dilluns, 11 de gener de 2010

Dins la boira hi fa fred (3)

ve d'aquí (2)

capítol (1)



Escolto com les dones s'enfilen cap aquí dalt, arrossegant galledes i baietes de fregar. Agafo les fundes dels mobles en un braçat i les baixo a la pila que ja hi ha a l'entrada. Ara ja no he de fer res més i m'assec a la tribuna, al costat del menjador, a contemplar les branques del desmai que hi ha al jardí del pis de baix. No hi baixaré al jardí. Si hi baixo acabaré enfangat i fent de jardiner i, la veritat, tant me fa en quin estat es trobi.

És difícil saber quina hora és amb aquesta llum grisa i no he dut el rellotge. Recordo que me l'he descuidat al lavabo, aquest matí, quan m'he dutxat. M'aixeco per anar a buscar el telèfon mòbil a la jaqueta. Està parat i, en intentar engegar-lo, me n'adono de què no té bateria. És estrany perquè ahir a la nit el vaig deixar carregant, i ara no he dut el carregador, pel que el torno a deixar a la butxaca.

Pujo fins a mitja escala i crido a la Manuela. La dona apareix al capdamunt amb l'escombra a la mà. Li demano l'hora: són dos quarts de dues de la tarda, ja no els queda res més que passar la baieta i hauran acabat. Em tranquil·litza pensar que aviat seran fora, tinc ganes de quedar-me sol amb els meus pensaments.

Mentre espero torno a la tribuna a mirar els regalims d'humitat que es desprenen de les branques del desmai. Ara, a peu dret, esperant una mica impacient que les dones baixin del pis de dalt. Finalment apareixen i es queden a la porta del menjador, esperant. La pila de les fundes ja és a l'entrada, a punt per a ser enduta i rentada.

- Senyoret ...

La veu, discreta, em treu de l'ensonyament. M'hi adreço tot anant a buscar la cartera a la jaqueta.

- Ja està tot fet?

- Si, senyoret, tot, menys l'habitació de la senyoreta Susanna.

- D'acord, tot correcte així. - La veu em surt tranquil·la i freda – Són dos-cents euros, oi?

- Si senyoret, vam quedar així. Ara rentaré les fundes i les posaré a l'assecadora, demà al matí les podem posar abans que hagi de marxar.

- Molt bé Manuela, tingui i moltes gràcies.

La dona fa el gest de marxar, dubta un segon i, finalment es decideix a parlar.

- Senyoret, disculpi, amb en Blai, el meu home, havíem dit que si vol ... perdoni l'atreviment, però és que fa tant mal temps! ... doncs, això, que si vol vostè venir a dinar a casa – i afegeix ràpidament intentant explicar la seva gosadia- Tenim calefacció i així no s'estarà tot sol al casalot, i en un dia com avui, que fa anys d'allò ...

- Gràcies Manuela, no cal. Em convé estar sol i he dut sopa calenta. A més, a l'armari de dalt hi ha mantes. Moltes gràcies, de debò, però no es preocupin per mi. - Li dic mentre l'acompanyo a la porta.

Em vull quedar sol d'una vegada i ella ho nota. És una dona senzilla però molt intuïtiva. S'acomiada i la seva jove em fa un gest amb el cap, encara no li he escoltat la veu. Són conscients de la meva necessitat, d'aquesta peregrinació que faig, any rere any, a la casa on vaig viure, on vaig ser feliç i on vaig ser desgraciat amb els meus.

6 comentaris:

Striper ha dit...

Una historia que emm te encisat tot esperant la continuació.

Lluís Bosch ha dit...

Bé, ja ens tens enganxats, esperant l proper fascicle...

garbi24 ha dit...

Anem llegint.....m'ensumo mals moments al relat, no sé el perquè, potser m'equivoco.

joanfer ha dit...

Doncs m'apunto a l'espera. El relat promet, sí senyor... ;)

Goculta ha dit...

estic enganxada, espero que no tingui 200 capitols... si és així esperaré igual

Clidice ha dit...

Gràcies pels comentaris :) no patiu que no queda gaire :)