 |
| Aprofiteu per visitar l'obra de Guido Daniele |
Què és el que mireu primer d'algú que acabeu de conèixer? Quina és la característica que farà que us sentiu còmodes amb aquella persona, irracionalment. El detall físic que farà que, malgrat que no coincidiu en la ideologia, el tarannà, les inquietuds, els interessos, us veureu atrets per aquell ésser, de forma irremeiable, o, en qualsevol cas, disposats a ser més benèvols?
Quan conec algú solc mirar-li les sabates, el calçat diu moltes coses de les persones, però un cop fet això -acte reflex i, evidentment, classista-, em fixo en allò que sóc del tot fetitxista: les mans. Per a mi les mans, sobretot dels homes, són un veritable objecte d'estudi, i són les mans les que faran que em senti còmoda al costat d'una persona. Vaja, que en sóc una autèntica maniàtica. M'agraden les mans grosses, rudes, que demostren força, que no són passives, que s'expressen, que parlen, i que s'expliquen. M'agraden les mans amb vida pròpia, més enllà del subjecte que les posseeix, perquè tinc la teoria que, les mans, tenen línia directa amb la psique de les persones i diuen més que no pas les paraules, o els ulls.
Tothom parla sempre que els agrada mirar els ulls de la gent. Fixeu-vos-hi si és veritat, perquè en dubto. O seré jo que prefereixo que ningú entri tan directament a casa meva?
40 comentaris:
Coincideixo bastant. Però més important que la coincidència, avui volia ser el primer comentarista del tel, i em sembla que fent cas a en Guardiola (llevar-se molt d’hora) ho he assolit!
A mi també m'agraden les mans i me les miro molt, segurament molta més estona que no pas els ulls.
Però podria dir-te que, per mi, que m'ha costat molt mirar als ulls de les persones, així, de dret... són dues maneres de mirar diferents. Mirar les mans és com una contemplació llarga, com un espectacle màgic. Mirar els ulls són com flaixos. curts i intensos, que diuen molt, encara que no vulguem. A vegades mires els ulls d'algú que no et mira directament i veus com passeja la mirada d'aquí cap allà, o com s'atura quan el veu que el mires, un segon, i no cal més.
M'agrada combinar les dues coses, amb molta prudència amb els ulls, tens raó!
(seré prudent, seré prudent... ;¬P)
Jo coincideixo amb Carme, tot i que, sempre, sempre, començo pels ulls, pel rostre i, acte seguit, les mans.
Però si no "m'entra" la mirada o el posat del rostre, rarament farem fira aquesta persona i jo.
També és cert que, alguns cops la pifio. Però, guaita que són pocs...
petonet ;¬)*
Doncs jo miro molt la boca, no sé per qué. Però són els ulls els que em donen o lleven confiança. Malgrat això, m'he trobat més d'un cop incapaç de recordar el color dels ulls d'algú i en canvi tenir la seva boca absolutament present dins la meva ment...manies, ves! :)
Mirar les sabates pot ser molt enganyós... només pensant en el que guardo al meu sabater, me n'adono. Per exemple, ara porto unes sabates d'anar pel món que estan velles i fetes pols. No tenen gaire bon aspecte, pobretes. Però també en tinc que estan en perfecte estat, que es veuen prou bones i boniques. Tinc albarques i tinc sabates de taló... així que potser tinc personalitat múltiple!
Pel que fa al que em fixo... bé, jo quan parlo amb algú el miro als ulls. Pràcticament sempre. No sé fer-ho d'una altra manera! No sé si això fa que una persona m'entri o no. La meva darrera experiència en què ha manat l'instint, ha estat la veu d'una noia, o més aviat la seva forma de parlar. Des que va obrir la boca, em va caure malament. Després de sentir el seu discurset, pitjor encara.
Les mans m'agraden. No sé si m'hi fixo molt o poc, però crec que podria reconèixer un cercle ampli de persones (les que fa un temps que conec, almenys) només per les mans. Algunes, fins i tot a ulls clucs.
