dilluns, 28 de març del 2011

Tan diferents, tan iguals

Imatge manllevada del blog Malerudeveure't d'El veí de dalt

Formo part de la generació crescuda amb el comandant Cousteau, Félix Rodríguez de la Fuente i els documentals dels nyús travessant el Serengeti, mentre els cocodrils els esperen tranquil·lament, a l'estil del bon vivant esperant l'arribada del cambrer amb el menú desitjat. També, és clar amb Nacida libre i L'enfant sauvage de Truffaut, en Tarzan dels micos fents esgarips tirolesos saltant de liana en liana, angawa Cheeta angawa!* (que, per cert, cheeta vol dir guepard al sud de l'Àfrica), i, com no, El llibre de la Selva de Kipling i tota l'ensucrada ideologia continguda en les pel·lícules de Disney. Sense adonar-nos-en hem crescut assumint la "maldat" occidental i la "bondat" de la natura, els seus habitants i les poblacions humanes que no pertanyien a la nostra àrea cultural. Aleshores, quan t'apropes al món real de fora d'occident i et topes de morros amb la realitat, sempre acabes fent el discurs d'abominar de la teva cultura, el colonialisme, Colom i la mare que el va pastar, ja fos genovesa, catalana o de Talavera de la Reina, com si fossin els únics responsables d'una realitat: la veritat essencial, és que si no hi haguéssim anat, els humans "d'allà" serien tan bons, i tan dolents, com els "d'aquí".
"És sabut popularment que els africans tenen una gran saviesa indígena i coneixen el folklore de plantes i criatures, que són experts a identificar-les pel rastre, l'olor, els senyals als arbres, que realitzen anàlisis meticuloses per saber a quina planta pertany una fulla, un fruit o una escorça determinada. Tenen la singular mala sort de ser interpretats com els convé. A l'època que es considerava evident la superioritat cultural d'Occident, era intuïtivament evident que els africans s'equivocaven en moltes coses i que, simplement, no eren gaire brillants. No era sorprenent, doncs, que no pensessin en coses més enlairades que els seus estómacs. L'antropòleg es trobava inevitablement col·locat en el paper de refusar aquesta visió de l'home primitiu, i mirava de demostrar que les seves maneres de fer tenien un sentit o lògica i possiblement una saviesa mental que l'observador occidental no era capaç de veure. En aquests temps de nou romanticisme, l'antropòleg se sorprèn de trobar-se de cop i volta a l'altre extrem. Avui dia els occidentals fan servir l'home primitiu amb tanta seguretat com si fossin Rousseau o Montaigne per demostrar algun extrem de la seva pròpia societat i denigrar els aspectes que troben poc atractius. Els «pensadors» contemporanis presten tan poca atenció als fets o al judici equilibrat com els seus avantpassats. Un exemple que em va cridar especialment l'atenció abans d'anar a la terra dowayo el vaig veure en una exposició d'artefactes dels indis pellroja. Hi havia una canoa de fusta exposada. «Les canoes de fusta», ens informaven, «estan en harmonia amb l'entorn i no contaminen». Al costat hi havia una fotografia del procés de construcció en què es veia els indis cremant grans trossos de selva per obtenir la fusta adequada i en deixaven podrir la resta. El «noble salvatge» s'ha aixecat de la tomba i es troba viu i feliç vivint al nord-oest de Londres, com alguns departaments d'antropologia. [...] La veritat és que els dowayos sabien menys dels animals de l'Àfrica que jo mateix. Com a rastrejadors, distingien les empremtes de la motocicleta de les empremtes humanes, però això era el màxim a què arribaven. Creien, com la majoria d'africans, que els camaleons eren perillosos. Em van assegurar que les cobres eren inofensives. No sabien que els cucs es tornen papallones. No eren capaços de distingir un ocell d'un altre ni eren fiables a l'hora d'identificar els arbres. Moltes plantes no tenien nom tot i que les feien servir prou sovint i, per referir-s'hi, calien moltes explicacions: «Aquella planta que es fa servir per extreure l'escorça que fa el tint». Gran part dels animals de caça s'havien extingit a causa de les trampes. Pel que fa a «viure en harmonia amb la naturalesa», els dowayos no són cap exemple. Em reprotxaven que no hagués portat una metralladora de la terra dels blancs per posar fi així d'un cop als grups patètics d'antílops que encara quedaven al seu país. Quan van començar a cultivar cotó per al monopoli del govern, van posar a la seva disposició grans quantitats de pesticides. Els dowayos el van adoptar immediatament amb propòsits de pesca. Es ficaven als corrents per poder agafar el peix enverinat que flotava a la superfície. Aquest verí va substituir amb rapidesa l'escorça d'arbre que havien fet servir tradicionalment per ofegar els peixos ..." (Barley, 119)
Tan diferents, tan iguals ...

