Fotografia extreta de la Xarxa
Ja duc un munt d'hores d'hospital. Qui acompanyo està raonablement bé, només cal estar al cas del sèrum, de si es vol moure, si té set o a l'hora dels àpats.
Aquesta tarda li han dut una companya d'habitació. Jo era fora estirant les cames i, quan he tornat, ella ja hi era. Com és preceptiu l'he anat a saludar. M'ha somrigut amb la boca desdentegada i no m'ha dit res. Tenia un aire massa evident, un posat ja conegut: Alzheimer.
No hi havia cap acompanyant, fins l'endemà no apareixerà algú, està en una residència i imagino que no és fàcil de dur tot plegat. He passat molta estona observant-la. Per la seva malaltia és incapaç d'ofendre's i tampoc la mirava amb aquesta idea. Senzillament, em fascinava veure com un cervell, pràcticament inexistent, era capaç de fer moure un cos d'aquella manera.
No ha parat quieta ni un sol instant. Duia uns apòsits al maluc dret i, a la que em despistava, burxava per arrencar-se'ls. Vist que no era qüestió d'avisar a l'infermera cada dos minuts, m'he aixecat, li he agafat suaument el braç, li he somrigut i li he dit: "això no ho facis", com a una criatura. Ha somrigut, i per uns instants ha parat. Després, és clar, hi ha tornat.
Pel damunt del seu cap hi penja el triangle que fan servir els malalts per aixecar-se. He pensat que seria útil. Li he tornat a prendre el braç i a dir-li: "això no". Aleshores he fet giravoltar el triangle i s'ha quedat fascinada.
Ha allargat la mà, l'ha agafat i ha començat a provar de despenjar-lo. No podia perquè estava subjecte, però aquesta tasca l'ha entretinguda força estona. En un moment ha semblat com si una idea passés pel seu magí i ha pres el llençol per una punta i ha començat a provar d'estendre'l en el triangle. Feia gestos precisos amb la roba, provant de plegar-la i, una vegada i una altra, estendre-la.
Quan ja ho ha provat unes dues-centes vegades se n'ha atipat, o se n'ha oblidat, i ha tornat a burxar-se les ferides. M'he tornat a aixecar i a dir-li: "això no ho has de fer". Li ho he dit somrient, amb la veu suau, però autoritària. Em torna el somrís i mormola: "que et donguin pel cul". M'ha fet riure i m'ha semblat terriblement dramàtic ensems. Tant de bo m'ho hagués dit expressament, sabent el que deia. S'oblida de mi i l'emprén de nou amb el triangle. Una vegada i una altra prova de despenjar-lo amb molta cura.
Després de tres hores encara està fent el mateix, sense defallir ni un instant, amb els braços aixecats, girant i giravoltant el triangle per tal d'aconseguir-lo. I sembla que no es cansi gens. I penso en allò que em diu sempre ma mare: "Tata, si em passa això, que em donin una pastilla i prou". Jo també vull que me la donin, si s'escau.
Aquesta tarda li han dut una companya d'habitació. Jo era fora estirant les cames i, quan he tornat, ella ja hi era. Com és preceptiu l'he anat a saludar. M'ha somrigut amb la boca desdentegada i no m'ha dit res. Tenia un aire massa evident, un posat ja conegut: Alzheimer.
No hi havia cap acompanyant, fins l'endemà no apareixerà algú, està en una residència i imagino que no és fàcil de dur tot plegat. He passat molta estona observant-la. Per la seva malaltia és incapaç d'ofendre's i tampoc la mirava amb aquesta idea. Senzillament, em fascinava veure com un cervell, pràcticament inexistent, era capaç de fer moure un cos d'aquella manera.
No ha parat quieta ni un sol instant. Duia uns apòsits al maluc dret i, a la que em despistava, burxava per arrencar-se'ls. Vist que no era qüestió d'avisar a l'infermera cada dos minuts, m'he aixecat, li he agafat suaument el braç, li he somrigut i li he dit: "això no ho facis", com a una criatura. Ha somrigut, i per uns instants ha parat. Després, és clar, hi ha tornat.
Pel damunt del seu cap hi penja el triangle que fan servir els malalts per aixecar-se. He pensat que seria útil. Li he tornat a prendre el braç i a dir-li: "això no". Aleshores he fet giravoltar el triangle i s'ha quedat fascinada.
