Dins la boira hi fa fred (4)

ve d'aquí (3)

capítol (2)

capítol (1)

Quan les dones tanquen la porta del carrer, em quedo una estona mirant per on han desaparegut, esperant que les onades de la seva presència s'aquietin, que les molècules de la seva olor s'evaporin i s'estableixi l'equilibri en el meu espai. El silenci, el meu, el que em pertany, torna a ser palpable i no és fins aleshores que puc moure'm i anar a dinar, tot esperant que sigui l'hora.

Vaig a la cuina i m'omplo un got d'aigua. Me la bec assedegat, té un regust ranci, de pou, però és bona i em fa passar la set. En aquest silenci, on tot ressona, trec un plat fondo del posa-plats i m'hi aboco una part de la sopa. Em serveixo a la taula de fòrmica de la cuina mateix. Desembolico un entrepà de truita i em paro la taula. La Sílvia m'ha posat una poma per postres. La seva olor s'integra, sense problemes, a les olors ancianes que m'envolten.

Un cop enllestit el meu àpat silenciós mirant per la finestra una altra perspectiva del desmai, ho recullo tot, procurant que no quedi rastre del meu pas. Endreço el termos a la bossa i les deixalles dins d'una bossa de plàstic. Se sent caure una gota, regular, al balcó de fora.

Passo mitja hora més mirant el desmai des de la tribuna. Espero, sense ànsia, que sigui el moment. No tinc pressa, sé que tot passarà quan hagi de passar. El meu cos entra en l'irreal, el temps es mou enrere en un vòrtex imparable. Si bé per fora se'm pot associar a un moble més, per dins em sento sacsejat enmig d'un espiral vertiginós.

Estic reculant, tancant i obrint portes, oblidant i recordant. L'home que sóc desapareix per a convertir-se en el nen que vaig ser. Aquell nen silenciós i pàl·lid que va arribar a Barcelona sense equipatge. Aquell nen dòcil i tranquil que mai somreia i al que va costar tants anys d'aconseguir-se una cuirassa de normalitat per a defensar-se d'ell mateix.

Un canvi en la lluminositat m'adverteix de què és l'hora. Sense pressa vaig tancant tots els finestrons de la planta baixa. Sota la llum somorta de la bombeta de l'escala m'enfilo al pis de dalt i faig el recorregut del matí, tancant el món real fora de la casa. La llum de l'aranya de la sala, que il·lumina les bigues del sostre, és l'única companyia que tinc. M'assec en una de les cadires que hi ha enganxades a la paret, al davant de la porta de l'habitació de la Susanna.

El silenci és absolut. Fora, la boira continua regalimant humitat. Les persones romanen tancades a les seves cases plenes de llum i escalf. Unes petjades s'escolten al carrer. Algun home que surt del cafè i, amb pressa, va cap a casa, a sopar. Torna la calma. Fa fred en aquesta sala. L'armari de lluna reflecteix una part del mobiliari i la porta de l'habitació de la Susanna, de tal manera que ja no sé si la porta és la que tinc al davant o la que veig reflectida.

Veig, pel mirall, que la porta s'obre i que apareix la Susanna exactament igual que l'últim dia que la vaig veure, ara fa trenta anys, amb el vestit de color blanc, ple de randes, que s'emprovava pel dia de Nadal. Vam riure molt amb aquell vestit que la mare s'havia entestat en fer-li, era un vestit ridícul i antiquat. Aquell dia havia de venir la modista a fer-li l'emprova final i ella se l'havia posat sense que ho sabés la mare i estava al davant de la lluna de l'armari fent-se la princesa. Jo me la mirava com ara, assegut en aquesta cadira, com tantes vegades m'havia quedat assegut, mirant-la.

Ara la Susanna s'ha posat al davant de l'armari, com aquell dia, i cantusseja mentre es recull la faldilla del vestit i la fa voleiar al seu voltant. Està pàl·lida, aquell dia no n'estava, aquell dia era una nena xamosa i alegre. Ara el seu posat és greu, com si estigués representant un paper que ha memoritzat d'esma. De sobte es gira i em mira als ulls. Sé que hauria de témer-la, però no puc, sóc un noi de dotze anys, massa alt i massa gros, que adora la seva germana.

- L'has portat? - La seva pregunta és una exigència.

- No, no he pogut.

- Vas dir que la portaries! L'havies de portar - La seva veu és suau, però destil·la fredor.

- Tingues compassió! Només té vuit anys! - Intento entendrir-la sabent que no es pot fer de cap manera.

- Compassió? - Arruga l'entrecella, com si volgués recordar alguna cosa, no ho aconsegueix i fixa de nou els seus ulls, opacs, en els meus – La teva filla té vuit anys, com jo i vas prometre que me la duries. No tinc ningú amb qui jugar.

(continuarà)