dimarts, 30 de novembre de 2010

Exposició de fotografia


M'he permès la llibertat d'espatllar aquestes dues magnífiques fotografies amb el nom dels seus autors perquè són imatges que no em pertanyen. Però no volia deixar passar l'ocasió de recomanar-vos que si us perdeu per Gràcia i teniu set, o heu d'anar al lavabo i us cal entrar en un bar a prendre una aigua, o un gin-tònic, feu-ho al bar Berheads, al carrer Ferrer de Blanes número 3 (dels jardinets de Gràcia, carrer Bonavista, la segona a mà esquerra, a un no res). Fins i tot no és mala idea anar-hi expressament. Al Berheads en Marc Àvila i la Clàudia Serrahima hi tenen l'exposició de les seves fotos brasileres. Els autors són insultantment joves, però crec se'ls pot perdonar aquest atreviment.



I del rondo del Barça d'ahir, que voleu que us digui, no veig perquè han de televisar els entrenaments ;)

dilluns, 29 de novembre de 2010

Jornada de reflexió

Ple del Parlament de Catalunya

"El dia després" és quan crec, amb tota honradesa, que és quan ens cal reflexionar. Ens cal veure si les nostres idees han estat compartides per una gran part dels nostres conciutadans, si aquells a qui hem donat el nostre suport han tingut la reacció prevista, si estem del tot convençuts d'allò que hem dit, anant, o no, a expressar-nos a les urnes. Ens cal, ni que sigui en la intimitat, entendre quines han estat les conseqüències del nostre acte, acceptar les victòries amb la prudència que li convé a l'enorme responsabilitat del poder rebut, i les derrotes amb la consciència de quins han estat els errors que ens hi han dut.

Evidentment que tal dia com avui aquestes seran unes reflexions molt minses, els vencedors estaran en mans de l'eufòria, els perdedors intentant salvar els mobles, tots amagant vergonyes i mentides (malgrat el paper de damisel·les recatades que han fet a la televisió i en els discursos, que tots sabem com funciona això de dir tot allò que s'espera que diguem), i, gairebé sense excepció, tots pendents del partit del vespre. O sigui que farem allò tan nostre: ja hi rumiarem demà o tots els sants tenen vuitada, depenent si guanyem el partit o no.

Imatge de la Xarxa

divendres, 26 de novembre de 2010

Ràdio: Elies Barberà


Avui em salto la web per qüestions de rabiosa actualitat (iupi! he dit la frase! ara només em queda pujar a un taxi i dir allò de: segueixi a aquell cotxe!). I és que avui mateix, a les 10 del vespre, al Teatre de La Passió d'Olesa de Montserrat (si, el de l'altre poble, com aquell que sempre parla de l'altre club de la ciutat) aniré a veure Corrüptia, una obra de teatre de la companyia l'Enjòlit, que dins la programació del Lola 8 i en clau d'humor (sarcasme?) ens situa en un hipotètic (ehem) país on esclata un escàndol de corrupció. No sé si veuré gaires sastres i bigotis (ehem, ehem), però atenent que l'autor de l'obra és un periodista de Canal 9 (cof! cof!), ves a saber!

I em direu: per on lliga el llibre que ens poses, la ràdio i l'obra de teatre? Doncs fàcil, un dels actors de l'obra és l'Elies Barberà, l'autor de Allà on les grues nien, un llibre de poemes urbans (?), actor i blogaire. Per tant, si voleu escoltar-nos a la ràdio, premeu aquí. I si voleu escoltar-lo a ell, molt més recomanable, apropeu-vos avui al Teatre de La Passió d'Olesa de Montserrat i, per 10 euros (segons diu el programa) el tindreu a l'abast de la mà.

(Ah! i pels que escolteu el podcast: el poble del qual no recordo el nom en tot el programa és el Genovés, "pàtria del millor jugador de pilota valenciana de la modernitat", segons em confirma l'Elies. Quin cap que tinc!)

dijous, 25 de novembre de 2010

(auto) Odi 1

l'ànsia s'escola pels resquills de les despulles del que li resta al meu cos i s'afebleix amb un gemec adolorit davant la mirada impacient
enutjada
o indiferent

dimecres, 24 de novembre de 2010

El bus i els "nous" catalans


M'agraden els autobusos de línia, malgrat que la majoria de les vegades em maregi, o ens maregin a tots plegats amb els seus canvis d'horari. Però aquest medi de transport tan promiscu, per l'atepeïment que ens obliga la disposició dels seients, fa que, per l'alçada, puguis observar en totes direccions. Observar i escoltar també, amb l'afegitó que els trajectes solen ser més llargs que a la ciutat, en el meu cas que el faig servir per "baixar" a Barcelona (37 quilòmetres). Això permet saber coses de les persones que t'envolten, sense voler, a poc que paris l'orella. També et dóna una visió privilegiada del món exterior, si més no de l'àrea que envolta la carretera i dels camions i altres autobusos.

Quan puges per una hora en un autobús de línia canvies d'estat i no pots fer res més que observar i rumiar. També et pots aïllar de l'entorn, fins i tot sense auriculars, però per a això ja cal estar més ensinistrada.

