 |
| Marx-Engels-Forum. Berlín |
El meu pas pel marxisme ha estat, sempre, col·lateral, com en la majoria de gent de la meva generació. Imagino que vaig assumir com a naturals una sèrie de reivindicacions a partir de la meva família, catalogats, i seriats, com a rojos, separatistas y elementos desafectos al régimen, ateus no, però tot arribaria.
Potser fou per això que mai vaig sentir cap mena d'interès per l'obra de Marx, tot i que, anys a venir, acabaria llegint, i recensionant, el Kapital, acabat de publicar per Engels, a qui dono la maneta en la foto (reconec que no m'imposa tant). En aquells temps, el meu món rutllava amb una certa tranquil·litat, i el món del meu voltant, salvant comptades excepcions, rutllava si fa no fa.
Recordo un munt de vagues i manifestacions, quan no era prou gran com per participar-hi, i recordo homes, sobretot homes, parlant de política i reivindicacions al cafè de casa, en un grupet apartat dels altres. Recordo el Paco, "el sindicalista", envoltat d'altres homes i parlant d'alienació de la classe obrera (alienassión, deia ell), i jo que li preguntava al pare si nosaltres érem classe obrera, perquè em semblava que calia saber què érem, en un món de bàndols ben delimitats, encara avui molts ho pretenen això d'etiquetar-nos.
Els dubtes eren importants: nosaltres venim de pagès, i allí les coses són diferents, els de les fàbriques no ho entenen. I els avis, pagesos tots dos i tant diferents l'un de l'altre, anarquista l'un, i anar fent la viu-viu l'altre -que ve a ser un si fa no fa-, que no em sabien donar una raó prou bona a tot plegat, corren molt els de les fàbriques, i a pagès, per molt que corris no faràs créixer més depressa el blat. Presumeixo que fou el marxisme, el dels altres, el que em va fer abandonar la religió catòlica i, després, la religió en general i fou ell mateix, o els seus apologetes, els que em van fer fugir, cames ajudeu-me de les ideologies de llibre. Comprovar que no podia pertànyer a cap món, abraçar cap doctrina indiscriminadament, que les certeses mai són absolutes i que, com a dona no tenia ben bé cabuda enlloc que no fos en una situació de submissió, em va allotjar en el vast territori de la terra de ningú i, en aquest territori, he anat fent-me les hetxures.
 |
| Corbera d'Ebre |
I més enllà d'ideologies de llibre, la meva és com aquesta, una flor de plàstic amb un rètol escrit a mà.
19 comentaris:
Cli, un post preciós. Hi has tocat tantes coses, és tan ple de detalls. Començant per la foto, genial, un detallet meravellós!
És curios també que parles de grans teòrics polítics, a mig camí de la filosofia, la sociologia i la política, però les cites que escrius són totes les que vas sentir a pagès. I és que no hi ha millor filosofia de vida que la que un mama a casa... i si és amb aire de pagès millor!
M'ha tocat, però no per les circumstàncies de la foto #1, no, sinó per la teva experiència d'anar situant-te a la vida, anar esbrinant, peu à peu, quin és "el teu" lloc, i anar copsant de què va, en realitat, tot plegat.
Cadascú amb els seus matisos, tots fem el mateix camí...
Les terres de ningú estan bé, sobretot si vius als peus d'una muntanya que cansa el cos i eleva els ànims.
És curiós: la meua dona té una foto igualeta, agafada de la maneta del senyor Engels, no recorde de qui va ser la idea. El ben cert és que, a més de la foto, compartisc la teua sensació d'anar progressant cap a un terreny estrany, de matisos, de sí però no... Potser la meua dèria de portar la contrària. Que m'he sentit molt reconegut, vaja.
Tu historia me trae buenos recuerdos Clidice.
No han cambiado tanto las cosas, creo yo, el problema siguen siendo los fundamentalismos, la ausencia de reflaxión, las ideas preconcebidas, la falta de humildad en los postulados.
Creo que el Marxismo sigue teniendo una buena base de pensamiento y muchos de sus escritos son perfectamente válidos, especialmente a la hora de explicar la crisis que nos atenaza.
