dimecres, 6 de gener de 2010

Per Nadal no tothom va ser feliç

I en Vic Chesnutt va decidir acabar per sempre més. Que un vulgui desaparèixer no és res especial, neixem amb el senyal de la mort escrit al front, però que ho faci pel desesper de deure 50.000 $ a l'administració en concepte de medicaments per la seva malaltia, em fa rumiar molt i molt.

La seva web que he conegut pel blog de l'Ángel Corrochano, Fotos que importan


I em recordo dinant en un petit restaurant de la Piazza di Campi dei Fiori, a Roma, i un home vell, ben vestit, però que es veia que duia bolquer, passava de taula en taula, tocant la mandolina per recollir quatre monedes. I no vaig gosar mirar-lo a la cara. Segurament l'hauria d'haver mirat, perquè hi ha coses que no fem bé, de cap manera.

Perquè, si no fem una civilització per a les persones, per a qui l'estem fent?

21 comentaris:

Júlia ha dit...

Precisament aquestes dates i el pic de l'agost són, diuen, el temps en el qual s'incrementen els suicidis, la suposada felicitat ambiental posa més en evidència les misèries i les solituds.

Ferran ha dit...

Només puc dir que tens raó, que hi ha coses que no fem bé. I només afegiré que suposo que algún dia n'aprendrem, perquè sino no sé què hi fem, aquí.

Malgrat tot, bon dia de Reis a tothom.

pratinsky ha dit...

Ostres Clidice...
Vic Chestnutt per una banda, i Campo dei Fiori per l'altre...
Touché.

en Girbén ha dit...

No és un mal lloc el Campo dei Fiori per a rumiar sobre les coses mal fetes, amb aquell tità del pensament que fou Giordano Bruno per a fer memòria de com les bones raons s'acaben imposant a la llarga, mooolt a la llarga.

Striper ha dit...

Es una vergonya posar preu a una vida i les reticencies que tene a EEUU per canviar el sistema sanitari.

Tadeus ha dit...

No sé si hi ha una relació rdirecta entre el deute de Vic i la seua mort, però en qualsevol cas la situació de la salut pública als EEUU és lamentable. El prematur Premi Nobel que ocupa ara la Casa Blanca ha de començar a demostrar que les seues promeses eren més que paraules.

En l'última frase diu Clidice: "si no fem una civilització per a les persones, per a qui l'estem fent? ". Hi ha qui planteja canvis pensant en suposades pàtries, en fronteres, en nacions, i no en el ser humà. I després estan els que han plantejat ideals i utopies, però oblidant-se de les persones. La cosa és molt complicada. Tenim sort de ser uns privilegiats (sanitat pública, ensenyament, etc.) i no conec a ningú disposat a renuniciar als privilegis, sense importar-li la gran quantitat de gent no privilegiada que hi ha al món. Sempre ha sigut així.

Lluís Bosch ha dit...

Ha estat un Nadal rar fins i tot des de la perspectiva esotèrica, per les dues llunes plenes del desembre.
La frase demolidora és la darrera, en efecte. Per a qui fem la civilització? La pregunta és fonamental, i sembla que de vegades actuem com si la pregunta no existís. Molt oportuna.

rits ha dit...

Quantes vegades m'he sentit així , com en el teu dinar al Campo di Fiore.... masses.

Si reconec que no conec qui és en Vic Chesnutt, espero que no passi res. Potser ara coneixeré la seva obra, que m'està agradant força

Allau ha dit...

Sabia això del suicidi de Vic Chestnutt, però n'ignorava els motius i ho trobo vergonyós. I encara hi ha gent que s'oposa a la salut pública i universal...

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Jo només coneixia el Vic Chesnut de nom, però he escoltat aquestes dues cançons i m'ha agradat. Una llàstima el que li ha passat. Al país de la llibertat que diuen no ets ni lliure de posar-te malalt. Esperem que això canviï una mica ara amb la reforma sanitària que està impulsant l'Obama.
Efectivament, per a qui construim la civilització? Pels diners, òbviament.

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

Sembla que la civilització no la fem, en plural. La fan entre uns quants, i permeten el que els convé. Fa por, que es pugui ignorar el sofriment d'una persona d'aquesta manera. Fa molta por, perquè és real, això passa.

Eulàlia Mesalles ha dit...

No coneixia en Vic Chesnutt.

Nadal sempre és un temps estrany.Hi ha pics de suïcidis i de separacions. La felicitat imposada d'aquests dies, contrasta amb moltes realitats. Fins i tot en famílies on aparentment regna la felicitat.

Molt bona la pregunta final. Que ens ha de portar a la reflexió. Tot i que de vegades ens diguem que poc hi podem fer...

