 |
| Foto de Jordi Núñez |
Estic mirant per la finestra, i a la plaça de pedra, on hi ha l'església del meu poble, veig munts de fulles daurades fent remolins, i les copes dels arbres escabellant-se, amb el vent de la tempesta. Al final del carrer nord-oest els núvols s'apropen, negres i amenaçadors. Sempre amenacen per aquesta banda, si fos pel carrer del nord passarien de llarg del poble, cap el poble veí, però aquest espetec d'aigua no ens perdonarà.
Els trons ja ens avisen i comencem el periple domèstic (laboral?) de desendollar tot allò endollable, que l'experiència en desastres és vasta i no estan els temps per a certes alegries electrodomèstiques.
Ningú no creua la plaça sinó és apressadament i mirant enlaire amb angúnia. Els paraigües es tornen estris inútils i engavanyadors, els cabells fan nosa als ulls de les dones que els duen descoberts, les magribines, i les monges, no pateixen gens ni mica hores d'ara. La mare també es posava un mocador al cap quan feia mal temps, allà pels seixanta. Em penso que en recuperaré el costum, resulta d'allò més pràctic. Algunes criatures passen rient i xisclant, el mal temps ja ho té això, que causa alegria a la canalla. Tan de bo siguin a temps de trepitjar algun bassal, algun toll que dirien els de casa.
Se sent la remor del tro, un segon després del llamp. Se m'ericen els pèls del clatell, no ho puc evitar, les tempestes em fascinen i em terroritzen a parts iguales. Unes gotes grosses, escandaloses amb el seu xap-xap, comencen a caure. Hauria de ser a casa recollint la roba estesa, tancant finestres i finestrons, portes i porticons, i, en canvi, entretant, jo aquí, escrivint.
18 comentaris:
Em pensava que només era a casa meva que es desendollava tot el que és desendollable a causa de les males experiències... :)
Malgrat tot a mi em fascinen encara més que no pas em fan por, que de fet no me'n fan gaire.
Bon dia i bona setmana, Clídice!
Ospes, ja intueixo de lluny el retrunyir d aquesta tempesta de novembre. Si no fa mal, pluja i tempesta són una bona experiència de neteja, de tot. I la joia dels bassals per a les criatures! Ah, per a mi, les magnífiques: a Montserrat i al Pirineu (dins la tenda): eixordadores per excel.lència! Records.
Als pobles les tormentes sonan més fortes, fan més soroll i plou més...
Ara sembla que aquells moments han passat, almenys per aquests verals. Un cel ennuvolat, però amb clarianes, deixa entreveure el sol de tardor. Aquest és el temps que m'agrada.
Las tormentas tienen un poder de atracción increíble. Una tormenta en un pueblo en medio de la montaña es toda una experiencia.
Un abrazo
Mentre que a les ciutats, les tormentes creen el caos i contribueixen a enredar el tràfic més que mai, a prop de la natura es converteixen en espectacles dignes d'observar;
EL teu post m'ha portat un bonic record d'infantesa: quan algún cap de setmana al poble, queia una tempesta de les bones, el meu pare, la meva mare i jo, giràvem el sofà de cara al pati i ens tapàvem amb una manta tots tres només per veure ploure amb força;
Un moment impagable :-)
I això de la X? Jo esperava sexe, drogues i rock and roll per la finestra!
És el moment que m'agrada més, aquest de la tempesta que s'acosta, portadora de misteris i d'esgarrifances mentre jo estic ben protegida a casa.
Quan comencen les pel·lícules de Sherlock Holmes, veuràs que sempre seuen còmodes en una butaca vora el foc llegint tant tranquils mentre plouen gossos i gats, que diuen els britànics, i llavors comença l'aventura.
Cal encendre la candela comprada i beneïda el 2 de febrer, posar sempre els peus sobre fusta i encomanar-te a santa Bàrbara. A banda de desendollar...
Tornaré a parlar dels armaris; m'ha agradat això del teu jersei.
I just quan encara els riarols s'estronquen, treu el nas la maleïda tramuntana.......l'aprofitarem per esvair pensaments!!!
Clidi, tu tranquil·la: no hi ha conjur que contraresti millor les tempestes que l'escriptura.
