 |
| d'aquí |
- m'estimes?
- ja ho saps que si, cal que t'ho digui?
- és clar que cal!
- t'estimo.
- molt?
- moltíssim!
Van acabar all llit, era inevitable que projectessin ambdues solituds amb l'avidesa d'aquell qui cerca la vida en el cos de l'altre. El clímax els suposà una descàrrega de tensió, el temps just per adonar-se que cap dels dos havia rebut res, ans cap dels dos havia donat res, esperant rebre. Ponents en un congrés de mendicants.
15 comentaris:
Quin escrit més contundent.
M'agrada. Per llegir-lo més d'una vegada.
I que bona l'última frase! I que certa a vegades! Donar i rebre. Rebre i donar. Donar rebent. Rebre donant.
Uffff! ja paro! ja ja ja!
Quina casualiat, divendres vaig agafar de la biblio La vie en Rose (que espero no em facin veure en francès, però que em temo que sí). No he vist l'enllaç, però podria ser Romeu i Julieta? Quina casualitat, en Setmana Santa anava a Milan i Ryanair em va deixar (per motius aliens a l'empresa) a Verona.
Haig de dir-te el meu volguda CLI, que fins que vaig arribar al de "ponents en un congrés de medicaments" m'estava sonat fins a bonic... amb això, de sobte m'ha sonat tot a rotllo conjuntural... una pena...
Però en fi, ja saps que jo sóc una romàntica malaltissa així que després de la teva que segurament sigui una de les més belles cançons d'amor, et deixo una joia vostra que des que la vaig escoltar em sembla dels temes més bells que he escoltat mai....o ... serà com ho interpreta ell?
T'ESTIMO
Un petó muuuy grandíssim cel i mil gràcies per les teves visites, és un plaure tenir-te a prop.
feliç nit.
Eficacíssim el contrsta entre el text i la notícia de referència. L imaginació que vola amb les imatge aterra amb la intel·ligent, lúcida -ai, i cruel!- indagació dels veritables sentiments que es contrapesen.
Un bon post per a reflexionar.
Salut!!!
Quin bon post, Clidice! M'encanta quan es juga amb l'ambigüitat i al final es capgira tot en la darrera frase.
Una abraçada guapa!
Hola a tots i a totes i gràcies per haver-vos atrevit. El neguit em ve de pensar en quan estimes, quina quantitat d'aquest amor és generós i quina és l'amor egoista, el possessiu, el que només vol que l'estimin, el que no accepta res més sinó ser l'únic referent de l'ésser estimat. En com, això, coarta la capacitat de creixement de l'altre, com nega la seva llibertat en ares d'un amor inventat, idil·lic, impossible o, senzillament, un amor estèril i tancat en ell mateix.
Crec que estimar és unidireccional, generós, i que no cal esperar res a canvi. La felicitat majúscula està en la coincidència. Jo t'estimo, siguis com siguis, facis el que facis, i tu també m'estimes sota les mateixes condicions, per tant, tenim motius infinits per alegrar-nos. Per sempre? Què és sempre?
......
Para ti, María,
Hola a todos y a todas y gracias por haberos atrevido. El ansia me viene de pensar en que, cuando amas, que cantidad de ese amor es generoso y cuanta es del amor egoista, el posesivo, el que únicamente pretende que le quieran, el que no acepta nada más que ser el único referente del ser amado. En como esto coarta la capacidad de crecimiento del otro, como niega su libertad en aras de un amor inventado, idilico, imposible o, simplemente, un amor esteril y cerrado en si mismo.
Creo que amar es unidireccional y generoso, y que no se ha de esperar nada a cambio. La felicidad mayúscula está en la coincidencia. Yo te quiero, seas como seas, hagas lo que hagas y tu también me quieres bajo las mismas condiciones, por tanto, tenemos infinitos motivos para alegrarnos. ¿Por siempre? ¿Qué es siempre?
(sorry por lo patillero de la traducción)
vatua! "Aquesta pàgina web no està disponible" Hem quedaré sense saber on es "aquí"!
Torna-ho a provar pons007, a mi em funciona.
Hi ha qui no sap donar, hi ha qui no sap rebre i en el fons és una mica el mateix encara que sigui al contrari. I m'agrada molt com expliques l'amor al teu comentari Clídice.