Ha allargat la mà, l'ha agafat i ha començat a provar de despenjar-lo. No podia perquè estava subjecte, però aquesta tasca l'ha entretinguda força estona. En un moment ha semblat com si una idea passés pel seu magí i ha pres el llençol per una punta i ha començat a provar d'estendre'l en el triangle. Feia gestos precisos amb la roba, provant de plegar-la i, una vegada i una altra, estendre-la.
Quan ja ho ha provat unes dues-centes vegades se n'ha atipat, o se n'ha oblidat, i ha tornat a burxar-se les ferides. M'he tornat a aixecar i a dir-li: "això no ho has de fer". Li ho he dit somrient, amb la veu suau, però autoritària. Em torna el somrís i mormola: "que et donguin pel cul". M'ha fet riure i m'ha semblat terriblement dramàtic ensems. Tant de bo m'ho hagués dit expressament, sabent el que deia. S'oblida de mi i l'emprén de nou amb el triangle. Una vegada i una altra prova de despenjar-lo amb molta cura.
Després de tres hores encara està fent el mateix, sense defallir ni un instant, amb els braços aixecats, girant i giravoltant el triangle per tal d'aconseguir-lo. I sembla que no es cansi gens. I penso en allò que em diu sempre ma mare: "Tata, si em passa això, que em donin una pastilla i prou". Jo també vull que me la donin, si s'escau.
33 comentaris:
Una crònica molt dura i molt realista a la vegada. N'he hagut de tastar i sé com és de dur. Mai en sabrem prou del cervell.
Salut i Terra
Clidice, coincideixo amb en Francesc, una crònica dura.
La senyora que jo cuidava sense saber ni com va penjar els pelutxos dels nens al sostre, i va intentar ofegar la meva cosina, quan l'estimava amb deliri.
Una abraçada molt forta.
Hauria de poder ser. Ja perdem prou la dignitat nosaltres mateixos en vida que a sobre no en puguem gaudir quan ja no ens podem valdre. Si no es té una vida digna s'ha de poder posar-hi remei, tant en un sentit com en l'altre.
Aquests testaments vitals de la pastilleta moltes persones els tenims. Arribarà mai el moment de poder-los aplicar i qui ho pugui dictaminar amb encert?
Duríssim, ja conec la malaltia de prou a prop com per poder-ho dir.
M'has recordat una tia meva que plegava sempre els llençols del llit com qui plegava la roba de casa... no se'n sortia, però s'hi estava molta estona...
Que trist! jo també voldria la pastilla, donat el cas!
TRist, molt trist, a mi aquestes coses em trastoquen, no puc amb elles, potser serà la por.......Que tinguem sort i no acabem així en un hospital, sense ningu de la família i cuidats per una ma amable.
Una situació duríssima, però lo de "que em donin la pastilla" no és senzill ni de fer ni de pensar: en quin moment? abans que perdis la xaveta del tot o quan ja no dones de sí? qui se n'ha de fer responsable?... i més preguntes que em faig.
les estades als hospitals com a acompanyant ens omplen de sensacions que ens fan replantejar moltes coses.
Jo també he fet el mateix pensament que tu, moltes vegades. Un post d'una profunda i autèntica humanitat.
Un post dur però molt realista.
De moment, he tingut la sort de no haver de passar-hi, però m'he plantejat qüestions sobre el tema bastant sovint. El cervell és curiós. Mai m'agradaria que cap conegut patís Elzheimer. Em plantejo si algú que té la malaltia pot ser feliç. Potser sí. La por és pel qui els acompanyen, el sol fet de pensar que algú estimat et pot oblidar em fa esglaiar.
*Sànset*
No m’ha semblat un post dur: m’ha entendrit. I jo, que ho vaig viure amb la meva mare, no tinc gens clar això de la pastilla i comparteixo els dubtes de la Marta.
Un post admirable, m'ha agradat i m'he reconegut. Jo crec que, a banda del tema legal i étic, l'"egoisme" (ho poso entre cometes per diferenciar-lo de l'egoisme nociu) dels familiars és el que frena la pastilla. Volem que siguin amb nosaltres malgrat no recordin, no parlin, no mengin ... jo no vull renunciar a la llum que es desprén dels ulls de la meva àvia quan em mira.
Molta tristesa i quan d´amor caldria!