Tenia una visita de la feina a Barcelona. Podia haver agafat el cotxe, amargar-me l'existència fent cua a la B-23, tornar-me mico (mica) per trobar el lloc on havia d'anar, donar més voltes a la recerca d'un aparcament, o sigui que, comptat i debatut, hagués perdut més temps, més humor i uns vint euros. Amb l'autobús he passat amb un euro i cinquanta cèntims i, al damunt, he anat tranquil·la, he pogut escoltar el meu entorn i escriure una miqueta.

L'autobús de línia que passa pel meu poble, quan falten cinc minuts per les vuit del matí, sempre va atapeït; això vol dir que el seient del teu costat anirà ple. En una de les parades del poble l'ha intentat ocupar una dona gran, carregada de paquets, que m'ha encolomat una bossa de mà on, pel cap baix, hi duia un gat hidràulic. Finalment, després de tota una performance força divertida, algú li ha cedit dos seients i ha desaparegut del meu costat, no sense haver reculat per tal de recuperar el seu gat hidràulic de la meva falda.

En el poble següent ha ocupat el seient una noia embarassada, bé, més que embarassada, embarassadíssima! Ha segut sense dir ni bon dia, què hi farem! Potser millor, que així m'estalvio haver-li de preguntar res sobre un embaràs que, amb tota la franquesa, no m'interessa gaire. Encara no havien passat cinc minuts que li ha sonat el telèfon mòbil. L'he escoltada parlant, en castellà, amb el seu home. Es notava, per l'accent, que era castellanoparlant d'origen. Després s'hi ha posat el seu fillet petit i li ha començat a parlar en català, com fan tantes parelles avui dia. Després dels petonets a la mama ha penjat i ho ha aprofitat per telefonar al pediatra del nen, i amb la recepcionista hi ha parlat en català i castellà alternativament ...

Ai si paguessin per mirar i escoltar! La meva nòmina seria desorbitada! Tot i que només de pensar en la Declaració de la Renda, i no és la primera vegada que em passa, penso que ja està bé així, gratis total.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Coses que passen a ... Xàtiva

I mira que n'és de grossa la cosa, que només havia estat a la zona de València tot passant esverada amb el cotxe per anar a Alacant. I amb això d'El Penjoll i de tenir un cap de setmana d'aquells que dius: "ves que ara faria un Thelma & Louise", ja ens tens a la Glòria i a mi dalt d'un tren en direcció a Xàtiva.

Què se'ns hi havia perdut? Res i tot, les opcions eren Amsterdam, massa fred ara ja, Puerto Urraco, massa tètric, i Xàtiva. La tria era evident, a Xàtiva, a més, parlen una llengua similar a la nostra, alguns descerebrats en diuen català, però compte! no us equivoqueu! Que va quedar clar i patent que sense traductor no ens n'haguéssim sortit pas: és valencià, una llengua absolutament diferent de la nostra, que va néixer fora de qualsevol contacte amb la nostra i que no podem ni entendre ni parlar nosaltres, perquè no ens en sortiríem pas.

Fer turisme peninsular està molt bé, i aprofitar-lo per desvirtualitzar al personal està millor, sobretot si és al voltant d'una taula ben proveïda. La crònica del viatge: aquí. Les curiositats? Doncs que a Xàtiva se'ls diu "socarrats", sembla que després que el "campechano" de Felipe V passés per allí i es descuidés d'apagar la torxa. I tenen una cervesa a la que han anomenat, també, Socarrada. Cervesa de mel i romaní, curiós i xocant el gust.

Evidentment, fruit de la ingesta de la Socarrada, una ha d'anar al servei. No, al militar no, que també podria ser, sinó a l'altre. I alguns dels sospitosos habituals de la casa ja saben que quan vaig als lavabos públics no ho puc evitar: acabo fent fotos. Al final haurem d'inaugurar una nova secció: art porcellànic li podríem dir, o artistes de Can Felip, mai més ben dit. Però és que la gent sempre m'acaba sorprenent. Sinó digueu-me si no és una preciositat això:
Té mèrit oi? La porta és negra, doncs ens proveïm d'un retolador blanc! Faltaria més! I no val un tipp-ex no! ha de ser retolador, veieu el traç, la cadència? I que me'n dieu de l'adjectiu? Paladegeu-lo: furrrrrrcia! I la paraula, ja en desús, lligada a "Sheyla", un nom tan exòtic. Serà una Sheyla aliena o nostrada? L'estil i el traç de la lletra ens parlen d'algú que no és pas una illetrada. Faig servir el femení atenent que estic en un lavabo de dones. Alguna cosa deu tenir el mot "furcia", aplicat a la Sheyla, que mereix substituir a la clàssica, avorrida i vulgar "puta".

"Sheyla es una furcia", condensació poètica, entropia contundent que m'emociona i em fa oblidar que algú truca volent entrar. "Ocupat!" exclamo sense parar de llegir, afamada, tots els rètols en blanc i vermell del cubicle ara elevat a la categoria d'exposició artística.

