"Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra ... Catalunya pot sortir-se'n sense comptar amb l'univers, però els seus veïns no se'n poden sortir sense Catalunya." Voltaire, escriptor i filòsof (1694-1778)
Lliures o morts és una novel·la històrica, escrita pels periodistes David de Montserrat i Jaume Clotet, amb un protagonista al més pur estil Braveheart: Ermengol Amill. Personatge històric, és per mitjà d'ell que podem conèixer la dimensió de país que va tenir la Guerra de Successió, de la qual, tantes vegades, només hem sentit a parlar del setge de Barcelona i para de comptar. La novel·la també compta amb una WEB, i, per una vegada, em permeto agradar-me d'una novel·la històrica, perquè en conec els autors i perquè sé que està molt ben fonamentada. Aprendre història també pot ser entretingut.
"En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra." Francisco de Quevedo, escriptor (1580-1645).
Bon cap de setmana!
Bon cap de setmana!
10 comentaris:
El títol ja em fa repelús, ho sento. Em temo que ens ve un allau patriòtic sobre el tema...
Sobre la guerra de Successió hi ha llibres molt bons i molt documentats, seriosos, qui vol informar-se ho pot fer amb molta facilitat, és clar que et trobes amb sorpreses, no tot era com pensem ni com ho expliquen uns i altres.
Júlia el títol respon al lema que els catalans assetjats per tot el territori van escriure a les banderes negres que van fer onejar al capdamunt de les muralles quan van decidir no rendir-se. I, per cert, malgrat que els autors n'havien proposat d'altres, va ser l'editorial, Columna, qui, per votació, va aclamar aquest títol ... ja fa dos anys. Els autors van voler fer una novel·la històrica sobre un període que creien s'ha divulgat poc i malament, malgrat que en parlem tan i tan. I tu, que has escrit novel·la amb recorregut per la història, saps perfectament que els llibres d'història no els agafa tothom sinó una minoria. En canvi, els autors de ficció que treballeu el vostre material sobre la història real i ben documentada, sou autèntics docents. Respecte a les èpoques ni els catalans d'aleshores eren tots bons, ni ho són els d'ara, com no ho són els javanesos, els californians o els suïssos (malgrat la xocolata). No és tracta d'injectar-se patriotisme en vena, es tracta de deixar-nos d'autoodi i conèixer-nos una mica més. Saps que la història no té una sola cara i, el que trobo a faltar, sobretot cada vegada que parlem del 1714, és que sembla que fou un fet aïllat de Barcelona i que ens cal passar-hi de puntetes perquè sinó no et donen el carnet de catalana. Saber què va passar al territori i quines van ser les raons d'aquelles persones, equivocades o no, no ens ha de fer cap mal. Perquè els pobles i els països són cap endavant, però no podem ser sinó sabem que hem deixat al darrera. I l'auto-odi, n'estic convençuda, no és un mecanisme saludable per a qualsevol ens, des d'una criatura a tota la Humanitat.
Clídice, no puc dir res doncs no he llegit el llibre, però és que tinc certa prevenció en contra del gènere per la meva experiència lectora, amb poques excepcions sempre em semblen anacrònics i 'presentistes'. I, a més,em temo que el tercer centenari ens amenaça amb molta bibliografia de ficció sobre els fets. Hi ha diaris de pagesos de l'època que, de fet, estaven tips de guerra, dels uns i dels altres, el mateix que va passar durant la guerra civil i aquella va ser una guerra successoria com d'altres on hi va haver implicat tot el país i on també s'havia reprimit molt, anteriorment, els 'afrancesats', vaja, que tot és complex, en el tema històric. Per això crec que moltes vegades la veritat -si existeix- no es vol saber sino que els discursos són interessats.
Júlia els historiadors saben, i tots hauríem de saber, que la història no és una fotografia estàtica i que no només s'estudia sinó que s'interpreta en clau de present per la gent poc avesada. És per això que tendeixo a no jutjar els nostres avantpassats, perquè no hi era i, si hi hagués estat, de ben segur que la meva visió no garantiria res, més enllà de la meva pròpia experiència.
Altrament, em costa comprendre aquesta tendència tan actual, i tan progre, de blasmar el patriotisme. Estimar la pàtria no vol dir donar un xec en blanc a ningú, i dir-ne fàstics tampoc em sembla una actitud rigorosa, bé que respectable, com totes. Personalment, considero que, difícilment comprendrem altres humans, els seus amors i els seus odis, si som incapaços d'estimar -i odiar ensems- tot allò que ens identifica. Vaja, allò de: com és que mocador palestí sí i barretina no?
uiiiiiiiiiiiiii... que en fa de temps que el tinc a la llista aquest!!! No dono a l'abast!
És el que tinc entre mans en aquests moments.
En general la història em costa una mica, però el final d'aquesta, (i no parlo de la caiguda de Barcelona) m'és molt proper.
Diguem que m'he passejat unes quantes vegades per aquest castell que surt a la portada ;-)
Ja em cau més bé, aquest Voltaire...
Crec que la novel·la històrica és un gènere com qualsevol altre, però sovint té el handicap d'acabar recarregant massa la narració amb els fets històrics que es volen retratar. És difícil combinar-los, fent-ne pedagogia -cosa al cap i la fi legítima-, amb una representació versemblant dels personatges. I és més difícil encara en un temps en què al lector mitjà li falta un mínim esquema mental de la història dela humanitat, com ens ha demostrat com exemple propi ni més ni mensy que una ex.minsitra d'Educació i Cultura recentment. Tanmateix, els inicis del XVIII a Catalunya són un temps especialment rellevant a l'efecte d'entendre no solament les causes del conflicte concret sinó tot el conflicte entre les emergents potències europees del moment en què s'enclava, i les conseqüènciesque va tenir per a tota la història subsegüent del país. En aquest sentit, es pot ben dir que la Guerra de Successió, i en particular la resistència catalana,va tenir una repercussió internacional en el moment similar a la que tindria la Guerra Civil al segle XX.
Per tant, benvingudes siguin novel·les rigoroses sobre el tema, i aquesta ho és si ens ho certifiques.
D'altra banda, totalment d'acord amb els teus comentaris sobre l'autoodi. Potser no tant autoodi com una mena de vergonya autofustigadora que, afortunadament, crec que la majoria dels catalans ja hem superat.
Tirant lo Bloc estem igual, no dono, no dono :(
Lluïsa qualsevol ocasió per penetrar en la història del nostre país, sigui en el format que sigui, i si pot ser de forma comparada, és bona. A més, que es faci visible el territori, pels que patim del barcelocentrisme, és tot un detall :)
David ves qui ho havia de dir oi? Que tot un senyor Voltaire penses en naltrus! :)
Eduard l'avantatge d'aquesta novel·la és que el protagonista, Ermengol Amill, és real, un mestre pallarès que va acabar com a peça clau d'una epopeia que, com totes, va tenir els seus moments clars i foscos. Sovint mirem enrere i jutgem en base a la nostra ideologia, que no deixa de tenir les mateixes mancances que la ideologia contrària. Per això, rere el tricentenari de l'ensulsiada, sortiran més llibres encara dels que ja hi ha i això no és un mal senyal, ans el contrari, és un senyal de normalitat i salut cultural.
Publica un comentari a l'entrada