LEBLANSKY ha dit...

Potser ja és hora de reivindicar la vellesa com una etapa més de la vida. Sense compassions, si us plau, i amb dignitat.
I pel que fa al pobre Giordano Bruno, vull recordar que l'esglèsia encara és hora que demani perdó per la salvatjada. I ja posats, el dia que ho faci -que no crec que sigui mai-, que entoni el mea culpa per tots i totes les altres persones cremades o torturades en nom de... Déu?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Un post que indubtablement fa reflexionar.

F.Puigcarbó ha dit...

ho vaig llegir l'altre dia, era un final annunciat, però fotut. Aquí hi ha però molta més complexitat que la història en si, i s'hauria d'analitzar amb més coneixement de causa del que jo no n'estic al corrent

Galderich ha dit...

Aquests dies de felicitats són els pitjors (o els millors) per als suïcidis.

Clidice ha dit...

Júlia tens raó, imagino que no hi ha res pitjor que ser infeliç quan et fan ser feliç per força :(

Ferran gràcies :) perquè sempre cal aprendre, no trobes? :)

pratinsky hi ha extrems que es toquen, una abraçada :)

Girbén, a Roma, sempre acabàvem les deambulacions, volent i sense voler, al davant de l'estàtua de Bruno. És la plaça més a la mida de les persones que vam saber trobar, un microcosmos fantàstic, un lloc ideal per seure, contemplar el mercat i la gent ... i rumiar :)

Striper ja tens raó ja, i més comptant en què la reforma proposada per l'Obama no és ni universal.

Tadeus jo tampoc ho sé, aquestes són les notícies que se n'ha donat. Sempre ha estat així? bé, podríem dir que sempre ha estat pitjor. Si hem estat capaços d'arribar fins aquí potser, només potser, renunciant una mica més a algunes quimeres podríem avançar una mica més :)

Lluís és el que sempre he pensat mirant les persones, quin significat té tot plegat sense elles? i cada cop em costa més entendre el món. Deu ser l'edat que em torna més i més obtusa.

rits jo tampoc el coneixia fins no fa massa :) és força bo, si més no a mi m'agrada.

Allau com vols que no s'hi oposin si perillen els seus bonus i les seves cases amb gespa? o potser el que perilla és la seva sensació de ser el que la té més llarga de la city? o ... ves a saber el que mou els rics i els faedors de diners :(

Òscar el país dels miratges més aviat. I mira que jo sóc dels que els admira d'allò més, però hi ha coses que clamen al cel :( Sempre m'he preguntat que fa un ric del cagar amb més diners? Si algun lector és ric del cagar i m'ho pot dir, em satisfarà la curiositat, gràcies :)

Saps Isabel? penso que aquests senyors que "fan" la civilització empren mètodes molt primaris d'acumulació de recursos per aconseguir perpetuar-se, el mal és que de la manera que anem al final els seus cadells no tindran qui els serveixi, perquè, els agradi o no, respirem el mateix aire.

Eulàlia tens raó, aquesta felicitat "per força" sol ser un desencadenant de molta desgràcia. Saps que penso, que com més ens preguntem més perillosos ens tornem. Cal seguir i seguir ...

LEBLANSKY em sembla que l'anterior papa va "comentar" que "potser si que s'havien equivocat una miqueta". Considerant el ritme amb el que l'església catòlica sol presentar excuses per les barbaritats comeses, d'aquí uns 500 o 600 anys demanaran perdó per la massacre propiciada a l'Àfrica per la seva campanya contra els preservatius, per exemple. Això si, ho acompanyaran d'un "Déu és clement".

Xiruquero gràcies, a mi me'n va fer, per això ho volia compartir :)

Francesc deixant de banda que la gent no fa les coses "per un sol motiu", la qüestió del seu deute era primordial. Les persones com ell són molt febles i, encara que no fos exactament això, permetre que una persona degui aquesta barbaritat de diners per medicaments que necessita, que no són un caprici, em sembla que diu molt de la política social d'aquest país. Els que no som uns pàries de la societat no tenim ni idea de com és de fàcil arribar a situacions extremes i desesperades.

Galderich si, ja ho hem comentat abans, la "felicitat per llei" sol fer que les persones amb problemes se sentin doblement desgraciades.

Agnès S. ha dit...

Totalment d'acord. Per cert, veig que tu tampoc has participat a l'amic invisible..

Clidice ha dit...

Hola Agnès gràcies pel comentari. No, no sóc gaire d'aquests jocs jo :)

Ferran ha dit...

Sempre! Quin avorriment sinó, no?

Clidice ha dit...

po zi :P