Jo abans no tenia dubtes sobre la pastilla. Ara cada vegada en tinc més. Em pregunto quin és el moment de decadència física perquè s'hagi de prendre...
També un reportatge sobre aquesta pràctica dels nazis abans de la Segona Guerra Mundial actuant sobre malalts mentals, vells i persones que consideraven inútils em va fer replantejar el tema.
Tot plegat em crea sensacions contraposades perquè la lògica voldria una mort ràpida, fàcil i sense patiment però la medicina va en direcció contrària... A vegades em sembla que volem un món perfecte fins i tot en l'imprevisible.
És un tema que dona per més d'un apunt i que pot superar qualsevol crisi creativa de bloc!
Jo tb penso molt en aquest tema.... i en la "pastilla" si algun dia arribo a aquest estat.... però també penso molt en com m'hauria agradat que la meva avia haguès arribat a conèixer el meu nen petit... Tot i la seva falta de memòria, els seus "despistes"... ella va gaudir tant dels altres dos, que em sap molt de greu que per 7 mesos no l'arribes a veure!!!! Però els seus germans ja s'encarreguen de que ell "no la oblidi".... ni jo ni ningú....
És trist i molt real, no sé què faria ni com hauria de tractar algú amb el cervell desterotat.
Com t'ho has fet per descriure, amb tanta tendresa, una situació com aquesta? Tu saps que tens ànima de poeta? T'aplaudeixo l'escrit. I les reaccions. De debò.
Hi ha posts que arriben a l'ànima i aquest és el cas.
Trist, cruel, real però en el fons també hi ha una certa tendresa amb el que has escrit.
Quin escrit més real i més dur, noia m'has deixat amb l'ai al cor.... jo que treballo en salut mental, veig casos així a diari, i crec que també voldria una pastilleta, arribat el cas....
(Petons reina)
és com morir en vida i els molt cab..... no et donen la pastilla.
Deia Coran que la vellesa es l'autocrítica de la naturalesa, però jo diria que més aviat és tracta d'una venjança i en aquest cas, molt cruel.
doncs jo preferiria viure, encara que no sàpiga qui sóc ni què faig ni perquè, simplement viure sense més preocupacions, tenir la oportunitat de viure com un animal domèstic. Perquè no? Si igualment ser vell tenint-ne consciència i veient el declibi seria encara més dramàtic. M'estimo més viure sense dignitat ni consciència i no haver de suportar la duresa-extrema de la vida vella que viure amb dignitat i suportant tal vida.
Brava!
La dignitat és l'última cosa que hem de perdre. La iaia sempre m'ho diu, que ella en sap de tot.
;)
Clicli, m'has fet pensar en un tema que no m'agrada, perquè encara no ho tinc clar: què seré quan sigui gran. Però vull una vellesa digna. Em penso que això és el més important, la dignitat a la que tothom té dret, fins i tot quan estas a les escorrialles de la vida.
Les coses de la vida fan que justament ara també passi hores en un hospital, i també -tard o d'hora- acabes pensant en les pastilles.
Jo ho tinc molt clar que ho vull per mi (la pastilla o la injecció), i tinc el testament vital fet, però, en canvi, no sé si seria capaç de donar-la a un altre. Però si he de ser coherent hauria de dir que el que vull per a mi també ho he de voler per els que estimo...
És un tema molt complex i l'has tractat amb sensibilitat i tendresa. La meva àvia va patir Alzheimer, quan encara no s'anomenava així la malaltia. Jo era adolescent quan tot va començar i fins els 24. Va ser dur. Som el nostre cervell i si aquest no rutlla...
A estones sembla molt clara l'opció de la pastilla, en canvi d'altres, no.
Aquesta frase final és molt fàcil dir-la quan estem bé de salut i amb prou vitalitat. Ara bé, quan et trobes en una situació tan difícil, pot ser que aparegui un "esperit vital" que eviti voler aquest desenllaç i que allargui la vida al màxim possible. És complicat.
Per cert, el relat de les accions, magnífic.
Descripció acurada d'una realitat massa propera. És dur, molt dur. Difícil opinar. En el meu cas, tot plegat és massa recent i no en tinc una posició clara...
Si algú m'ho demana i tinc la pastilla a mà, no dubtaré a donar-li i si la tinc amagada per a mi faré els possibles per prendre-me-la.
