dilluns, 10 de gener del 2011

El Gran Inquisidor

Avís: els hipervincles d'aquest apunt no estan necessàriament relacionats amb allò que parla. Són un mer exercici de navegació que he dut a terme fent recerca d'un parell de mots, per la qual cosa us suggereixo que us deixeu anar i arribeu tan lluny com vulgueu. Al cap i a la fi la majoria hi són per ser fidel a mi mateixa i, contradient l'Allau, o senzillament només per fer-li la punyeta, no fer un paràgraf sencer.

El Gran Inquisidor no és gaire alt, malgrat el seu nom, i sempre procura que tothom estigui assegut quan ha de parlar a la gent. El Gran Inquisidor porta barba, però no és una barba ben poblada, com podria ser la barba d'un patriarca, sinó que el Gran Inquisidor duu una barba escassa, talment una bardissa assedegada al mig de l'estiu. El Gran Inquisidor, a qui, a partir d'ara, anomenarem Graninqui per allò de la confiança, tampoc té gaire pèl, i la majoria de les vegades hom es pot afigurar que li han girat la cara per la semblança entre el pèl del cap i el de la barba. El Graninqui té un parlar greu, a força d'ensinistrar el to de veu, parla lent i afectat, ensenyant només les dents de baix i mantenint rígid el llavi superior. Es nota que s'escolta el Graninqui i que s'agrada, també.

El nostre Graninqui, anava a dir "estimat Graninqui" però en realitat ningú no l'estima, es passeja, calmosament, entremig de les taules dels escribes. En aquest scriptórium podem veure un munt de diligents monjos que, pacientment, il·luminen manuscrits, copien i, alguns i una mica d'esquitllentes, escriuen obra original. El Graninqui vetlla per la bondat de l'obra dels copistes, quan algun gosa contradir el dogma o, senzillament, dur-li la contrària, munta en còlera i, saltant-li al damunt, li venta guitzes mentre estripa el manuscrit pecador. Els escribes prenen paciència i esperen a què passi la borrufada, perquè el Graninqui, en el fons, és un pobre diable, que ja és prou xocant, i que només té aquesta tasca per a creure's algú. La seva taula sempre es plena de pergamins on hi plasma, segons ell, el veritable secret de la saviesa. Però ningú no llegeix allò que el Graninqui escriu. Alguns que ho van provar ho van trobar fatu, avorrit, repetitiu, sospitosament igual a d'altres escrits anteriors i escrit únicament en lloança del propi Graninqui.

O sigui que ara ningú para atenció als seus manuscrits. Ell, que se n'adona de la manca d'interès d'aquells que l'envolten, els dirigeix enceses diatribes contra la seva superficialitat: Penitenciagite! Els monjos no li'n fan gaire, de cabal, i ell apuja el to, esgargamellant-se i deixant anar capellans, mai més ben dit, i escuma per la boca. Aviat se'n cansa, però, els mira enfurismat i, convençut que la seva és l'única raó possible, gira cua i fuig de l'scriptórium. Ningú sap on va en aquests arravataments, alguns diuen que han vist el Graninqui pel cementiri parlant a les ombres, d'altres que s'enfila dalt la torre del campanar i arenga els corbs, els menys que es passeja amb una torxa amenaçant de cremar-ho tot. En tot cas tots convenen que el Graninqui, cada dia més flac, ullerós i irritable, farà mala fi. Serà que la veritat absoluta és quelcom que, quan es posseeix, pot cremar les entranyes. I, entretant, els monjos l'accepten, per allò de la caritat cristiana i perquè mai se sap quan et pot tocar a tu.
d'en Romeu

I ja és ben curiós que, anant amunt i avall, al final una no sap si agradar-se dels Graninquis, abominar d'ells o, simplement, evitar-los. Que poden arribar a ser ben avorrits, i avorridors!


25 comentaris:

Unknown ha dit...

Aquests especimens, intolerants, superbis i egocèntrics, feridors i mal lletats, hi són per tot arreu, amb més o manco intensitat. A mi també em foten molt. Darrerament no callo quan en pateixo un. Em preocupa apareixer assassinada en qualsevol revolt d'un camí.
Formidable exercici descriptiu!

Evocacions ha dit...

Penitenciagite, em recorda El nom de la Rosa. d'ECO (en la versió tv). Hi ha molt graninqui... i molt escriba.

Mr. Aris ha dit...

ara els graninquis estan al T. C.

Alberich ha dit...

Inquisidors n’hi ha per tot arreu. Jo per no criticar, procuro no criticar-me ni a mi mateix...;-)

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb l'Alberich. Fer d'autoinquisidor pot ser perillós!

És ben trist el Graninqui, però, no?

Joan ha dit...

Veig que la ploma no et fa abandonar un esquitx de mala llet, a tu, eh? Hehehehe. Ai, pobrets els Graninquis i la mare que ens va parir a tots plegats.

Comprovació de paraules: sonat

Galderich ha dit...

Ha, ha... pensava que parlaves del Gran Quinqui!