A la fi, arriba el sublim:
La cua comença a ser preocupant a fora. Però el món és així, la Sheyla és una fúrcia, però malgrat tot, estimo el Gorgonzola. Les cames em fan figa i m'assec a la tassa, aclaparada, al davant d'un descobriment tant cabdal per la meva existència. I és que és del tot cert: adoro el Gorgonzola! Ara, la veritat, no conec cap Sheyla i menys que sigui fúrcia. Potser que en parli amb la cambrera.

divendres, 19 de novembre de 2010

And the winner is ...

(ficció?)

- Què dius nena?
- Que el guanyador és, pare.
- Doncs digues-ho normal, dona!
- D'acooooord, però ara veuràs quin pitafi! I el guanyador o la guanyadora és ... Ho veus? En anglès no em veig obligada a ser políticament correcta.
- Doncs no en siguis, que ho siguin els anglesos de políticament correctes, amb el seu Parlament i el rellotge aquell tan horrorós. Naltros som de l'Urgell.
- Ei ei, això ho seràs tu guapo, jo sóc del Segrià.
- Coi mare, i jo del Baix Llobregat Nord*, no et fot!
- Tieta, tieta, jo d'on sóc?
- Tu, fill meu, també ets del Baix Llobregat Nord*.
- Que bé, guanyem nosaltres!
- Ho veieu avis? Guanyem els baixllobregatins.
- Però al final, qui ha guanyat el llibre doncs? Ha de ser baixllobregatí?
- I ca! pare, que encara no l'hem rifat.
- Vaja! Quines ganes de fer el ronso. Au va, espavil que en Joan ha d'anar a l'escola.
- Ja va, ja va!

[* falca de propaganda per reivindicar comarca pròpia, el Montserratí o el Pla de Montserrat, bé més aviat hauria de ser el "costerut" de Montserrat. Fi de la falca.]

I és que, amb aquesta família, no sé que hi fem vivint aquí, Vigata seria més versemblant. El cas és que abans d'ahir vaig pensar: "i com faràs la rifa del llibre?". Una opció era posar el nom de tothom en paperets, però ves quina mandra. L'altra era posar-hi números, i aleshores vaig pensar que era una vulgaritat. Segurament que per casa devia rondar algun bingo dels meus fills quan eren petits, d'aquests que a tothom han acabat regalant pels reis. A les golfes hi havia joguines, però els jocs em semblava que els havia desat en l'armari de l'estudi dels xicots. Hauria d'anar a veure si no se n'havien desfet.
Ai, el meu vell puzzle de 5.000 peces! Quines bones estones! Fins i tot les somniava i, al matí, em llevava i sense ni pensar-m'ho prenia una peça i la ficava just al seu lloc ... i les pel·lícules i el projector de super 8! eren aquí! segurament hi ha la del casament i tot, potser que n'acabi fent alguna cosa ... de les pel·lícules vull dir, no pas del casament.
Bingo! mai més ben dit, si ja ho sabia jo que n'havíem de tenir un!
Casumlapunyeta! és amb piles de les grosses! I jo ara no surto a comprar dues piles només per fer-lo servir una vegada. Bé, en tot cas ja tenim les boles, només caldrà un recipient.
Aquí teniu les boles, 24, i les mans innocents que n'extrauran una. Són les mans del meu nebot Joan, de cinc anys, que passa per casa cada dia perquè els avis el portin a l'escola.



Veus Allau? aquest és en Joan i la bossa on ha ficat les boles és la bossa del seu esmorzar, més candor i innocència impossibles.


En Joan, amb els morrets encara bruts de la llet del matí, procedeix a l'extracció de la bola amb el número guanyador.
El número guanyador és:
El repeló! ai no, el vint-i-dos! O sigui que correspon a:
La nostra eslavista de capçalera: la Sònia Real, altrament dita estretdebering! L'enhorabona guapa!

Ja ho saps, m'envies la teva adreça a mvilardosa@gmail.com i et faig arribar el llibre. I gràcies a tothom (totdon?) per participar!

dijous, 18 de novembre de 2010

Diàleg 2(22) Caront i Menip

 Caronte. 1919. José Benlliure. D'aquí

CARONT.- Paga el passatge, maleït!

MENIP.- Ja pots cridar tant com vulguis, Caront.

CARONT.- Et dic que paguis el transport.

MENIP.- D'on no n'hi ha no en pot rajar.

CARONT.- Però com hi pot haver algú que no tingui ni un trist òbol?

MENIP.- No sé si hi ha ningú més; jo no en tinc cap ni un.

CARONT.- Miserable! Si no em pagues t'escanyaré, t'ho juro per Plutó.

MENIP.- I jo t'obriré el cap amb el meu gaiato.

CARONT.- Doncs hauràs fet aquesta travessia tan llarga per a no res.

MENIP.- Que et pagui Hermes, ja que ha estat ell qui m'ha lliurat a tu.

HERMES.- Només em faltava això, per Zeus, haver de pagar pels morts.

CARONT.- No m'apartaré de tu.

MENIP.- Doncs si és així, ja pots treure la nau a sec i esperar assegut. Com vols que et doni el que no tinc?

CARONT.- Però tu no sabies que calia portar un òbol?

MENIP.- Si que ho sabia, però no en tenia cap. Què havia de fer? Havia de quedar-me sense morir, per culpa d'això?

CARONT.- Així, pretens ser l'únic que pugui vantar-se d'haver fet el trajecte de franc?

