| Cesc Ginesta |
Sé, perfectament, que és una apreciació subjectiva, però quan prenc un objecte original, procuro imaginar-me les mans que l'han fabricat i també les que l'han tingut abans, talment com si el seu esperit l'impregnés, i que, si es tracta d'un objecte bell, han sabut apreciar-ne les virtuts. D'aquesta manera, m'agrada creure que hi ha una cadena que no es trenca, un contacte que ens vincula a una Humanitat que fou i que serà. Podríem pensar que aquest mateix sentiment ens pot passar amb els blogs, que les mans dels seus autors i les dels qui hi han participat, els donen una pàtina especial?
Aquesta setmana he rebut la notícia de la desaparició de dos blogaires: en Cesc i en Toni (Brian). Ambdós vivien el mateix tipus de malaltia i ambdós, des dels seus estils distints, van fer del món blog un espai on poder deixar petjada, on comunicar-se, on no perdre, per a res, l'impuls vital.
Com és la mort virtual quan es mor en el món analògic? Només una desaparició? Com sempre, de la Balanguera -d'Àtropos-, només en podem parlar en primera persona. Acompanyem en el sentiment perquè som capaços de comprendre el que poden sentir els altres, perquè també ho hem sentit, però sempre ens queda el rubor de creure'ns que passem massa al davant, que no ens pertoca, que ens atorguem massa protagonisme.
Però, com s'acompanya el sentiment digital, sense ofendre les persones del món real? Bé, en Cesc em queia molt bé, mai ens vam desvirtualitzar, però havíem compartit algunes converses mitjançant correus electrònics i em fascinava com n'era de conscient d'haver d'esprémer cada minut del món. En Toni (Brian) també em queia molt bé, ens havíem desvirtualitzat, i havíem compartit àpat i conversa amb ell i la seva dona, sense massa profunditat, cal dir-ho, però amb aquella sensació de pertànyer a alguna mena de comunitat. M'agradaria creure que, d'alguna manera, podem acompanyar als que es queden, en la seva memòria, de fer-los, a en Toni i en Cesc, algun tipus de justícia per tot allò bo i amable que havien fet en el seu pas per aquest manicomi rodó.
Per tu, Cesc, per tu Toni, vagi aquest brindis virtual. Que els vostre blogs, com les naus dels vikings, viatgin vers l'horitzó navegant cap el Valhalla 2.0.
 |
| Toni Mont (Brian) |
14 comentaris:
Oh, no els coneixia, però aquest és un tema que sempre m'ha angoixat.
Si jo un dia deix d'escriure sense avisar serà perquè som morta també. Crec que cap blocaire hauria de tancar paradeta sense avisar.
Post molt trist el d'avui, Cli.
ells se n'han anat, pero si no els hi tanquen, els blocs quedaràn per molt de temps.
La mort virtual sense dubte esquitxa menys: és molt més polida.
Sus respectivos blogs quedarán como el legado virtual de parte de lo que fueron. ¿Te imaginas el tiempo que recorrerán hablando de sus autores más allá de lo que hubieran imaginado?.
Una buena entrada Clidice
Un abrazo
Collons, quina presa de consciència que darrere d'aquest món virtual hi ha persones de carn i os, que viuen, tenen malalties... L'entrada en la maduresa m'està fent especialment sensible a aquestes coses. Una besadeta molt gran
És curiós com tenim la percepció dels blocs com una cosa viva que ens lliga a les persones que hi ha al darrera. I se'ns fa estrany perdre aquest lligam sense més, sobtadament, com si es tractés d'un accident.
Bon homenatge, sí.
Ens hem de començar a plantejar que el món virtual és una expressió falsa perquè darrera les pantalles hi ha persones de carn i ossos.
Això és el que ens ha sorprès de la mort d'en Brian. En Cesc no el coneixia.
Jo el meu volguda CLI, haig de ser molt pretensiosa, molt inconscient o molt absurda, però com més temps passo en aquest món dels blogs, menys diferencia trobada entre la suposada virtualitat de les relacions que es viu aquí i la realitat. Suposo que cadascun parla des de la seva pròpia experiència i des de la seva pròpia i particular manera de sentir, com tu dius absolutament subjectiva i individual. Però entenc perfectament el que asseguis, la qual cosa expresses i creo a més que tens tot el dret del món d'expressar la teva pena per la partida d'aquests dos blogueros.