El problema está es su falta de desarrollo y evolución. La sociedad actual nada tiene que ver con la de finales del XIX. Por ahí habría que empezar, ya que la idea de un mundo mejor es la base de la teoría marxista. Aprender de tantos y tan brutales errores en el pasado y evolucionar. Ahora más que nunca es imprescindible.
És interessant com anem evolucionant -qui no ho faci, és que no és d'aquest món- i com els dogmes de joventut -marxisme inclòs- van caient, fruit d'un replantejament de tot plegat.
Hi ha, però, un Marx que cal tornar a llegir ja, lluny ara d'aquella època de bons i dolents: la seua anàlisi segueix sent d'una lucidesa total.
Em trobe, a l'igual que tu, en terra de ningú. per supost, al marge de les grans "certeces", eixes que fan dolent al contrari.
Es molt interessant tot el que expliques, per una persona jove com jo.
El més important és mantenir els,peus al terra i saber on volem anar, i no on ens volen fer anar.
És molt interessant tot el que expliques per a una persona gran com jo ;) (perdona Eduard!)
Vols dir que has arribat a la mateixa conclusió que jo? com pot ser? potser hem tingut una família (la teva, de pagesos, la meva no era pagesa, però per guanyar-se les garrofes havien de suar molt!)potser hem tingut unes famílies que ens han sabut educar perquè penséssim per nosaltres mateixes. Una sort!
I una merda que tots els valors que hem mamat se n'estiguin anant en orris... com més corrupció i més agressivitat, més poder, més diners i més estimació per part de... per part de qui?
buffffffffff
des del meu mar, en terra de ningú, una abraçada.
Això de la terra de ningú em fa pensar en la necessitat d'etiquetar fins i tot la terra i posar-la en mans d'algú. I mentrestant la resta anem capejant-ho tot com podem.
Crec que et comprenc CLI,
fa temps que em considero una marciana en qüestió d'ideologia, mai he encaixat enlloc. Per moments i en asusntos, em veig conservadora, per a altres ultraradical escorada a l'esquerra ... i fins i tot de vegades anàrquica total. Sóc com un veler que segons les aigües mentals que trasito coix d'aquí i d'allà sense veure clar mai, gairebé res. He vist tant alienats els que van abraçar el pare Marx, com als que es agrraron a les faldilles de la mare i santa església ... el mateix opi han fumat uns i altres.
El meu procés ha anat al revés del que sol ser en general per aquí, nascuda en una família d'ideologia conservadora, a la meitat de la qual el franquisme va obrir va obrir en canal i va destrossar completament per enveges que res tenien a veure amb la política , marca molt. Moltíssim més, anar creixent al costat d'un empresari per qui els seus obrers eren part de la família. El meu conslusión és que crec en la bona gent, en la gent que intenta ser coherent, que ajuda en el que pot i no es mira constantment el melic i m'oblido absolutament de la ideologia que porcesa perquè això, no em diu res de res.
En cap moment l'assumpte de ser dona m'ha suposat cap tipus de preocupació, mai m'ha suposat un problema, segurament tot el contrari, fins en això vaig a la contra, al meu sempre m'han tractat amb tot el respecte i consideració amb independència del meu sexe, així que saps què CLI? em fixo en el que hi ha sota les idees, em fixo en com camina la gent i tant me fa la ideologia que abraci.
Un petó preciosa, m'ha agradat molt com has escrit això.
El porquet no sé pas si la pagesia, per se, és el millor món, perquè tendeix al conservadurisme, però que és un magnífic punt d'inici per la reflexió ningú ho pot negar. El món del pagès està fet de grans espais de temps i, a més, els avis dels de la meva generació havien viscut un munt de guerres i un munt de misèries. Sabien molt bé el que és tenir o no tenir. Gràcies :)
Ferran bé, una fa el que pot amb les eines que li ha atorgat la vida. Però, sobretot, m'interessa conèixer la diferència, comprendre-la i, potser, només potser, acceptar-la :) Saps que la mà d'Engels feia sensació de calidesa?
Puigmalet els catalans ja ho tenim això, de no voler ser ben bé de ningú, oi? I és que hem tingut tants amos ja!