MENIP.- De cap manera, amic meu! He tret aigua del fons de la barca, t'he ajudat a remar i he estat l'únic passatger que no ha plorat.

CARONT.- Tot això no té res a veure amb el barquer: un òbol, m'has de pagar un òbol. No pot ser d'una altra manera.

MENIP.- Si és així, torna'm a la vida.

CARONT.- Deus estar de broma! i que Èac m'ompli de garrotades ...

MENIP.- No m'atabalis, doncs.

CARONT.- Ensenya'm què hi tens al sarró.

MENIP.- Tramusos, en vols?, i un àpat d'Hècate.

CARONT.- D'on l'has tret aquest gos, Hermes? Quina xerrameca durant la travessia! Rient-se i fent befa de tots els passatgers, cantant ell sol, mentre els altres ploriquejaven.

HERMES.- És que no saps, Caront, quin home has dut a la barca? És algú totalment lliure, algú que no es deixa inflar el cap per res. M'estic referint a Menip.

CARONT.- Si et poso mai les mans al damunt ...

MENIP.- Si me les poses, amic meu; però no me les hi pots posar una segona vegada.

Llucià. Diàlegs. Barcelona, 1995. Edicions de la magrana. Col·lecció l'Esparver Clàssic, 13.

Diògenes i Alexandre. c. 1650. Giovanni Battista Langetti

dimarts, 16 de novembre de 2010

Ho he tornat a fer! (+ sorteig)

I mira que últimament m'hi fixo més, però ja és la desena vegada que em compro un llibre que ja tenia. I tot per culpa d'haver-me carregat la vella pda on podia portar l'índex dels llibres. Què hi farem! Poc hi puc fer ara ja. O sigui que, si us sembla bé, el rifaré entre les persones que deixin un comentari dient que el volen (i us el faré arribar de forma gratuïta). Aquesta iniciativa no és pas original, que abans en Galderich, del Piscolabis Librorum la feia servir. Serà que ho ha abandonat després que guanyés jo més d'una vegada i que més d'un es pensés que hi havia tongo.

En aquest cas he repetit amb el llibre Clícia, de Maquiavel. Una petita obreta, no pas la més reeixida, és cert, d'un dels meus autors preferits. Tothom s'omple la boca del bo d'en Niccolò, i sempre se sent allò de "la fi justifica els mitjans", però poques persones han llegit El príncep, i ja no dic La mandràgora, per citar-ne les dues més conegudes (per què mai es troben traduccions al català lliures?). A El príncep, Maquiavel ens fa entenedora una veritat que ell ha après en la seva carrera: l'home és malvat per naturalesa i només fa el bé si li obliguen. Us sona?

Clícia va ser un divertiment cortesà que es representà amb tot de luxe i ens presenta el clàssic vell xaruc que vol compartir llit amb una joveneta de la qual n'està enamorat el fill. Sembla que en la representació de l'obra, Maquiavel, que ja era força granadet, va patir la mateixa síndrome que el seu protagonista, enamorant-se de la jove cantant que havien contractat. Ja se sap, realitat, ficció, quantes vegades no s'entrecreuen?

"Si al món tornessin els mateixos homes com tornen els mateixos casos, no passarien mai cent anys que no ens trobéssim tots plegats tornant a fer les mateixes coses que ara." Del pròleg de Clícia

Us animeu?

Maquiavel. De la Xarxa

dilluns, 15 de novembre de 2010

Ràdio: Olga Xirinacs

L'Olga Xirinacs és una insigne blogaire, a més de moltíssimes altres coses que podeu trobar a la seva biografia. Gairebé a diari ens regala els seus apunts, personalíssims i fets amb una deliciosa ironia. Aquest dia en vam parlar a la ràdio, d'ella una mica, del seu llibre L'agonia de Severià Vargas una mica més, i del seu blog també. Si ens voleu escoltar podeu fer-ho aquí.

divendres, 12 de novembre de 2010

Web de la setmana: Terre de froid

"Al març del 2007, la documentalista Dianne Whelan s'afegí a una expedició militar canadenca per anar a plantar una senyera a la punta més septentrional del Canadà. Viatjant en motoneu, van atravessar 2.000 quilòmetres sobre els terrenys més impracticables del planeta. Van aconseguir-ho en 16 dies."

Ara que una insigne aventurera blogaire ha decidit retornar a la ruta, malgrat els seus ferms (?) propòsits de tornar a la terreta, m'ha vingut de gust seguir la pista d'aquesta altra aventurera, la Dianne Whelan. Aquí hi trobareu la seva web personal, amb fotografies molt interessants, i aquí la de la pel·lícula d'aquest viatge. Ambdues (o les tres) pel preu d'una.

Bon cap de setmana!

dijous, 11 de novembre de 2010

Com es fa una PAC de la UOC quan no en tens ni idea d'allò que has de fer

(PAC: Prova d'Avaluació Continuada; UOC: Universitat Oberta de Catalunya.)


La Nostraprotagonista està asseguda al davant de la taula de treball amb uns dos-cents fulls al seu davant i un llapis subratllador fluorescent de color groc.

Perquè us en feu una idea, l'habitació de la Nostraprotagonista està fusionada amb la del costat, així té una habitació estudi més amplia que si les tingués per separat.

