Córrer, la respiració agitada, el batec de la sang als polsos, arribar al capdamunt i udolar a la lluna plena. Fa massa temps que no visc sense saber-me la identitat.
Aquest llop fou la meva primera icona de llibertat.
Era un dels programes que ens agradaven veure a casa, “El hombre y la tierra” i els episodis del llop, dels preferits. El llop tot un símbol de llibertat salvatge en estat pur, mai dominada. Bona icona.
Pero... CLI, cel... qui o què et fa sentir així?? Això m'ha sonat com una trucada d'auxili... Si és així, ja saps on em tens, encara que no venja tot el que quisiera, saps que en el que jo et serveixi, comptes amb mi encantadísima de la vida.
Així que si t'envolten els llops i necessites una escopeta al teu costat xiula!! no sóc bona disparant però sempre puc ajudar-te a culetazos:-)
Un petó muuuy gran, la meva benvolguda catalana i feliç setmana malgrat la feres:-)
Bé, en aquest cas eren documentals bastant tramposos, en els entit que estaven bastant predirigits.Els llops eren més aviat actors i estaven força humanitzats, només eren semi-salvatges. Però que quedi clar que no ho deslegitimo, hi ha vegades que un muntatge pot ser més fidel a la naturalesa real que una mala presa directa. Això donaria per un debat, un debat que no té res a veure amb el que planteges. Jo, que fa anys que tinc gossos a casa, de vegades me'ls miro i em sap greu que els pobres animalons hagin perdut la seva llibertat per un trist plat de llenties -o pinso- que els donem. I aleshores reflexiono més i em dic que els humans vam fer el mateix, més o menys al mateix moment dels fons del fons dels segles de la prehistòria.
La imatge és d'una gran bellesa estètica, però el que a mi realment em fascinava era la facilitat i claredat de discurs del Rodríguez de La Fuente, que semblava improvisar amb gran facilitat. Segurament és perquè solem admirar les qualitats que més ens manquen.
hahahaha María eres una genia! :) si, de algún modo creo que es un help enorme, o la expresión de un deseo: el de huir lejos. Mi cuerpo me dice que ya hace demasiado que no estoy lejos, y eso, para mí, nunca es bueno. Sería divertido las dos luchando, en medio de una selva, a culetazos. Me juego un guisante que la película sería más cómica que dramática, y encima despeinadas, pordioooosssss! ;P Un besazo :)
Eduard has llegit mai "Com caçar a un naturalista afeccionat" d'en Gerald Durrell? Els documentals de natura sempre són dirigits, els animals salvatges solen tenir una idea poc adequada del que és "posar" per les càmeres. Si vols gravar un llangardaix que faci les coses que solen fer els llangardaixos en el món salvatge, en necessites, pel capbaix, vint-i-cinc o trenta i, amb una mica de sort, aconseguiràs unes imatges fugaces d'un llangardaix fotent el camp a velocitat estratosfèrica, o d'un llangardaix que es queda quiet talment estigués dissecat.
24 comentaris:
Era un dels programes que ens agradaven veure a casa, “El hombre y la tierra” i els episodis del llop, dels preferits. El llop tot un símbol de llibertat salvatge en estat pur, mai dominada. Bona icona.
Bon dia Clidice,
Això del ".es" que et surt a dalt es pot resoldre, eh!
http://caballe.cat/wp/com-evitar-la-redireccio-a-bloggercomes/#actualitzacio
hipnotic....
A mi també m'agradaven, en aquest programa, especialment els llops... dóna gust de veure'ls... me'ls miro un cop més.
La llibertat l'has de conquerir, mai et serà donada.
hem de despertar als llops que portem dins i fixar-nos bé on hem de clavar caixelada.....tot i sabent la duresa de la nostre víctima
Pero... CLI, cel... qui o què et fa sentir així??
Això m'ha sonat com una trucada d'auxili...
Si és així, ja saps on em tens, encara que no venja tot el que quisiera, saps que en el que jo et serveixi, comptes amb mi encantadísima de la vida.
Així que si t'envolten els llops i necessites una escopeta al teu costat xiula!! no sóc bona disparant però sempre puc ajudar-te a culetazos:-)
Un petó muuuy gran, la meva benvolguda catalana i feliç setmana malgrat la feres:-)
Correrem i udolarem a la lluna. Lliures.
hummm....m'assembla que necessites unes vacances així en "plan" acampada salvatge...
Bé, en aquest cas eren documentals bastant tramposos, en els entit que estaven bastant predirigits.Els llops eren més aviat actors i estaven força humanitzats, només eren semi-salvatges. Però que quedi clar que no ho deslegitimo, hi ha vegades que un muntatge pot ser més fidel a la naturalesa real que una mala presa directa. Això donaria per un debat, un debat que no té res a veure amb el que planteges.
Jo, que fa anys que tinc gossos a casa, de vegades me'ls miro i em sap greu que els pobres animalons hagin perdut la seva llibertat per un trist plat de llenties -o pinso- que els donem. I aleshores reflexiono més i em dic que els humans vam fer el mateix, més o menys al mateix moment dels fons del fons dels segles de la prehistòria.
llibertad.. tan bonica i tan fràgil..:)
auhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!
ostres llibertaT!
La imatge és d'una gran bellesa estètica, però el que a mi realment em fascinava era la facilitat i claredat de discurs del Rodríguez de La Fuente, que semblava improvisar amb gran facilitat. Segurament és perquè solem admirar les qualitats que més ens manquen.
Quadern de mots si, és ben curiós però no recordo gaires sèries, en canvi, les de natura, totes :)
Carme ja no sé ni les vegades que l'he vist, reconec que em fa sentir molt de gust.
Gràcies Miquel, L'home dibuixat ha passat a ser el blog estrella amb aquest assumpte :)
tens raó Rokins als animals cal afegir-los una banda sonora excel·lent i ben resolta, i una capacitat narrativa envejable.
Ja ho sé Francesc donades et són les cadenes, ara i sempre.
joan gasull els llops són mamífers, com nosaltres, només cal cercar-los, amb calma.
hahahaha María eres una genia! :) si, de algún modo creo que es un help enorme, o la expresión de un deseo: el de huir lejos. Mi cuerpo me dice que ya hace demasiado que no estoy lejos, y eso, para mí, nunca es bueno. Sería divertido las dos luchando, en medio de una selva, a culetazos. Me juego un guisante que la película sería más cómica que dramática, y encima despeinadas, pordioooosssss! ;P Un besazo :)
Si més no, Joan, veure la imatge, imaginar-la, gairebé és viure-la :)
bingo Aris, més que acampada, necessito sentir el pes de la motxilla a l'esquena i la lleugeresa de força dies per endavant. :)
Eduard has llegit mai "Com caçar a un naturalista afeccionat" d'en Gerald Durrell? Els documentals de natura sempre són dirigits, els animals salvatges solen tenir una idea poc adequada del que és "posar" per les càmeres. Si vols gravar un llangardaix que faci les coses que solen fer els llangardaixos en el món salvatge, en necessites, pel capbaix, vint-i-cinc o trenta i, amb una mica de sort, aconseguiràs unes imatges fugaces d'un llangardaix fotent el camp a velocitat estratosfèrica, o d'un llangardaix que es queda quiet talment estigués dissecat.
si lolita, tan bonica, tan fràgil, tan tramposa ... però què fantàstic és creure, per un instant, que l'has posseïda :) auhhhh!
Tens raó Brian, "El hombre y la tierra" era un producte excepcional.
Publica un comentari a l'entrada