat que no era pel líder, si que era cert, per la por.

Marta a casa no es parlava, els pares, ell activista ("elemento desafecto al régimen"), fill de pare anarquista (i que va ser l'alcalde del seu poble durant la guerra), ella filla de franquistes, o de gent d'aquella que va passar d'un estat de coses a l'altre amb tranquil·litat (i que van haver d'amagar ara a l'un, ara a l'altre). La política, a casa, no era un bon tema a l'hora de dinar, com si diguéssim.

Clidice ha dit...

Miguel és això, que encara no hem fet net i sembla com si res hagués passat. No ho sé això de la guerra civil, la gent tendeix a enrocar-se i persones a priori pacífiques t'acaben demostrant uns instints que mai haguessis dit. Gràcies per venir, salutacions d'una descendent d'un d'Albocàsser :)

zel Pedrolo sempre :) a més va fer una gran tasca com a introductor de la literatura nord-americana. Encara no l'hem reivindicat prou :)

lolita lagarto si, tanta il·lusió per a tanta decepció ... però potser això també ho porta l'edat adulta, perquè mentre algú pensa per tu rai, no?

El porquet sortosament la llengua és infidel i "saltadora" de mena, o potser és que és poli-amorosa i la podem compartir tants oi? :) Que se sent essent tan jove? :)

Rafel n'hi havia molts de capellans que ocultaven les seves tendències polítiques. El pare sempre m'explicava d'alguns escolapis que se saltaven a la torera els dictats del règim. :)

pratinsky ha dit...

Entenia que entendrieu el terme "pare de la democràcia" com una ironia provocativa...

Clidice ha dit...

ei pratinsky m'ho havia suposat, carències del medi sorry :)

Gemma Sara ha dit...

Jo tenia 7 anys quan vaig conèixer l'Arias Navarro, però se'm barregen els records amb el que he vist a la tele després. Crec que les cues de gent davant fèretre són un record d'aquell moment.

A la família va passar una cosa durant la guerra que sempre m'ha fascinat: el meu avi (falangista, que vivia a la Fresneda, Terol) i el seu germà (republicà, que vivia a Barcelona) es van salvar mútuament, en dos moments determinats, gràcies a estar als dos bàndols (i a estar ben relacionats, imagino). Suposo que van passar moltes històries com aquesta, però em segueix semblant increïble. Bé, la guerra és increïble.

Clidice ha dit...

Gemma Sara en el meu cas ho recordo bé, perquè recordo el lloc, fins i tot que em feia mal el clatell perquè la tv estava molt amunt, vaja que era un lloc públic :) La família de la meva mare va estar com la teva, amb gent als dos bàndols i amagant-ne l'un ara, l'altre després. En aquesta (mala) història de la guerra podem trobar una casuística infinita.

El porquet ha dit...

Aiii la meva padrineta! ;p

Clidice ha dit...

hihihi