A partir d'ara serà com a les pel·lícules: la Nostraprotagonista posant-se les ulleres de llegir i començant a subratllar. Ara, la veiem estirada al llit, amb coixins (d'Ikea) al darrera del cap i els genolls aplegats amb els fulls al damunt. Ara, la veiem cap per avall, bocaterrosa, amb els fulls al damunt del llit (el cobrellit aquells de quadres grisos i negres de l'Ikea). Ara, els fulls són a terra i la nostra protagonista, bocaterrosa segueix llegint, subratllant i passant fulls.

No sembla massa alegre, no, la Nostraprotagonista. De sobte, canvia el pla i la veiem en una butaca, amb les cames al damunt del reposa-braços i, com no, els fulls i el subratllador. Ja duu un munt d'hores acumulades. Entremig, hem pogut veure com ha sortit, entrat, ha rosegat un tros de formatge, s'ha canviat de roba, ha desaparegut dins el lavabo, ha anat a treballar, ha tornat, ha aparegut i desaparegut la seva parella, han intercanviat quatre paraules i, tota l'estona, ha seguit llegint, amb l'entrecella frunzida i subratllant.

Avui, l'endemà dels fets anteriors, ha demanat festa a la feina. Li cal acabar de llegir una part dels textos i redactar el treball. Té de termini fins a les dotze de la nit i dubta si se'n sortirà. Comença la rutina abans exposada: la cadira, el llit, la butaca, més cadira, més llit, més butaca ... finalment, en un plànol on el realitzador s'ha encantant amb la vista que hi ha des de la finestra, se sent un terrabastall i unes exclamacions, diguem-ne poc políticament correctes:

[comença l'àrea d'un rombe]

- Em cago en la puta d'oros i la mare que va Parets del Vallès a l'imbècil de Kant i sa mare que era una barjaula i ja el podria haver llençat només néixer com un Grenouille qualsevol qui em manava a mi fotre'm en aquest embolic de merda com si no hi hagués res millor a fer! (pren aire) Casum Ceuta sevillana!*

Per la porta apareix el caparró venerable de la mare de la Nostraprotagonista i, prudentment, pregunta:

- Nostraprotagonista, estàs bé?

La Nostraprotagonista no està bé, ni del cul, ni del cap ara mateix i li etziba a la seva venerable mare:

- Bé? - apuja el to de veu – Bé? Tinc quaranta-set anys i m'acabo de fotre de lloros! Això és estar bé?

La mare de la Nostraprotagonista, sense immutar-se, pregunta:

- I com és que has caigut nena?

La Nostraprotagonista, recollint els papers de terra, respon:

- Com vols que sigui mare? Estudiant, collons!

La mare de la Nostraprotagonista desapareix de l'escena amb un somriure foteta per sota el nas. Ja està acostumada als escarafalls de la seva filla, la va parir ella. Entretant la Nostraprotagonista ha aconseguit endreçar la paperassa i s'asseu al davant de l'ordinador, obre l'arxiu on hi ha l'enunciat d'allò que li cal fer i llegeix:

"Escriu un assaig i explica la possible connexió entre a) la separació que Kant ens proposa entre art i veritat i b) el posicionament de Lyotard (com a màxim exponent de la postmodernitat) en relació a l’art, i avalua fins a quin punt aquesta visió de l'art pot o no ser preferible als arguments de Gadamer en relació a art i veritat i argumenta el teu posicionament.

Notes:

*No només us demanem una exposició del pensament de Kant, Lyotard i Gadamer pel que fa a la relació entre art i veritat, sinó que, sobretot, reflexioneu sobre aquests dos posicionaments i argumenteu quin és preferible des del vostre punt de vista i per quins motius ho és.

*Extensió: mínim 12.000 caràcters – màxim 15.000 caràcters amb espais"

La Nostraprotagonista contempla l'opció de llençar-se per la finestra, i acabar amb  aquest malson. Malauradament està en un primer pis, això vol dir que s'hauria de llençar moltes vegades per aconseguir l'efecte desitjat i, per tant, abans de fer el ridícul, abandona la idea.

Mira, alternativament, la pregunta i la pila de paperassa subratllada. Decideix que és analfabeta funcional, que no entén gairebé res del que ha llegit, alguna conjunció, algun relatiu, para de comptar, no cal dir que la seva "opinió personal" no seria qualificada convenientment. Ha subratllat “d'ofici”, que això d'estudiar és una cosa molt professional. Però ara li cal respondre a la pregunta.

D'entrada la pregunta que es fa ella és: els 12.000 caràcters són amb bibliografia i notes a peu de pàgina o sense? Això vol dir que haurà d'escriure'n uns 12.800. També li caldrà comprovar que el consultor de l'assignatura no hagi publicat mai res al respecte. Si ha estat així, més li valdria haver-ho tingut a mà, no hi ha res que els emocioni més que se'ls citi, els professors. A més, així, a veure qui és el guapo que rebat l'alumne.

Comença per l'encapçalament: número de pàgina, assignatura, número de prova i nom de la Nostraprotagonista. Després, posant un salt de pàgina, se'n va a fer la bibliografia. Entretant va rumiant com omplirà l'entremig i no sap com sortir-se'n.

