 |
| d'aquí |
De Montaigne us n'he parlat més d'una, i més de dues, vegades, i més que en parlaré. Perquè com més el llegeixo, i rellegeixo, més m'admira aquest home que em parla de fa 450 anys. I és que hi ha coses, com Montaigne (o la xocolata), de les quals no me'n puc estar. I com me n'alegro que existeixin!
I reconec que m'ha fet manta gràcia aquest fragment:"Les dones no en tenen en absolut la culpa quan rebutgen les regles de vida introduïdes al món, en la mesura en què són els homes qui les han fetes sense elles." (veure)
"... i després que, a propòsit del conflicte esdevingut a Catalunya entre una dona que es queixava dels assalts massa assidus del seu marit, no tant, al meu parer, perquè n'estiguera molesta (perquè solament crec en els miracles en el cas de la religió), com per limitar sota aquest pretext i contenir, en allò mateix que és l'acte fonamental del matrimoni, l'autoritat dels marits envers les seues dones, i per mostrar que el seu humor esquerp i la seua malignitat no tenen gens en compte el llit nupcial i trepitgen les gràcies i les mateixes dolçors de Venus; queixa a la qual el marit va respondre, home realment brutal i desnaturalitzat, que ni tan sols els dies de dejú no sabia passar amb menys de deu; i després que intervingué aquell decret de la reina d'Aragó pel qual, després d'una madura deliberació del consell, aquesta bona reina, per donar regla i exemple per a qualsevol moment de la moderació i modèstia requerides en un just matrimoni, ordenà com a límit legítim i necessari el de sis per dia, rebaixant i llevant molt de la necessitat i del desig del seu sexe per establir, deia, una manera fàcil i en conseqüència permanent i immutable. Raó per la qual els doctors exclamen: quin deu ser l'apetit i la concupiscència femenina ja que la seua raó, la seua reforma i la seua virtut es mesuren a aquest preu, tenint en compte l'avaluació diferent que homes i dones fem dels nostres apetits, i que Soló, cap de l'escola jurídica, estima en tres vegades al mes per no faltar en la relació conjugal. Després d'haver cregut i predicat això, els hem atribuït la continència, i sota les penes darreres i extremes." (pgs. 115-116)
Montaigne, Michel de. Assaigs, llibre tercer. Barcelona, 2008. Proa. Traducció de Vicent Alonso.
10 comentaris:
6 al dia!! Mare de Déu, que no facin una llei així ara...
es que aqui a Catalunya, ja se sap...
Quan prlen de vegades... Què volen dir?
sis al dia el dia que vingui de gust? on s'ha de signar...
Sis al dia? Entre quants?
més de 6 al dia ja comença a ser vici, no?
El text és molt divertit. I a banda d'això, sempre he trobat genial que a totes les èpoques hi hagi hagut una o dues persones avançades que s'hagin adonat de les injustícies.
A la vista de documentació tan ben exposada i estudiada, només puc respondre amb la frase que deia el nostre consiliari escolta: "la jodienda no tiene enmienda.
Ell no era castellà, però qui trobi equivalent tan ajustat en català que faci el favor de comunicar-me'l.
Gràcies.
El promig normal dels catalans, 'y sin sacarla'
Francesca dona! ... bé, no, millor que no :P
Aris som més exagerats que els italians, que ja és dir! :)
Galderich ???? comorrr????
joan gasull hehehe, n'estàs segur?
Tirant lo Bloc au va, home, no em diràs que no és la teva mitjana! ^^
pons007 més que res perquè, més de sis, t'impedeix anar al cafè a jugar a la botifarra ;)
Eduard Ariza Ugalde no et pensis, també trobava "natural" el rol de la dona, i li donava ben poc crèdit al seu intel·lecte, tot i que, cal reconèixer que ho feia en base al seu rol com a procreadora i que es considerava que les femelles érem éssers més subjectes a la cosa biològica i dels canvis d'humor. Però s'agraeix llegir-ho, la veritat :)
Olga Xirinacs doncs no en sé cap que pugui relacionar, encara que, facis el que facis, sempre acabes anant a raure en les coses del folgar :)
Francesc Puigcarbó home, tu ja ho saps que si, oi? ^^
Publica un comentari a l'entrada