 |
| Fins aquí la meva finestra durant set anys |
Penses en quants dies et queden al davant d'aquesta finestra, sembla que ben pocs, i si bé saps que et fa feliç el canvi, també t'enduus el seu record i enyoraràs les velles pedres de l'església, la plaça, els jubilats, la quitxalla i les dones magribines amb les seves converses animades i incomprensibles.
Són ben curiosos els tombs que dóna la vida, sobretot pels que la vivim en perpètua expectació, aquells que no ens acabem de creure mai que res del que estigui passant sigui real. Tantes vegades et veus obligada a reflexionar per comprendre les distintes realitats que veuen els demés i et preguntes què és el que fa que tu ho vegis de distinta manera. Ben poques dites són més encertades que la que ens diu tants que a tants caps, tants barrets. I acabes, una mica desencisada, no cal dir, acceptant que cadascú veu i viu com li sembla, o com la seva intel·ligència li permet, tu inclosa.
Ara les fulles dels arbres s'agiten ferotgement amb el vent de la tempesta que s'apropa sense remei, i ja no hi queda ningú a la plaça. Només hi resten les pedres, els fanals, els til·lers, la font i els xiclets enganxats a terra. I penso en com, ara, el meu cap barrina davant aquestes coses, els xiclets, les destrosses ... En un jo-abans ho veia, és clar, i feia la queixa clàssica sobre les autoritats o les persones. Ara em pregunto què cal fer perquè la gent actuï pensant en com afecta el que fa als altres? Fer pels demés no és fer, també, per un mateix? Com podem convèncer?
Penso què, en algun altre indret, ara mateix, algú altre està en una finestra fent-se preguntes sense resposta. Curiosament, si hi vaig, el lloc em semblarà més net, més alegre, més interessant que no pas el meu, quan la realitat és que serà exactament igual. Perquè qui haurà canviat seré jo, que estic de viatge i no seré, en aquell moment, la mateixa jo que sóc ara.
Un tro fa tremolar els vidres de la finestra i em fa estremir. El món és, i no deixarà de ser perquè ho demani. Ja falta menys, m'he tallat els cabells, és senyal de canvi i, entretant, jo aquí, escrivint la meva última finestra de la plaça.
Un tro fa tremolar els vidres de la finestra i em fa estremir. El món és, i no deixarà de ser perquè ho demani. Ja falta menys, m'he tallat els cabells, és senyal de canvi i, entretant, jo aquí, escrivint la meva última finestra de la plaça.
 |
| A partir d'ara, la meva nova finestra ... fins no sé quan. |
17 comentaris:
Em queda clar que són temps de canvis, però no el que ja no em queda tan clar és fins on arriben aquests... la segona finestra, sembla, més aviat inexistent.
La teva nova finestra s'assembla una mica a la meva...
I com costa que les coses no siguin com ens sembla que haurien de ser... tan clar com ho veiem cadascú de nosaltres... i cadascú ho veu clar o fosc, però ben bé a la seva manera.
Molta sort en el paisatge de la nova finestra...
Tan incomprensible i animada com les converses de les dones magribines et semblarà la piuladissa de les mallerengues que us saludaran des dels pins heurats.
Si mai us calgués un boscaler ja saps on trobar-ne a un d'il·lustrat.
Ei, és molt maca aquesta nova finestra..., tot i que sóc força urbanita, veure aquesta imatge em fa sentir bé, és veritat que tothom veu el món des de la seva finestra particular, però si ens podem comunicar les coses, si ens "afectem", és que hi ha un fons comú, em sembla a mi, en fi, que el canvi et vagi molt bé! I no canviïs gaire! ;)
home, es un gran canvi, ara només sentiràs els ocells!
Un fragment de vida bonic, el canvi de paisatge quotidià. Que siga per a bé. A mi m'agrada aquella visió de pedra antiga, però el bosc també té la seua gràcia. Que vaja molt bé.
És sorprenent la capacitat d'adaptació que tenim les persones, però així a priori, em sembla que em seria més fàcil acostumar-me a la finestra que deixes, que no pas a la nova. De totes maneres, ens seguiràs explicant què veus a través, com tantes coses noves. Els canvis costen de vegades, però també porten ganes d'escriure.
Clidice, passa que de vegades mires per la finestra i estàs pensant en tu mateix o en les persones que passen mentre parles amb algú que no hi té res a veure. Lamentablement no sempre s'encerta el discurs.
Una abraçada.
És tan preciós i intimista això que t'he llegit que digui el que digui, segur no encert amb el que et bullia al cap quan miraves per la finestra i vas escriure aquestes lletres.
És inevitable per a mi, la meva estimada CLI, portar les teves reflexions "al tema" :-) I a més de provocar com ho acabo de fer a casa perquè et explayes i deixis anar el que et vingui de gust allà, que a més d'un honor seria un gust veure com reacciona la gent-just al costat del teu comentari, hi ha un acèrrim anti catalanista - jiji (sóc una enredadora nata :-) però em va fer gràcia la casualitat.
Penso que les realitats que veiem des del sentiment, mai són reals per ningú, més que per a cada un. Els sentiments són de cadascú i neixen i moren dins d'un. El carrer, la plaça, fins i tot la finestra són el que són, però cada un la sent a la seva manera.
