Incomprensiblement no hi caps dins d’uns pantalons que l’any passat t’anaven balders. No ho entens perquè durant tot un any has estat castigant-te amb exercici i dietes. No ho entens perquè ja fa anys que no saps quin gust té una patata, un bon plat de pasta, una magdalena, un flam, un gelat. I la temptació de llevar-te a la matinada i visitar la nevera per després, desesperada, abocar-te a la tassa del wàter i treure l’ànima per la boca, t’ataca amb la mateixa virulència que ho va fer fa trenta anys i que ho ha anat fent, ara i adés, durant tota la teva vida.
Reflexionant sobre l’auto-odi veus que sempre té el mateix mecanisme. Algú vol quelcom de tu i has d’acomplir les seves expectatives. Tan si ets un país, un treballador, com una dona/noia/nena. La bulímia només és el símptoma de quelcom més profund en la nostra societat. El cristianisme, mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa, el patriarcat, sempre al servei de l’home, amatent als seus desitjos, al pànic a ser rebutjada, el capitalisme i el consumisme, ambdós explotant els anteriors per tal de convertir-te en una client addicta. Només hi ha una forma de sortir-se’n: rebel·lar-se. Tanmateix, com per als al·lèrgics, aquesta és la pitjor època de l’any. Tant per la bulímia, com per la cua de l’Inem, com per a l’Estatut ...
I en el fons sempre hi ha la violència, el domini, la força ...
8 comentaris:
Bona expressió del que és la bulímia i l'estat de sotmetiment estètic que tradicionalment ha patit la dona.
Allibereu-vos dels comentaris dels homes però també del de les dones, a vegades més cruels.
És fàcil dir-ho, però el subconscient col·lectiu després de segles de cànons estètics dedicats sobretot a les dones no és fàcil de trencar.
Quan era petit el meu pare sempre deia que "el hombre y el oso cuanto más feo más hermoso". Aquesta teoria força difosa va provocar que els homes en restesim al marge de certes problemàtiques estètiques. Ara a l'escola és més normal que aquesta angoixa afecti als nois i és que determinada publicitat fa molt de mal i a més globalitza certs aspectes negatius de l'estètica!
Si trobes que en els fons "sempre hi ha la violència, el domini, la força..." deu ser perquè així ho sents... i em sap greu; perquè no hauria de ser així... en el fons i en la forma, sempre (paraulota) hi hauria d'haver la tendresa, la comprensió, el respecte...
potser un canvi d'escenari, d'amistats, d'amors... potser parlar directament amb l'escenari, amb les amistats, amb els amors...
ningú hauria d'acomplir les expectatives alienes... ja prou difícil ho tenim amb acomplir les pròpies expectatives...
obre els ulls i mira't: segur que t'agrada!
petons sense expectar!
aixó ho hauriem, de superar, a banda que a mi en concret no m'agraden els "fideus" llevat d'Audrey Hepburn (E.P.D.) A més a més l'estética cansa aviat i té d'haver-hi darrea el bagatge sòlid que faci perdurable el tracte quotidià. De totes maneres de vegades és un problema una mica auto impossat per les mateixes dones, suposo que per tot el temps que s'ha donat molta importància a tema. La meva veïna que és andalusa i en té ja 95 si no estàn ben blanquetes de pell i grassonetes no li agraden les noies. Es una mica questió de cultures també, o d'edat
Durant nou mesos, vaig tenir principi d'anorexia, vaig pendre 25 kilos, m'alimentava amb un iogurt diari. Vaig perdre la vida als ulls, i la força en els moviments.
vivia a cámara lenta. I la gent em deia que guapa estas sandra!.Ara quedo amb algú i em mejnjo un suïss, perque he aprés grácies a tu, que amb un pam més de cintura, puc ser igual de guapa.
Ni la història, ni la societat ens ajuda.
M'has clavat la dieta! Pasta, patates, magdalenes, flams, gelats... I a qui no li agradi que no em miri!