Tinc una tia així i es tira del llit a la que pot. Nafrada i amb els ulls espervarats. No és ella.
una abraçada Clidice
Paraula clau :gueriu / güeriu
Hola Clidice,
El post molt bo, la resposta de la dona, divertida, per què no.
Vaig treballar un temps en un geriàtric on gairebé tots els usuaris ("un usuari" sona molt bé, no ofen a ningú) era gent més gran de 75 anys amb demències diverses.
No m'agradava genys quan els usuaris em pegaven, quan m'agafaven pels canells i em feien mal, quan em tiraven el menjar o els excrements pel cim ... No en guardo cap bon record d'aquests usuaris, potser en va haver algun, és clar.
Mal que ens dolgui, la medicina ha allargat massa la vida als humans.
Les pastilletes aquestes de la teva Mare, on les venen?
un testimoni colpidor. sobretot que no la pugui acompanyar ningú.
Francesc Mompó si, no en sabem prou i forcem massa la jugada.
Sandra D. Roig hi ha moments en què cal preguntar-se moltes coses. Una abraçada guapa :)
XeXu la dignitat sembla força allunyada dels últims anys de moltes persones ara mateix. Som massa hipòcrites.
Carme J aquest és el dubte. Sembla que malgrat el que una desitgi no és tan fàcil :(
Carme les històries de tothom poden ser molt i molt dures, sobretot si existeix l'amor. Aquestes "pastilles" haurien de ser una oportunitat.
garbi24 potser fan por, però cal enfrontar-s'hi, no podem amagar el cap sota l'ala.
marta tens raó, però "ho saps" quan t'hi trobes. Per a mi el que és important és la voluntat prèvia del malalt.
Jesús M. Tibau gràcies. En els hospitals passes moltes hores, això vol dir pensar molt.
Sànset tu ho has dit la por és dels altres i sempre t'acabes preguntant qui té dret a què.
Allau la malalta despertava tendresa, no podia explicar una altra cosa. Els dubtes? qui no els té?
Silvia Tarragó gràcies. I si, som els altres els que no volem renunciar, però: hi tenim dret?
montserratqp tu ho has dit: l'amor és la base de tot.
Galderich els nazis van inventar l'ecologia i som ecologistes, no crec que sigui un bon argument en contra. Cal superar la moral cristiana, sobretot per legislar per les persones que no són religioses.
Criticartt també podem conèixer a les persones en el record. Sempre serà més lluminós :)
lolita lagarto és molt dur, les famílies que ho han de passar poden arribar a quedar destrossades.
Ferran gràcies maco. A mi em sembla que estàs allà, ho veus, passen les hores i et mores de por de passar-te de rosca. Les reaccions de la gent són genials :)
Gabriel la crueltat és inherent a la malaltia. Cal ser molt valent per veure quan som cruels.
Cris tan de bo siguem a temps de poder tenir la pastilla al nostre abast. Ara mateix no la tenim. Un petó.
Francesc Puigcarbó si, tenim un cos fet per viure 50 anys, més enllà ens cal ajut, aleshores perquè no rebem ajut per acabar?
Efrem bé, és una manera de veure-ho. Malauradament l'edat i l'experiència t'acaba fent canviar tantes coses ...
Busca qui t'ha pegat la teva iaia és la millor :)
LEBLANSKY no hi ha cap dubte: quan siguis gran seràs vell. I si, la dignitat no sembla ser gaire compresa per les nostres autoritats, ni les sanitàries ni les altres.
Lluís Bosch els hospitals són una font inacabable de reflexió. Espero que no sigui res greu.
Brian tens raó, si estimes cal tenir clar el que vol aquell o aquella a qui estimes i ser prou valent com superar l'egoïsme i la por.
Eulàlia Mesalles la teva frase és la clau: "som el nostre cervell" i bé, és normal dubtar, la por ens fa dubtar.
Albert B. i R. complicat, però no tant. Només caldria una decisió prèvia, un diagnòstic, una legalitat adequada i menys pel·lícules de por.
Thera sé que és difícil, el meu cas no era Alzheimer i ja fa temps, probablement el temps m'ha donat marge de reflexió.
Joana si, quan estàs així no ets tu, no existeixes. Una abraçada.
Casiopea tu saps de què parles i saps com en som d'hipòcrites oi? Ho has vist des de l'angle professional.
rits si, però a ella tant li fa: no és.
una abraçada
m'apunto a la pastilla :|
Publica un comentari a l'entrada