dimecres, 16 de febrer del 2011

Encetant la lectura d'Alfabets de Claudio Magris


Per als grecs, un riu, l'Ocèan, abraçava i contenia el món. Per a mi, el riu que envolta la Terra és el Ganges, amb el gran curs del qual comencen 'Els misteris de la jungla negra' de Salgari, el primer llibre que vaig llegir i, per tant, el que estava destinat per sempre a ser, en certa manera, el Llibre, la trobada amb la paraula que conté la realitat i alhora la inventa. ...


Per tant, vaig aprendre a llegir amb Salgari, i a més les gestes de Kammamuri i del tigre Dharma les tinc lligades a la veu de les quals sentia, endut per la història i indiferent a l'autor -més ben dit, ignorant, en aquell temps, que hi havia cap autor i que una història el necessitava, convençut que les històries s'explicaven totes soles i que als homes, escriptors o no, només els corresponia la tasca de repetir-les i transmetre-les-. Des d'aleshores, en certa manera sempre he pensat que la literatura, en essència, és un relat oral i anònim; valdria més que els autors no existissin o almenys no fossin identificats, que sempre fossin morts -tal com va dir una vegada una nena de Grado al poeta Biagio Marin- o forçats a l'incògnit i a la clandestinitat.


De la fantasia adolescent i improbable de Salgari vaig aprendre l'amor per la realitat, el sentit de la unitat de la vida i la familiaritat amb la varietat de pobles, civilitzacions, vestimentes, costums, diversos però viscuts com a diferents manifestacions de l'universal humà; també vaig aprendre que els escriptors fan veure el món més enllà de les seves conviccions, perquè jo, de Salgari, no en vaig rebre l'ardor guerrer, que va fer que després fos tan apreciat pel govern de l'època feixista, sinó un sentit d'igualtat fraternal de tots els pobles de la terra, igual com més tard Kipling -a més del misteri i de l'èpica- em va fer estimar els elefants i els temples hindús més que no pas la corona de la reina Victòria.


Qui sap si Salgari, amb les seves hiperboles que ja ens feien somriure aleshores, i els seus safirs grossos com avellanes, ens va ensenyar, a mi i als meus amics, que es pot somriure i riure del que s'estima, però sense l'escarni arrogant que destrueix l'amor, sinó més aviat amb aquella participació alegre i afectuosa que l'intensifica. Tal com Karl May, el seu equivalent alemany, revelava a Ernst Bloch, Salgari ens mostrava que l'aventura de l'esperit és el viatge de l'individu que fa la seva sortida, troba el que és diferent, estranger, i esdevé ell mateix amb aquesta trobada que fa que el món li sigui familiar. En aquesta mateixa direcció van seguir moltres altres lectures: Dumas, London, Stevenson.
Així comença Alfabets, assaigs de literatura, de Claudio Magris, una sèrie d'assaigs publicats, la seva majoria, en el Corriere della Sera, i em fa pensar en el meu primer llibre del qual no en servo memòria, atès que vaig començar a llegir de molt menuda. Però si que en recordo un en particular, potser perquè els altres no contenien dibuixos en color i aquest si: Los viajes de Marco Polo, que seria el predecessor del Salgari que llegiria, més ben dit, llegiríem, el meu germà i jo, després.

És curiós com no puc dissociar cap imatge de la meva infantesa sense el meu germà o sense la seva absència. Potser perquè els meus primers records, dels dos anys, van lligats a la seva misteriosa aparició en la meva vida, o perquè érem criatures a les que no se'ns permetia 'baixar' a jugar amb els altres nens fins que vam ser força grans, la qüestió és que, fins i tot a l'hora de llegir ho féiem plegats, primer llegint jo per ell i després cadascú amb el seu llibre, l'un al costat de l'altre.



Recordo com si fos ara, l'alé del meu germà al meu costat i el seu ditet assenyalant els dibuixos i demanant-me què hi deia a sota mentre, estirats a terra del gran rebedor de casa, que era l'espai on ens deixaven jugar, no miràvem gaire prim a l'hora de conservar aquest llibre que, curiosament, encara tinc a prop meu.