En el teu cas per descomptat, però és que al meu m'ha ocorregut sempre, ni una sola vegada que he posat cara, carn i ossos a un *bloguero, m'ha desil·lusionat gens ni mica, ni s'ha apartat de la simpatia que sentia per aquesta persona abans de conèixer-la, és més, *sieeempre ha millorat. Jo crec que les connexions que establim amb algunes persones, les que són de debò, mai són amb el seu cos material, sempre és amb la seva ment i la ment d'un bloguero és tan real o més en el que escriu i expressa en aquesta espècie de diaris virtuals que són alguns blogs, que el que pugui dir en paraules a la gent del seu entorn. El que s'ha dit CLI cel, crec que els encantarà als teus dos amics aquest homenatge que els fas... si et són sincera i ja posats a confessar una més de les meves estupideses, en una ocasió en la qual em vaig assabentar de sobte que l'autora d'un blog havia mort en la vida real, em va donar per posar-li un comentari en el seu blog, com si àdhuc estigués viva i et juro que mentre ho feia estava plorant com una Magdalena:-)
Un petó gran CLI, per als teus dos amics altre... ells ( al meu m'agrada pensar que és així) ho rebran segur, molt més el teu afecte que és de debò... el meu només és solidaritzant-me amb el teu.
Muaaaaaaaakss feliç dia malgrat tot.
El mínim que podem fer és honorar el seu record, especialment aquells que més relació hi tenien. Mon virtual i món 'real' cada cop es barregen més. Ja no es poden separar l'un de l'altre. I rere la pantalla hi ha persones, persones com les que ens trobem cada dia. Això no ho podem oblidar.
Jo no els coneixia, però entenc el teu sentiment. A mi em passa amb l'Andreu, cada 18 de maig des de fa dos anys, el recordo al meu blog. I això que l'Andreu estava ben desvirtualitzat!
Fins fa no gaire, la seva família no va despenjar el seu myspace. Ara ja no hi queda rastre, de l'Andreu, a la xarxa. Ho entenc, però em sap greu...
Un petó ben fort des de Saint Léger de Dheune.
jo no el coneixia, però quan veus que desapareix gent sempre fa mal i fa pensar
Francesca no sé pas que hauríem de fer en aquest cas, la gent fa el que bonament pot i els sembla. I sempre s'agraeix el detall de l'avís, malgrat que no n'hi hagi cap obligació.
Francesc Puigcarbó som uns romàntics empedreïts i ens enamora pensar en la nostra obra surant en l'espai, ni que sigui de zeros i uns.
Allau vols dir que hi ha tanta distància entre ambdues, la virtual i la real? Hi ha bondats i maldats que són transversals, no trobes?
Ángel aprendiendo a gestionar nuevos paradigmas, no? Porque, que sucede cuando hay un nuevo comentario? Es como esa llamada preguntando por alguien que ya falleció, o nos legitimamos para seguir y responder en su nombre o en el propio? Un blog, puede ser una herencia?
Xavier Aliaga xiquet no patixques, sempre seràs més jove que jo ... espere! :D
Joan gràcies. El blog, però, com li he dit a n'Àngel, no és una capsa tancada, permet altres realitats.
Galderich per desgràcia ja havia passat aquest tràngol, en el cas d'en Cesc, rebent un mail de la família per a tots els seus seguidors. Cosa que també em va emocionar, per allò que té de deferència. Gestionar aquestes herències és quelcom novedós, però crec que el món virtual no és res fals, només és una perllongació de nosaltres mateixos. El que és bo, ho és, el que és dolent, també. Per això val la pena honorar la memòria d'aquells que han bloguejat tal i com són: bona gent.
María pienso como tu, que habiendo un soporte real a este mundo virtual, trasciende y, por eso, nos merecen el máximo respeto estas situaciones. En ellas encontramos la memória de los que se fueron y el sentimiento, real, de las famílias. Así como una gran deferencia y respeto que nos muestran estas personas al hacernos saber el traspaso de los titulares. Lo he encontrado tremendamente delicado. Un beso.
XeXu tu ho dius, una paraula important: persones. Per això és important, també, entendre el tipus de relació que hi mantenim, rara i esbiaixada.
Montse no sé si val la pena que "et despengin", algunes pàgines virtuals podrien mantenir-se com un llegat, malgrat que, qui sempre haurà de tenir la paraula sigui la família.
joan gasull crec que, ambdós, en Toni i en Cesc, en Cesc i en Toni, estarien feliços de veure que generen debat i temes de reflexió.
Por cier... CLI cielo,
Te escribo aquí, por si te pasas por mi blog, no te asustes y por favor perdones si ves que tras tu comentario en mi blog... me puse a decir tonterías, es que por encima del tuyo.. tenía tal sarta de cosas en plan blandenguería dibujándome tan como para venderme de buensa, santa , pura y yo que se qué que me dio verdadera vergüenza y me dio, por ponerme en plan macarra :-) ... a veces la gente se pone a decir cosas y hasta yo, me pregunto de quien hablan xD:-)
Muaaaaaaakss cielo y ¡¡mira que me gustan a mi los mimos!! pero jooooo ¡¡ no habrá un término medio!! :-) sé que tú me entiendes.
Tranquila María, procuro no suponer nunca más de la cuenta :)
Publica un comentari a l'entrada