Xavier Aliaga home, quan me la feien pensava: "apa, nena, que ets original pels daixonses!", però ja no em fa por no ser-ho, és més, m'encanta fer coses que fa tothom :) Tu i jo, sempre a l'oposició, mani qui mani ^^
Ángel Corrochano tocas una tecla que siempre me ha parecido esencial respecto a esta ideologia: el paso del tiempo. Marx y Engels eran quienes eran, de dónde eran y en el tiempo que eran. Eso es esencial a la hora de comprender aquello que expresaron en su obra. Hoy, quizá ya no sea viable su pensamiento, o quizá si. Lo malo es ese abrazo de oso que te dan las ideologias, que no dejan espacio a la reflexión y al matiz. Unos y otros hacen todo lo posible para alejarnos de la utopia. Sinó, a ver como se comprende este voto pragmático tan masivo.
LEBLANSKY llegir, reflexionar, llegir, reflexionar ... sempre. La lucidesa de la qual parles m'agradaria creure-me-la, malgrat que tinc tirada a sospitar de mi mateixa en aquests casos. Ja ho saps, no em preocupa com penso, sinó per què penso com penso. :)
Carles Tomàs bons i dolents, és un bon esquema per instal·lar-s'hi i no rumiar massa, oi? Alguns ens compliquem massa la vida ;)
Eduard Ariza quan parlo amb els meus fills me n'adono que l'experiència marca la distància. És important, però, no quedar-se només amb el passat propi, sinó aprendre del passat dels que vénen després d'una mateixa, perquè, malgrat que també hi siguis, l'apreciació no és igual :)
garbi24 sóc tossuda de mena i, normalment, sé molt bé on vull anar. A l'engròs, però, ja és una mica més complex, perquè hi ha massa variables que no depenen de nosaltres. Tanmateix, saber que no se't pot comprar dóna molta tranquil·litat :)
Montse si que és una fortuna que ens hagin deixat a "la nostra", que sempre hem estat rebels, de tu no en dubto gens, i ens hem estampat amb mil parets. Però mira, què vols que et digui, n'hi ha que no canviarem mai, i a mi, com segur que a tu, que em vagin donant parets i jo m'aniré fotent totes les nates que calgui. Total, un dia va i et mors, ja em diràs de què hauria servit tot plegat ;)
Joan ai els amos de la terra! A casa del pare eren "mitgers", habitaven en els castells de la Segarra (i altres comarques) i menaven les terres del "senyor". Braços i eines a canvi de sostre i mitja collita. La terra, però, sempre va ser d'ens invisibles que vivien lluny, a Madrid normalment. Coses de la noblesa.
María antes que nada, gracias por tu extenso comentario y por el esfuerzo de pasarlo a mi idioma. No te imaginas la emoción que supone. Luego, los marcianos, vengamos de la derecha o de la izquierda, siempre acabamos encontrandonos, no te parece? Y en eso de las mujeres siempre me he sentido chocada, puesto que mientras me movía en el ámbito familiar nunca había tenido la sensación de ser distinta de mi hermano, por ejemplo. Mi padre era quien me hacía las papillas, mis abuelos iban con el cesto a la compra, cocinaban, nos bañaban a los pequeños, tanto por parte de padre como de madre. curiosamente, fue a los seis años, al salir al mundo "de fuera" cuando me topé con la diferencia. El mundo exterior tenia muy clara la diferencia, y aún no me he acostumbrado. Un besazo guapa :)
Excel.lent apunt. Fas venir vells records... i la foto, m'encanta.
kweilan hola guapa :) gràcies. Reconec que, al costat de l'estàtua, vaig tenir un déjà vu, talment com si tornés a la infantesa. Sembla mentida el que fa una mà grossa en el nostre imaginari. (Sóc fetitxista de mans, glups)
Ho aniré a comprovar :) Bon cap de setmana, Clídice!
Molt bon article. M'he vist reconegut en alguns passatges. Ara, també estic en terra de ningú?
Les meves pretensions no són molt altes , creure en la bona gent i fer per aquesta gent que el món sigui més fàcil i ser alhora una pedra a la sabata dels que potinegen la terra.
Hola Ferran era una bona mà, si. O és que jo em sentia terriblement de gust en aquella ciutat :)
Rafel les grans pretensions solen ser una font de frustració constant. Siguem tossuts, potser així és com es provoquen els canvis.
Publica un comentari a l'entrada