Al meu meeencanta com sents tu i espero que per molta desil · lusió i cansament que t'entri, no deixis de fer pels altres el que fas per la teva comunitat, tant de bo tots aprenguéssim a amrala com tu, CLI.
Crec que el que ens falta a la majoria és aquesta implicació real en la col · lectivitat de la qual per bé o per mal formem part tots. Si no pensem només en l'interès individual de cada un i més en el de tots, hi hauria moltes menys tempestes de les que tristament patim.
Un petó inmeeeeeeeenso preciosa i graaaaaaacias, sieeempre.
Feliç setmana.
PD
A que el teu diferència amb el meu text era al tema llengua? :-) Muaaaaaaaaaakss saps que adoro el català, tant com el castellà, el meu cor és molt esparramao jajaja a mi me caben toodas les parles de l'univers dins, llàstima que el meu cap sigui pequeñina :-)
pros i contres aom en tots els canvis....encara que sembla ser que pots sortir a buscar bolets amb pijama.
Estic capacitat per fer d'acompanyant d'en Girbén motoserra en mà....
Descrius molt bé aquesta sensació de permanent expectació, d'estranyament, d'incredulitat davant els tombs i atzars de la vida. No és escepticisme, o no ho és només: és la sensació que et viuen, mésque viure. Si te'n vas, deixes sempre alguna cosa en el lloc on has viscut, o que t'ha viscut. El temps és una altra forma de desplaçametn, o simplement, i potser per ser més precisos, només una coordenada més de l'espai. Si poguéssi retornar als llocs que deixem enrera tal com els vam deixar, mataríem el temps. Però... ¿tornaríem a ser nosaltres, aquell jo que érem?
Allà està Cli, mirant per la finestra, dia rera dia, sabent, però, que entre el mirar i el veure transita el vent i la tempesta (parafraejant llunyanament Luis Rosales)
Doncs jo em quede amb la nova finestra, i a ser possible una bici per finestrejar. Que tot vaja d'allò més bé.
El porquet és una finestra també, perquè hauré de mirar allò que hi ha des d'un punt de vista crític i de gestió :)
Carme és un paisatge magnífic, només es tracta de trobar la manera de fer-lo perviure i millorar-lo :)
Girbén ja saps que si fos en les meves mans la teva actuació en el (meu) territori seria fixa. De moment, ens conformarem en anar a la cerca i captura de la cova d'en Sanecu ^^
Gemma Sara m'agrada que et faci sentir bé, estava asseguda en un banc posat expressament per poder gaudir d'un espai "utèric" com aquest. En sé que diuen que gràcies al banc hi van a meditar :)
Aris i algun "pajarracu", no en dubtis! :)
Xavier Aliaga gràcies! el bosc, la pedra, sempre van plegats. Però em ve molt i molt de gust treballar en verd, ara mateix. (perquè una altra cosa és el contracte del servei de recollida d'escombraries, que també em toca, però el verd em compensa ;P)
XeXu no sóc gaire passiva, i la vella finestra de la plaça de pedra m'estava corcant l'ànima. Els que som de mal fermar necessitem una mica d'espai per córrer i també per contar :)
Òscar Roig i Carrera rei, la confusió està a l'ordre del dia. Tot i que sóc incapaç de malpensar d'algú que m'ha somrigut a la cara i, per tant, cal donar importància a allò que en té. Una abraçada per a tu.
María ay que provocadora que eres, pero quedaste bien con Dios y con el Diablo ^^ Te habrás contagiado de la cosa gallega ;) Después de muchos años de mirar por ventanas privadas, creo que es un buen momento para aportar aquello que he aprendido de gestión a la comunidad. Se sale trasquilado en lo económico, pero es una línea del currículo que tengo muchas ganas de escribir, porque la experiencia resulta impresionante. Un besazo :)
joan gasull de fet, gairebé. De casa estant tinc una cinquantena de metres a la cosa rural. Als bolets posem-n'hi uns dos-cents, però no explicaré res a ningú ^^
Col·lectiu d'antiartistes sempre que he fet un nou pas -sóc de mal quedar-me en els llocs, aquesta finestra m'ha retingut 7 anys i em semblen massa- al cap de poc he tingut la sensació d'haver somniat la meva vida passada. La realitat és que sóc poc d'enyorar i molt d'estimar retrospectivament. Ara em sembla que no sé si m'explico. Però bé, segur que tu m'entens :)
Evocacions quin greu em sap no saber res d'en Luís Rosales. Mai se'n té prou de poesia. Gràcies i tot un plaer "reveure't" :)
Vicicle és un lloc molt freqüentat pels "bttistes", no sé pas si a un rodador d'asfalt com tu ... però bé, a peu o en dues rodes (sense motor) és un espai fantàstic :)
Els canvis sempre ens aporten coses positives... però els records sovint ens porten melangia.
Coi! aquest canvi de finestra no està gens malament no??
Desitjo que tot et vagi molt bé!
Alba hola! :) moltes gràcies! penso que sí, que anirà bé, perquè fins i tot d'allò que no hi va se'n pot treure quelcom de bo :)
Carai, el canvi sembla realment millor, tot i que no tindràs tant a explicar :)
Publica un comentari a l'entrada