dijous, 18 de novembre del 2010

Diàleg 2(22) Caront i Menip

 Caronte. 1919. José Benlliure. D'aquí

CARONT.- Paga el passatge, maleït!

MENIP.- Ja pots cridar tant com vulguis, Caront.

CARONT.- Et dic que paguis el transport.

MENIP.- D'on no n'hi ha no en pot rajar.

CARONT.- Però com hi pot haver algú que no tingui ni un trist òbol?

MENIP.- No sé si hi ha ningú més; jo no en tinc cap ni un.

CARONT.- Miserable! Si no em pagues t'escanyaré, t'ho juro per Plutó.

MENIP.- I jo t'obriré el cap amb el meu gaiato.

CARONT.- Doncs hauràs fet aquesta travessia tan llarga per a no res.

MENIP.- Que et pagui Hermes, ja que ha estat ell qui m'ha lliurat a tu.

HERMES.- Només em faltava això, per Zeus, haver de pagar pels morts.

CARONT.- No m'apartaré de tu.

MENIP.- Doncs si és així, ja pots treure la nau a sec i esperar assegut. Com vols que et doni el que no tinc?

CARONT.- Però tu no sabies que calia portar un òbol?

MENIP.- Si que ho sabia, però no en tenia cap. Què havia de fer? Havia de quedar-me sense morir, per culpa d'això?

CARONT.- Així, pretens ser l'únic que pugui vantar-se d'haver fet el trajecte de franc?

MENIP.- De cap manera, amic meu! He tret aigua del fons de la barca, t'he ajudat a remar i he estat l'únic passatger que no ha plorat.

CARONT.- Tot això no té res a veure amb el barquer: un òbol, m'has de pagar un òbol. No pot ser d'una altra manera.

MENIP.- Si és així, torna'm a la vida.

CARONT.- Deus estar de broma! i que Èac m'ompli de garrotades ...

MENIP.- No m'atabalis, doncs.

CARONT.- Ensenya'm què hi tens al sarró.

MENIP.- Tramusos, en vols?, i un àpat d'Hècate.

CARONT.- D'on l'has tret aquest gos, Hermes? Quina xerrameca durant la travessia! Rient-se i fent befa de tots els passatgers, cantant ell sol, mentre els altres ploriquejaven.

HERMES.- És que no saps, Caront, quin home has dut a la barca? És algú totalment lliure, algú que no es deixa inflar el cap per res. M'estic referint a Menip.

CARONT.- Si et poso mai les mans al damunt ...

MENIP.- Si me les poses, amic meu; però no me les hi pots posar una segona vegada.

Llucià. Diàlegs. Barcelona, 1995. Edicions de la magrana. Col·lecció l'Esparver Clàssic, 13.

Diògenes i Alexandre. c. 1650. Giovanni Battista Langetti

14 comentaris:

marta (volar de nit) ha dit...

M'estic tornant boja?? Ahir vaig viure una cosa així a l'autobús. Ara m'ho faràs escriure? :) Després et torno a llegir que encara no estic desperta del tot. Entre tu i l'Allau m'esteu embolicant amb tanta referencialitat i intertextualitat i jo després vaig en autobús i no paga ni Déu (adaptat de Puigcercós) i se'm curtcircuita la neurona. Aii

Mr. Aris ha dit...

es té que cobrar abans de pujar, home, si no no hi ha negoci!

Pilar ha dit...

M'he quedat amb ganes de llegir-ne més d'aquests diàlegs. La mitologia es barreja amb l'actualitat, la qual cosa no és gens fàcil. Això és el que he tret d'aquesta lectura.

Galderich ha dit...

Aquest és l'elixir de la immortalitat... no tenir res! Per això som mortals...

Alberich ha dit...

Fins i tot quan la palmes s'ha de pagar peatge?. Ens tenen ben collats aquesta colla de vampirs! ;-)

Anònim ha dit...

... mira que voler cobrar en efectiu... quan s'imposaran definitivament les targetes de crèdit!!!!

Brian ha dit...

Fujo de ca l'Allau perquè no para de fer-me comprar llibres i surto del foc per ficar-me a les brases. ¿Qui es pot resistir a llegir els clàssics amb mostres com aquesta?

Allau ha dit...

Això d'amenaçar d'escanyar un mort, no sé, ho trobo lleig.

Joan Rodó i Galiana ha dit...

molt bo el diàleg d´aquest parell !!!
;-)

Clidice ha dit...

hahahaha marta (volar de nit) i ara dona! no és cap conxorxa això, és que ens acabem alimentant els uns als altres i seguim modes :)

Aristofeles justa la fusta! adjudicada la vacant de barquer del més enllà :D

Pilar a Llucià el pots llegir en totes les seves obres amb una frescor i alegria que et pot deixar astorada :)

Galderich a mi, si em promets que no tenint res em torno immortal, t'ho regalo tot demà mateix: la hipoteca, el préstec personal ... ;P

Alberich sobretot quan la palmes, sinó de què les funeràries serien el negoci que son :(

tirantlobloc ara m'he imaginat el vell Caront amb una bacallanera de la visa i és que gairebé em pixo de riure! :)

Brian Llucià és culpa del tot de l'Allau, aquest home és un perill públic! :)

Allau no sé si lleig, ara, inútil ho és una estona :P

Joan Rodö i Galiana als Diàlegs de Llucià trobes textos preciosos :)

Anònim ha dit...

Molt bon post! Molt bo això d’exigir el pagament pel trajecte a aquell que res no té.

El diàleg és tavernari, humanitza els personatges. La intervenció d’Hermes, com si estes arreu, com un “Gran hermano”.

Clidice ha dit...

És que els clàssics Tomàs en sabien molt eh! :)

sànset i utnoa ha dit...

Vah, Caront era un pescador de l'Escala frustrat.

*Sànset*

Clidice ha dit...

Sànset no sé si era de l'Escala, però que realment Menip el va frustrar, vaja, si en Llucià no menteix (;P), és ben cert :)