Jo miro la cara i després de les mans amb el que em fixo és en com les dona, com apreta les mans en encaixar-les amb les meves!
I aquelles mans terribles que instants abans d'encaixar-les ja penses: això no és una mà... És una truita a la francesa!
el primer que miro d'un home son els ulls i si em mira quan parla, i de les dones,(una mica estrany) les came i sobretot els turmells, si no porten pantalons, clar.
Doncs jo primer faig un repàs general. Després acostumo a fixar-me en els ulls. Em desagrada força fer-ho, si et dic la veritat, perquè sovint em dono compte que valoro massa les meves primeres impressions, molt superficials d'altra banda.
No acabo de tenir un primer objectiu fixat... No ho sé, em fixo molt en el gest, en com es mou la gent... I procuro no fer judicis massa ràpids, però no sempre me'n surto.
òstres!!! ara vigilaré les sabates que em poso no sigui que... ;)
Jo em fixo sempre, SEMPRE, en la forma de la boca. No sé perquè, allò que fa que diga que una persona m'agrada o no, és la seva boca.
quan acabo de conèixer algú difícilment em fixo en res més que en una primera impressió general, i sí, miro els ulls, no puc fer una altra cosa si hi estic parlant.. m'importa el tarannà en què parla, la veu, i si és algú que et fa sentir bé.., és difícil que algú em caigui malament d'entrada, el desconegut per a mi té totes les possibilitats, ja se n'encarregarà, si és el cas d'anar restant..
Uf, Clidice, tu i jo tenim poc futur si comences mirant-me les sabates... i les mans? No ho sé. Sí, miro les mans. I m'agraden els ulls, però també la cara sencera que en algun punt, potser només als ulls, tingui un somriure. Després, ja ho sabem, les coses van com van.
Hem fixo molt amb la mirada, tot i que si la persona que tinc davant m'atreu d'alguna manera no puc quedar-me mirant els ulls massa estona i abaixo el cap per evitar que notin la meva cara de babau!
M'apunto al club de fans de les mans grans i si transmeten sensibilitat millor!
Home, a mi també m'agraden unes bones mans que et donin seguretat. El problema es amb els orientals que no donen la ma...
He oblidat de dir que això de fixar-se en les sabates (que no ets l'única ni de bon tros que ho diu i ho fa) em fa sensació de pànic... sóc un desastre amb les sabates... m'hi fixaré més a partir d'ara... (no us ho cregueu, en sóc incapaç)
hahahah Miquel Saumell no et coneixia aquesta faceta teva de voler ser el primer ;)
Carme anem del bracet, sobretot perquè algunes persones mirem amb els ulls massa oberts, no ens podem permetre el luxe que d'altres els penetrin sense rebre damnatge. Potser per això val més dur-hi un tel :)
Ningú t'ho demana Barbollaire que en siguis de prudent :) siguis com et vingui de cara, tot està prou bé :) Sobre rostres no sóc tan estricta, serà perquè, després de veure'm en fotografia, penso que no hi ha cosa més injusta ^^
Ui la boca Francesca! em sembla essencial també, però mirar massa sempre em fa la sensació d'estar ficant-me on no em demanen. Del color dels ulls ... mon àvia deia: no et refiïs dels ulls clars! És curiós com els tòpics poden ser terriblement injustos, oi?