No sé si hi ha un "no sé què" cultural o alguna cosa més genètica. La meva filla, de 5 anys... (no nous espanteu no està anorèxica ni bulímica només faltaria!!), bé com deia, la meva filla de 5 anys és una gran-super presumida i una de les seves preguntes habituals és "Mama, estic guapa?" O bé "no, això no ho vull, que no estic guapa". I jo em pregunto d'on li ve això de voler estar tan "guapa". Naturalment està encara a l'època del rosa, tot i que espero que ja vagi de baixa: l'any passat m'empenyia a que pintés la CASA de color rosa... Bufff.
Bromes a part, el tema de l'estètica té tela, en els moment "previs a la crisi" vam viure un bum de les operacions d'estètica que feia por. I l'obsessió per estar prim és una pressió, un llast, una càrrega...
Mai he tingut la temptació de la bulímia o l'anorècxia. Confesso que tinc tendència a engreixar-me. Però el meu amor pel bon menjar passa per davant al meu amor a un cos "estupendu". El pitjor és que les anorèxiques no ES veuen, sembles sortides d'un camp de concentració nazi i encara es veuen grasses. Una distorsió brutal de la realitat.
Vivim en una societat malalta, em temo.
Galderic,
no és "determinada publicitat", és "tota la publicitat" la que ens empeny a sentir-nos insatisfets amb allò que tenim, per tal que consumim. I tens raó, els nois cada vegada s'hi enfilen més al carro.
Gatot,
el mal de malalties com la bulímia i l'anorèxia no és la por a no acomplir les expectatives dels altres, és acomplir les pròpies. Les persones amb un alt nivell d'autoexigència són les que hi cauen més. Petons :)
Francesc,
segles i segles de control i imposició no són mai una auto-imposició. Que moltes, moltíssimes, dones siguin tan o més masclistes i perpetuadores de la societat patriarcal, no vol dir que ja els està bé. Senzillament: és el seu adoctrinament. Cada època té les seves esclavituds.
Papallona,
no deixis de pensar-ho, està dins teu i tu ho saps que n'ets, i molt, de guapa :)
Òscar,
t'odio :P Un petó.
Eulàlia,
tu pots fer el teu raonament des d'una perspectiva madura, però si t'hi fixes, veuràs que en el món que s'ha de moure la teva filla serà molt difícil no caure en les grapes de la publicitat. A vegades veig, expressament, anuncis destinats a la població infantil i no entenc com estan permesos. Com que només he tingut nois sempre he mirat amb alleujament aquelles nebuloses rosades de la zona de joguines "de nenes" que m'estalviava, i alhora, mirava amb una certa angoixa la zona agressiva de les joguines "de nens", intentar navegar entre ambdues va ser una tasca difícil, sort de sant Lego i santa Educa.
No m'estranya que hagi cada cop més pares que intentin protegir els seus fills de la influència de la socialització i vulguin educar-los a casa.
Déu me'n reguard de dir alguna bestiesa, però potser la solució passa per l'esport, no l'esport "femení" que no és més que una derivació del control del cos de la dona, sinó un saludable esport d'equip, com el bàsquet, nascut en una escola per a educar en valors com el treball en grup i l'autodisciplina, la vida en família, poca televisió ... És difícil.
Tenia una companya de gimnàs com les que dius tu Eulàlia, :) em fa gràcia perquè fas servir les meves paraules, acabada de sortir d'un camp de concentració nazi (devem haver vist les mateixes fotografies del llibre "Els catalans als camps nazis") i un dia, mirant-se al mirall (era classe de ball) em va dir: "estic horrorosa, tants dies sense gimnàs m'he engreixat". Jo em vaig esgarrifar, perquè sabia que sobrevivia a base de cafès amb anís, ja feia temps que no tenia la regla, li faltaven tots els queixals, no feia ni quaranta quilos ... em sembla que ja no està viva.
Benvolguda Clídice, aquest post teu mereix un aplaudiment. T'ho dic de debò, hi he trobat moltes paraules sàvies en molt poques línies.
Tan de bò fóssim tots capaços de viure lliures dels comentaris i les opinions, moltes vegades maliciosos, dels altres. I de nosaltres mateixos, que molts cops som els primers a imposar-nos una vida que no ens fa feliços.
Tan de bò tothom, sempre, fos capaç de ser prou valent per fer la seva, per suposat des del respecte al pròxim.
Un post que m'ha agradat molt.
Publica un comentari a l'entrada