La Nostraprotagonista s'aixeca, desapareix de l'escena i, al cap d'una estona, torna amb un suc de pinya. Va mirant la pantalla amb aprensió mentre rosega el caputxó d'un bolígraf. Finalment decideix per on encetar els 12.000 temibles caràcters. El sistema clàssic: entradeta i cita d'autor reputat correctament ressenyada. Res de grans teories, només és una estudiant i no en sap prou, tampoc en té ganes.

La Nostraprotagonista va conjuminant com pot un text clarament insuficient. Se sent totalment abandonada i abatuda. Li costa molt de comprendre per què ha d'estudiar el que van dir uns homes barbuts fa una pila d'anys, sobre qüestions que només afectaven a la meitat menys ú de la població occidental, i en un llenguatge expressament enrevessat. Sempre que s'ha enfrontat als pensadors mai ha sentit que li parlessin  d'ella, sempre parlaven d'algú altre, segurament un home. Però bé, el sistema és el sistema i cal aprovar-ho això, ni que sigui amb un cinc pelat.

En aquestes, la mare de la Nostraprotagonista torna a treure el cap, venerable, és clar, per la porta:

- Més calmada?

La Nostraprotagonista, ara ja enfilada a escriure, li respon sense fer-li massa cas, ni mirar-la.

- Si, si, ja està.
- I que estàs estudiant filla meua?
- Coneixement i Mètode (dB)** mare.
- Coneixement i Mètode? - li pregunta la mare estranyada.
- Si, mare: Filosofia dels collons!

La mare desapareix dubtosa, perquè no sembla pas que la Nostraprotagonista s'ho prengui massa amb filosofia tot plegat, que sembla que a la seva edat encara no tingui coneixement, i del mètode val més no parlar-ne.

* Collita anys 20 (s. XX). Padrí Cirilo
**dB: després de Bolonya.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Els elefants són contagiosos

"Se suposa, i no sense fonament, sobretot en moments d'extrema gravetat com els actuals, quan ens veiem sotmesos a una pressió difícil d'evitar, que l'escriptor té el deure de defensar la cultura pròpia, de donar fe de la seva existència, d'assegurar-ne la continuïtat i de definir, ni que només sigui implícitament, els seus valors. A ben pocs, però, se'ls acut de pensar que per a l'escriptor i, encara que potser d'una manera no tan immediata, per a tots aquells que la viuen i en senten l'impacte constant una cultura és un dogal, una mena de presó a la qual ens veiem condemnats a perpetuïtat."

Amb aquest paràgraf comença l'article, de Manuel de Pedrolo, "Cultura, llengua i tradició", dins del recull d'articles publicats sota el títol Els elefants són contagiosos, 1974. Vaig reprendre la lectura de Pedrolo rel dels apunts que li va dedicar la Júlia Costa al seu blog La panxa del bou, perquè me'n vaig adonar que feia massa temps que el tenia abandonat. Els volums que tenia d'ell a casa ja estaven llegits, o sigui que em va tocar baixar d'excursió a Barcelona a veure que hi trobava.

Em va encantar descobrir que un dels llibres que podia comprar era aquest. A veure qui és la bufona que es resisteix a l'encant d'un títol tan original: Els elefants són contagiosos. El títol del llibre, el mateix que un dels articles que inclou, i que està escrit en resposta a una polèmica amb Baltasar Porcel qui, segons Pedrolo, va manipular les declaracions de l'autor. Manuel de Pedrolo conclou: "... apoderant-me d'un proverbi surrealista, no pas per aquells homes que encara no s'han adonat que els elefants són contagiosos i s'exposen, si s'hi freguen gaire, a trepitjar l'herba que creix mentre mengen de les branques altes.", i que reconec que, veient les distintes trajectòries d'ambdós autors, en Pedrolo aquí estava fi, molt fi.

Articles sobre temes com cultura i tradició, literatura i llengua, bilingüisme, relacions Catalunya/Castella, llibertat moral i civil, immigració, marxisme, etc., configuren un llibret molt especial on, en determinats moments, no pots evitar anar a mirar la data d'edició, perquè diries que no pot ser possible que, hores d'ara, encara siguin plenament vigents. Ara que també ha mort un insigne lleidatà, en Joan Solà, m'abelleix recórrer els camins del segle XX i retrobar-me amb els defensors de la nostra llengua i la nostra cultura. Defensors, que no herois, homes i dones que volien que la nostra fos una cultura normal, sense complexes, sense cotilles. I no parlo de cotilles alienes, ans les pròpies són, la majoria de les vegades, les que més acaben ofegant-nos.
"L'escriptor, que s'asfixia fàcilment en una societat tancada, és un explorador, l'encarregat de cercar i de descobrir, de crear si cal, aquelles fissures que després prova d'engrandir per tal de fer possible la transformació, en un sentit progressiu, de la cultura pròpia; esquerdes que només poden obrir-se del tot en contacte amb aquelles altres cultures que ens són pròximes i de les quals tot just ens separen qüestions de matís. Aquest matís, ben cert, és allò que fa la nostra personalitat, i no es tracta pas de cedir-lo, de renunciar-hi, sinó d'esmussar-ne les arestes, perquè les arestes són el defecte.
[...]
Aquests homes, com nosaltres avui, sabien o intuïen que ajudaven a decidir en el futur de llur cultura, que la sanejaven, i que, tot i llur revolta, o potser precisament gràcies a aquesta revolta, mai no havien deixat d'ésser-li fidels. Perquè no és fidel a ell mateix aquell qui cultiva les seves febleses o posa traves a la seva creixença, sinó aquell altre que es proposa d'evidenciar la millor part d'ell mateix i, més que resignar-se, acull com un fet encoratjador i positiu la seva transformació en adult." De "Cultura i tradició"