Quasi tots els símbols, manaments i actes litúrgics de les religions tenen un origen remot de tipus pràctic. Bandejar la part simbòlica i recuperar la part pràctica de mocadors i capells no seria mala cosa.
a SBD anàvem divendres del mateix pal, però (oh miracle entres els miracles!) els semàfors i llums del carrer varen funcionar tota l'estona.Potser hauriem de tornar a trepitjar bassals o deixar que ens mullés ka oluja. Una vegada, fa molts anys era just davant d'on começava la pluja que corria més que jo fins que em va atrapar, i vaig deixar que m'emmarés fins quedar ben xoc. La padrina de l'Estany encara s'en deu recordar des de allà enllà.
Les tempestes descomunals fan una por de mil dimonis, però a la vegada tenen un no sé què que les fa fascinants...
Allà a lo poble en recordo algunes d'antològiques (que als pobles sempre les fa més grosses aquestes coses).
Ara, m'has fet recordar un costum que abans teníem a casa i que jo he anat perdent... desendolloar els aparells quan s'apropa una tempesta d'aquestes... m'hi has fet pensar que no estaria gens malament tornar a posar en pràctica aquest ancestral costum... encara que a ciutat les tempestes siguin una mica de fireta!
Recordo que a casa els pares ho féiem això de desendollar en cas de tempesta. mmmm, crec que ho tindré en compte d'ara en endavant.
xò sempre m'enganxa fora de casa. i qui em fa patir és el Puck, el gat, que els trons l'espanten de valent.
Carme doncs jo encara recordo els ploms d'abans i els interruptors de baquelita! :) Bona setmana per a tu guapa :)
montserratqp sempre m'he imaginat una tempesta en un lloc aïllat de les illes britàniques com una experiència memorable, no em desil·lusionis si us plau :) I una tempesta prop dels 3.000 dins d'una tenda és es-pec-ta-cu-lar, no sé si ho voldria repetir, però vaig xalar cosa mala, al mateix nivell que la por que vaig passar :)
Aris fan més soroll i fan més efecte, de ben segur!
XeXu i tant que havia de ploure i avui: tururut! A mi també m'agrada la tardor, difícilment trobaríem uns cels més esplèndits :)
Ángel pues si, y como le dije a montserratqp, en una tienda de campaña a casi 3.000 metros es ya el súmmum. :) Un abrazo :)
La meva maleta són xulos oi aquests moments? Amb els meus fills, quan feia tempesta, si era un dia a la tarda, fèiem crispetes i posàvem Jurassic Park amb els llums apagats ^^ Si només plovia fèiem canelons o pastissos :)
Òscar Roig i Carrera i què vols nen si és el número 10! Si és que estàs enverinat! :D Una abraçada :)
Olga Xirinacs quan érem menuts, amb mon germà, ens agradava imaginar que teníem una cúpula transparent amb el llit a dins, i podíem gaudir de la tempesta ben calentons i protegits. I si, Sant Lluc, Sant Marc, Santes Creus, Santa Bàrbara no ens deixeu. Vaja, això és el que em van ensenyar a mi :)
garbi24 això de la tramuntana, per a mi, sempre m'ha resultat exòtic, perquè aquí de vent d'aquest, un cop o o dos l'any.
Girbén bé, potser la lectura no? o passejar ben protegida. És que, a mi, m'agrada caminar mentre plou i, malgrat que les temi, no deixen d'atraure'm de mala manera :)
Brian oi què si? jo n'utilitzo pel cap, molts dies d'hivern, també faig servir barrets, però espatllen més el pentinat :)
Francesc Puigcarbó quedar ben xop sota la pluja, si no has de seguir xop durant hores i t'espera una padrina amb tovalloles seques, un foquet, i un plat d'escudella, és el millor que et pot passar a la vida :)
El porquet a ciutat les coses sempre són una mica com de mentida. Al bell mig dels camps de conreu les tempestes no fan por, fan pànic. Però molen! :)
rits abans no solia fer-ho, per allò que era cosa "de vells", però d'ençà que un llamp em va obligar a utilitzar l'assegurança de la llar, i no en vaig sortir gaire galdosa, és el primer en què penso. Haver de repostar televisors, impressora, telèfon, dvd i ordinadors no és, precisament una alegria.
Publica un comentari a l'entrada