dimecres, 27 de gener de 2010

Combray (editat)

Un amable lector, el senyor Joan, em fa arribar mitjançant un missatge molt formal, la pàgina escanejada del paràgraf en la versió de Vidal Alcover. No puc evitar afegir-la al post, ja em disculpareu, però les manies són com els nassos, cadascú la seva.



Sempre que es parla de Proust i de Combray se cita el passatge de la magdalena. L'acte del present que, en un instant, ens desencadena tota una sèrie de records del passat.  En la versió de Josep Maria Pinto queda així, si més no un tast, del llibre i de la magdalena:

"Ja feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos el teatre i el drama d'anar-me'n a dormir ja no existia per a mi quan, un dia d'hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D'entrada vaig refusar-lo però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d'aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d'una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d'un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s'estovés un tros de magdalena. I en el matex instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M'havia envaït un plaer deliciós ..." (pàg. 60-61)




"Il y avait déjà bien des années que, de Combray, tout ce qui n'était pas le théâtre et le drame de mon coucher, n'existait plus pour moi, quand un jour d'hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j'avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé. Je refusai d'abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Elle envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés petites madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d'une coquille de Saint−jacques. Et bientôt, machinalement, accablé par la morne journée et la perspective d'un triste lendemain, je portai à mes lèvres une cuillerée du thé où j'avais laissé s'amollir un morceau de madeleine. Mais à l'instant même où la gorgée mêlée des miettes du gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif à ce qui se passait d'extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m'avait envahi ...

... isolé, sans la notion de sa cause. Il m'avait aussitôt rendu les vicissitudes de la vie indifférentes, ses désastres inoffensifs, sa brièveté illusoire, de la même façon qu'opère l'amour, en me remplissant d'une essence précieuse : ou plutôt cette essence n'était pas en moi, elle était moi. J'avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel. D'où avait pu me venir cette puissante joie ? Je sentais qu'elle était liée au goût du thé et du gâteau, mais qu'elle le dépassait infiniment, ne devait pas être de même nature. D'où venait−elle ? Que signifiait −elle ? Où l'appréhender? Je bois une seconde gorgée où je ne trouve rien de plus que dans la première, une troisième qui m'apporte un peu moins que la seconde. Il est temps que je m'arrête, la vertu du breuvage semble diminuer. Il est clair que la vérité que je cherche n'est pas en lui, mais en moi. Il l'y a éveillée, mais ne la connaît pas, et ne peut que répéter indéfiniment, avec de moins en moins..."
 Proust, Marcel. Du côté de chez Swann. Project Guttenberg

Si algú tingués la traducció d'en Jaume Vidal Alcover, em faria molt feliç tenir-la, ni que fos únicament aquests paràgrafs. Aconseguit. Gràcies senyor Joan!

"Ja feia molts d'anys que, de Combray, tot el que no era el teatre i el drama del meu anar-me'n al llit, per mi no existia, quan un dia d'hivern que jo tornava a casa, la mare, veient que tenia fred, em proposà que prengués, contra el meu costum, un poc de te. Jo en principi vaig dir que no en volia i, llavors, no sé per què, m'hi vaig repensar. Ella va enviar a cercar un d'aquests pastissets curts i estufats que en diuen Petites Magdalenes i que sembla que hagin estat emmotllades dins la valva acanalada d'una copinya de sant Jaume. I tot d'una, maquinalment, aixafat per la grisa diada i la perspectiva d'un trist l'endemà, vaig dur als llavis una cullerada de te, on havia deixat reblanir-se un bocí de magdalena. Però al mateix instant que la grlopada mesclada amb miques del pastís em va tocar el paladar, em vaig estremir, atent al que passava d'extraordinari en mi. Un plaer deliciós m'havia envaït, aïllat, sense que en tengués noció de la causa. De sobte havia fet que les vicissituds de la vida em resultassin indiferents; els seus desastres, inofensius; la seva brevetat, il·lusòria; de la mateixa manera que obra l'amor, tot omplint-me d'una essència preciosa: o més aviat, aquesta essència no era en mi, ella era jo. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. ¿D'on m'havia pogut venir aquesta poderosa alegria? Sentia que anava lligada amb el gust del te i del pastís, però que l'ultrapassava infinitament, no devia esser de la mateixa naturalesa. D'on venia? ¿Què significava? On atrapar-la? Bec una altra glopada i no hi trob res que no hi fos a la primera, i una tercera que m'aporta una mica menys que la segona. És hora d'aturar-me, la virtut del beuratge sembla disminuir."
PROUST, Marcel. A la recerca del temps perdut: Pel cantó de Swann. Barcelona: Columna Edicions, S.A., 1990, primera part, capítol I. Traduït per Jaume Vidal Alcover (?)