Pedrolo, Manuel de. Els elefants són contagiosos. Barcelona, 1980(2). Edicions 62. Llibres a l'abast, 116

dimarts, 9 de novembre de 2010

dilluns, 8 de novembre de 2010

Tu no ets persona! (ed. definitiu)

Aquesta fotografia, de Rina Castelnuovo, fotògrafa israelí, és, d'un munt que n'he vist a la World Press Photo 2010, la que més m'ha sobtat. En ella un noi, gairebé adolescent, jueu ortodox, llença vi a una dona musulmana en un acte de menyspreu absolut, ella no s'hi acara, intenta esquivar-ho perquè, segurament, ser musulmana i dona a l'estat d'Israel no és gaire fàcil.

No sóc pro-palestina com no sóc pro-sionista, entenc que ser "pro" alguna de les dues coses seria d'una enorme insensatesa per part meva, perquè el conflicte àrabo-israelià depassa amplament els meus coneixements sobre geo-estratègia. Hi ha coses que m'ofenen, és clar, que m'indignen, però em nego, sistemàticament, a ser manipulada per interessos que no veig prou clars.

La visió que dóna la Castelnuovo, però, em sembla molt intel·ligent. Ella és filla de supervivents de l'Holocaust, nascuda i criada a Tel Aviv. Segons la seva biografia que està a la Xarxa, ha cobert l'estada de Yasser Arafat a Tunísia després de la primera Guerra del Golf, la situació dels kurds al nord de l'Iraq, els atacs amb míssils Scud a la Guerra del Golf a Israel, l'assassinat del primer ministre Yitzhak Rabin, el pont aeri de jueus d'Etiòpia a Israel, la caiguda de Ceausescu, la situació dels refugiats a Tirana, la retirada de la Franja de Gaza, la segona guerra amb el Líban i la guerra de Gaza. Vaja, que no és pas que sigui una innocent fotògrafa, sinó més aviat una dona que les ha vist de tots colors.


Actualment treballa pel New York Times a Jerusalem. Casada amb Jim Hollander, fotògraf nord-americà, té tres filles i viuen en una comunitat agrícola fora de Jerusalem.

De la foto que encapçala l'apunt, el que més m'ha xocat és l'evidència que, per al noi, sigui jueu o no és irrellevant, la dona és una "no-persona", algú que mereix menyspreu, a qui es pot humiliar, algú que "no és igual que ell", un "no-humà". M'ha transportat, per uns instants, a les imatges que em van colpir, allà en la meva adolescència, al veure la pel·lícula La taronja mecànica. Allí també els nois funcionaven sota aquesta premissa: els altres, els diferents, els vells, les dones, són coses, són no-humans.

En alguns fòrums de debat, i ara aquí a Espanya (em sap greu haver-ho de dir, però administrativament en som, espero que per poc temps) també ho veiem. D'una banda hi ha els integristes espanyols, pels quals els catalans som una espècie a bombardejar regularment, però que el políticament correcte els impedeix dir-ho obertament i aleshores desgranen el llistat de greuges com si nosaltres fossim una espècie de monstres feixistes i opressors. Que ja fa riure que els opressors de centúries ençà es vulguin fer passar per oprimits. I, de l'altra banda, hi ha els nacionalistes catalans integristes, pels quals tot allò que tingui tuf de no-català és igual a ésser inferior susceptible de ser menyspreat.

Vaig créixer en una casa on el debat era el normal. A l'hora de dinar sempre sortien llibres (sota l'advertiment de no ser tacats) per part dels uns i dels altres que ajudessin a corroborar les diferents tesis que cadascú defensàvem amb passió. No érem moderats,  estàvem en família i tots volíem tenir raó, per la qual cosa acabàvem cridant més del compte i tornant-nos bojos, amunt i avall, intentant trobar documentació que donés suport als nostres arguments. La mare sempre havia d'acabar posant ordre i obligant-nos a acabar de dinar d'una forma més o menys civilitzada.

Malgrat la passió que ens dominava, i ens domina encara quan ens reunim els germans i els pares,  i que moltes vegades ens duiem la contrària només per fer-nos la punyeta, hi havia un punt que es feia imprescindible: el respecte a la persona. Qui debatia amb tu, qui intentava véncer en el camp del debat era algú a qui calia respectar. Ara no, ara quan intentes defensar els teus postulats, siguin del símbol que siguin, del que es tracta és d'ofendre't la mare i els avantpassats, de tractar-te de no-persona.