Pepe ha dit...

Sin querer entrar en el núcleo de tu diatriba, solo te diré que la descripción que haces de la barba del Graninqui recuerda la que hacía la leyenda negra de la de Felipe II: era "cual yerba ponzoñosa entre arenales".

Clidice ha dit...

Gràcies Vida n'hi ha força d'aquests, i aquestes, curiosament la majoria som els altres, però, és clar, ells fan més soroll.

Evocacions si, els dulcinistes, que diu que cridaven tal cosa, són presents en la novel·la d'ECO a tota hora. La veritat és que El nom de la rosa és més un tractat d'heretgies que no pas una novel·la, que també :)

Aris bona aquesta! Si, jutge és una feina ideal per un Graninqui ;)

Alberich un exercici molt saludable d'autoestima ;) n'he d'aprendre de tu :)

tirantlobloc estic convençuda que els "gransinquis" del món viuen terriblement feliços considerant-se l'única meravella a ser salvada. Que hi farem! :D

Joan mala llet? naaaaaaa :D diguem que "es retraten solets" :P La paraula de pas, impagable :)

Galderich hahahahahaha òndia! no se m'havia acudit! Genial :)

Pepe que descripción más acertada la que aportas! Gracias. Y no es una diatriba, jamás osaría yo hacer tal cosa, es, simplemente, la condensación de diversas experiencias que experimentas aquí y allí, con este y esa, y luego aparece un texto que conjura tanta inquina que algunos vierten con los demás. Esto y olvidar del todo va junto :)

gatot ha dit...

t'anava a deixar un missatge semblant -quasi calcat, canviant adjectius- al que vaig deixar fa uns dies a un "diable", no sé si pobre o no...

però m'avorreixen taaaant les baralles de pati d'escola! et feia d'una altra mena...

ei! que tothom vomita segons el que menja, eh????

pos aixòs... potser millor menjar poc -i el que vingui de gust- i pair bé.

petonets...

Clidice ha dit...

gatot no sé ben bé de què em parles, encara que ho sospito una mica. Em sembla que t'has confós, però vaja, cadascú és ben lliure de creure el que li vingui de gust. Si et penses que l'apunt es dirigeix a algú en concret vas errat de mig a mig. De Graninquis la Xarxa n'està plena. A la catosfera i a la odisfera, com a la vida real, sempre hi ha persones disposades a catalogar els demés. No crec pas que ningú es pugui sentir ofès pel meu apunt, a no ser que siguis un G.I. i ni així, tampoc. El que jo pugui dir en aquesta casa és ben poc rellevant.

Clidice ha dit...

Aclariment: contràriament al que algú sembla que ha pensat, aquest no és un apunt "dedicat". Quan fa un cert temps que es blogueja, el correu electrònic s'acaba omplint de missatges benintencionats de persones que creuen que t'han de dir com has de fer les coses. Són els "graninquis", homes i dones els quals tenen una certa tirada a catalogar a la gent sense conèixer-la i donar per suposat intencions que, la majoria de les vegades, són inexistents. Diverses persones han confegit el personatge del Graninqui, que ben bé podia haver estat una dona, però, per sort o per desgràcia, a les dones els tocava el paper de "bruixa dolenta" en el temps de la Inquisició. I, com és natural, no em "donava el paper".

O sigui que els més disposats a veure querelles personals feu el favor de no "graninquisitoritzar-vos" ;) que no va la cosa per aquí. :)

Eduard ha dit...

La xarxa es contamina de cavernes mediàtiques, o són les cavernes mediàtiques les que s'han contaminat de la xarxa? Vaig parlar fa un temps d'un excés de "relat", contaminació sonora que uns escampen deliberadament i d'altres, benintencionats o no, ajuden a escampar...
Què hi farem, s'ha confós informació amb espectacle i el pitjor és que després de l'alegre frivolització de la "demonització" del contrincant de vegades sorgeixen sonats que canvien els mots per trets.
Sobre el teu article, em ve ara al cap un vers de Serrat: "Si no fueran tan peligrosos nos darían lástima".
Salut i amunt!!!
PS- Sobre la comprovació de paraules, realment de vegades crec que hi ha un ésser molt divertit i astut que les envia a propòsit de l'article en qüestió ;-p

gatot ha dit...

okis;

ja em semblava a mi que tornava a paranoiatjar massa... gràcies per aclarir-ho.

Clidice ha dit...

Eduard avui no parava de pensar en aquestes persones que es creuen amb el dret d'engegar un tret al cap de ningú, només perquè no pensen com ells. N'hi ha a tot arreu i de tots els colors i sembla que és una qüestió força incontrolable. Tot i que uns quants, o unes quantes, podrien fer el favor de no emetre opuscles "assenyalant els objectius", per exemple. Estem realment molt malalts eh!

gatot gràcies a tu per donar-me l'oportunitat de fer-ho :)

Elfreelang ha dit...

Diria que en conec un grapat de graninquis....ai las!

El porquet ha dit...