Barley, Nigel. L'antropòleg innocent. Notes des d'una cabana de fang. Barcelona: 2004. Edicions 62.

*Gràcies Geococcyx!

30 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

la diferència principal i jo diria que única, és que naltros som mes esblanqueits de pell.

Evocacions ha dit...

El vaig veure a la biblio, però pensava que era més antic. Sembla molt interessant. Definitivament, el segle XIX fou un segle millor pels aventurers

Unknown ha dit...

Ben interessants...

en Girbén ha dit...

No has dit -i crec que cal-, que el Barley il·lumina el món amb el seu fi sisè sentit, el sentit de l'humor. Gran lectura!

Pilar ha dit...

Reflexiu post, el d'avui. Em fa pensar que el blanc i el negre s'utilitza en taulers on en juga sempre a guanyar.
Estranya associació d'idees.

El porquet ha dit...

L'espècie humana té uns denominadors comuns (que per això tenim tots el mateix origen) i un d'aquests és la capacitat innata de violència o de maquinar en les seves versions més malignes.

Això ho hem d'assumir. Això de que l'home és bo per naturalesa no m'ho trago. La gran majoria d'individus de la nostra espècie, si han de posar el colze per a poder passar davant, ho fan, i punt.

Una altra cosa, després, és que el super jo social imposi unes regles per a que tots puguem viure més o menys en pau.

Però en situacions de crisi, quan la supervivència està en joc, surten els pitjors rampells de supervivència de l'home (malgrat les imatges de la calma japonesa d'aquests dies).

Alberich ha dit...

Aquestes reflexions sobre el salvatge feliç que fa en Nigel Barley em recorden certes mitifificacions del modus de vida rural comparades amb l''urbanita'que circulen per les nostres contrades.
Salut.

Allau ha dit...

Fa dies que vull escriure sobre aquest tema. Sovint els humans veiem les coses com voldríem que fossin i no com són realment. Quant de mal va fer Rousseau!

Xavier Aliaga ha dit...

Ni el feliç món salvatge, ni el feliç món rural (llegiu "Pobles valencians abandonats": per què el personal ha fugit com de la pesta d'aquells indrets) ni l'idílic món urbanita. Lluita per la supervivència. Punt. I sí, ens assemblem els humans els uns a uns altres extraordinàriament.

Geococcyx ha dit...

Clídice, en la teva formació antropològica i ecològica em sembla que t'has deixat els films de Tarzan (els de Johnny Weissmuller, esclar) :-)

Clidice ha dit...

Puigcarbó curiós, els dowayos, els indígenes que estudia en Barley, creuen que els blancs ens disfressem i que, quan ens tanquem a casa ens treiem la disfressa i som com ells: normals.

Evocacions són la bitàcora d'un treball de camp antropològic i una pila de meditacions sobre els "ells" i els "nosaltres", amanit amb la fina ironia anglesa. Penso que t'agradarà.

Vida des de seure en un banc en una plaça i mirar a la humanitat, fins a l'extrem d'anar a passar angúnies al Camerun, sempre és interessant mirar-nos els humans ;)

Girbén la ironia plana pel damunt del llibre fent amable les infinites misèries que li toca viure a l'autor, pròpies i alienes. Sense el seu sentit de l'humor, i l'ajut dels missioners, difícilment hagués sobreviscut al Camerun ... i a Roma! :)

Pilar no són tan estranyes, blancs i negres, l'un al costat de l'altre, del mateix tamany, les mateixes peces ... si que n'és d'interessant la reflexió.