Imagino que bombardejar, metrallar, assassinar no-persones sempre resulta més fàcil pels de l'altre bàndol. També pels catalans ens resulta més fàcil veure en "els altres" els responsables de segles de manipulació, opressió i així, quan ens tenen ben entretinguts, no mirem els catalans responsables de la nostra situació actual. Aquells, molts dels quals segurament seran els nous rectors del nostre govern de fireta, i als que sempre els ha anat bé, els ha sortit a compte, això de ser espanyols.

Així, a l'exposició, ja no m'han impactat les fotografies de sang i fetge, això ja ho trobem cada dia al Telenotícies. Per a mi, la fotografia que encapçala l'apunt és el resum de tots els conflictes humans: la identificació de l'altre com a no-persona. Després, a "La Contra" de dijous de La Vanguardia he llegit aquesta entrevista* imprescindible a una víctima dels Khmers rojos. I, podríem dir, que ja he fet el dia. Segurament una "dormidina" m'anirà bé.

*Em disculpo perquè acabo de descobrir que l'hipervincle de "La Contra" de La Vanguardia s'actualitza a cada "contra" nova. O sigui que el que he afegit aquí no té res a veure avui, amb el que vaig afegir divendres, que és quan ho vaig escriure. I demà, segurament, també serà diferent. Si algú té en format paper aquesta entrevista i me la pot escanejar i enviar per correu electrònic li ho agrairia molt i faria per afegir-la a l'apunt. Gràcies. 
contrakhmers                                                              

Gràcies a la kika del blog  kika's log que me l'ha fet arribar.

diumenge, 7 de novembre de 2010

La bellesa

El cel és del color del plom i el món s'encomana. Per què tanta tristesa?



Enemigo de la guerra
y su reverso, la medalla
no propuse otra batalla
que librar al corazón
de ponerse cuerpo a tierra
bajo el paso de una historia
que iba a alzar hasta la gloria
el poder de la razón
y ahora que ya no hay trincheras
el combate es la escalera
y el que trepe a lo mas alto
pondrá a salvo su cabeza
Aunque se hunda en el asfalto
la belleza...

Míralos, como reptiles,
al acecho de la presa,
negociando en cada mesa
maquillajes de ocasión;
siguen todos los raíles
que conduzcan a la cumbre,
locos por que nos deslumbre
su parásita ambición.
Antes iban de profetas
y ahora el éxito es su meta;
mercaderes, traficantes,
mas que nausea dan tristeza,
no rozaron ni un instante
la belleza...

Y me hablaron de futuros
fraternales, solidarios,
donde todo lo falsario
acabaría en el pilón.
Y ahora que se cae el muro
ya no somos tan iguales,
tanto vendes, tanto vales,
¡viva la revolución!
Reivindico el espejismo
de intentar ser uno mismo,
ese viaje hacia la nada
que consiste en la certeza
de encontrar en tu mirada
la belleza…

divendres, 5 de novembre de 2010

Web de la setmana: Reutil


Sempre he procurat trobar pàgines web que tinguessin un disseny especial, sobretot en la tècnica, la finalitat d'aquest espai era aquesta. Però no puc evitar, alguna vegada, de veure algunes webs que m'interessen per allò que ens aporten. Aquest és el cas de Reutil, una web destinada a la reutilització d'aquells objectes que ja no necessitem. La Marta, de Catalana del món, ens en parla en aquest apunt. Bon cap de setmana!

Nota: no he utilitzat mai els serveis de Reutil, per la qual cosa em limito a donar constància de la iniciativa que em sembla bona. Ho dic per si algú ho ha fet servir i no li ha semblat prou bé.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Necessito una etiqueta (?/!)

(Imatge de la Xarxa)

No em feu massa cabal, perquè segurament serà cosa del temps o de les hormones. Encara que, ben pensat, tot allò que ens passa sembla que hi tingui relació amb alguna d'aquestes dues coses. En tot cas, la qüestió és que et passeges pel món i veus desfilar la gent pel teu davant convenientment etiquetada. El que no és fuster és arquitecte, la  majoria mestres (que no sé que passa que tothom ho és últimament), periodistes, modistes, secretàries, cambrers, metges, astronautes, bibliotecaris, intel·lectuals, símbols sexuals, pàries (si, els pobres de solemnitat també poden presumir d'etiqueta), matemàtics, poetes (fins i tot en hitita, si s'escau), professors, historiadores, filòlegs (una altra plaga, amb perdó), editors, actrius i actors (en surten de sota les pedres!), corruptes, polítics (ei, que els hagi posat junts és cosa de la casualitat eh!) ... i mentre van passant, l'un [una] al darrere de l'altre [altra] (això del políticament correcte comença a posar-me de MOLT mal humor), vaig rumiant quin és el meu tag, la meva etiqueta. I, què us diré, no sé pas quina posar-me i ja començo a fer tard!

dimarts, 2 de novembre de 2010

Ràdio: Salvador Macip

No he tingut l'ocasió de llegir el nou llibre d'en Salvador Macip (Bloguejat), El joc de Déu, del qual ens en deixa llegir l'inici aquí. Malgrat tot,  al damunt de la meva atapeïda tauleta de nit hi havia Les grans epidèmies modernes. Per això ho hem aprofitat per parlar-ne a la ràdio aquesta setmana passada. Si ens voleu escoltar cliqueu aquí.