En tres setmanes tot ha canviat. De la perspectiva d'anar a dinar i gaudir d'una tarda conversant amablement, hem arribat a aquesta habitació d'hospital. L'home que tinc al davant és el mateix, més fràgil, però no ha abandonat el seu pervers sentit de l'humor. Provem de fer veure que no passa res i parlem de la imminència de la seva mort amb naturalitat, refugiant-nos en tot allò que hem acumulat de lectures i converses durant anys. Parlem de la mort amb el filtre de la literatura i del cinema, cerquem, desesperadament, àncores per no sotsobrar en l'emoció desbordada, l'autocompassió ens repugna. Parlem dels seus béns, de com seran repartits, parlem de la seva negativa a rebre tractament i parlem, finalment, de la data final. Un any com a molt, segurament mig, i menys si veu que la seva qualitat de vida davalla més enllà del que ell considera el límit tolerable. En algun instant l'emoció, aquella que no ens volem permetre, treu el cap en un intent de llàgrima que es reprimit automàticament. No ens cal plorar per saber tot el dolor que ens amara. Qui ens vegi veurà dos adults parlant asseguts cara a cara, serenament, qui hi vegi més enllà em veurà abraçant-lo i bressant-lo mentre ambdós udolem de dolor. Ens acomiadem, com ens estarem acomiadant cada vegada que ens veurem a partir d'ara.
- Sempre parlo amb tu, sempre ho faig, fins i tot quan no hi ets.
- Sempre parlo amb tu, morir-te serà un mer tràmit, perquè continuaré fent-ho.
Cap dels dos creu en el més enllà i ens diem, mirant-nos amb un somrís una mica amarg, que segurament serà ell el primer a passar a l'eternitat en els pensaments de l'altre.
18 comentaris:
Moments molt dolorosos que cal passar amb enteresa i molta serenitat. No hi ha altre camí i algun dia serem nosaltres.
Cli, un text bellíssim, amarg però preciós.
No ho sé, una barreja de sentiments com suposo que desvetlla aquesta situació.
Una abraçada molt i molt i molt gran. I un potxó també.
Ai, tinc la pell de gallina...
subscric totalment les paraules de'n Joan...
S'estronca la vida en un instant. Però si és mig any o el temps que sigui, sé que el viuràs molt intensament. Una enorme abraçada.
Bellísim, bellísim, parlar sempre, en les més grans absències...
Una abraçada, Clídice!
Ahir no vaig saber què dir-te més enllà de paraules de suport, sentides però potser massa convencionals. Avui, de manera casual he llegit açò: "És temps que cadascú marxi cap al seu costat, jo per morir i tu per viure. Qui dels dos pren la millor part? Açò és el que ningú no sap, només déu" (Plató, Apologia de Sòcrates) Un petó ben fort.
Ostres, un escrit molt dur, i si ho és llegit, no em vull imaginar com ha de ser escriure'l. Però demostra la valentia necessària per enfrontar-se a una situació d'aquestes, amb el coratge de saber que no hi ha camí de tornada i que potser només s'assumirà la pena un cop tot hagi acabat. La serenitat, però, és necessària en aquests moments. Allò que no es pot canviar, i és un dels casos en que menys podem fer, no ens ha de preocupar ni treure el son. Fàcil de dir, oi?
Clidi,.... m'emociona la situació, la relació, les teves paraules.. no és compassió, és tristesa i incomprensió.. és viure en veu vostra el que tard o d'hora a tots ens arribarà.. és un tema que em costa..
sapigueu que no esteu sols, que compartim els sentiments d'una o altra manera..
si pogués ara mateix us abraçaria!
Hi ha tanta vida al voltant de la mort...
Avui em toques la fibre sensible... poc a dir. Només que no m'hi vull trobar (i que, d'altra banda, espero trobar-m'hi algun dia, perquè som humans i morim, i si m'hi trobo, serà que he estimat i que m'han estimat, i que aquest amor ha arribat ben lluny).
Prefereixo no dir res. Només que he passat per aquí.
Ostres Clídice! Quin gran text!
Jo també sóc de les de parlar amb la gent encara que no la tingui al costat, estiguin vius o morts.
Una abraçada.
L'amor de la companyia, de la paraula, de l'eternitat en el record. Però és dur.
Una abraçada.
Aquesta seria la manera més digne d'afrontar la mort , amb aplom i serenitat, després de viure una vida llarga i plena i, tot i que en el moment de morir sempre s'està sol, va bé tenir la companyia d'aquells que són importants per a un.
Però no és fàcil. Arribat el moment, imagino, costa de resignar-s'hi.
Amb eternitat o sense.
Cli,
Tinc el cor encongit després de llegir-te (i també a tothom que m'ha precedit).
Podria dir moltes coses -o no- però només et diré que et pots considerar una privilegiada, perquè tant si és aquí com a l'eternitat, has viscut una autèntica història d'amor.
Una abraçada que t'arribi...
SU
Qué jodido momento Clidicé, nadie estamos preparados para esto (yo desde luego no lo estoy) es fácil hablar de entereza, demasiado fácil. Siente cada instante, los recuerdos no se borran.
Un fuerte abrazo
Són situacions molt naturals però molt estranyes en què ets sents en cap lloc
Em congratulo de poder compartir alguna part d'aquests pensaments, tan comuns, tan estranys. Gràcies per ser-hi.
Publica un comentari a l'entrada