Evitar-los, de totes totes. I si malauradament te'n trobes algun de cara, dur un mirallet a la butxaca i treure'l al moment. Que es vegin, que es quedin amb la seva cara reflexada, que vegin el què son i en què s'han convertit... potser així reflexionaran.

I si no ho fan... fugim-ne cames ajudeu-me!

Francesc Puigcarbó ha dit...

estem envoltats d'inquisidors en un país on a més a més la raó la té qui més crida, no qui la té, si és que algú la té del tot.

Deric ha dit...

Per desgràcia aquest personatge encara és ben present en el món

Jordi Marron ha dit...

Sobre el tema i amb e mateix títol, Dostoievski va pubicar el que probablement sigui el seu capítol més superlatiu (Els germans Karamàzov) del què Peter Brook en va fer una adaptació teatral, tota una disertació incontestable sobre la deformació de la fe, a banda d'un exercici literari únic.. convido a tots els que no l'hagueu llegit a fer-ho, no us en penedireu.. Salut i bon any, Cidice!

Clidice ha dit...

Elfreelang si n'hi ha més d'un i més d'una. Sortosament la majoria no en som :)

El porquet tinc la sensació que quan s'enfronten al mirall poden resultar, fins i tot, perillosos. Per això entreno a córrer ;)

Puigcarbó acceptar que la raó no la tenim del tot i que ens hem d'estar de coses perquè d'altres visquin millor, que no podem viure en un món perfecte, sinó només provar de fer-lo cada dia, seria, potser, una fórmula.

Deric si que n'hi ha, però el millor és no fer-ne ressò, ni fer-los massa cabal.

Jordi Marron vergonya per a mi que no recordava aquest capítol, el linko aquí, moltes gràcies! Salut i bon any! :)

María ha dit...

Mira que hi ha i hi ha hagut inquisidores CLI,

De vegades penso que certes persones, així tal qual descrius al teu, que no sé si és real o figurat, van néixer amb el seu futur escrit en els estels o en les entranyes. El seu fanatisme si són inquisidores de llibre, o ruindad i mesquinesa, si són de pa sucat amb oli, els il·lumina a tal punt que han d'anar manant a la foguera almenys a un parell de víctimes al dia si no no són capaços d'agafar el son en pau. Criticar el treball aliè, escodrinyar si s'ajusta o no als cànons establerts segons ambient i determinar si s'ajusta o no a la moda que ells imposen o que uns altres als quals ells serveixen els imposen a ells, ha de ser un treball agotador.


M'estic acordant de...



AIXÒ

Cachis!! aquí el inquisidor era calb :))

Un petonet volguda CLI

María ha dit...

Vengo a pedirte un favor, CLI...

acabo de dejar un experimento en mi blog...( un juego)
míralo en los comentarios) me encantaría saber tu opinión... si tienes un minuto pásate ¿OK?


Luego por la tarde noche, me leo lo de arriba ¿vale? jajaja


Un besito y buen día

Anònim ha dit...

Segurament el Graninqui s'ho mereix. Però no deixa de resultar xocant: assenyales algú, el descrius basant-te en allò que et semblen defectes, escrius la llista dels seus defectes i pecats, assenyales un culpable. Un procediment curiosament inquisitorial. Ens sol passar a tots: allò que més odiem dels altres és allò que més odiem de nosaltres mateixos.

Clidice ha dit...

Anònim el Graninqui no existeix, ho he explicat abans, és un conglomerat de personatges d'aquests que et vas trobant per la blogosfera, amb una mica d'El nom de la Rosa, per adornar. Com a gènere els Graninquis existeixen, sempre estan a punt per escriure't, insultar-te, dir-te allò que fas malament, o que s'ho pensen, mai res que facis bé. El món està contra d'ells i ho han de fer saber a tothom: hi ha una gran conxorxa mundial i només ELLS saben la VERITAT, així, en majúscules.

Si algú s'ha pensat que té l'honor de protagonitzar l'apunt va errat (o errada) d'osques. Cap de les persones que s'han adreçat a mi, no pas perquè jo sigui especial, sinó que ho fan a tort i a dret (en tinc tres fins ara), per intentar ofendre'm amb els seus improperis, té la categoria suficient com per ser el Graninqui del relat.

Ah! I jo no odio res ni ningú, només observo i intento fer un exercici de descripció. Odiar és un sentiment absurd i malgastar un temps preciós de la vida, sempre massa curta. Quan alguna cosa no m'abelleix, senzillament, la ignoro. No em gasto odiant. En tot cas em puc entristir de veure com algunes persones es poden permetre el luxe d'opinar sobre els demés sense saber-ne res, no cal dir com pot afectar llegir un missatge ple d'insults quan, per exemple, estàs a urgències esperant que et diguin que el teu pare no s'ha mort de l'infart. Però no cal patir-hi, em dura poc. La vida és massa interessant en positiu i cap Graninqui ha aconseguit encara fer-me prou mal com per renunciar a estar contenta cada dia del món. Que tinguis una bona vida tu també, anònim.