El porquet l'altre dia parlava amb un zelador municipal, desesperat per l'incivisme dels veïns del meu poble. Persones que, d'altra banda, pots escoltar com, tranquil·lament es queixen de tot, de la brutícia (que contribueixen a crear), dels impostos, de ... Ara, per la finestra, veia un noi que es dedica a ensinistrar gossos, com "treballava" a la plaça amb un d'ells, funcionem amb reflexes condicionats. Sinó com és que a mi no se m'acudiria mai llençar un paper a terra i d'altres ho fan amb tanta alegria?

Alberich la vida, tota i la de tots, és una merda, més que res perquè resulta que un dia vas i et mors, que, ja em diràs tu, quina gràcia té l'assumpte. De sempre que he anat a la muntanya i t'asseguro que sobreviure, més que viure, allí, de forma TAN natural, no li ho desitjo a ningú.

Allau llàstima que Rousseau ja estigui mort, perquè sinó l'haurien de matar, per sabata. Espero amb deler el teu apunt.

Xavier Aliaga si ens assemblem! fins i tot valencians i catalans! ;P La cosa és: a partir del moment que som tants, potser que comencem a pactar la limitació de la llibertat.

Geococcyx un error imperdonable! gràcies! ja l'he inclòs. Marededéusenyor!, com se'm podien haver passat els olioliolioooooo d'en Tarzan dels micos!

Anònim ha dit...

Clídice: ja va bé que es puguin dir les coses com són sense tenir por de no seguir el "mainstream" ètic imperant.

Al capadavall, tots som humans, amb el mateix ADN i ens diferencien les circumstàncies.

Geococcyx ha dit...

De res, Clídice, pensa que un servidor jugava enfilat als arbres i hi penjava cordes (lianes) per poder executar els udols tarzanencs en el context més adient. Segons jo, ho feia clavat...

miquel ha dit...

Semblava -encara ho sembla- que alguns havien oblidat que tots som més o menys iguals: supervivència, competitivitat, amor, odi, enveja, altruisme, rancúnia, gelosia, bondat, etc. De la mateixa manera que sovint oblidem que tots som únics i les generalitzacions sobre grups van bé per fer treballs, però presenten només una part de les múltiples realitats individuals.
Interessant lectura.

Clidice ha dit...

tirantlobloc tens raó, i no seguir el mainstream que pertoca en aquest racó de món, sempre ha acabat portant-me molts problemes amb els integristes de la cosa. Que no cal ser religiós per ser integrista. Però mira, què vols que et digui, sóc tossuda de mena i penso que només podem modificar la realitat a base de llegir-la com cal, no fent veure que no passa el que passa.

Geococcyx amb mon germà també anàvem amunt i avall, amb l'avantatge que he pogut provar les lianes de bo de bo, a Montserrat n'hi ha algunes prou gruixudes com per penjar-m'hi ara, i ens costava de comprendre com se'n sortia el Weismuller, fins que vam saber que eren trapezis :( casumlapunyeta!.

pere sembla mentida que una cosa tan normal com la que tu dius sempre calgui posar-la al davant del nas de la gent. És que passem de creure'ns el punyeter melic del món a les bèsties més abominables de l'univers. No hi ha un terme mig en nosaltres i així anem.

Garbí24 ha dit...

si equilibrem la balança dels diners i tots som iguals, encara que físicament hi hagin diferències, de vegades importants.

Galderich ha dit...

El mite del bon salvatge està bé però ens oblidem que la Humanitat és com és.

De totes maneres, el bonisme és una de les malalties de la nostra civilització...

MARTELL DE REUS ha dit...

Que no era el "Marco" el que creauva el Serengueti buscant la seva mare?

maria ha dit...

L'antropologia ha sigut un camp que sempre m'ha cridat l'atenció... m'apunte la teua recomanació bibliogràfica :)

Carme Rosanas ha dit...

Les diferències són purament cosmètiques i superficials.

L'ADN és igual. Som iguals, iguals.

Vaig anar a una conferència d'en Jaume Bertranpetit que es dedica de fa anys a l'estudi de l'ADN. I explicava que els diferències més grans d'ADN entre els humans són molt més deguts a les diferències personals que no pas a les racials. O sigui que pot haver-hi tanta o més diferència entre un europeu més alt i més fort i més ros (per exemple) que un altre europeu que no pas entre un europeu i un africà o un asiàtic...

Iguals.