Unidireccional i generós. i la felicitat està en la coincidència. M'agrada molt!
I cal adonar-se que les coincidències són escasses. Sempre? IMPOSSIBLE coincidir per sempre, la vida es mou, es belluga, canvia i nosaltres amb ella i sovint en diferents direccions.
Allò que havia estat una gran i immensa i emocionant coincidència, un dia deixa de ser-ho.
Per a mi estimar és voler la felicitat i el benestar de l'altre... alegrar-se perquè existeix, perquè esta bé i si és el cas perquè podem compartir coincidències. Si no compartim coincidències també podem estimar, però no serem tan feliços.
També penso que l'amor sempre l'inventem una mica i això ens dóna la il·lusió de més coincidència, potser, que la que hi ha realment.
Ser l'únic referent de l'ésser estimat, és una manera de veure-ho que sembla molt acceptada per tothom i jo crec que és molt egoista i molt poc amorosa. Si hi ha una altra persona important, una altra referència, per a la persona que estimem i això la fa més feliç... no hauríem d'acceptar-ho? Si l'estimem i la volem feliç. Jo crec que sí. Fàcil, no és, impossible tampoc.
És tan trist que cap dels dos doni res, esperant rebre... i més trist encara que ho anomenin amor.
Quina cançó més preciosa i més devastadora, sempre m'ha m'impressionat la imatge/idea d'esdevenir l'ombra del gos d'algú, d'algú que estimes, però sembla clar que en aquesta relació mendicant, com dius tu, sense coincidència aparent, no pot haver felicitat. Em pregunto si és un amor generós o egoista i si el regne de l'amor acaba o no per tenir reina... Són paraules per pensar, les teves.
Carme i Gemma Sara aquests dies, a casa, celebrem els cinquanta anys de casats dels pares i, jo mateixa, fa molts anys que convisc amb la mateixa persona, amb tots els ets i els uts (siguin quins siguin els ets i els uts, ja ens entenem). Em miro els pares com sempre ho he fet: com una parella amb vida pròpia, de ben menuda em van acostumar que ells tenien la seva vida més enllà de l'adoració que em devien, i això implica acceptar que no són perfectes, que en tants anys passen moltes coses i que l'amor no es basa en la fidelitat ni en estranys patrons inventats per la nostra cultura.
És ben curiós com l'amor, que s'encavalca amb la biologia, el tractem com si fos aliè a les hormones, seguint l'error de Descartes, encara separem cos i esperit, i, per això, viu sempre estressat i encorsetat dins uns paràmetres irreals i inventats. Em temo que, en aquest camí de tòpics culturals podem acabar perdent quelcom essencial: el respecte a les persones. De fet, crec, honestament, que arriba a tal punt la manca de respecte, de bona fe, que no veiem qui tenim davant, sinó la construcció dels nostres desitjos en carn. En el moment que aquest ésser se'ns desvincula, "s'equivoca" en algun detall, ens sentim terriblement desgraciats i ho engeguem tot a rodar a la recerca d'un nou cos, una nova ment, on construir la nostra satisfacció egoista.
Semblo massa dura? No ho sé, només sé que després d'anys, he aprés que l'amor està compost per les necessitats biològiques del moment, pels interessos econòmics d'allò que decideixes construir, per la necessitat de col·laboració a l'hora de criar els cadells ... i, sobretot, per ser honesta amb una mateixa i acceptar tantes misèries que res tenen a veure amb l'altre que, quan t'estimen, és una alegria infinita.
Visca l'amor entern més enllà de mort. Encara que sigui difícil, produeixi solituds o demés circunstàncies adverses, continua valent la pena.
Eduard Ariza tens raó, l'amor és la força més poderosa, inventada per perpetuar-nos. Sempre i que no ens creguem que l'únic que val és el "nostre".
Gracias CLI...está perfecta la traducción...y aun más el contenido. Enhorabuena a tus padres y a ti.
Me quedo con esto tuyo, si me dejas:
l'amor és la força més poderosa... ¡¡que existe!!:-)
Sólo que yo creo que en mayúsculas se da poquísimas veces, creo sinceramente que la gran mayoría de los mortales nos vamos de este mundo sin olerlo si quiera y... ¿tú dices que eres dura? ;-)
Muaaaaaaaaakss preciosa feliz finde.
Publica un comentari a l'entrada