I agraïnt aquests records retornats per en Magris, continuo la seva lectura amb entusiasme, per què qui millor que qui estima els llibres, per damunt de tot, pot fer-te viatjar per la vida i la literatura?

Magris, Claudio. Alfabets, assaigs de literatura. Barcelona, 2010. Edicions de 1984. Traducció d'Anna Casassas.

Los viajes de Marco Polo. Barcelona, 1967 (2). Editorial Teide. Traducció Pilar Grimaldo Tormos. Il·lustracions: Mario Logli i Gabriele Santini.

21 comentaris:

Evocacions ha dit...

L'altre dia parlava amb una alumna sobre l'experiència de llegir. I els dos compreniem aquell estat tant difícil d'explicar de desaparèixer en mig de la lectura, oblidar-te, deixar-te anar i tornar a la realitat per sentit, una altra vegada, el desig d'oblidar-te, de tornar al llibre.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Recordo haver llegit Salgari I James Oliver Curwood, o Julio Verne. No se ara, pero abans ens feien llegir força a l'Escola, almenys a a que anava jo-

Aquest parraf grinyola una mica "... i em fa pensar en el meu primer llibre del qual no en servo memòria,"

Alberich ha dit...

Sovint em pregunto que hauria estat de nosaltres sense les lectures infantils.
Recordo els teus Karl May, Salgari, Dumas, Jules Verne, llegits unes tòrrides tardes d’estiu, seient baix l’emparrat d’una eixida, mentre el gat miolava demanant la seva part del berenar i el gos, pelut i falaguer es barallava amb el meu germà.
De ben segur que si això hagués estat diferent, també ho seriem nosaltres...

matilde urbach ha dit...

Ep, jo també estic llegint Alfabets!! Fins i tot he copiat un article sencer per a publicar-lo al bloc. Es titula "Com un cop de puny". Avera si serà veritat allò de que llegim per a no estar sols!!!

Pilar ha dit...

La lectura té la màgia de l'associació d'idees. És el més atractiu "déjà vu" que ens podem trobar.
Gràcies per la recomanació!

en Girbén ha dit...

Llegeixo Salgari i Karl May i se m'acut la mena de comunitat universal que han forjat les nostres primeres lectures... Quants Jims haurem estudiat el mapa de l'Illa del Tresor?
Aquest Magris encara no l'he llegit; sí "Utopia y Desencanto", on també fa una lúcida repassada a la lectura perdurable (Stevenson inclòs).

MARTELL DE REUS ha dit...

Ostres quan he vist aquest llibre de "Los Viajes de MArco Polo" de l'Editorial Teide també he recordat que el tenia quan era petit i que m'agradava molt.

Tempus fugit

matilde urbach ha dit...

Ai, Girb, veus com sempre m'estàs fent regalitus.
(Dispenseu la conversa paral·lela!)

Anònim ha dit...

Clídice, gràcies per la recomanació. me l'apunto. Vaig començar "Danubio", del mateix Magris, i no vaig passar de les dues primeres pàgines. M'hi he de tornar a posar.

Les meves lectures infantils van començar amb Jules Verne i Folch i Torres. Aix... enyorança...

Unknown ha dit...

Tirantloblog, dona-li una altra oportunitat al Magris. Jo em vaig llegir El Danubi aquesta tardor i si bé no és de lectura senzilla sí que ho és immensament enriquidora. Literatura en majúscules.
Tinc l'Alfabets a la llista de lectures pendents... Pe`ro és que no dono a l'abast!
Apa, un altre que haig de fer pujar al capdamamunt.

Galderich ha dit...

Reflexions més que interessants les de Magris, sobretot pel que fa a l'estima.
Conserva aquest llibre de Marco Polo com un autèntic tresor. Entre els germans ens hem repartit els llibres de la infantesa.

Mr. Aris ha dit...

Sandokan! A mi m'agradava aquelles aventures, vestits d'aquella manera tan rara. I els viatges de Marco Polo. De fet, es el tipus de literatura que més m'agrada. Karl May, Kipling....i Jules Verne, el meu preferit.

