Fragments

Acabar amb tot, fugir de la vergonya, de la ràbia, del desencís. L’autocompassió t’amara, com el conyac amara un bescuit d’aquells que en diuen borratxos, l’autocompassió i el conyac et xopen, tu també ets un bescuit borratxo. Una merda de bescuit que s’esmicola entremig de llàgrimes, mocs i la pornografia sentimental que t’envolta, sentiments adolescents amb quaranta anys. T’han fet mal i no hi tenen dret. Acabaràs amb tot, amb tots. Et vols morir perquè voldries matar i beus i et drogues i balles. Ara ets a la cuina, al davant del ganivet del pernil, aquell tan esmolat, i fas un altre glop a l’ampolla de conyac, tu que odies el conyac. Les imatges dels llibres poc recomanables, dels programes escombraria, dels teus impulsos hormonals que no han superat els anys, perquè fins ara has viscut com un infant aviciat, sense compromís real, sense responsabilitat. Ells en són els culpables i ningú més, tu mai ets responsable de res, la teva vida es en mans dels altres i si no fan el que tu vols, si no t’alimenten l’ego, si no t’estima qui tu vols, si no et riu les gràcies qui tu desitges, t’enfonses en l’odi, la ràbia, el dolor. No saps compartir, no saps donar, només saps rebre.

I acabes al llit, encara no saps com. La taula, la cuina i el ganivet del pernil ja no hi són, però t’acompanya el litre d’alcohol que et circula per les venes i t’adorms o caus inconscient enmig del vòmit. Quan recuperis la consciència t’odiaràs més i l’odiaràs més, i et repetiràs la pregunta: “Per què a mi? Per què?”, i no et sabràs fer la resposta correcta: “Per què no?”. Per això telefonaràs a algú que t’escolti i li trepanaràs les orelles, cinc, deu, quinze minuts, una hora, les que calguin, amb les teves misèries, perquè per això hi ha gent al món amb vocació de telèfon de l’esperança. I qui t’escolti et dirà que si, que tens raó, que no hi ha dret al que t’han fet, perquè tu ja saps a qui telefonar, no podries suportar parlar amb aquella persona que t’aprecia de debò però que et dirà que creixis d’una puta vegada, que ja n’hi ha prou de fer el ploricó, que et facis càrrec de la teva vida i que com vols que t’estimi algú si ets un sac d’autocompassió, d’autoodi, d’egoisme desmesurat, absurd. I com que no en tindràs prou amb aquesta ordalia de sentimentalisme, com que necessitaràs enfonsar-te encara una mica més en la podridura, telefonaràs a qui t’ha fet mal i li retrauràs i l’insultaràs i li suplicaràs, plorant, que et doni unes engrunes d’amor.