Yaiza això de les sabates resulta terriblement classista, ho reconec, diguem que un bon calçat, per fet malbé que estigui, continua essent un bon calçat, implica una intenció, un gust, unes maneres, per contrast et posaria els mocasins negres i els mitjons de tennis. I això que dius de la veu em sembla molt interessant, el to d'una veu et pot inclinar a l'amor o a l'odi directament. Ens passa amb els locutors, que ens enamoren i, tantes vegades, quan els veus en viu i en directe penses: quac! ;P
Ui! és que això d'encaixar Galderich és tot un art, que no tothom domina, em temo :)
hahahaha Girbén una truita a la francesa o un manat d'espaguetis bullits! Petonàs! :)
eeeeeiiiii Francesc Puigcarbó això és classe! mirar els turmells! com antes! :D
Eduard Ariza no deixis que la cultura et faci perdre l'essència de la humanitat, les primeres impressions són importants, no en dubtis. I, a més, tampoc importa massa, perquè d'humans n'hi ha a patacades i de vida només en tens una, no cal lamentar-se :)
Joan els judicis ràpids els fem tots, són la base de la nostra supervivència com a espècie, mirar, valorar i apretar a córrer si s'escau :) Amb els anys he après que no passa res per no tenir per amic a algú, com no passa res per no haver llegit l'últim llibre de qui sigui. Em faig vella, ves! ;P
Alba hahahaha, hi ha una teoria (que no sé si està escrita) que si veus algú vestit molt senzillament, però sense pretensió, el calçat et donarà la pista de la seva formació. Manies, vaja :)
lolita tinc una amiga que sempre em diu que sembla mentida que sigui incapaç de trobar res dolent a la gent, que, d'entrada, sempre li trobo gràcies a tothom, per estrambòtic que sigui. Devem ser de la mateixa universitat ^^ Ara, si hem d'afinar més, en una segona fase, sempre em quedaré amb les mans :)
miquel ho dubto, les sabates diuen coses de les persones, al més pur estil Sherlock, però ningú no diu que t'hagin de caure bé o malament pel preu :) El somriure em sembla essencial, em temo que no podria passar-me sense :)
Levanah és que si mires massa estona uns ulls et pots descobrir a tu mateixa! ;) Les mans funcionen pel seu compte, per això resulten tan fantàstiques :)
Aris doncs deuen tenir molta importància, perquè ara que m'hi has fet pensar, sempre les duen tapades, com les monges i els frares! ^^
Carme com li he dit a n'en Miquel, no es tracta de valorar la persona pel preu o l'estat de les sabates, és una feina més subtil, a l'estil de Sherlock Holmes, es tracta de llegir un caràcter a partir de les sabates :)
M'ha agrada aquest intercanvi de parers respecte a valorar les persones depèn del seu físic. A més de les mans, jo em fixo també en les ungles. Unes ungles cuidades, i més en els homes, és un detall de persona pulida. També m'agrada la forma de parlar, que sàpiga explicar-se fluidament i que sàpiga seduir. Tots tenim les nostres preferències.
Marta durant anys i panys només he escoltat dir que el que importa és l'interior, com si anés deslligat de la resta. Les misèries i les virtuts de les persones també les reflectim en la nostra roba. Ahir mateix, en una reunió, observava un tipus, el vestit caríssim, la camisa de coll italià i puny francés, els botons de puny d'or massís ... i veia com estava imitant un altre personatge de la reunió, de suposat rang major. Que siguin peces cares no vol dir que sigui millor la persona, només que ens expressem mitjançant allò que ens acompanya :)
Jo sempre miro les mans, m'atrauen les mans, sempre he pensat que ens diuen tantes coses... i a través d'elles en diem tantes... Sense cap mena de dubte, les mans.
Visca Thera! Una companya de manies! :D
Jo em sembla que sóc del club de la boca, combinat amb els ulls i el marc general.... En les mans i les sabates no m'acostumo a fixar (però s'agraeix una bona encaixada de mans, eh?). No coincidim en les manies, ves!
Això rai Gemma Sara! n'estic tan carregada que, a lu tont coincidim en més d'una o de dues :D
Ai, m'has fet gràcia amb aquest post. Jo no sóc molt de fixar-me en molts detalls d'aquest tipus, però sí que quan tinc algú davant, sense poder-ho evitar, desvio la vista cap a la boca, els llavis i les dents. Així que puc dir que les boques dels meus interlocutors sí que les tinc bastant estudiades!
Per cert, veig que no sóc el teu tipus.... segons m'han dit moltíssimes vegades, jo tinc mans i dits de pianista! I això que l'únic que he tocat mai a la meva vida va ser un "organillo!" Casio pt-31...
El porquet no hi patixos sempre puc fer una excepció ;P
Publica un comentari a l'entrada