Clidice ha dit...

garbi24 si veiem la cosa física com una mera adaptació al medi, deixa de tenir importància. La dels calers, és aquí i a les quimbambes :(

Galderich tinc la sensació que, més que bonisme, ens hem emmirallat en un mite per poder desbarrar de "lo nostre". Per què, en realitat, què o qui dicta el que és bo?

MARTELL DE REUS em sembla que se t'han creuat les sèries, hahahaha.

maria és curiós com som capaços d'especificar fins a detalls minúsculs de tants animals i som capaços de descriure'ns com cal a nosaltres, els humans. L'antropologia té un camp enorme per córrer encara. I, si pots, llegeix-lo, està fet per "passar bé" :)

Clidice ha dit...

Carme som iguals en l'ADN i en lu bèsties que podem arribar a ser. Però som així i ja comença a ser hora de reconèixer el que som per veure si podem ser alguna cosa més.

Angel Corrochano ha dit...

Bueno, creo que es una buena manera de desmitificar el concepto de "buen salvaje". El problema es que el progreso tal como lo entendemos ahora, elevado al alto exponente numérico que significa la superpoblación mundial, y como apisonadora consumista y de producción; es depredador, irracional y autodestructor.

Con los avances tecnológicos, el conocimientos en fuentes, energías y recursos renovables, y un cambio de mentalidad, tal vez el buen salvaje no sería una utopía.

Siempre invitas a la reflexión.
un abrazo

Francesc Puigcarbó ha dit...

molt bona aquesta de la disfressa, i no van del tot errats, tot i que a casa no ens treiem la física sinó l'altra.

en Girbén ha dit...

Voldria trencar una bona llança salvatge en pro de Rousseau, perquè: Qui s'ha entretingut a llegir-lo?
Ell mateix, a l'Emili, ja posa en dubte que el "bon salvatge" hagués mai existit. Fa cosa de veure la resistència dels tòpics; aquí la mala fama que li atribuïren els seus antics amics il·lustrats un cop va decidir anar per lliure.
No crec que calgui matar-lo... Si es llegixen els "Ensomnis d'un passejant solitari" ja es veu com d'adolorit va passar els darrers dies, i tot per gosar pensar a contracorrent.

Clidice ha dit...

Ángel tocas un tema esencial, no es lo mismo pensar la humanidad para mil millones que para casi siete mil millones. Esa humanidad no existe y, lastimosamente, aun nos basamos en esquemas antiguos, incapaces de pensar distinto.

Puigcarbó en aquest nostre món la majoria estem tot l'any de carnestoltes, oi?

Girbén llança trancada i amb goig. La veritat és que cal llegir-los com cal, i m'emociono quan puc ficar-me, ni que sigui virtualment, en aquell període de temps, gresol de tanta saviesa de l'antigor, i en gaudeixo com a espectadora de l'esclat de la humanitat moderna. Malauradament, el mal no solen ser els autors, sinó els seus exègetes. Que n'hi ha molts que es conformen amb Nostradamus en comptes de llegir enrere i mirar endavant.

Mr. Aris ha dit...

Aquest text que has posat es polèmic. Però pensa que nosaltres venim d'ells, es dir, en algun moment em estat ignorants com ells (de fet si veus una mica la TV, encara s'en veuen d'ignorants)

Eduard ha dit...

El més fàcil és sempre anar d'un cantó a l'altre, perquè el que és difícil és analitzar. requereix dosis d'observació i paciència. però sobretot requereix treure's les teranyines de les neurones. Cosa que no està a l'abast de tothom.
Com molt bé dius, no es pot intentar canviar l'estat de coses si no partim d'una serena comprensió del que en realitat som.

zel ha dit...

A mi em va agradar moltíssim!
En tinc un d'aquest estil per recomanar, però ara ni que em matin en recordo el nom!

Clidice ha dit...

D'ignorants Aris n'hi ha, n'hi ha hagut i sempre en serem, que la cosa de la mandra en el pensar és una passa.

Eduard ja no sé si el que ens cal és comprendre el que som sinó com som. Els humans sabem fins al detall més ínfim de la vida i patrons vitals d'una munió d'animals, en canvi, sempre ens ha quedat l'esperança que aquest esquema no fos vàlid per nosaltres, que realment fóssim fills d'algun déu. Mentre no rematem aquesta feina, malament rai.

zel caram, doncs haurem d'estar al cas, ara m'has encuriosit sobremanera :)