dilluns, 19 de març de 2012

Atrapada

Córrer, la respiració agitada, el batec de la sang als polsos, arribar al capdamunt i udolar a la lluna plena. Fa massa temps que no visc sense saber-me la identitat.
Aquest llop fou la meva primera icona de llibertat.

24 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Era un dels programes que ens agradaven veure a casa, “El hombre y la tierra” i els episodis del llop, dels preferits. El llop tot un símbol de llibertat salvatge en estat pur, mai dominada. Bona icona.

Miquel Saumell ha dit...

Bon dia Clidice,
Això del ".es" que et surt a dalt es pot resoldre, eh!
http://caballe.cat/wp/com-evitar-la-redireccio-a-bloggercomes/#actualitzacio

Rokins ha dit...

hipnotic....

Carme ha dit...

A mi també m'agradaven, en aquest programa, especialment els llops... dóna gust de veure'ls... me'ls miro un cop més.

Francesc Puigcarbó ha dit...

La llibertat l'has de conquerir, mai et serà donada.

joan gasull ha dit...

hem de despertar als llops que portem dins i fixar-nos bé on hem de clavar caixelada.....tot i sabent la duresa de la nostre víctima

María ha dit...

Pero... CLI, cel... qui o què et fa sentir així??
Això m'ha sonat com una trucada d'auxili...
Si és així, ja saps on em tens, encara que no venja tot el que quisiera, saps que en el que jo et serveixi, comptes amb mi encantadísima de la vida.

Així que si t'envolten els llops i necessites una escopeta al teu costat xiula!! no sóc bona disparant però sempre puc ajudar-te a culetazos:-)

Un petó muuuy gran, la meva benvolguda catalana i feliç setmana malgrat la feres:-)

Joan ha dit...

Correrem i udolarem a la lluna. Lliures.

Aris ha dit...

hummm....m'assembla que necessites unes vacances així en "plan" acampada salvatge...

Eduard ha dit...

Bé, en aquest cas eren documentals bastant tramposos, en els entit que estaven bastant predirigits.Els llops eren més aviat actors i estaven força humanitzats, només eren semi-salvatges. Però que quedi clar que no ho deslegitimo, hi ha vegades que un muntatge pot ser més fidel a la naturalesa real que una mala presa directa. Això donaria per un debat, un debat que no té res a veure amb el que planteges.
Jo, que fa anys que tinc gossos a casa, de vegades me'ls miro i em sap greu que els pobres animalons hagin perdut la seva llibertat per un trist plat de llenties -o pinso- que els donem. I aleshores reflexiono més i em dic que els humans vam fer el mateix, més o menys al mateix moment dels fons del fons dels segles de la prehistòria.

lolita lagarto ha dit...

llibertad.. tan bonica i tan fràgil..:)
auhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!

lolita lagarto ha dit...

ostres llibertaT!

Brian ha dit...

La imatge és d'una gran bellesa estètica, però el que a mi realment em fascinava era la facilitat i claredat de discurs del Rodríguez de La Fuente, que semblava improvisar amb gran facilitat. Segurament és perquè solem admirar les qualitats que més ens manquen.

Clidice ha dit...

Quadern de mots si, és ben curiós però no recordo gaires sèries, en canvi, les de natura, totes :)

Carme ja no sé ni les vegades que l'he vist, reconec que em fa sentir molt de gust.

Clidice ha dit...

Gràcies Miquel, L'home dibuixat ha passat a ser el blog estrella amb aquest assumpte :)

Clidice ha dit...

tens raó Rokins als animals cal afegir-los una banda sonora excel·lent i ben resolta, i una capacitat narrativa envejable.

Clidice ha dit...

Ja ho sé Francesc donades et són les cadenes, ara i sempre.

Clidice ha dit...

joan gasull els llops són mamífers, com nosaltres, només cal cercar-los, amb calma.

Clidice ha dit...

hahahaha María eres una genia! :) si, de algún modo creo que es un help enorme, o la expresión de un deseo: el de huir lejos. Mi cuerpo me dice que ya hace demasiado que no estoy lejos, y eso, para mí, nunca es bueno. Sería divertido las dos luchando, en medio de una selva, a culetazos. Me juego un guisante que la película sería más cómica que dramática, y encima despeinadas, pordioooosssss! ;P Un besazo :)

Clidice ha dit...

Si més no, Joan, veure la imatge, imaginar-la, gairebé és viure-la :)

Clidice ha dit...

bingo Aris, més que acampada, necessito sentir el pes de la motxilla a l'esquena i la lleugeresa de força dies per endavant. :)

Clidice ha dit...

Eduard has llegit mai "Com caçar a un naturalista afeccionat" d'en Gerald Durrell? Els documentals de natura sempre són dirigits, els animals salvatges solen tenir una idea poc adequada del que és "posar" per les càmeres. Si vols gravar un llangardaix que faci les coses que solen fer els llangardaixos en el món salvatge, en necessites, pel capbaix, vint-i-cinc o trenta i, amb una mica de sort, aconseguiràs unes imatges fugaces d'un llangardaix fotent el camp a velocitat estratosfèrica, o d'un llangardaix que es queda quiet talment estigués dissecat.

Clidice ha dit...

si lolita, tan bonica, tan fràgil, tan tramposa ... però què fantàstic és creure, per un instant, que l'has posseïda :) auhhhh!

Clidice ha dit...

Tens raó Brian, "El hombre y la tierra" era un producte excepcional.