Angel Corrochano ha dit...

Bendito Salgari, la manera más económica de salir a las lejanas tierras exóticas en busca de aventura!!!
Describes una adolescencia que yo también encuentro muy cercana.
Por cierto que buenas selecciones haces.
Un abrazo Clidice

maria ha dit...

Que tendre el record teu i del teu germà! M'ha recordat un poc a mi i a la meua germana però amb els llibres d'Astèrix! això si, jo mai vaig aconseguir que "s'enganxara" ni a Astèrix ni a la lectura!

El porquet ha dit...

Quins records tan preciosos al costat del teu germà. Intimitat, calidesa i tendresa.

Jo en tinc un munt amb el meu, d'hores i hores enjogassats per casa o per la masia dels meus avis en estius inacabables.

Anònim ha dit...

EL millor de la lectura, sens dubte, son els records que ens porten d'altres temps viscuts o imaginats.
A mi darrerament també m'està donant bastant per l'assaig!

Clidice ha dit...

Evocacions ens defineixes exactament el que és la lectura: una porta oberta a un univers paral·lel :)

Puigcarbó Salgari és una forma excel·lent d'iniciar-se en la lectura. Tot i que un bon Harry Potter tampoc està gens malament, són nous temps.

Alberich li ho deia a n'en Francesc, els meus fills en Salgari i tots aquests altres els han "tocat" poc, però han tingut altres llibres, Rowling, Ende ... Això si, unes quantes generacions compartim ideari.

matilde urbach ai que bonic! companyes de llibre! :) M'agraden aquestes publicacions perquè et permeten un o dos articles per dia, i així els puc simultanejar amb els altres.

Pilar amb la literatura viatjo a móns inventats, recreats o als propis. És la seva màgia :)

Girbén a mi em dones un mapa i ja no tens Clídice per hores! La millor manera de viatjar: amb un Atlas!

MARTELL DE REUS ai quina emoció! companys de llibre! :) si que fugit si, el tempus. Però ves, mira, encara hi som ;)

tirantlobloc Folch i Torres també va ser dels meus, i una pila enorme de Patufets d'abans de la guerra, que guardava el meu oncle en un canterano sota l'escala! :)

Clidice ha dit...

Eulàlia Mesalles jo ja m'he fet a la idea que vaig llegint per capítols, perquè ara mateix en simultanejo cinc o sis. Hauríem de mirar si donen subvencions per la cosa del llegir, no?

Galderich calla, calla, que els Salgaris els té mon germà i no saps com l'odio per això ^^

Aris durant molts anys la TV era escassa i ens la solien raccionar, per això els llibres eren la millor manera de passar les llargues hores, sobretot si feien toros o pel·lícules amb massa rombes per nosaltres .)

Ángel no te ha pasado que, viajando por lugares desconocidos, tienes más de un, y más de dos, déjà vu? Claro, tanto libro de aventuras, luego te vas a la selva y te saludan hasta los cocodrilos ;)

maria bé, cadascú té el seu camí, però si, recordo el meu germà amb molta tendresa, sempre serà el "meu nen" :)

El porquet uf! i quants estius al poble, i hores i més hores plegats! :)

glamboy69 ui! vigila, això és perillós, que només passa amb l'edat! ;) és broma, però la veritat és que cada dia costa més trobar narrativa que "enganxi" i que tingui menys de cinquanta anys. I, quan això passa, l'engoleixes amb tanta avidesa que et dura un no res :(

Unknown ha dit...

Clidi, em temo que les subvencions estan xungues. I si és peruna cosa com llegir -ai no que llegir fa pensar-, ni t'ho explico!

Clidice ha dit...

pffff ja sabia jo que fallava alguna cosa Eulàlia :( si és que no estem de sort eh! ;)

Clidice ha dit...

Nota: he suprimit el comentari en anglès que havien deixat perquè és publicitat d'una botiga. Si algú vol fer publicitat aquí no estaria de més que m'ho comentés abans. ;)