Família, crec que hem d'estar agraïts al Barça per diversos motius. Malgrat els que somatitzen les seves decepcions de la vida, l'esgotament de la feina, el desamor i altres ensopegades vàries del dia a dia, amb un llibre d'assaig sobre la vida sexual de la mongeta tendra, o sobre la llargària dels metàmers de certs coleòpters d'Sri Lanka (aquí potser m'hi posaria jo, que no sé que tenen els coleòpters que em tenen el cor robat), hi ha tot de persones que, com diria aquell: prou pena tenen.
I, sí, el futbol és, com la religió: l'opi del poble. Com si el propi marxisme no ho fos una religió, que tothom tenim bigues i només anem veient palles a tort i a dret. Però portem una setmana que anem a la feina i hi ha crisi, angoixa, nervis, però somriem i tenim una cosa de la qual en podem presumir sense suscitar les enveges dels altres, que podem compartir i que sabem que, invariablement, l'altre somriurà. No tothom tenim feines triades i volgudes, penseu-hi.
Si el nostre fill ha tret un excel·lent als estudis suscitarà l'enveja d'algú o altre que et titllarà de fatxenda. Si la nostra parella t'ha dit: t'estimo, quan ens hem llevat aquest matí, no és pas cosa d'anar-ho escampant, perquè, entre altres coses, el del davant pensarà: “ha! Ves tu a saber perquè li ho ha dit!”. Si surts al pati de casa i el roser està ple de poncelles i t'ha fet feliç, tampoc és qüestió d'anar-ho dient, a risc d'acabar catalogada com a ximpleta oficial.
En canvi, arribes a la feina, dius bon dia, somrius i dius amb veu tranquil·la però plena d'intenció: “quin tip de patir eeeee”. Ja formes part del grup, ja s'enceten somriures, tothom té la seva anècdota personal, tothom t'explicarà la jugada del gol de l'Iniesta i des de diferents angles i tot anirà millor, perquè tindrem un motiu comú per a ser feliços.
I, com deia el meu sogre, que era de la lleva del biberó i les va veure de tots colors: “als carlins que els mati Déu!”
Ei, amb tot els meus respectes pels qui no els agrada el futbol i pels carlins, també.
(no us perdeu els locutors, en un parell de moments són molt interessants ;P)
5 comentaris:
Que fort, he recuperat la fe futbolística! I és que amb jugadors com Iniesta, i situacions tan èpiques i catàrtiques com la d'ahir, i amb un Barça com el d'aquest any, val la pena de tant en tant fer-ne un gra massa amb el futbol!
Què xula, la teva visió de la qüestió. Som éssers grupals, des dels temps dels micos, suposo, i coses com la victòria d'un Barça al qual milions de catalans se senten lligats ens fan sentir part d'un grup. Som individus, sí, però necessitem saber que també som part d'un col·lectiu, que compartim sentiments.
Coi, què filosòfic m'ha sortit el tema, hehe... Ho veig així, jo.
Per cert, no puc evitar-ho, la meva anècdota: dos minuts abans del gol, trist, decebut i un pèl enfonsat, vaig decidir apagar el televisor. No valia la pena seguir patint.
El gol l'he vist aquest matí, per internet :-)
Força Barça!
Clídice , la mongeta tendra te més vida sexual de la que t'imagines. El que passa és que cada vegada n'hi ha menys. Ah, Zorrilla si ho veiessis!
Per cert, i això que te a veure amb el futbol?
val. això del barça pot semblar una mica com el pà i el circ però ... al circ del barça els nans ens estan fent xal.lar de valent!
patint, això si! :)
Visca! Òscar i Ferran!
Jaume, sóc tan viciosa que em sembla que he vist tots els documentals haguts i per haver de tota bajoca vivent. Tanmateix sóc una addicta als documentals de bajoques, coleòpters i FUTBOLERA (oeoeoeoeoe tres finals! tres!!!!).
Saps que passa que em ratllo molt quan la gent s'escandalitza pel futbol, que no és més escandalitzable que qualsevol altra cosa. No ho sé, em fa molta ràbia que es menystingui les persones per gaudir del futbol només perquè sigui un esport de masses que remena molts diners i bla bla bla. D'acord, ho és, però si ens hem de posar puristes parlem de la indústria cinematogràfica? de l'editorial? de la música? ... o serà que no hi ha vandalisme la resta de l'any? mira el maniqueïsme em desquadra força :)
Publica un comentari a l'entrada