Combray (editat)

Un amable lector, el senyor Joan, em fa arribar mitjançant un missatge molt formal, la pàgina escanejada del paràgraf en la versió de Vidal Alcover. No puc evitar afegir-la al post, ja em disculpareu, però les manies són com els nassos, cadascú la seva.

Sempre que es parla de Proust i de Combray se cita el passatge de la magdalena. L'acte del present que, en un instant, ens desencadena tota una sèrie de records del passat.  En la versió de Josep Maria Pinto queda així, si més no un tast, del llibre i de la magdalena:

"Ja feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos el teatre i el drama d'anar-me'n a dormir ja no existia per a mi quan, un dia d'hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D'entrada vaig refusar-lo però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d'aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d'una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d'un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s'estovés un tros de magdalena. I en el matex instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M'havia envaït un plaer deliciós ..." (pàg. 60-61)

Proust, Marcel. Combray. Pel cantó de Swan I. Barcelona, 2009. Viena Edicions. Traducció de Josep Maria Pinto.

"Il y avait déjà bien des années que, de Combray, tout ce qui n'était pas le théâtre et le drame de mon coucher, n'existait plus pour moi, quand un jour d'hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j'avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé. Je refusai d'abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Elle envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés petites madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d'une coquille de Saint−jacques. Et bientôt, machinalement, accablé par la morne journée et la perspective d'un triste lendemain, je portai à mes lèvres une cuillerée du thé où j'avais laissé s'amollir un morceau de madeleine. Mais à l'instant même où la gorgée mêlée des miettes du gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif à ce qui se passait d'extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m'avait envahi ...

... isolé, sans la notion de sa cause. Il m'avait aussitôt rendu les vicissitudes de la vie indifférentes, ses désastres inoffensifs, sa brièveté illusoire, de la même façon qu'opère l'amour, en me remplissant d'une essence précieuse : ou plutôt cette essence n'était pas en moi, elle était moi. J'avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel. D'où avait pu me venir cette puissante joie ? Je sentais qu'elle était liée au goût du thé et du gâteau, mais qu'elle le dépassait infiniment, ne devait pas être de même nature. D'où venait−elle ? Que signifiait −elle ? Où l'appréhender? Je bois une seconde gorgée où je ne trouve rien de plus que dans la première, une troisième qui m'apporte un peu moins que la seconde. Il est temps que je m'arrête, la vertu du breuvage semble diminuer. Il est clair que la vérité que je cherche n'est pas en lui, mais en moi. Il l'y a éveillée, mais ne la connaît pas, et ne peut que répéter indéfiniment, avec de moins en moins..."

 Proust, Marcel. Du côté de chez Swann. Project Guttenberg

Si algú tingués la traducció d'en Jaume Vidal Alcover, em faria molt feliç tenir-la, ni que fos únicament aquests paràgrafs. Aconseguit. Gràcies senyor Joan!

"Ja feia molts d'anys que, de Combray, tot el que no era el teatre i el drama del meu anar-me'n al llit, per mi no existia, quan un dia d'hivern que jo tornava a casa, la mare, veient que tenia fred, em proposà que prengués, contra el meu costum, un poc de te. Jo en principi vaig dir que no en volia i, llavors, no sé per què, m'hi vaig repensar. Ella va enviar a cercar un d'aquests pastissets curts i estufats que en diuen Petites Magdalenes i que sembla que hagin estat emmotllades dins la valva acanalada d'una copinya de sant Jaume. I tot d'una, maquinalment, aixafat per la grisa diada i la perspectiva d'un trist l'endemà, vaig dur als llavis una cullerada de te, on havia deixat reblanir-se un bocí de magdalena. Però al mateix instant que la grlopada mesclada amb miques del pastís em va tocar el paladar, em vaig estremir, atent al que passava d'extraordinari en mi. Un plaer deliciós m'havia envaït, aïllat, sense que en tengués noció de la causa. De sobte havia fet que les vicissituds de la vida em resultassin indiferents; els seus desastres, inofensius; la seva brevetat, il·lusòria; de la mateixa manera que obra l'amor, tot omplint-me d'una essència preciosa: o més aviat, aquesta essència no era en mi, ella era jo. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. ¿D'on m'havia pogut venir aquesta poderosa alegria? Sentia que anava lligada amb el gust del te i del pastís, però que l'ultrapassava infinitament, no devia esser de la mateixa naturalesa. D'on venia? ¿Què significava? On atrapar-la? Bec una altra glopada i no hi trob res que no hi fos a la primera, i una tercera que m'aporta una mica menys que la segona. És hora d'aturar-me, la virtut del beuratge sembla disminuir."

PROUST, Marcel. A la recerca del temps perdut: Pel cantó de Swann. Barcelona: Columna Edicions, S.A., 1990, primera part, capítol I. Traduït per Jaume Vidal Alcover (?)