dimecres, 21 de març de 2012

Compartint lectura, apunts: La posmodernidad (explicada a los niños) (II)


d'aquí

De Lo sublime y la vanguardia

... no hay realidad si no es atestiguada por un consenso entre socios sobre conocimientos y compromisos. (p. 19) És possible que no hi hagi una veritat única?

No, potser no hi és. La modernidad, cualquiera que sea la época de su origen, no se da jamás sin la ruptura de la creencia y sin el descubrimiento de 'lo poco de realidad' que tiene la realidad, descubrimiento asociado a la invención de otras realidades. (p. 20)

Llamaré moderno al arte que consagra su "pequeña técnica", como decía Diderot, a presentar qué hay de impresentable. (p. 21) Aquest paràgraf m'aclapara.

De Lo posmoderno

¿Qué es pues lo posmoderno? El posmodernismo así entendido no es el fin del modernismo sino su estado naciente, y este estado es constante. (p. 23)

Lo posmoderno sería aquello que alegó lo impresentable en lo moderno y en la presentación misma; aquello que se niega a la consolación de las formas bellas, al consenso de un gusto que permitiría experimentar en común la nostalgia de lo imposible; aquello que indaga por presentaciones nuevas, no para gozar de ellas sino para hacer sentir mejor que hay algo que es impresentable. Un artista, un escritor posmoderno, están en la situación de un filósofo: el texto que escriben, la obra que llevan a cabo, en principio, no están gobernados por reglas ya establecidas, y no pueden ser juzgados por medio de un juicio determinante, por la aplicación a este texto, a esta obra, de categorías conocidas. (...) El artista y el escritor trabajan sin reglas y para establecer las reglas de aquello que 'habrá sido hecho'. De ahí que la obra y el texto tengan las propiedades del acontecimiento; de ahí también que lleguen demasiado tarde para su autor, o, lo que viene a ser lo mismo, que su puesta en obra comience siempre demasiado pronto. (p. 25)
Pienso que el ensayo (Montaigne) es posmoderno, y el fragmento (el 'Athaeneum') moderno. (p. 26)
...
Lyotard, Jean-François. La posmodernidad (explicada a los niños). Barcelona, 2008. Gedisa editorial.

8 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Estic d'acord que una obra només pot ser jutjada segons les seves pròpies regles, però això només evita els judicis morals. Si parlem d'estètica, l'obra ha de parlar en un context, ha d'estar lligada a un discurs que permeti relacionar-la intel·lectualment amb la història de l'art i de les idees. Si no és així, ens trobarem amb objectes decoratius sense més veu que el discurs solipsista. I d'això l'art postmodern n'està ple.

Aris ha dit...

Es la postmodernitat la Moda?

Brian ha dit...

Em sembla molt encertat el comentari de l'Enric March. De'n Lyotard, com sempre, no he entès res.

Olga Xirinacs ha dit...

És cert: aquest apunts només serveixen per als vells, que són els únics postmoderns. "Si no us torneu com infants..." De manera que Lyotard s'adreça als grans com si fossin nens. Ell mateix s'embolica les neurones i encarcara les sinapsis. D'aquí el títol.
A més, existeix una confusió en la definició de Modernisme.

lolita lagarto ha dit...

Estic d'acord amb l'Enric i amb en Lyotard, crec que no es contradíuen, si més no no li he sabut veure la contradicció.
Pel que fa a relacionar-la intel.lectualment amb la història de l'art i de les idees des d'un punt de vista estètic, crec que aquesta seria la manera d'interpretar l'art dins d'una línia de pensament i estètica, però això no té la capacitat d'invalidar com a possible obra d'art, obres que se'n surten d'aquest canon.
Per dir-ho d'alguna manera aquest és el llenguatge reglat (tot el que es pot reglar el llenguatge o l'art...!), però el llenguatge és infinit.

Enric H. March ha dit...

Lolita, sens dubte que hi ha art fora del canon i fora de l'ortodòxia! Però quan parlo de relació intel·lectual amb la història de l'art i de les idees no em refereixo al context acadèmic, sinó a la creació en sentit absolut, al marge de qualsevol catalogació. L'heterodòxia no s'escapa de la línia del temps i de les seves influències.

Eduard ha dit...

Estic d'acord amb l'Olga que Lyotard confon el que significa el modernisme. Bé, jo en realitat crec que deliberadament ho tergiversa, ho inventa, si voleu. Modernisme significa un estadi més de la línia del temps de la qual parla Enric. Postmodernisme, normalment, s'associa no a una ruptura amb la tradició moderna, sinó a una mena de descrèdit, a un escepticime radical sobre la qualitat evolutiva de l'art i del saber en general. De fet, és la negació de referències històriques i de la possibilitat de progrés.

Clidice ha dit...

Perdoneu que no respongui, aquests apunts, de moment els faig per llegir-vos a vosaltres. Gràcies!