14 comentaris:

Striper ha dit...

Una obra desconeguda per mi que me han vingut ganes de descobrir.

LEBLANSKY ha dit...

Un fragment que, en rellegir-lo, resulta tan deliciós com la magdalena...

Allau ha dit...

Quan pensava en la magdalena de Proust, sempre em venien al cap les nostres magdalenes, rodones i en un cistellet de paper prisat. Ara me n'adono que aquesta és diferent, d'aquelles ovalades que a un costat tenen estries de petxina. No se si les anomenem també magdalenes. Alguna idea?

F.Puigcarbó ha dit...

no sóc gens de magdalenes, però com molts pensava que era cosa del pesat d'en Proust.

Lluís Bosch ha dit...

Ara m'han vingut ganes de menjar-me una magdalena... La descripció sensual del Proust, com totes les seves, sempre desperten alguna sensació. De vegades també desperten la son, encara que sembli una contradicció.

en Girbén ha dit...

Sempre he pensat en la possibilitat d'un Proust vigatà escrivint: "je portai à mes lèvres une cuillerée du thé où j'avais laissé s'amollir un morceau de pain de pucée.
A partir d'aquí el pa de pessic hauria sigut la menja memorialista universal.

Xavier Aliaga ha dit...

Un post molt suggeridor, Clidice. Proust és un compte pendent que has fet que torne a resorgir.

matilde urbach ha dit...

Fins ara mateix, sempre havia cregut que Proust sucava la magdalena en til·la. (sona fatal, ho sé). De debó. Quin cop.

Girbén, a banda d'un GPS amb ànima (i quina ànima, mon dieu) ets un crack.

Galderich ha dit...

Magdalena en llet... un plaer que fa temps que no practico!
I a més una magdalena de petxina!

Clidice ha dit...

Striper és un llibre que cal prendre amb calma :)

LEBLANSKY si, és del tot evocador, no l'he acabat de posar perquè no sé si està bé que en posi més tros :)

Allau ni idea, no sóc de menjar dolços i les magdalenes no m'agraden gaire, però em sonen de ser de pastisseria, més aplanades. El que no sé jo si se'n pot dir de la forma de la petxina del pelegrí, perquè aquesta petxina és més arrodonida (shell oil) en canvi les magdalenes aquestes són més ovalades, però bé, no cal ser tan primirada oi?

Francesc P tampoc t'agrada Proust? fill meu, a tu no t'agrada res eh! :D

Lluís si, en dosis elevades és un somnífer excel·lent, per això cal llegir-lo tranquil·lament, a petites dosis :)

Girbén doncs si, determinisme geogràfic? ^^

Xavier els comptes cal pagar-los ;)

matilde no sé on he llegit que la sucava en til·la jo també, imagino que en alguna traducció pretèrita, de quan per aquí això del te no era gaire normal ;) i tu tampoc tens a mà la versió de Vidal Alcover? znif :(

Galderich tu tampoc la tens la versió de Vidal Alcover? estaria bé posar aquest paràgraf al post també :) llaminerot :P

- assumpta - ha dit...

Sembla que en Proust estigui menjant magdalenes tot el temps, sempre i ara ja no sé si era amb til·la o amb té.
M'agrada la visió que n'ha fet en Girbén.
=)

PD. Paraula de verificació:
tants

...í més!

Marcel ha dit...

Una traducció magnífica, extraordinària. Deixa ben bé la impressió que si Proust hagués escrit en català ho hauria fet exactament així.

I si us llegiu amb atenció el llibre -atenció i plaer no van renyits- veureu que la magdalena, a vegades la sucaven amb te, a vegades amb til·la.

Bon profit!

matilde urbach ha dit...

Marcel Proust, suposo.

Clidice ha dit...

si, Matilde, tens raó, però no he rebut la cita bibliogràfica, per això no l'he posat sorry :)