dijous, 22 de gener del 2009

Dos poemes

Sempre hi ha un text que ens acompanya, ara i adés, als que estem malalts de llegir i al que hi recorrem de tant en tant, o sovint, ves a saber!, quan sentim que ens falta alguna cosa. De poemes no en tinc pas massa que m'acompanyin, reconec que sóc força talossa per a això de la poesia, però aquests dos se m'han quedat ben endins, no només pel text, sinó també el primer pel temps en què fou escrit.

Vaig venir a aquest univers ignorant el perquè,
com la gota d'aigua que continua el seu camí pel riu.
Me n'aniré d'aquí com passa el vent
damunt el desert ardent. Per què he vingut,
per què me n'he d'anar?

Omar Khayyam (Iran, 1048-1131)

---

Dues muntanyes hi ha / on tot és clar i lluminós,
la muntanya dels animals/ i la muntanya dels déus.
Entremig, però, s'estén / la crepuscular vall dels homes.
Si mai un d'ells / mira cap a dalt,
l'aferra, pressentint, / una insaciable nostàlgia,
a ell, que sap / que no sap,
d'aquells que no saben / que no saben
i d'aquells / que saben que saben

Zwei Berge gibt es / auf denen es hell ist und klar,
den Berg der Tiere / und den Berg der Götter.
Dazwischen aber liegt / das dämmerige Tal der Menschen.
Wenn einer einmal / nach oben sieht,
erfasst ihn ahnend / eine ustillbare Sehnsucht,
Ihn, der weiss, / dass er nicht weiss
nach ihnen, die nicht wissen, / dass sie nicht wissen
und nach ihnen, / die wissen das sie wissen

Rainer Maria Rilke (Àustria, 1875-1926)

3 comentaris:

Ulisses de Filis ha dit...

Dos poemes impresionants, però jo penso que és més important el què que el perquè. O és que el vent o l'aigua és preguntes el perquè de la seva existència? Fruir del plaer i evitar el dolor son les nostres finalitats més primàries. Després intentar que tothom estigui una miqueta millor (penso jo)

Clidice ha dit...

Bé, en tot cas el primer sempre em meravella. Segurament per les meves lectures infantils de contes perses, m'imagino un món on la lluna és més gran i els estels més brillants, i dalt d'un minaret algú vestit amb caftà i turbant, que és capaç de rumiar en la humanitat i en l'infinit d'una forma tan intemporal.

Curiosament aquest poeta el vaig conèixer per mitjà d'un llibre d'Stephen Jay Gould, l'eminent paleontòleg mort no fa gaire. I és que la ciència sense la lletra és quelcom buit de significat. Per cert que el recomano molt, malgrat que el llibre d'ell que més m'agrada, "La vida maravillosa", és una mica dur, perquè parla da fòssils invertebrats del Càmbric :). També en té un de divulgació científica "Brontosaurus y la nalga del ministro" i d'altres similars que són més assequibles (només pel títol ja s'han de tenir aquests :P).

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Ja coneixia el Poema de Rilke, gràcies a tu, també... És boníssim, defineix perfectament com em sento, m’aniria de conya pel bloc de metafísica, igual te l’agafo en préstec algun dia, eh? Ai coi!, i jo encara no he llegit Rilke, quan m’hi posaré? Gràcies també per les recomanacions del Porcel, però no li vull fer més propaganda gratuïta al meu bloc, i aprofito el teu, ja que a tu t’agrada, ha, ha, ha...! Entre tu i jo, no crec que m’hi posi, és que mira, hi ha personatges que no t’entren ni amb calçador, i de vegades no saps ben bé perquè...

Tomàs-Maria, òbviament, no tinc res contra el plaer, però aquest per si sol no pot omplir l’ànima humana, no ens enganyem... Bé, és la meva opinió, però per confirmar-la plenament, m’agradaria sotmetre’m a una llarga temporada de plaer non-stop, a veure què passa, amb finalitats plenament metafísiques, eh? Alguna idea de com dur-ho a terme?